<body><script type="text/javascript"> function setAttributeOnload(object, attribute, val) { if(window.addEventListener) { window.addEventListener("load", function(){ object[attribute] = val; }, false); } else { window.attachEvent('onload', function(){ object[attribute] = val; }); } } </script> <iframe src="http://www.blogger.com/navbar.g?targetBlogID=3948891430492450125&amp;blogName=La+Ratera&amp;publishMode=PUBLISH_MODE_BLOGSPOT&amp;navbarType=BLUE&amp;layoutType=CLASSIC&amp;searchRoot=http%3A%2F%2Fbloclaratera.blogspot.com%2Fsearch&amp;blogLocale=ca&amp;homepageUrl=http%3A%2F%2Fbloclaratera.blogspot.com%2F" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no" frameborder="0" height="30px" width="100%" id="navbar-iframe" allowtransparency="true" title="Blogger Navigation and Search"></iframe> <div></div>

La Ratera

El Bloc d'en Toni Barbarà

Guillem López Casasnovas contra la salud pública


HE LLEGIT AMB ATENCIÓ I ADMIRACIÓ AQUEST POST DEL BLOG "PUNTS DE VISTA" DE LA COMPANYA I AMIGA ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS.
ÉS DIFICIL, MOLT DIFÍCIL I MENYS HABITUAL, CONDENSAR EN TAN POC ESPAI TANTA LUCIDESA.
SÍ ÉS AIXÒ !! ÉS EXACTAMENT AIXÒ, AMB AQUEST ESTIL I AQUESTA CLAREDAT. DEMPEUS !! AMB EL TEU PERMÍS EL REPRODUEIXO TEXTUAL A LA MEVA RATERA. GRÀCIES AMIGA !!

Y sigue la Santa Cruzada de la manipulación. Hoy le toca el turno a Guillem López Casanovas, catedrático de la UPF y consejero del Banco de España entre otros títulos, y que en El Periódico, publica un artículo que no esconde sus intenciones desde el mismo título: “Cambios necesarios en la sanidad”. Pero no se dejen engañar por la palabra "necesarios", porque no tiene validez universal. Lo que López Casasnovas realiza, de hecho, no es ninguna propuesta en positivo, sino un serio intento de liquidar la participación pública y la responsabilidad política de la sanidad pública mediante la propuesta de introducción de un mecanismo supuestamente ”neutral” en una política social que, por su misma esencia, no puede serlo en absoluto.

La verdad es que el economista, antes de introducir el dardo envenenado final, no se esfuerza demasiado. Empieza hablando de forma muy vaga de que “los desequilibrios que han hecho insostenible nuestro modelo económico amenazan hoy el mantenimiento de nuestro Estado de bienestar” (dando por supuesto que todos estamos de acuerdo en de qué desequilibrios se trata, o en que dado su origen en el capitalismo más desregulado y duro, lo mejor es no entrar en detalles).

Luego sigue explicando que los economistas de la salud que son como él sí que consideran beneficios y costes, y las personas que no pensamos como él, estamos contra la privatización, los copagos o repagos y a favor de un sistema público, somos tuertos y además utilizamos mal las palabras, Nos acusa, además de no tener en cuenta “la pérdida de bienestar vinculada a una imposición”… ¡Atención, que vale la pena detenerse un momento en esta última perla ya que en este país de fraude fiscal y en el que quienes pagan los impuestos no son precisamente los que mayores ingresos y riquezas poseen, es de un cinismo excelso!

De hecho, por la falta de visión y por un empecinamiento en lo público que de acuerdo con el discurso supuestamente “técnico” y “neutral” de López Casasnovas sólo se podría justificar por una fijación monomaníaca, se “deriva la falta de consenso para las reformas necesarias de política de salud” cosa especialmente grave en tiempos de crisis. Ya saben, estos tiempos de crisis en el que las derechas nos dicen que son “un reto y una oportunidad” y donde abundan los retos para los trabajadores y trabajadoras y para el resto, los poderosos, no cabe el despiste de dejar pasar las oportunidades de meterse en su bolsillo particular lo que es de todos. Dijo al respecto Margaret Chan, directora general de la OMS: “El cobro de tarifas a los usuarios de servicios de atención de salud se presentó como una forma de recuperar costos y desalentar el uso excesivo de los servicios de atención de salud y cuidados. No fue así. Por el contrario, el cobro de tarifas castigó a los pobres.”

El profesor de economía de la UPF no ve en la defensa de lo público la reivindicación de derechos de ciudadanía dolorosamente conquistados, ni en el mantenimiento de la universalidad y del carácter público de la sanidad ninguna cuestión de derechos humanos ni de principios solidarios, sino tan sólo una supuestas “tácticas electorales”. ¡En mi vida había visto una rebaja y un desprecio tan considerable por el principio de equidad! Pero ya que quien escribe el artículo sí que ha conseguido, al parecer y supuestamente, librarse de los principios, podemos dedicarle unos minutos más para ver qué conejo se saca de la chistera: y desde luego, no tiene desperdicio su propuesta tan aséptica de “crear un marco de decisión lo más estable y menos manipulable posible, a través de la fijación de normas e instituciones como el pacto europeo para la estabilidad de las finanzas públicas, la autoridad monetaria del BCE, o el Instituto para la Excelencia Clínica en Inglaterra, para las nuevas prestaciones sanitarias. Se trata, a través de la delegación a terceros, de que algunas decisiones que los propios partidos saben que hace falta tomar, se sustraigan del ciclo electoral.”

¡Pues qué bien! No sólo sustraemos cuestiones tan importantes como el modelo de salud, supuestamente, al ciclo electoral, sino que los sustraemos de hecho a los electores y electoras, y por extensión—y por decir las cosas por su nombre—las sustraemos a la ciudadanía. Y las encomendamos, naturalmente, a unos “terceros” que para nada recibirán presiones ni de los grandes consorcios de la sanidad privada, ni de los laboratorios farmacéuticos, ni de la gran industria de sanitaria... Serán tan neutrales como el propio autor del artículo.

Finalmente, López Casasnovas da el paseíllo con una coartada de gestión de lo más impoluto, que les ahorro si no quieren verse envueltos en palabras tan mágicas como traicioneras al estilo de “libre elección”, “demandas cautivas”, “evaluación de las innovaciones” , etc. … y llega al clímax cuando se apropia de la visión intersectorial de la políticas públicas “(salud en todas las políticas, sería el lema)” para justificar que se confíen los “ajustes a través de mecanismos más reglados que sustrajeran carga política a las decisiones que se puedan presentar como impopulares y con poca viabilidad de aplicación por el fuego cruzado político, pese a que se reconozcan como necesarias, a efectos de evitar el cortoplacismo político, el deterioro institucional y los déficits de calidad de las políticas públicas.”

Fíjense cuantas palabras difíciles seguidas para ocultar lo fundamental: que la decisión, el control, el rendimiento de cuentas, la posibilidad de valoración y de cambio de la política sanitaria escape de la ciudadanía y se quede en la élite de los que viven a costa de la inmensa mayoría de la población… Y encima les regatean o pretenden privarles, en determinados casos, del acceso al servicio de salud…. o hacerles pagar un nuevo peaje para disfrutar de atención sanitaria… Nadie tiene por qué entrar, naturalmente, según la visión de López Casasnovas, en las implicaciones de género y de clase de esta substracción sin paliativos a los derechos de ciudadanía.

Y lo más triste del caso es que algunas izquierdas, también supuestamente, caerán en el engaño, o por hipoxia neuronal, o por pereza en descubrir dónde está la trampa…




[+] Llegir més

DEMPEUS A LA JORNADA DE “CRIS I SALUT LABORAL”



Aquest matí, a 18 de desembre de 2009, a l’espai Jove de Gràcia s’ha celebrat una Jornada monogràfica convocada pel Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona sota el títol de “Crisi i Salut laboral”.

Dins aquest Consell municipal hi trobem algunes persones ben conegudes com a components de Dempeus. Així la presidenta del dit consell és Isabel Ribas, delegada de Salut Pública de l’ajuntament de Barcelona. O la també companya Lucía Artazcoz que n’és una destacada integrant al Consell en representació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). També el secretari és conegut doncs és el mateix secretari que a Dempeus ( i el qui signa aquesta breu nota).
Desprès de l’ obertura a càrrec de la Presidenta Isabel Ribas, ha intervingut el Director General de Relacions Laborals del Departament de Treball de la Generalitat que ha presentat el document anomenat: Estratègia catalana de seguretat i salut laboral 2009 – 2012 ( II Pla de Govern).
Immediatament una taula d’experts on han participat la Lucía Artazcoz com a tècnica responsable de la Unitat de Salut laboral de l’ ASPB, en Javier Martínez com representant de CC.OO., Dionis Oña com UGT i César Sánchez com Foment del Treball.
Desprès d’una pausa s’ha abordat una segona taula on representants de diverses entitats de professionals de la prevenció de riscos, la medicina del treball i la salut laboral han fet una interessant aportació de la seva visió del suggerent i actualíssim binomi Crisi- Salut laboral.
Ha seguit un col•loqui per part dels i de les assistents. I és aquí on i quan Dempeus, com a tal, ha estat present per veu de la seva Presidenta, la nostra amiga i presidenta Àngels Martínez Castells, que ha estat acompanyada d’altres persones de la nostra associació com la Eugènia Sánchez, en Josep Solà, la Laura Rafart, en José Fernández, a part dels ja citats membres del propi Consell de Salut Laboral convocant.
Finalment han tancat la delegada Isabel Ribas agraint la participació, i el Director General de Salut Pública, Antoni Plasencia que ha insistit en la nova incorporació de la salut laboral dins la llei de Salut Pública de Catalunya aprovada el darrer mes d’octubre al Parlament.
Tot un matí on hem escoltat i compartit una pila de consideracions i reflexions al voltant d’una situació tan punyent i determinant com la present crisi que venim patint des de fa ja molts mesos.
De les intervencions avui expressades el Consell Assessor de Salut Laboral en farà un breu document a modus de resumen i on es recullin les principals consideracions diagnòstiques, així com recomanacions i propostes.
Pel seu interès reprodueixo aquí un extracte de les notes que he pres sobre la :

IINTERVENCIÓ DE L'ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS en nom de DEMPEUS per la Salut Pública

L’Àngels ha començat per caracteritzar la crisi i les seves expressions, formes, dimensions i gravetat. “La conseqüència que més es pateix a l'Estat espanyol, l'atur, és una catàstrofe humanitària que segueix, en gravetat, els estralls que les guerres provoquen”. En estar la Jornada centrada en la salut vinculada directament al treball, la salut laboral, ha volgut assenyalar les greus repercussions sobre allò no estrictament laboral però amb relació causa –efecte directa, dins altres àmbits de la vida quotidiana, la llar, la família, el biaix de gènere, la societat… la salut. Ha suggerit que segurament parlar de "treballs" i l’impacta en la qualitat de vida en tots aquests tipus de treballs: el no regulat, o treball submergit, els treballs imprescindibles per a la vida (o treballs reproductius) en reben, pal•lien o incrementen les repercussions de la persona aturada en el mercat regular de treball. Recomanà, doncs, obrir l'espectre de la salut laboral a totes les formes de treball existents, obviant el biaix de gènere, edat, etc...
De forma clara i taxativa ha explicat com Dempeus és una organització que confronta sense ambigüitat amb to tipus de fórmules d’esternalització, privatització, mercantilització de la salut, copagaments i repagaments… . Molt sinòpticament, doncs, ha esmentat els eixos que caracteritzen el Manifest de Dempeus: el caràcter públic, la participació social empoderada. i el tractament digne de les patologies emergents o mal tractades.
Un aspecte que ha destacat és com en període de crisi el produeix una caiguda molt dura dels salaris i com es prodiguen situacions d’endeutament personal i familiar insuportables, treball en precari i en condicions inacceptables o seriosos agreujaments de les desigualtats preexistents de forma que totes les formes d'inequitat s’ aguditzen en aquestes circumstàncies.
En aquest sentit ha dit l’Àngels “ Aquesta crisi ha estat produïda també, a més de la disbauxa financera i el creixement insuficient de salaris que ha abocat a les persones a l'endeutament, un increment important de la productivitat que es deriva de les noves tecnologies, nous productes i innovacions en tots els camps. Algunes d'aquestes novetats tecnològiques del sector químic, no suficientment testades, han acabat per generar noves malalties que es troben tan a l'àmbit laboral com a l'àmbit familiar. Malalties relacionades amb determinants i causes encara no ben investigades i amb patologies “no reconegudes” com cal, o negades fins i tot, o insuficientment considerades, o mal abordades i tractades… en referència explícita a la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Sensibilitat Química Múltiple”. Per manca de temps no ha pogut estendre's en les desigualtats en salut i la crisi econòmica , també des de la vesant de gènere, i relacionada amb les restriccions que s'imposen en els pressupostos i les polítiques amigues de les dones i de la seva salut.
Per acabar ha exposat un cas particular e il•lustratiu per la seva contundència i que corroborava la denúncia feta abans per la Dra. Lucía Artazcoz sobre el "presencialisme" obligat per la crisi (o per la manca de sensibilitat de l’administració i alguns metges en relació a les noves malalties: Una persona amiga, malalta de fibromiàlgia que en rebre una alta punitiva i imposada per part del seu metge de primària (que seguia indicacions o directrius), va decidir ingerir una gran dosi de psicòtrops amb voluntat auto lítica … Afortunadament, en aquest cas, es va advertir a temps la voluntat de suïcidi, però la denuncia és inqüestionable. Ha acabat demanant la posada al dia de les recomanacions dels metges higienistes del segle XIX de fer exercici ( fer volar estels) i passar el temps amb les persones que s'estimen "fora muralles"... Si els higienistes d'aquell temps podien entendre la importància del que no és essencialment sanitari per a la salut, semblaria més fàcil poder-ho fer ara.
-----------------


Finalment comentar que la presentació de la Lucía Artazcoz, brillant i molt actual, ha estat presentada amb suport de power point i que aquest material, pot ser dins un temps, podrà ser objecte d’un article seu que estaríem encantats de reproduir.

Antoni Barbarà









[+] Llegir més

13 de desembre 2009: La MARATÓ de TV3


Per lluitar contra les “Malalties minoritàries”…
Avui, diumenge, la TV3 més nostrada, la nostra, la pública catalana, no dona l’ abast. El país es convulsiona, el dia es fa curt, cal promoure i acompanyar dues fites inusuals: a 166 municipis es vota una consulta d’intenció/opinió d’independència; i d’altra banda el Cuní i tota la corporació corporativa catalana audiovisual en nòmina, i suport extern, defensa la diada –repte de La marató de TV3.
Sobre el primer fenomen les opinions i articles en general, també en capità i fins i tot en sergent disciplinat, ens acompanyen ja i ens aportaran llum i criteris –inexcusablement- en les properes hores, dies, setmanes. Mentre som a la sala d’espera del paridor del Constitucional. Prec de llegir això de paridor en referència al part que no a la parida…
Així doncs, permeteu-me evacuar alguna consideració sobre l’altra magna Diada. La Marató !!
Començaré, que no vull confondre a ningú, dient que jo soc més de colles que de multituds, més de capelles que de catedrals, de petits que de grans, …més de passejades que de maratons. I si en encara sou aquí, us diré que la caminada diària de 200 metres (o més) és una eina de promoció de salut mentre que la cursa de 42’195 metres és una passada atlètica arriscada i només apta per a molt i moltes preparadíssims esportistes ( o missatgers militars dels d’abans de les telecomunicacions).
Tanmateix del que parlarem no és d’esport ni d’activitat física sinó d’activitat social i mediàtica. A més també em pronuncio per una altra forma i manera d’implicació i actuació, en ell sentit de millor una mica d’interès cada dia dels 365 de l’any, que no pas una sobredosi un sol dia.
Aquest any els “agraciats/des” son els i les malalts/es de “malalties minoritàries ». ( ?). Suposo que és una correcció escaient del que s’anomenen « malalties rares » en terminologia anglosaxona. De fet no es tracta ni de rares, ni de minoritàries, sinó de “poc/mol poc freqüents”, o també “orfes” pel que fa a carències de padrins, fàrmacs i compromisos d’interès per a tractar-les.
Vagi també pel davant que qui això escriu es confessa admirador del Luis García Berlanga de la dolça i crua pel•lícula “PLACIDO”, i per tant portador d’anticossos antiFestival mel•liflu- nadalenc. Una primera aproximació ens permet afirmar que la cosa és molt diversa i polièdrica segons es miri. Els ingredients son molts i variats. Veiem alguns
- Hi ha molt d’espectacle televisiu: només cal veure el desplegament de mitjans, la connivència o no, suport o enemistat, adhesió o refús que genera entre els mitjans, immersos a més en una competició de xifres i rècords respecte d’altres cadenes . I d’altres nacionalitats, regions, i tele- parròquies
- Hi ha molt d penetració conceptual i ideològica: El missatge de fons és clar i català: Som bona gent, carregada de sentiments i que quan se’ns acosta Nadal ens posem tendres i (aprofitant la paga doble) som capaços de donar uns quants euros per la causa. És una diada excelsa per a “interessats en medicina” i al conreu de tota mena d’hipocondries, doncs com sabem de cada any els professionals, demà les consultes aniran farcides de síndromes “minoritaris”. Hi ha, de fons, una explicació perversa i normalitzada: “No hi han remeis ni fàrmacs per a tractar-les perquè afecten a massa poca gent, i per tant, no hi ha interès crematístic per a la industria/ mercat
farmacèutica…NORMAL, és clar ! Sí ? Alguns babaus pensem encara que la recerca
biomèdica cal dirigir-la a resoldre malalties, totes, i en tot cas en funció de la seva
gravetat i agressivitat, i amb independència dels beneficis empresarials.
- Hi ha molt de diners: Perquè darrera de la Diada maratoniana milionària s’hi mouen interessos econòmics explícits i evidents. Pel que fa a mitjans, infraestructures, preus, facturacions, donacions, .. i expectatives. Lamentablement el desenvolupament de la recerca pot dependre del rampell de bon cor dels catalanets un tal dia com aquest: inacceptable.
- Hi ha molt de prestigi i vanitat: que si aquest anys més calers, que si a TV3 més que no pas a Tele 5, que si ho presenta el tal o la qual, que si surt fulano o mengana, ...
- Hi ha molt de muntatge publicitari: darrera les caràtules caritatives romanen els logotips, les cares, les identitats d’allò que es tracta de promocionar, diguem-ne personatges, polítics, empreses, clubs, marques, o modes.
- Hi ha molt de recurs fàcil a la llàgrima: He connectat just uns minuts el programa i he `pogut reconfirmar, que com cada any, una persona malalta, explicava la seva desgracia i la seva desesperança front a les càmeres, acompanyat per la seva companya, ambdós espantats, desbordats i contenint les llàgrimes: això és un espectacle d’utilització indeguda i interessada del dolor i la dignitat personal.
- Hi ha molt de plateret caritatiu i d’auto exculpació: i per finalitzar les cares de satisfacció de la gent que col•labora, agafant telèfons, fent-ho veure, trucant o participant. Mercès per la seva generositat però estimats i estimades, caldrà alguna cosa més que no pas el gest d’avui si voleu ajudar a canviar la vida i penalitats d’aquestes persones malaltes. Caldrà canviar el sistema que la manté arraconades i dependents. Caldrà no conformar-s’hi i seguir en la lluita de cada dia. Dempeus !

Alguns i algunes, rarets més que no pas mala gent, pensem que tot aquest circ fora perfectament obvia ble. Que les malalties no son un guió televisiu, i les persones malaltes encara menys uns actors improvisats i ocasionals. Que el dolor no és un espectacle. Que la solidaritat no és una aportació econòmica via telèfon en un moment feble d’humanitat.
Salut !! Toni Barbarà







[+] Llegir més

“DEMPEUS” FRENTE AL COPAGO - REPAGO


¿Otro “globo sonda” ? ¿ Otra dosis mediática del “ablandador “ de opiniones y de resistencias ?, ¿o simplemente una nueva provocación…? Esta vez es El País quien lanza su “noticia” para ir situando al personal frente a venideros cambios estratégicos - programáticos de la “mayoría” del PSC y quien nos trasciende contenidos del texto de trabajo - estudio que manejan en el laboratorio socialista a la vista de las inmediatas contiendas electorales y como reacción- adaptación a los últimos sondeos sobre el estado de opinión social y política.
Nada mejor para saber de que cosa estoy hablando que leer el tal artículo, del cual reproduzco aquí el título y una parte, en lo que se refiere a temas de salud/ sanidad, …y copago. Lean, lean que luego acabo comentando y aclarando…
“El PSC asume que los pacientes deberán pagar parte de los servicios sanitarios”
Los socialistas aprueban un programa electoral con medidas liberalizadoras
MIQUEL NOGUER - El País- Barcelona - 12/12/2009
Son 308 folios con recetas para abandonar la segunda posición en las encuestas y superar a Convergència i Unió (CiU). Los socialistas catalanes tienen ya la base de su programa electoral, un documento al que ayer dio el visto bueno José Montilla y que servirá para planificar las propuestas con vistas a las elecciones del próximo año. Y apunta a cambios profundos, algunos de los cuales levantarán ampollas en los defensores del modelo social vigente.
Los socialistas asumen, por ejemplo, que la sanidad pública deberá apostar por el copago de los usuarios para mantener su nivel de calidad. Además piden que la Administración pública abandone su burocratización actual para adoptar "conceptos de gestión del mundo empresarial". Pagar para ir al médico. Tras años de debates, los socialistas se inclinan por medidas drásticas para fomentar la autoregulación de los ciudadanos en el uso del sistema sanitario. Además de campañas de sensibilización sobre los costes, proponen avanzar hacia un sistema de copago en función de las rentas, del patrimonio y del tipo de patología de cada usuario. Para evitar un gran desgaste electoral, se plantean hacer grandes campañas informativas. Hace cuatro años el Departamento de Salud ya trabajó la idea del copago, pero la consejera, Marina Geli, cortó el debate para evitar costes electorales. La propuesta rompe con el modelo que ha regido hasta ahora en España, con servicios gratuitos y en el que sólo se paga una parte de los medicamentos. "La propuesta se tendrá que trabajar mucho antes de incluirla definitivamente en el programa electoral", afirma Jaume Collboni, coordianador de programas del PSC.

--------- y sigue ……

Y digo yo, que ¡ ya está bien de tanto “globo”, que parece una fiesta de aniversario infantil, y que vale ya de tanta “sonda” que tenemos ya las uretras inflamadas por tanta erosión de contacto por sondaje !
Sobre la sustancia del teórico debate me he pronunciado, manifestado, mojado y argumentado en tantas ocasiones que una nueva reiteración solo hará que confirme y reconfirme mi posición beligerante frente al REPAGO, que no copago de lo que ya hemos pagado. En cualquier caso, y por si alguna persona llega a este blog desde la virginidad al respecto, les recuerdo una serie de posts que he publicado en esta misma “Ratera” como por ejemplo:
http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/vueltas-con-el-copago.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/ni-un-pas-enrera-en-la-defensa-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/el-sindicato-de-medicos-favor-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/03/el-grup-vilardell-torna-la-carrega-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2008/10/ni-copago-ni-repago-ya-lo-hemos-pagado.html
.. pero además unos cuantos artículos imprescindibles en tan sugerente tema publicados en la página de DEMPEUS per la salut pública : http://dempeus.nireblog.com/
, y/o en el blog personal de la compañera, amiga y maestra Àngels Martínez Castells, “Punts de vista”: http://angelsmcastells.nireblog.com/

Hemos explicado por activa, pasiva, y tozudez que el pretendido ahorro-“jamón barato” de la salud acaba pagándose muy caro, que la manida sostenibilidad tiene los pies muy firmes en la mismísima consideración pública de sus presupuestos y su financiación pública, que la privatización y la externalización son sanguijuelas parásitas que solo pretenden y se proponen acabar con el sistema público en beneficio de sus dividendos empresariales privados, que no se puede abordar la salud colectiva desde tratamientos individuales aislados, que no nos cuelan “nuevas formas de gestión empresarial” cuando quieren decir viejas forma de apropiación neoliberal y capitalista, que no nos creemos la sarta de mentiras por más que las publiquen cada semana y las apoyen desde tantos gurús mediáticos cómplices – expertos necesarios,…Porque olvidan lo que ya decían los romanos: “SALUS PUBLICA, SUPREMA LEX”, y que además sabemos separar con nitidez lo público de lo privado, pasando por la falacia de lo mixto que quiere decir lo “apoderado- maquillado”.

Este debate apasionante y oportuno, se inscribe en las reflexiones de los últimos días sobre el binomio público/privado, cuya lectura también propongo en el post anterior, reproducción de un magnífico artículo de Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus. Se quiere llevar a lo público a la concepción de lo masificado, lo cutre, lo antiguo, lo ineficaz, deteriorando la acepción de “público” como espectador pasivo de la trama social, a veces casi llevado a lo escatológico recordando aquella expresión de “servicios públicos” como inodoros , WC en espacios públicos. Hay que negarles la mayor, porque lo público es lo colectivo, lo civilizado, lo plural, lo futuro, lo social, justo y equitativo. La cosa pública es la res pública, la República. Lo privado procede en etimología de “privar”, vetar, quitar, apropiarse de. Es lo viejo, lo superado, lo antiguo, lo mezquino, lo prescindible, lo superable a superar.

Será pues innecesario aquí repetir otra vez las razones que sostienen la necesidad de preservar el carácter público del Sistema Nacional de Salud, y su carácter universal, integral, justo, solidario, de calidad y como instrumento imprescindible para aspirar a la equidad social y a la garantía de ejercicio de los derechos sociales, nacionales y constitucionales. Ese es uno de los pilares del mismo Manifiesto fundacional de “Dempeus per la salut pública” , que invito a releer.

Esta es una batalla que pensamos dar, y ganar, por justa y necesaria. Y lo afirmao desde nuestro soporte (al menos el mío personal, claro y notorio) a las políticas de progreso del/de los Gobierno/s de la Generalitat de Catalunya - esos que llaman despectivamente “tripartitos” -, al espíritu del Pacto del Tinell, y a la voluntad de seguir apartando del ejercicio de gobierno a las derechas nacionalistas (catalanista y españolista), derechonas al fin. Coherente con mi adhesión a las alianzas de izquierdas y catalanistas, con mi propia militancia social y política confesa entre las filas comunistas, que no van a disculpar una dejación, aceptación ni omisión a esa supuesta y anunciada implantación de copagos.
Si quieren ruido, van a tenerlo ! Y lo vamos a dar desde nuestra posición Dempeus en defensa de lo público y de la equidad y el derecho innegociable a la salud, a la sanidad y a la salud públicas.
Que lo “cortés no quita lo pizarro”, y que nadie confunda lealtad y disciplina con seguidismo acrítico ni silencio cómplice. Que somos bueno@s vasall@s si tenemos buen señor (cantar del Mio Cid). Que “Llamé al cielo y no me oyó. Y pues sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra, responda el cielo. No yo “ (Don Juan Tenorio). Que “el que avisa no es traidor…es avisador” ( refrán popular)

Respetuosamente Dempeus !
Toni Barbarà





[+] Llegir més

En defensa de lo públic


Per norma els teus escrits venen avalats per una inusual lucidesa, però hi ha cops, com el cas del present post, on veritablement el resultat és excepcional. Penso emmarcar (entre neurones- que no en marc de fusta) aquesta classe en el millor sentit de la qualitat pedagògica. No es poden dir més coses ni més punyents (aquí de “puny”) en tan poc espai. I malgrat no poder ser “de cos present” aquesta tarda a la FAVB, em quedo amb tot el que dius i generosament ens regales i anticipes.
Des del començament, estimada presidenta de Dempeus, on situes l’anamnesi mèdica o historia clínica, o marc històric i conceptual, i que tu en dius “deconstrucció”, passant per una precisa definició: inocular valor aliens = alienació. Amb tot un preciós conte real de dones, de pobres i a Gàmbia, que no de fades, ni de prínceps, ni a Xauxa, i que reuneix tots els ingredients i els corol•laris bàsics de les lluites emancipadores de la humanitat, incloses la de classes, la del feminisme, l’ ecologia, la justícia, la solidaritat, la dignitat…
I ja de postres, un exercici natural i fluid que lliga i relliga aqueles lluites i les causes nobles i democràtiques, amb una exposició precisa del que és, vol ser, i va devenint DEMPEUS,… i una cloenda brillant tot cridant a la mobilització i a l’acció, a l’ empoderament i a l’esperança. Proposo ( i et consta Àngels que no soc dels qui practiquen la llepada lepidòptera) que aquest text, que has parit amb la excusa de parlar i contraposar “allò públic, versus allò privat”, esdevingui material annex de futurs manifestos, i referència per a moviments, col•lectius, i persones que es pregunten com i de quina manera confrontar-se amb el neoliberalisme i el capitalisme. I no estar ni bojos, ni boges !!
Per tant !! Àngels: MERCÈS ! i sobretot Salut ! ben merescuda i ben guanyada.
Amb afecte i admiració:
.... Llegiu a continuació el que diu l'Àngels Martínez Castells:



Aquesta tarda, en el marc de les Jornades de Defensa de lo Públic organitzades per Univesitat en Marxa i la Fundació Pere Ardiaca, juntament amb Manuel Delgado, Eva Fernandez i Angel Crespo, en representació de l'associació Dempeus per la Salut Pública, explicaré el que segueix:

A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan emmalaltint . Potser amb un exemple resultarà més senzill: una delegació del FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els economistes varen quedar meravellats per la qualitat del producte dels arrossars d’aquell país. Varen saber que la propietat de la terra era col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball evident, les dones, com administradores i “productores” d’aquest bé fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat. (seguiu, no us ho perdeu ..)



Els “experts” varen reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica, no havia d’alimentar als gambians, sinó que s'havia d'exportar. La primera cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte... però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat privada de la terra. Per tant, varen dividir els arrossars en parcel•les i en varen fer titulars als homes que mai havien cultivat l’arròs. Varen comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges competitius”. Les dones varen preguntar què menjarien els seus fills, i els varen contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més dedicació, més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot fos pel progrés!

Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat se’n varen adonar que no era lo seu. I varen cridar a les dones per a fer la feina que sempre havien fet. Però ara, en els seus camps (o sia, en els camps que ja no eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi rés, es va aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment varen arribar els representants del FMI per comprar les collites varen ser informats que als costos de les llavors s’hi havia d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la producció. Els economistes es varen sorprendre molt d’haver de pagar salaris per un treball assalariat, però varen fer els comptes i varen arribar a la conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en els mercats internacionals.

Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: sols la transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació, trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per bombardejar diàriament i sistemàticament els valors de lo públic, de lo col•lectiu.


Com podem donar la volta a la situació i reivindicar lo públic com la manera natural i humana de viure?

Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” de lo públic i transcendint l’horitzò temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes, però que es volen interessadament separades.

Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l'entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:

1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i l’interès col.lectiu, la bondat social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.

2. - Participació social, "empoderament" i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.

3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d'elles relacionades amb la violentació química de la natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també noves formes de malalties.

El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per lo públic és que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat a moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament, i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten contra el canvi climàtic fins els pagesos de Mèxic (especialment a l’estat de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen, també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del seu panís.

El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.

Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns, amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra cultura social, d’una altre manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb necessitats pròpies que són comunes i que li són negades per aquest sistema econòmic en el que vivim: el capitalisme.

A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim en una democràcia real, sinó en una dictadura.. Que el futur és pitjor... que tots els polítics són iguals... Que el sector pirvat sí que val i el sector públic és sols burocràcia... Si em permeteu, la realitat no és tan barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats. I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra, i nosaltres també, no ens en acabem d’adonar o no trobem la manera de treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants, i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa uns quants anys:

La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa evidencia, per a fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s'ho val.

L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: proven de convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen-- que és pitjor el remei que la malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del déficit públic, per exemple).

Incórrer en risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els mals que ens podrien caure a sobre si acabés per triomfar el que reivindiquen: lo públic sobre lo privat. (Manca d’eficiència, caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)


Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desenmescarar tots les maneres noves que s'inventen per a "empassar-se" uns quans poderosos el que és de tots. Cal fer pedagogia de que es pot, i acollir sense sectarismes a totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.

Reivindicar lo públic és molt més que reivindicar el dret a l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat, capacitat i intel•ligència tinguem per a ser més, per a sumar i per a no excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som lo que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.


[+] Llegir més

SOS URGENTE POR AMINATU HAIDAR




-PIE: Partido de la Izquierda Europea
Desde el Partido de la Izquierda Europea, donde coincidimos y trabajamos distintos Partidos de las más diversas naciones y estados europeos, queremos y debemos denunciar la gravísima situación de conculcación de los derechos humanos que supone la negativa del Gobierno de Marruecos a permitir el regreso a su casa en El Aaiun, de la activista saharaui Amina Haidar.
Esta mujer incansable luchadora por la autodeterminación de su país, el Sahara occidental, se debate ya entre la vida y la muerte como consecuencia de la huelga de hambre, en su día 21, que mantiene en el aeropuerto de Lanzarote / en Islas Canarias/ España.
En el día de ayer, viernes 4, se había logrado una salida negociada que permitía el regreso de esta activista heroica, cuando las autoridades del reino de Marruecos denegaron el permiso al vuelo, ya embarcado.
Esta situación, límite e insostenible, obliga a una llamada excepcional y urgente de todas las fuerzas democráticas, de todos los gobiernos legítimos que sostienen la carta de derechos humanos y de NN.UU, a ejercer las máximas peticiones y exigencias sobre ese gobierno sordo a directivas y resoluciones internacionales.
Desde EUiA – Cataluña –



[+] Llegir més

La ofensiva de los depredadores, o Ecofin... ¿por qué no te callas?




LA COMPANYA ÀNGELS MARÍNEZ CASTELLS AL SEU BLOC “PUNTS DE VISTA” HA PUBLICAT EL SEU PUNT DE VISTA SOBRE UNS ESPECÍMENS DE DEPREDADORS DE LA SALUT PÚBLICA, DE LA SALUT EN GENERAL, I D’ ALLÒ PÚBLIC EN PARTICULAR.
AQUESTS PERSONATGES PUL•LULEN ENTRE NOSALTRES AMB LES SEVES DISFRESSES D’HOMES DE NEGOCIS RESPECTABLES.
MALGRAT AQUESTA APARENÇA DE RIGOR LES SEVES PRÀCTIQUES SÓN MÉS PRÒPIES DE TRACTATS DE BIOLOGIA I ZOOLOGIA.
COINCIDEIXO PLENAMENT AMB EL QUE HA ESCRIT L’ÀNGELS AL SEU POST I EM LIMITO A REPRODUIR-LO, AMB EL SEU PERMÍS, I TAN SOLS LI CANVIO LES FOTOS D’IL•LUSTRACIÓ DONCS LES SEVES ENCARA EM SEMBLAVEN MASSA ENTRANYABLES.
SENYORS !!! : NO PENSEM RE-PAGAR ELS SERVEIS, NOSTRES, QUE JA HEM PAGAT I MENYS SABENT QUE SÓN VOSTÈS ELS QUI APAREN LES BUTXAQUES !!

Llegim:
La ofensiva de los escualos depredadores es insaciable... y no cesa. Aprobado el Tratado de Lisboa ya se pueden acabar de quitar la careta, abrir la boca y demostrar al servicio de quién están las instituciones europeas. Ayer mismo, el Ecofin "invitó" de nuevo a la "grande bouffe": España debe reformar los sistemas de pensiones y salud "para disminuir el déficit anual un 1,5 puntos porcentuales del PIB, adoptando las reformas destinadas a mejorar la calidad de las finanzas públicas mediante la eficiencia y la efectividad del gasto público". Con la depredación de lo público, quieren obligar a cumplir el pacto de estabilidad en 2013 (que establece un máximo de déficit del 3%)... un pacto estúpido, formado por reglas estúpidas, que saltó por los aires con la crisis económica para ayudar masivamente a los bancos y a las grandes compañías financieras de la Unión Europea de la zona euro. Y conste que sobre la estupidez de las cláusulas del Pacto de Estabilizadad también ha hablado Joseph Stiglitz, Premio Nobel de Economía en el 2001. ¡Pero cuando comen los tiburones no importa que el Pacto y sus estúpidas normas salten por los aires!

En realidad, de lo que trata la propuesta del Ecofin es de privatizar, de abrir bandas de expansión a un capitalismo financiero que debería estar en el banquillo por la crisis económica y financiera y todas las atrocidades cometidas en los últimos 20 años. Lo que recomienda el Ecofin es que bolsillos privados se queden con las pensiones públicas y el sector público de la sanidad... y para ello resucita todas las excusas pseudo-tecnocráticas y todos los absurdos mandamientos de un neoliberalismo que si no se ha hundido ya es porque se ha tenido que tragar sus propias recomendaciones y dejar que le apliquen los remedios de los que abomina.

La ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado, ha tenido una reacción de manual. Por una parte, ha declarado que "nuestro crecimiento potencial es mayor que el que estima la Comisión pero, en todo caso, haremos este esfuerzo. Este año 2010, ya está contemplado un esfuerzo fiscal correspondiente a 1,3 puntos del PIB. Y si tenemos que hacer un esfuerzo del 1,5, lo haremos". Y, por otro lado, ha pedido "muchísima prudencia" a la hora de plantear un sistema de copago en el Sistema Nacional de Salud (SNS) que, en cualquier caso, debe ser reclamado por las comunidades autónomas ya que son ellas quienes tienen competencia en la materia. En cualquier caso, ha advertido (en simpatía con las declaraciones que hizo ayer Trinidad Jiménez en el ClubSiglo XXI) que la universalidad de la Sanidad en España es "un elemento clave que no se debería perder". Y recordó, además, que "cuando era responsable de Sanidad ya se planteó el tema, con un euro por visita", recordó la actual titular de Economía, quien destacó que en aquel momento se argumentó que se trata de una medida que "disuade a quien no tiene dinero"


Al pasar en parte la "patata caliente" a las autonomías, el jefe de Servicio de Medicina Interna del Hospital Vall d´Hebron de Barcelona y presidente de la Comisión de Expertos del Govern de Catalunya que se reúne para la racionalización y financiación del gasto sanitario, Miquel Vilardell, no se ha resistido a la oportunidad de pasar a primer plano y "ha apostado por revisar la cartera de servicios sanitarios en aras de una mayor eficiencia." Lo mismo, lo mismo que Boi Ruiz... ambos alineados contra los derechos a la salud pública!

Ahora veo que el título se queda incluso corto: ¡Hay tanta gente en este país que debería cerrar la boca para que hablara la ciudadanía, empoderada y en pie, en defensa de sus pensiones, de la salud pública, de sus derechos tan duramente conseguidos!

Noticias vistas en Publico, Europapress y Redacción Médica

[+] Llegir més

Salut Democràcia i bons aliments


REPRODUCCIÓ LITERAL DEL POST PENJAT ALS BLOCS DE “DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA” I “PUNTS DE VISTA” DE L’ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS. LES BONES NOTÍCIES, L’ESPERANÇA, L’EMPATIA, LA COMPLICITAT, LA SUMA, LA COMPLICITAT, LA SOLIDARITAT, LA PARTICIPACIÓ, LA JUSTICIA, L’EQUITAT, EL PROGRÈS, LA SALUT, ELS ALIMENTS, LA LLUITA PER L’EMANCIPACIÓ I LA SOBIRANIA…BÉ MEREIXEN LA MAJOR AMPLIFICACIÓ POSSIBLES DELS MISSATGES. Salut !

Avui, els companys i companyes de Som lo que Sembrem han rebut la salutació i el suport d'una delegació de Dempeus per la Salut Pública, en el seu acte d'assemblea constituent de Salut Democràcia i bons aliments a Bellpuig.
Hem volgut estar amb els companys i companyes de Som lo que Sembrem, i desprès d' agraïr-lis que ens hagin convidat a estar amb ells en un dia tan important per la seva organització, els hi hem dirigir aquestes paraules:
Salutació
Companyes, companys, Som lo que Sembrem i Dempeus per la Salut Pública tenim moltes coses en comú, si ens ho permeteu, parlarem un moment de la nostra organització perquè veieu tot el que ens uneix i ens vincula amb vosaltres, ens fa solidaris i ens porta a pensar que les dues organitzacions tenen molt camí a fer conjuntament.
Nosaltres, a Dempeus per la salut pública, entenem la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l'entorn.
Dempeus es va anar construint com un grup de persones que també va sortir d'una ILP, en el nostre cas, la que cercava unes condicions de vida millors per les persones que pateixen Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica (i ara també, persones amb Sensibilitat Química Múltiple). La nostra ILP, a diferència de la vostra, va seguir un altre camí i va aconseguir arribar a una Resolució, aprovada per unanimitat de tot el Parlament, que contenia més del 90% de la nostra ILP. Aquesta Resolució s'havia de complir en la seva major part en el termini d'un any, però dissortadament hem de dir que el Parlament no ha complert la paraula que va donar a les persones malaltes que varen confiar en el compromís assumit, i encara seguim treballant, compareixent davant la Comissió de Salut i insistint perquè el Parlament recuperi la seva pròpia autoritat... Perquè moltes vegades hem pensat com pot demanar que es compleixi l'Estatut de Catalunya que va votar el mateix Parlament i el Congreso de los Diputados, si falta a la paraula donada a organitzacions de persones malaltes de fibromiàlgia i de la síndrome de la fatiga crònica...
Dempeus per la salut Pública està format, doncs, originàriament i en gran mesura, per persones que varen sortir de la ILP de la que parlem, en una experiència que ja veieu si és similar a la vostra. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:
1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i l’interès col.lectiu, la bondat social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.
2. - Participació social, "empoderament" i co- decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, sectarismes.
3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d'elles relacionades amb causes que vosaltres denuncieu també. Els mals aliments, l'abús dels pesticides, una violentació química de la natura que emmalalteix a les persones.
Per això us hem de dir que teniu raó quan parleu de la tasca important que heu fet a nivell pedagògic, perquè gràcies a moltes de les coses que heu dit hem comprès també millor a moltes persones que s’acosten a Dempeus amb Sensibilitat Química Múltiple, amb malalties celíaques, i patologies relacionades amb al.lèrgies; i hi veiem una possible causa de malaltia en la mateixa raó que fa emmalaltir els vostres camps.
Un altre punt en comú que tenim també és que ambdues organitzacions denunciem que l’economia de les empreses passa per davant de les necessitats i la salut de les persones. Vosaltres parleu sobre tot de Monsanto. Nosaltres podriem donar noms de laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat a moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això també us donem la raó quan, en el que vosaltres en dieu nivell formatiu, el podem considerar també des de Dempeus una de les joies d’aquests processos. Un nivell que passa pel terreny personal i associatiu, i descobreixen el potencial humà que existeix en el territori. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament, i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten contra el canvi climàtic fins els pagesos de Mèxic (especialment a l’estat de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen, també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del seu panís.
El camí, amigues i amics, segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política:
I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.
Ja veieu doncs, si pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament la vostra organització i la nostra, en el sentit de promoure, com dieu vosaltres en el vostre Manifest, nous models per la pagesia, l’alimentació, la salut i el territori a Catalunya i en defensa i dinamització de la participació política directa de les persones en aquestes matèries.
Amigues, amics, en alguna de les vostres intervencions parleu del desencadenant dels transgènics: Però ara totes i tots sabem que si voleu –i ens hi voleu—junt amb la lluita pels transgènics hi ha molta gent amb necessitats pròpies i amb ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera d’alimentar-se, de viure la salut, de pensar i de decidir… en definitiva, hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.
És molt més que reivindicar el dret a l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quans més serem, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, no fem cap salt en el vuit si diem que som lo que sembrem perquè som lo que lluitem, i en definitiva, que podem ser i serem el que volguem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.

[+] Llegir més

Parar els peus a la privatització de la salut!!!!



Publico íntegrament i directa la pàgina de la web oficial de Izquierda Unida que ens parla d'una molt bona notícia, passi el que passi a partir d'ara i aquí.
No sempre tenim la possibilitat de publicar accions tan positives del Congrés de Diputats, ni en la direcció d'aquesta feina que cal identificar, nominar i agrair al company Gaspar Llamazares... i com que sovint ens qüestionem sobre la utilitat, o no, de les Institucions i de la participació política, ara és just i necessari fer saber "urbi et orbe" que aquest picarol correspon al gat Llamazares, a IU i a la comissió de sanitat de la Càmera Baixa. Que com deia aquell, a les verdes i a les madures, i que tampoc es poden ni s'han d' ignorar les actuacions quan son en positiu. Salut !! "

IU lleva adelante su proposición de ley para evitar la privatización del sistema nacional de salud

Miércoles, 25 de Noviembre de 2009


Madrid, 24 de noviembre 2009

Gaspar Llamazares afirma que con esta iniciativa busca “parar los pies al afán privatizador de la Sanidad” en algunas comunidades gobernadas por el PP como Madrid y el País Valencià

El portavoz parlamentario de Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, ha sacado hoy adelante en el Pleno del Congreso la proposición de ley sobre “Habilitación de nuevas formas de gestión del Sistema Nacional de Salud” para modificar la vieja Ley 15/1997, de 25 de abril, que regula la prestación de servicios en la Sanidad Pública.

Como resumió el propio Llamazares, con esta iniciativa se pretende “parar los pies al afán privatizador de la Sanidad”, sobre todos en algunas comunidades autónomas donde gobierna la derecha, como Madrid y el País Valencià.
La proposición de ley contó para su toma en consideración con 173 votos a favor, 147 en contra (PP) y la abstención de los nacionalistas de CiU, ERC y PNV, que consideran que tocar la ley actual puede suponer la “invasión” de competencias transferidas.

El parlamentario de IU y presidente de la Comisión de Sanidad, impulsor de esta iniciativa, defendió que la actual normativa es “un monumento a la inseguridad jurídica”, ya que, entre otras cuestiones, “ha servido de puerta para la privatización del Sistema Nacional de Salud”.

Detalló que la intromisión de entidades privadas en la gestión de la Sanidad Pública en lugar de abaratar y agilizar el servicio al paciente “supone un mayor coste económico, ofrece una eficacia ruinosa del sistema, y abre la puerta a que los ciudadanos “se vean obligados a pagar para poder utilizar los centros sanitarios y asistenciales”.

Llamazares busca hacer frente de forma práctica a la “campaña generalizada para desprestigiar y desmantelar los sistemas públicos de salud, donde la derecha busca una oportunidad de propiciar el negocio a determinadas empresas”.

Señaló que “la introducción de fórmulas de gestión empresarial facilita la privatización de los centros, eso sí, manteniendo la financiación con dinero público. Se olvida que estas nuevas formas de gestión son modelos ya ensayados, por ejemplo, en el Reino Unido, donde han conseguido encarecer la construcción y puesta en marcha de los nuevos hospitales cuatro o cinco veces más que los del modelo tradicional”.

El funcionamiento de los mismos –explicó-, con dos empresas distintas coexistiendo en el mismo centro, y el aumento de los gastos administrativos que supone el incremento de la burocracia, ha demostrado deficiencias importantes en cuanto al cuidado de la salud de los pacientes y un encarecimiento de los costes y problemas con la gestión”.

La Proposición de Ley de modificación de la Ley 15/1997, de 25 de abril, sobre habilitación de nuevas formas de gestión del Sistema Nacional de Salud establece textualmente lo siguiente:

Artículo uno. El punto 2 del artículo único queda redactado de la siguiente forma:

“2. La prestación y gestión de los servicios sanitarios y sociosanitarios podrá llevarse a cabo, además de con medios propios, mediante acuerdos, convenios o contratos con personas o entidades exclusivamente públicas en los términos previstos en la Ley General de Sanidad”.
Artículo dos. Se añade un nuevo punto 3 al artículo único con la siguiente redacción:

“3. Las administraciones públicas con competencias en la atención sanitaria mantendrán, en todo caso, el carácter público en todo lo referente a la titularidad, financiación, gestión y provisión de servicios sanitarios y sociosanitarios”.
Disposición Derogatoria. Quedan derogadas cuantas disposiciones de igual o inferior rango se opongan a lo dispuestos en la presente Ley.
Disposición Final। La presente Ley entrará en vigor el mismo día de su publicación en el “Boletín Oficial del Estado”.

-----

En parlen també els blocs de Dempeus i Punts de Vista.

Etiquetes de comentaris: , ,

[+] Llegir més



Àngels toma el testigo de RGAlmazán desde Kabila y presenta en Punts de Vista la selección de una Semana Roja resumida en 12 entradas publicadas en una IloveIU que trata de problemas y cuestiones que ambos creemos primodiales. No les dice nada nuevo si recuerda que atravesamos una crisis económica especialmente grave, con una descarada y depredadora ofensiva neoliberal y conservadora. Y sigue diciendo: "Todo ello se ha plasmado en los pasados días en la casi inadvertida cumbre de la FAO que sigue condenando a la desnutrición a un sexto de la población muncial, en la vergonzosa y sainetera elección de los altos cargos de la Unión Europea, en la continuada precarización de las condiciones de trabajo de las personas jóvenes. Junto a ello, en la Comunidad de Madrid se han discutido unos presupuestos y unas políticas que, como las "novedades" en sanidad, son una auténtica vergüenza.

Así, sobre las mezquindades de una cumbre donde los líderes del G-20+x se peleaban por no asistir, lean las ácidas reflexiones de Antonio Rodríguez en Amanece que no es poco, mientras Antoni Puig Solé ha publicado esta semana una entrada en la que sigue valorando, con rigor, el modelo de crecimiento que el capitalismo implica... y si son tan atractivas y alternativas como parecen las propuestas de decrecimiento.

En relación a una Europa que sólo piensa en crecer a cualquier precio y sin embargo parece avergonzarse de elegir Presidente, les remito a Toni Barbarà que, con humor, parodia la compra-venta de votos para el cargo con los mercados eurovisivos, y nos invita a un recuento festivalero con "la Belgique, deux points!"... mientras que en el blog de Tania Sanchez se pide más protagonismo para las mujeres, también en la Unión Europea.

Sobre el secuestro del Alakrana que sigue --y seguirá-- dando portadas, RGAlmazán, desde Kabila, nos pide que miremos un poco más allá de las simplezas al uso, al otro lado del espejo... y la verdad es que al hacerlo, entra vértigo... y las consabidas náuseas.

Y como un tema lleva al otro sin forzar demasiado el hilo, les sugiero también que con Lídia Fernández, en Viramundeando, digamos no a esta política migratoria que se aprobó en el Senado, mientras Álvaro Villar, desde Soto de Cameros, nos detalla cómo el paro afecta a los jóvenes, y Reyes Montiel denuncia el detalle de los presupuestos de la Comunidad de Madrid que deberían financiar las políticas de juventud: Lean "Las cuentas regionales 2010" y enfádense, una vez más, con la política de Dña. Espe-rancia, que quizá pueda ser demoráticamente expulsada de su poltrona si se cumplen los deseos de Leire y se puede votar a los 16 años.

Y esta semana también la sanidad pública ha recibido nuevos ataques, como el proyecto pepero de área única sanitaria para Madrid, y demás lindezas. Para estos temas uno de mis blogs de consulta es el de Inés Sabanés, aunque esta semana la diputada ha sacado tiempo para compartir también con los Trabajadores de Pegaso un merecido homenaje a la lucha obrera en la clandestinidad. Por tanto, la cita-protesta sobre temas de salud la encargo a Marina Albiol, des de la Comunitat Valenciana, y a su denuncia de que un centro de salud de Vila-real no se abra... ¡Pero para qué abrirlo, si lo que preocupa no es la atención a las personas enfermas, sino hacer el gran negocio privado a costa de la salud pública construyendo, contratando, especulando...!

Finalmente, como no puedo dejar de preocuparme también por la buena salud laboral y mental de los integrantes del Tribunal Constitucional --que parece haberse "colgado" de tanto discutir si Catalunya es o no (o se puede decir que Catalunya sea o no) una nación-- destaco esta entrada sobre el resurgimiento de autos de fe y pruebas de españolidad sin tacha con las que el amante del mosto con graduación, el señor Aznar, pretende acorralar a la Sra. Casas, Presidenta de dicho Tribunal, y que nos explica Victor Casco en su blog Digo Vivir."

Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més

LA BELGIQUE, DEUX POINTS !! QUIN TUF RETROEUROPEU !!


El conclave de líders europeus escull President i ministre d’exteriors

Era la gran incògnita de la cimera extraordinària europea d’aquest 19 de novembre, just en capella de l’entrada en vigor del nou Tractat de Lisboa el proper 1 de desembre. Era l’elecció dels dos càrrecs més –pretesament- importants de la U.E. tot desenvolupant les preteses gran passes de cohesió i d’ europeisme emergent d’aquell Tractat. Un text aprovat de forma tortuosa, accidentada, i tramposa a base de repetir l’única votació popular celebrada, en el cas excepcional d’Irlanda que va dir No fins al darrer ultimàtum. Era la visualització de la nova figura d’un/a President flamant i representant la nova Europa, i la d’un/a ministre d’exteriors que permetés jubilar el molt amortitzat i usat Javier Solana.
Els mitjans ho presentaven com una veritable travessa a base d’analitzar candidats i candidates dels 27. De fet molts més candidats que no pas candidates, doncs aquí també ha estat patètica l’ imatge de biaix de gènere, amb tan sols quatre dones de 21 candidats a la plaça. Fins i tot aquesta greu discriminació va merèixer una protesta visual- formal per part de eurodiputades europees, excepció feta de les espanyoles.
Els arguments i les anàlisis per vaticinar per on aniria l’elecció ha estat un veritable joc de politòlegs a l’hora de considerar arcans i esoterismes pel que fa a equilibris, mesures, filies,i fòbies i relacions complexes i no necessariament lògiques. Calia valorar si finalment pesaria més la posició geoestratègica, la historia, les amistat- enemistats, l’ euro entusiasme o l’euro escepticisme, passant per la família, els deutes i el subgrup ideològic i polític, i amb explicacions tan peculiars com la valoració en mèrit positiu de l’absència de carisma i del perfil baix internacional (llegir mediocritat, absència de definició i per tant manca d’antagonistes). Finalment l’equilibri sempre ha mesurat la prioritat franco - alemanya versus el Regne Unit i el seu lideratge i filiació pro- USA. Una veritable juguesca mercantil gairebé en el pitjor estil d’un Festival d’Eurovison.
El més lamentable en qualsevol cas és la manifesta opacitat en tot el procés, el dèficit democràtic clamorós i desvergonyit, la nul•la possibilitat dels ciutadans i ciutadanes europeus en, ja no decidir o triar, però ni tan sols opinar al respecte d’una elecció que hauria de ser de les teòricament més transcendent com ara la de la Presidència “estable” europea. Quan fa uns mesos vam celebrar eleccions a la euro cambra vam recordar que aquesta, el Parlament europeu, era l’única instancia d’elecció democràtica directa. Les xifres d’abstenció van ser molt significatives i dures mostrant la desafecció, desinterès, llunyania de la ciutadania respecte de les jerarquies governants a Europa: queda clar i explicat el que es volia denunciar i castigar. Ells s’ho guisen i ells s’ho mengen… i els pobles a mirar, obeir, pagar i a ser possible aplaudir.
I finalment la solució a l’enigma que com no ha generat esperances populars tampoc suposarà grans decepcions. S’acaba imposant una elecció que no es presenta ni com a bona però sí com a possible i “menys dolenta”. Moure i eliminar la fitxa Blair enrocada durant dies per tal de permetre moviments i pactes sota la taula, ha permès la coagulació d’un president Herman Van Rompoy , un primer ministre belga –flamenc i democratacristià i conservador amb fama de bon negociador (llegir consensuador a base de manca d’iniciatives) , i una Ministra d’afers exteriors britànica, Catherine Ashton, per compensar aquesta polaritat, gènere, i parròquia política… si és que realment es vol parlar de grups ideològics. De fet al Parlament europeu , amb excepció de l’esquerra del GUE/EVN com a bloc plura però nítidament definit, la resta és la grisor uniformadora europea del progressisme ?, centre, dreta i ultradreta. Tot arreglat ! I fins i tot ha caigut una “pedrea”, una propina pel francès Pierre de Boissieu en forma de (nou càrrec) secretari del Consell Europeu.
La cerimònia s’ha acabat i tot queda com estava. Tots i totes capa caseta i a Bruxel•les la feina queda perfilada, amb aquest equip de “líders” i amb la inestimable i abominable praxis política neoliberal del Sr. Durao Barroso, sòlidament instal•lat i manegant la Comissió europea.
Des d’ EUiA volem denunciar aquestes formes i continguts: Més del mateix, d’esquenes a la ciutadania, reproduint una opció neoliberal i mercantilista, primant la mediocritat i la manca de claredat d’objectius polítics, sotmesos a les servituds econòmiques, … Lamentablement tampoc a Catalunya el tema generarà cap mena d’interès. Quan les coses son opaques i tancades els pobles, prou amoïnats en la supervivència quotidiana i en superar la greu crisi pandèmica que patim , “passa” del tema …i en direm que no son prou “europeistes”.
Res de nou. Només les esquerres reals amb polítiques socials de veritat, amb valors i comportaments democràtics, amb compromís cert amb la justícia i la solidaritat poden rejovenir i cohesionar « una altra Europa » que ens cal i és possible. En això estem.
Toni Barbarà






[+] Llegir més

A VUELTAS CON EL COPAGO …¡ VA A SER QUE NO !


En esta ocasión la "rata" del copago es demasiado grande para liquidarla con una simple "ratera", así es que echo mano del comisario "Gatov".

Tal como venimos denunciando una serie de bloguer@s y en redes cibernautas manifiestamente interesadas por los temas de la salud y la sanidad públicas, much@s de nosotr@s vinculados a DEMPEUS por la Salud Pública (esta joven y contundente asociación ciudadana que hace unos meses decidió ponerse “en pie” desde Catalunya), asistimos a un ataque en toda regla y magnitud al carácter público del sistema nacional de salud en su misma esencia de universal además de equitativo, integral, y de calidad. Ver blogs de Dempeus y de Àngels Martínez Castells, "Punts de vista".
La depredación proviene como es norma de las instancias empresariales más neoliberales y capitalistas del momento y del sector. Y se anuncia y se maneja por parte de los abundantísimos medias que las sirven, a partir de la enésima afirmación de insostenibilidad financiera del sistema público de salud. En estas fechas proponiendo, ya sin anestesia ni maquillaje, sus “expertas y doctas soluciones”. Básicamente en dos direcciones: Una, apoderarse directamente del sistema o sea de los recursos financieros públicos para entregarlos a una gestión cada día más privada y más lucrativa desde la óptica empresarial- pseudomoderna. Y Dos, envenenar con instrumentos “mixtos - mixtificadores” la naturaleza misma del sistema, a base de penalizaciones, externalizaciones, consorcios privatizadores, y COPAGOS apoyados por la vía de una claudicación social que empieza logrando que la ciudadanía se auto-inculpe por el mal uso/abuso de la asistencia.
En estas últimas horas, esos llamados “expertos” están en periodo expulsivo de sus más perversas y profundas ambiciones y aspiraciones. Su discurso es, quiere ser, demoledor: “Gastamos mucho, demasiado, imposible de sostener, en sanidad. Abusamos del sistema de atención de la medicación, de las visitas, de las urgencias, de las bajas, de las hospitalizaciones, de la cantidad de personas acogidas a la protección universal" (Hablan claro está de las llegadas desde otras latitudes y que tienen otra cultura, otro pasaporte, otro tono de piel y unas tremendas ganas de trabajar legalmente y de poder cotizar con sus impuestos, si les dejan). "Gastamos demasiado en farmacia" (A pesar de que no se explica que nos medicamos excesivamente bajo prescripción médica y promoción publicitaria de medicamentos)"¡ Esto es insostenible e impagable! Tenemos que moderarnos en las demanda, tenemos que pagar algo, un/os ticket/s moderadores- disuasorios que penalicen a l@s pacientes que usen el sistema" ( Pagar solo un poco –de momento- y por tanto perfectamente asumible por economías suficientes). El Copago se plantea como una necesidad y un método sanador imprescindible, que habrá que IMPONER avalado por mentiras de todo tipo.
En primer lugar porque es mentira que gastemos “demasiado” en salud, así como en otras prestaciones sociales. Si nos comparamos con la Europa próxima, la de la U.E. -15, estamos a la cola de porcentaje del PIB respecto del gasto social desde hace decenios y seguimos sin alcanzar su nivel a pesar de las muy publicitadas políticas de protección y prioridad social,... en tiempos de crisis y de especial crudeza y persistencia en este País.
Las soluciones, que las hay, son diversas y de incuestionable meollo político. En definitiva gobernar y hacer política no es otra cosa que priorizar y elegir. Par el autor siempre deberían de seguir dos principios: INVERTIR MÁS, GASTAR MEJOR (QUE NO MENOS.
)Para invertir más necesitamos más recursos públicos. O aumentar cuantitativamente los presupuestos generales del Estado o dedicar más porcentaje de esos presupuestos a las políticas sociales en general y de salud en particular. También mejorar- aumentar la recaudación de recursos económicos mediante una reforma fiscal realmente progresista que haga pagar a quien más tiene. Que se incrementen los impuestos directos y a quienes disfrutan de mayor estatus, y por supuesto no eliminando impuestos sobre patrimonio, ni otros progresivos y correctores de la inequidad. Por supuesto no obviando las acciones inmediatas y urgentes sobre aflorar la economía sumergida, combatir el fraude fiscal, eliminar los paraísos fiscales, reducir significativamente los macro- beneficios de la gran banca y de las multinacionales, gravar y/o eliminar los macro- salarios de los altísimos gestores patronales...
Pero voy a aportar más cosas, a modo de experto imaginativo, espontaneo, altruista y solidario. ¿Cómo gastar mejor? Tomen nota de algunas ideas que les regalo- gratis a las más altas Instituciones del sector. Si quieren un día profundizamos...

- Cambiar radicalmente las prioridades de inversión, incrementando substancialmente las medidas de prevención de las enfermedades, de la promoción de salud vía pedagogía y educación en salud, actuando legislativa y directamente en la regulación progresista de los determinantes sociales en salud pública: trabajo versus paro y precariedad, inequidades de género, , de clase social, de discapacidad, de sectores frágiles y debilitados en lo económico-social, en medio ambiente, educación y cultura, hábitos de vida, formas de producción y consumo, vivienda, atenciones socio-sanitarias,... ya Uds. saben: prevenir (en todas las políticas) mejor que curar.
- Mejorar la Atención Primaria como primer encuentro asistencial. Más importancia, más dotación, más personal, más recursos, más coordinación... más tiempo para escuchar, explorar y explicar... haciéndose entender en las dos direcciones. A mejor atención primaria, menor demanda de urgencias (no necesarias, ni cómodas ni agradables) y menor presión hospitalaria (ni inocua, ni barata, ni rápida y si masificada), además de mayor eficacia en el abordaje de enfermedades en etapas incipientes o iniciales en general con menor complejidad y menor gravedad. Menos burocracia. Más contacto humano y mayor empatía personal.
- Menor gasto en exploraciones innecesarias, caras, sofisticadas, a veces agresivas y peligrosas, usadas de forma abusiva, a menudo bajo una prescripción profesional pretendidamente defensiva, y a mayor regocijo de la industria bio-médica. Otra cosa muy distinta es la incorporación de las nuevas tecnologías del diagnóstico y la imagen, con una demanda racional y justificada. ¡No nos confundan! Sabemos lo que queremos decir: ¡No se puede solicitar una R.M (resonancia magnética) o una endoscopia sin antes haber palpado el abdomen del paciente! No nos quieran hacer sentir culpables cuando somos víctimas del consumismo alentado y patrocinado por los propios intereses privados.
- Menor gasto en farmacia. Mediante impulso decidido a genéricos. Pero sobretodo limitando el abuso de medicaciones abusivas y “cronificadas” sin suficiente control ni seguimiento (y muy peligrosas por acción e interacción). Evitando la medicalización automática y no selectiva de los llamados pre-enfermos (tod@s), o alguna prevención secundaria no bien demostrada, cuando no de situaciones fisiológicas – no patológicas (la menopausia no es una enfermedad!) o de parámetros bioquímicos discutibles (las “estatinas” que se usan y abusan para tratar niveles de colesterol dudosamente patológicos son además de causantes de efectos secundarios, una verdadera ruina en gasto farmacéutico). Valorar siempre el principio de eficacia y utilidad, léase beneficio versus riesgo y coste inútil. El caso de las vacunas del virus del papiloma humano, o el de la reciente Gripe “nueva” mal llamada A, son paradigmáticos de cómo NO se deben hacer algunas cosas, además del alto costo económico. La industria farmacéutica verdadera patrona y señora del “mercado de la salud” enriquecida y bien sostenible por lo que parecen decir sus expertos y técnicos en marketing.
- Limitación moderación, rebaja y racionalidad en los salarios, honorarios, estipendios, primas, bonos y otras imaginativas fórmulas de repartirse, los gestores de alto standing de las empresas de lucro del sector, los beneficios económicos declarados o subsumidos en complejas contabilidades de ingeniería administratrivo - gestora.
- Suspensión inmediata y rescate progresivo y pautado - pactado en el tiempo de todos los servicios, instalaciones, centros público privatizados al amparo de la legislación depredadora (Ley 15/97) vigente y las normativas de aplicación en proximidad- autonómica. Aplicación del principio: RECURSOS/dineros PÚBLICOS PARA SERVICIOS PÚBLICOS(exclusivamente)
- Mayor y mejor Participación social y de la ciudadanía en la definición de objetivos, apreciación de atenciones, control y decisiones de todo el entramado complejo de prestaciones socio-sanitarias. Si nos ponemos de acuerdo en aquello que pretendemos – por cierto: ¡imprescindible renovar y recuperar el lenguaje! – podremos dar respuesta adecuada a las necesidades requeridas: a la salud pública !. Tratar a los enfermos más y por encima de/que a las enfermedades. Atender solidariamente el dolor y el sufrimiento humano.
- ¿Más? Pues sí, tenemos más propuestas que hacerles... si quisieran atenderlas. A su disposición como DEMPEUS per la Salut Pública y como lo que Vds. quieran. ¿ Estamos loc@s ? ¡ En absoluto, qué más quisieran algun@s capitalistas y sierv@s gestores de su modelo obsoleto, caduco e injusto.

¡NO pasareis! Toni Barbarà


[+] Llegir més

NI UN PAS ENRERA EN LA DEFENSA DEL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT !


Llegiu la noticia que reproduïm a Dempeus , i al bloc de la companya i més amiga Àngels martínez Castells … http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/11/15/ofensiva-en-toda-regla-contra-la-sanidad-publica i vibreu amb la saludable indignació que genera aquesta perversa maquinació. Quines galtes ! D’això se’n diu anar directes a la jugular !
És clar que vivim temps perillosos. Podem retrocedir en pocs mesos el que han suposat anys d’ esforç, de lluites i de progrés en la historia de la civilització, l’anomenada societat desenvolupada i/o del benestar i les atencions bàsiques i universals de salut al nostre país.
Ara que tant es parla dels pirates somalis (sense explicar les causes causants d’aquella misèria) ningú s’inquieta de la voracitat i les intencions realment depredadores d’aquests pirates , autèntics vampirs i sangoneres que pul•lulen al nostre costat, això sí ben mudats i perfumats, treien els ullals mentre miren les jugulars del nostre sistema públic de salut …per cert cada dia més anèmic per malnutrició.
Les companyies privades han abandonat tots els maquillatges i disfresses i passen al pla d’atac front a del seu objectiu : apropiar-se/ parasitar tota la xarxa de salut pública i posar-la al servei dels seus beneficis econòmics. Així de fàcil, de senzill,… de brutal !!
La patronal de les assegurances mediques (UNESPA) ens avisa que prepara una oferta irresistible per als 17 client potencials- 17 Comunitats Autònomes- per tal de fer-se amb els serveis públics de salut i de sanitat.
Les proves pilot a territoris abonats pel PP com València ( Manises, Dènia, Torrevieja, Elx ) o Madrid (Torrejón) han demostrat la viabilitat i la impunitat de l’atac i les enormes possibilitats en qüestió de beneficis. Altres comunitats, amb diferent color polític però compartint la perversa seducció pel glamour privatitzador ( i tota la seva pútrida ferum ) podrien anar apuntant-se progressivament amb l’argumentació final de la bondat dels resultats. Per a més inri apunten, aquestes sangoneres corporatives, que aquest precedent ja existeix com a Muface, Isfas o Mugeju per a determinats col•lectius com funcionaris, militars o jutges, quan la veritat és que es tracta d’una relíquia històrica i obsoleta que hauria d’haver-se integrat al règim general de no haver estat per certs interessos corporativistes i de prebenda.
La sostenibilitat del sistema definitivament resolta: liquidant el sistema, i ja de pas retrocedint directament alguns segles pel que fa a protecció social. És la modernitat més ultramoderna que presentaran, amb em bolcall de disseny i luxe, les grans companyies de les assegurances sanitàries.
Preparem-nos per la batalla: No Passaran !!



Finanzas CINCO DÍAS. com

El seguro se postula para sustituir a la sanidad pública en empresas
La patronal aseguradora propondrá hacerse cargo de la cobertura sanitaria de los trabajadores de empresas privadas. Unespa sugiere exportar a este ámbito el esquema de las mutualidades de funcionarios (Muface, Isfas y Mugeju). Remitirá sus sugerencias a las comunidades autónomas a finales de año.

El seguro de salud desea ganar dimensión en España, pero sabe que para lograrlo debe asumir tareas que antes correspondían al sistema público sanitario. Durante años, los principales ejecutivos del sector han defendido las ventajas que supondría una mayor implicación de la iniciativa privada en la atención de los ciudadanos. Ahora, parece que desean dar un paso decisivo.

Unespa prepara estos días un documento, con el asesoramiento de una prestigiosa consultora internacional, en el que planteará la posibilidad de hacerse cargo de la atención médica de los trabajadores por cuenta ajena. La intención de la patronal sería remitir la sugerencia a finales de año a los 17 servicios sanitarios públicos que hay en el país -uno por comunidad autónoma-.

El modelo no es nuevo en España. Muchos funcionarios ya eligen entre acudir al sistema público de salud o ser atendidos por una aseguradora privada. Los casos más conocidos son los de las mutualidades de los trabajadores de la Administración Central del Estado (Muface), de las Fuerzas Armadas (Isfas) y de la judicatura (Mugeju), aunque también los gobiernos regionales contratan pólizas privadas para sus empleados.

Fuentes del sector aclaran, no obstante, que hay una diferencia entre su propuesta para las empresas privadas y el sistema de atención a funcionarios. Mientras que éste último se sufraga con dinero público, el seguro sugiere que sean las propias compañías quiénes se hagan cargo de financiar el nuevo sistema. Y para que lo hicieran, el Estado podría otorgar algún incentivo fiscal o subvención.

Con todo, la experiencia con las mutualidades de funcionarios también muestra que hay puntos de roce. Mapfre y Caser abandonarán el pacto con Muface en 2010 porque consideran insuficiente la prima que paga la Administración. Por eso, 234.168 socios deberán acudir a centros de Adeslas, Asisa, DKV, Igualatorio de Santander o Nueva Equitativa.

Casos de gestión privada

Ya existen ejemplos de participación de empresas privadas en la gestión de la salud pública. La Comunidad Valenciana subcontrata la administración de los hospitales de Manises (Sanitas), Denia (DKV), Alcira (Adeslas), Torrevieja y Elche (Ribera Salud y Asisa). Y Madrid hará lo mismo con Torrejón (Ribera Salud y Asisa). En el sector asegurador sostienen que su propuesta de cobertura sustitutoria en empresas privadas aligerará la afluencia de gente de los centros públicos.



[+] Llegir més

EL SINDICATO DE MÉDICOS A FAVOR DEL COPAGO SANITARIO



No tiene desperdicio el adjunto artículo que nos hace llegar la plataforma CAS Madrid. No puedo ni debo evitar algunas reflexiones para quienes no conozcan el personal aludido.
Al Sr. Patricio Martínez, secretario general del Sindicato Médico, le rebrotan sus afinidades ideológicas y ahora, aprovechando un marco “autonómico” idóneo en Camps/landia le sale su viejo discurso neoliberal, corporativista i PPero. Habría que recordar al personal que este “líder sindical” fue durante y hace bastantes años el candidato y prohombre visible de la entonces Alianza Popular en las acciones y elecciones del /en el Colegio Oficial de Médicos de Barcelona.
Algún tiempo después se compró una cazadora de piel modelo Felipe González y una bufanda roja de camuflaje y reapareció como hombre fuerte del “Sindicato de Médicos”, una organización española peculiar por calificarla de alguna manera.
No se trata de una formación sindical sensu estricto, no es por supuesto un sindicato de clase, o en todo caso solo de “clase médica”. Es un andamiaje corporativista de defensa y alineación con los intereses de la “profesión” médica, situando a este profesional como un espécimen apolítico (léase político de derecha), desideologizado (léase alienado), neutral y estrictamente técnico (léase instrumento acrítico del sistema). Cierto que esta organización pseudosindical ha tenido notable éxito y es mayoritaria entre los profesionales de la sanidad, exclusivament médic@s, o sea que no entiende, ni atiende, ni toleraría en ningún caso mezclarse con otr@s profesionales, alias trabajadores/as de la salud o la sanidad como enfermería, auxiliares de clínica, paramédic@s, servicios, trabajador@s sociales, psicólogos, etc. El club solo acepta licenciados en medicina y cirugía, como una especie diferenciada y autónoma ajena a la lucha de clases y a la interdisciplinariedad de la asistencia en salud. Ni siquiera distingue opciones de servicio profesional públicas o privadas, en la línea de aquellos añorados sindicatos verticales de la época de la democracia orgánica.
Habrá que decir y reconocer que la buena afiliación a esta organización debe tener algo que ver con las prácticas sindicales históricas, referidas a los verdaderos sindicatos de clase, y habrá que concluir que esas últimas no han debido de ser demasiado atractivas ni suficientemente eficaces cuando se ha llegado a la distorsión sindical que venimos constatando. Es cierto y evidente que entre l@s afiliad@s al tal Sindicato médico, hay miles de profesionales honestos y que han optado por estas siglas ante la evidencia de desengaños previos o un panorama alternativo casi desértico. Quede dicho también que es absolutamente legítimo y necesario defender la calidad y remuneración de los puestos de trabajo de l@s asalariad@s de la sanidad, históricamente poco consideradas y que a falta de otras plataformas sindicales atractivas se explica el éxito relativo de la sindicación amarilla y corporativista. Vaya pues esta nota autocrítica por si puede ayudar a mejorar el pronóstico futuro.
En todo caso el Dr. Patricio, leida la noticia adjunta, se despacha a su gusto y se lanza a propuestas de inequívoco tufo reaccionario y neoliberal. Y se apunta entre otras cosas al Copago por acto médico. Y reclama al personal ser generoso con un aporte económico por visita. Claro !! Y a que vaya a sanidad (¿también empresas privadas ?) todo lo que es para sanidad. Y apostrofa que no hay sanidad sin médicos, y a que el Ministerio debiera escucharlos más, atenderlos, mimarlos, acatarlos… y a que habría que ser más generoso todavía desde la óptica autonómica malgastadora y renunciar a competencias y “privilegios de zona” para someterse a los designios uniformizadores de la Administración central, y “coordinarse” a la hora de recortar prestaciones, privatizar, copagar, negociar…
Ay Patricio ! que claridad de argumentos ! Que buen servicio sindical a la patronal del sector, que visión más centralista, capitalista y retrógrada. Un verdadero poema ! no de amor. Personajes como el tal Sr. Patricio Martínez hacen buena (léase progresista) a la Sra. Ministra Trinidad. Habrá que recordarle que no hay sanidad sin pacientes, ni ciudadanos sin derechos y deberes, ni presupuestos sin recaudación de impuestos, ni salud pública sin acción pública, ni atención universal sin garantías y sin financiación universal. Habrá que recordarle que sus huelgas y presiones siempre han ido en beneficio de sus propios intereses y al margen del interés de las personas enfermas. Que pasa olímpicamente de corregir los determinantes en salud. Que figura que tanto le da si la mano que paga es pública o privada cuando no es cierto y siempre ha sido exigente con lo público y tolerante y sumiso con lo privado.
Ya sabe, Sr Patricio, a nostr@s, nos tiene Dempeus y enfrentad@s en esas aspiraciones de co-cobro.
Salud !! y lea, lea el referido artículo...



CEMS defiende el copago para mantener el sistema sanitario si los presupuestos tienen un carácter finalista

Cervera apunta que en un momento de crisis hay que actuar con responsabilidad y no pedir mejoras de plantillas ni retributivas

2009-11-13
El secretario general de CESM, Patricio Martínez, defendió hoy un modelo de copago para poder mantener la sostenibilidad del sistema sanitario español siempre y cuando, condicionó, se garantice que los presupuestos para financiar la Sanidad "tengan un carácter finalista", es decir, "que lo que se destine a Sanidad se gaste en Sanidad".

Martínez realizó esta propuesta en el acto de celebración del 30 aniversario del sindicato, que se celebró hoy en Valencia con la asistencia del conseller de Sanidad, Manuel Cervera.

Al respecto, explicó que las asociaciones médicas estarían dispuestas a defender ante el ciudadano la idoneidad de una financiación directa adicional por parte de los pacientes para ayudar a mantener y mejorar la sostenibilidad del sistema, pero siempre que se garantice "un presupuesto finalista".

Para ello, argumentó que las comunidades autónomas deben tener también la "grandeza" de renunciar a algunas de las competencias trasferidas de modo que el Ministerio de Sanidad y Política Social lidere el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud (CISNS) y pueda tomar decisiones ejecutivas en cuestiones como los recursos humanos y la financiación. "Lo que se recaude para Sanidad que vaya a la Sanidad y no que cada Comunidad Autónoma lo malgaste en lo que quiera", reclamó.

En ese sentido, reclamó la necesidad de Pacto por la Sanidad similar al Pacto de Toledo para asegurar el sistema nacional. No obstante, señaló que si en la gestión de la pandemia de la Gripe A la ministra de Sanidad, Trinidad Jiménez, obtiene un notable alto, en cambio respecto al Pacto por la Sanidad saca "un suspenso claro" porque "no se ha conseguido nada" cuando este acuerdo es "necesario, imprescindible" y debe alcanzarse con "urgencia" y estar "despolitizado" porque "no hay sanidad sin médicos". Del mismo modo abogó por una libre circulación de los médicos y de los ciudadanos en el Sistema Nacional de salud.

RESPONSABILIDAD

Por su parte, el conseller de Sanidad, Manuel Cervera, expuso hoy que en un momento de "grave" crisis económica y el que está en cuestión el futuro de la sostenibilidad del sistema sanitario "hay que actuar con responsabilidad" y "no pedir aumento de plantillas ni mejoras retributivas".

Así, constató "el crecimiento de las demandas y exigencias de los ciudadanos" deben ir acompañadas "de una financiación sanitaria adecuada que cumpla sus expectativas y la de los profesionales sanitarios".

Para ello, consideró que "hay que aprovechar" y "poner los cimientos de una nueva relación" entre la Administración y los Profesionales y de que "todas las Administraciones actuemos de manera coordinada". Por ello, reiteró que es "más necesario que nunca" un Pacto por la Sanidad y de hecho recordó que la ministra de Sanidad, Trinidad Jiménez, se ha comprometido, en respuesta a la petición de las Comunidades Autónomas, a reunir antes de que termine el año a la Comisión Interteritorial para analizarlo.

"No hay que hacer un debate político sino coordinado entre todas las Comunidades para que el estado de bienestar siga adelante", subrayó y así incidió en que el objetivo final debe ser "garantizar entre todos que nuestros hijos tienen el mismo sistema del bienal que el nuestro".

Para ello, insistió en que ante el continuó incremento poblacional y de las mayores exigencias del Estado del bienestar es "necesaria una financiación adecuada" pues, adujo, "no se puede exigir profesionales excelentemente preparados si no se les prepara, y eso tiene un coste", recalcó, "como tampoco se les puede someter a una "evaluación continúa" si no se les proporciona de "una mejor dotación de recursos".

Por parte de la Administración, resaltó la "eficiente gestión" que realiza ya que pese a que se invierte dos o tres puntos menos del PIB que algunos países europeos se presta un mejor servicio. No obstante, advirtió de que este gasto "no puede seguir creciendo de forma exponencial" porque "llegara el momento en que no se puede mantener".


[+] Llegir més

La guerra contra el cáncer


La revista Lancet-Oncology ha publicado este polémico artículo en el que los investigadores contra el cáncer piden más libertad de actuación. En Dempeus per la salut pública lo reproducimos para dar a conocer este debate y con el ánimo de hacer reflexionar sobre la disyuntiva abierta que plantea: O aceptar las cargas administrativas inútiles --y muchas veces incomprensibles-- que impiden que la investigación en general, y especialmente en salud, prospere adecuaudamente; O hasta donde desregular los procedimientos normativos y procesos exigibles de forma que pudieran resentirse las garantías de buena praxis y de rigor.

Si Lancet publica el artículo, desde luego podemos reproducirlo en Dempeus, aunque posiblemente para nosotr@s el título y el mayor interés no está solo en la relación "calidad-precio", sino en la bipolaridad "seguridad y eficacia versus negocio y oligopolio".

Otra vez la cuestión es la de donde situar la frontera del papel que deben jugar las Instituciones y las Administraciones más competentes. Sin olvidar que estamos lamentablemente - recordemos otra vez más - en un "mercado" suculento y de gran voracidad empresarial.

Parece indispensable en los procedimientos de investigación y desarrollo, también sobre farmacologia, y tambien y en concreto sobre oncología, exigir seguridad razonable, asequible y demostradamente factible, reclamar transparencia y control, fiabilidad y honestidad, conductas éticas en definitiva, y que eso no suponga necesariamente ,como sucede ahora, burocracia obviable, excesos administrativos, complejidades sobreañadidas, con incremento brutal de costos y tiempos.... Porque eso en definitiva es "cerrar" el terreno de la investigación a toda aquella empresa personal o colectiva que no se inscriba dentro de los métodos, los recursos y la lógica de las grandes compañías farmacéuticas, omnipotentes amas y excluyentes señoras de todo el sector, incluyendo en sus servidores, por desgracia y en demasiados casos, a los propios legisladores y a teóricos arbitros o controladores.

Naturalmente estamos hablando, como otras tantas veces en Dempeus, y sin pelos en la lengua, de "ética y desarrollo humano versus neoliberalismo y sistema capitalista". A pesar de quienes insisten en negar la confrontación entre ambas opciones, lo más cierto es que haberla, hayla, y es una dualidad antagónica. Inevitablement hay que optar. No se puede servir a dos señores. Servir al propósito de la salud publica o servir a la empresa que se lucra de la enfermedad del público.

Una vez situados en ese terreno determinante podíamos entrar a discutir la normativa y mejor práctica en investigación entendiendo por supuesto que el tiempo apremia, y no es oro, sino vida.
Salud !!

Toni Barbarà, médico y secretario de "Dempeus per la salut pública"


La relación calidad-precio es crucial en esta época de austeridad
The Lancet Oncology



En los últimos meses hemos visto a una sucesión de políticos usando la trasnochada retórica nixoniana para renovar su compromiso con una de las pocas guerras en la que están seguros de ganar el apoyo público. En el Reino Unido, el Primer Ministro Gordon Brown utilizó en su discurso en la conferencia del Partido Laborista en Brighton (29 de septiembre de 2009) la promesa de vencer al cáncer "en nuestro tiempo", y dio a conocer un plan de 1 billón de libras que permita a los pacientes de Inglaterra acceder a pruebas de diagnóstico para el cáncer dentro de los siete días siguientes al primer síntoma. El mismo día, en Bruselas, el presidente de la Comisión Europea José Manuel Barroso, puso en marcha la Asociación Europea de Acción contra el Cáncer, que se propone reducir el número de nuevos casos de cáncer en la UE en un 15% en 2020, aunque se apuntaron pocos detalles específicos de cómo se lograría esto. Un día después, el Presidente de los EE.UU. Barack Obama se dirigió a una audiencia en los Institutos Nacionales de Salud en Bethesda, MD, EE.UU., para anunciar que por lo menos $ 1.3 mil millones de nuevos fondos se destinarán a la financiación de la investigación a través del Instituto Nacional del Cáncer.
Independientemente de las oportunidades de voto favorable que las atractivas políticas de salud ofrecen, el hecho de que los políticos reconozcan que se necesita hacer más para combatir el cáncer es alentador. Pero, en estos tiempos de circunstancias nada boyantes, es discutible que destinar más dinero a la investigación y diagnóstico del cáncer únicamente, sea el modo de actuación correcto. Para que cualquiera de estas iniciativas ofrezca valor a los contribuyentes y los pacientes, se deben tomar medidas para contrarrestar las fuerzas que están haciendo subir los costes de la investigación del cáncer y de su gestión. Uno de los pasos más evidentes hacia ese objetivo sería reducir las actuales "cargas" administrativas que pesan sobre los investigadores.
Investigadores independientes iniciados en los ensayos clínicos con el potencial para mejorar la atención a los pacientes con cáncer se ven ahora como una especie en peligro de extinción debido a la red cada vez más enmarañada de los reglamentos que rigen su conducta. Los crecientes retrasos, la complejidad y los costes asociados para obtener la aprobación reguladora y la supervisión de los ensayos clínicos ha conducido a una duplicación del gasto anual en investigación biomédica en los últimos 10 años, al mismo tiempo que las aprobaciones de nuevos medicamentos han disminuido en un tercio. Estos reglamentos fueron concebidos con la loable intención de proteger a los participantes en el ensayo y garantizar la calidad de los datos de prueba, pero no hay constancia de que hayan logrado sus objetivos. Por el contrario, los daños causados a los pacientes, a los presupuestos de investigación, al conocimiento científico y la formación y al desarrollo de los futuros investigadores, son una clara consecuencia no deseada de la práctica reguladora actual. Esto no representa valor. Los pacientes y los contribuyentes están perdiendo por partida doble: la investigación que aborda cuestiones importantes que se podría hacer por una fracción del coste actual a través de ensayos académicos bien diseñados, a menudo no se hace en absoluto, y los enormes costes asociados a la realización de grandes ensayos internacionales contribuye al creciente problema de que los nuevos tratamientos son a menudo inaccesibles por los servicios de salud.
La preocupación de las universidades y la industria era evidente en la reciente reunión de Normas Sensatas para la Realización de Ensayos Clínicos en Oxford, Reino Unido (5-6 Sep, 2009), ante una audiencia de investigadores, reguladores, filósofos y defensores de pacientes, se debatieron las cuestiones que empañan el futuro de la investigación clínica. ¿Cuáles son los reguladores que lo hacen bien? fue una pregunta formulada al final de la primera charla, y fue recibida con el silencio. Sin embargo, los delegados que expresaron abiertamente su frustración ante los obstáculos al progreso puestos por la excesiva supervisión de los ensayos, la necesidad de múltiples aprobaciones de ética para los estudios multicéntricos, y el enfoque totalmente inflexible adoptado por los reguladores que ven los ensayos de fármacos que ya se utilizan habitualmente en la práctica clínica sujetos al mismo nivel de control de seguridad que los ensayos de nuevos medicamentos.
Con la crisis financiera global que en la actualidad se manifiesta en la forma de déficits presupuestarios nacionales sin precedentes, los políticos se han apresurado a anunciar planes característicamente ambiguos para conseguir ahorros mediante la reducción de la ineficiencia y el despilfarro. En la actualidad, sería difícil identificar a algún sistema más ineficiente o con más despilfarro que el que regula los ensayos clínicos, y sería difícil encontrar un grupo más dedicado a la identificación de forma racional, de donde es necesaria una reforma que el que estuvo presente en la reunión de Normas Sensatas para la Realización de Ensayos Clínicos en Oxford. "No sólo hay que simplificar las normas individuales. ¿Cuántas de ellas no son necesarias en absoluto? ", Preguntó Richard Peto, profesor de estadística médica y epidemiología en la Universidad de Oxford. Con el mundo llegando a un acuerdo para una nueva realidad económica, nunca ha habido un mejor momento para encontrar una respuesta.

--------------------------------------------------------------------------------

Fuente: The Lancet Oncology
Traducido para DEMPEUS


[+] Llegir més

Part II.- Participació en salut: quelcom saludable i imprescindible.


SEGUEIXEN AQUÍ LES REFLEXIONS SOBRE EL TEMA PARTICIPACIÓ EN SALUT, I AMB AQUESTA SEGONA ENTREGA ACABO LA TRANSCRIPCIÓ DE LA MEVA PONÈNCIA A LA JORNADA DE DEMPEUS DE LA U.P.F. ... I JA SABEU QUE SEGONES PARTS SEMPRE SON BONES... O ERA A L’ INREVÈS ?
Dit això, ja està tot dit ? En tenim prou amb situar per norma o sistema el capítol”participació” en qualsevol text normatiu o legislatiu ?. N’hi a ha prou amb uns quants espinacs de guarnició dels plat. Escoltant algunes persones d’altes instàncies, satisfetes de la seva lucidesa i generositat, tant com d’haver-se conegut a si mateixes, es diria que som al final de l’historia. Gaudim ja de la democràcia en estat pur, en majúscules, definitiva i acabada ? Som talment demòcrates que la dubta ofèn ? És suficient el ritual electoral, és la quintaessencia aquesta cosa de votar cada quatre anys ? Urnes , campanyes electorals, programes, promeses, llistes (tancades) de candidats, son en definitiva el model occidental de democràcia (i exportable a punta de fusell )… és perfectible ? és modèlica ? és de qualitat ?
Algunes consideracions sobre el caràcter desitjable de la participació en salut:
Com ara aquests extrems…
-Com entenem nosaltres la substància mateixa del mot ? Com una “participació de loteria”… Formar part d’un tot, ser part integrant, integrar un col•lectiu, una societat. I fer-ho amb una corresponsabilitació, voluntària i, serena, conscient.
- És l’empoderament, el co-protagonisme, el plural, els grups d’ajuda mútua i recíproca, els GAMs , l’ associacionisme civil. És allò civil, racional, crític i autocrític, ciutadà, responsable, civilitzat, educat, honest, just i solidari.
- És sentiment de pertinença al col•lectiu, a la societat plural i oberta, és exercir “ciutadania”. Crítica ? Sempre ¡! Altrament el que és acrític no te valor moral ni científic i a més la crítica, ben feta i sense apriorismes ni interessos de part, és sempre “constructiva” ni que pugui no semblar-ho, doncs assenyala i ensenya a corregir errors.
- La cosa de la salut participada no és Mai “allò meu” , i és sempre “allò nostre”… D’aquí las necessitat de transversalitzar, de interrelacionar associacions distintes, de contactar col•lectius, d’actuar amb panoràmiques i amb el diafragma ben oberts. La experiència del meu company i companya, de la meva veïna i dels meus amics m’ajuda a mostrar com abordar problemes que en salut són sempre diferents però sempre semblants.
- L’estil les maneres de fer, i les formes també defineixen la cosa: Cal ser radicalment tolerant, que no pas indiferent , ni con llevant, ni passota, ni tan me fa… Radicalment (d’ arrel) democràtic i igualment respectuós amb tothom.
-Cal pluralitat i suma. Amb respecte a cada aportació i cada visió, sense renunciar a cap veu i sense cap imposició jeràrquica. No hi sobra cap subjecte, però ningú en té la veritat absoluta.
-Amb regles de joc pre fixades i acordades, és a dir amb mètode: Amb normes que facin del funcionament quelcom just que a més de “legal” sigui “legítim”. És a dir amb l’ acceptació guanyada per prestigi i arguments, regles construïdes per tots i totes. Amb ordre i eficiència però sense silenciar res ni ningú.
-Amb absoluta transparència, entenent el coneixement com quelcom obert i amb accés universal a les informacions, però amb l’esforç afegit de la orientació, la selecció suggerida, la tria atenent criteris de fiabilitat, de certesa i qualitat, i quan es consideri amb la explicitació pública de les opinions i posicions pròpies de cadascun i cadascuna sense cap voluntat d’imposició però amb tota la justificació dels arguments considerats.
-Amb rendició de comptes. Una figura aquesta sistemàticament menystinguda. Desprès de les promeses i programes electorals, cal aturar-se, de temps en temps i passar comptes avaluant el que s’ha fet, el que no i en qualsevol cas perquè sí o perquè no s’ha pogut fer.
Però …. Què te a veure Participació amb Salut ?!
Tot. No hi pot haver una sense l’altra.
No es conrea salut on creixen paràmetres i contravalors antagònics : Injustícia – Insolidaritat – Egoisme – Autoritarisme – Egoisme, individualisme – Prepotència – Negoci, mercantilisme – Incomunicació – Incultura – Ignorància – Fanatisme, sectarisme - Violència/es – Desigualtats – Corporativisme – Submissió – Resignació – Passivitat i fatalisme – Servilisme – Dolor, patiment – Desesperança – Oportunisme – Opacitat – Atur – Precarietat – Indignitat….
Salut és just tot al contrari.
Per tant és conrear i és determinar salut el lluitar, el treballar per la cara dels valors positius, pel canvi de tots els determinants, per la millora en les condicions socials, econòmiques, legals, laborals, culturals i polítiques. Fa més per la salut de les dones, per exemple, una legislació laboral amiga i per la equitat contra les discriminacions per raons de gènere que milers de tractaments farmacològics.
A la fi, participar és optar, és triar, és decidir, arreu i en totes les polítiques i nivells: és Salut com a DRET social, o és Salut com una mercaderia.
Reivindiquem amb força i convicció que no farem per no caure en paranys avui en plena expansió com ara d’ eficiències economicistes, de sostenibilitat pressupostàries, d’ eficàcies assegurades via pluri-institucionalismes i de consorcis d’interessos diferents, ara dits governançes, de la coincidència espontània d’objectius, de la prioritat de la gestió, de la relativització dels objectius, de la falsa necessitat de formes de tractament mercantil, de la preeminència del sector privat sobre el públic, de la impossible neutralitat de la política i de les administracions que han de fer polítiques… No ens han de fer claudicar davant classificacions mentideres i interessades com ara la teòrica classificació entre malalties orgàniques i psíquiques o com a molt psicosomàtiques, i cal que diem fort que : el que existeix i ens ocupen son els i les malalts/es, i que en tot cas les malalties es construeixen socialment i científica i que totes elles en proporcions diverses, però sempre amb totes, tenen factors biològic- psicològics i socials… i el que això escriu encara afegiria que culturals. Vivim temps de crisi global, i d’entre tantes crisis també de credibilitat democràtica. L’abstenció social i política i la desafecció electoral en son bones expressions, creixent i cada cop més preocupant. Estem doncs front l’ anomenada PARADOXA democràtica: Cada dia demanem més coses , més protecció, més serveis, més implicació en el nostre benestar a les Administracions publiques i paradoxalment cada dia votem menys, ens impliquem i participem menys, ens inhibim més i ens desentenem del que és públic i col•lectiu. És una evidencia incontestable que la frustració, la corrupció, les incapacitats de resposta, la sensació de inutilitat i de fatalisme generen abstenció social i política. Cal invertir la tendència, i cal fer-ho també i sobretot des de baix, des de la participació, insurgent, drets, Dempeus !

Algunes possibles conclusions.- En aquesta línea argumental, retenim que només allò públic és salut, altra cosa pot ser la sanitat (sistema d’atencions personals) que pot ser també privada…malgrat aquesta privatització és per tal d’apoderar-se dels recursos i fer beneficis i lucres econòmics i empresarials i que a cops no son sempre legals ni legitimats.
Cal des de la ciutadania en peu i sobirana rebutjar el “no hi entens”, “no toca ara”, “ No s’hi pot fer res”, No ho resistireu”, “tu que hi guanyes?”, “ no es cosa de queixar-se”,…
Cal emergir, insubmisos, sobirans, raonadors, escoltadors i enraonadors, propietaris de la nostra societat i en exercici dels nostres drets, de tots els nostres drets, complidors de les nostres obligacions, respectuosament inquiridors, sumant persones en xarxa social, cercant interessos comuns i legítims, solidaris amb les persones i les seves circumstàncies, mirant de cara a les jerarquies democràtiques que nosaltres mateixos hem aixecat, requerint i reivindicant, cooperant des de la codecisió, Dempeus ! Drets per uns moments encara que sigui en forma virtual, encara que en sentim malalts, adolorits, discapacitats ja sigui sensorialment, físicament o mentalment.
I per acabar ens diran també que tot això de la salut és massa complexa i complicat per poder explicar-ho a segons qui…que cal ser un entès en la matèria… que és cosa de professionals i d’erudits….Que és massa seriós per “baixar-ho” al món de la ciutadania “no experta”. I els respondrem que és mentida. D’entrada perquè unes dosis d’humor i amor són imprescindibles per tractar temes tan transcendentals com els presents. Tal com deia Friederich Nietzsche “La potencia intel•lectual d’un home (llegiu persona) es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar”. Finalment, perquè les coses pretesament més complexes poden ser explicades de forma intel•ligible i amb llenguatge entenedor. Que ja ho va dir Albert Einstein: “No coneixes bé una cosa si no pots fer que la entengui la teva avia”. Dirigim-nos a les avies i als avis dels món que som o aspirem a ser algun dia, amb una aproximació afectuosa, un somriure als llavis, i una mirada sincera i digna. Participem ! Ens entendrem tots i totes, un dia d’aquests.
Salut !
Antoni Barbarà – Octubre 2009



[+] Llegir més

Participació en salut: quelcom saludable i imprescindible. I



Aquí van dos articles, avui el primer, que recullen el contingut de la meva xerrada al la 1ª Jornada de Dempeus a la UPF del passat 21 d'octubre de 2009, i que va tractar sobre PARTICIPACIÓ EN SALUT.
Espero que pugui interessar i que servit en dos plats es faci més digerible...més participatiu i més saludable. Mercès i Salut !! Toni

Dempeus per la Salut Pública –1ª Jornada sobre Salut a la UPF de Barcelona
Dues notes prèvies: Com avisava un gran teòric del tema, Arnstein: “ Els discursos sobre participació son com els espinacs, ningú hi està en contra”. En aquest treball proposem de situar Dempeus dins el tema, tal com correspon a l’enunciat del seu Manifest, i fer-ho d’una forma nova, si de cas a contracorrent. Amb veu i amb neurones autònomes, voluntàriament fora del ramat : que qui sempre segueix les ovelles acabarà trepitjant les caguerades.
Una primeres reflexions: Per a nosaltres, Participació és = Democràcia i = Poder de tots i totes ( el que també diuen “Democràcia participativa”). No hi ha una sense l’altra. La participació és determinant fonamental de la qualitat democràtica. I finalment: Hi hagi, o no, sanitat pública o privada, la salut sempre serà pública i no hi pot haver salut pública sense participació social.
Una participació en constant evolució.
Molt han canviat les coses des d’ aquells temps del pare Hipocrates. El seu mateix jurament és avui qüestionat davant las aportacions de la bioètica, d’ uns valors canviants, fins i tot d’ un nou codi internacional d’ètica mèdica a debat. Vivim temps convulsos i dins una gran crisi del sistema. La revolució científica tècnica junt amb la revolució de mitjans d’informació ens situen, pel que fa a la salut, davant un novíssim escenari. Front a tones i allaus d’informació, sovint desinformadora, esdevé més necessària que mai la participació social. La inexcusable substitució dels antics Deus i dels vells paradigmes paternalistes i esotèrics, per la exigència de la fiabilitat, la ciència, l’autonomia i la justícia... i la participació social.
Nivells i recomanacions de Participació en salut.-
Actualment hi ha moltes i molt diverses teories, escales, classificacions per tal d’ abordar i determinar la participació en salut, en quantitat i qualitat.
Des del mencionat Arnstein que ja al 1969 parlava de vuit nivells de participació de menys a més: manipulació, fàbrica de consens- teràpia de grup, informació, consulta, interlocució, delegació i co decisió, fins al control i empoderament.
Altres, parles de sis o cinc nivells. Així la IAP 2 (International Association for Public Participation) proposa : 1- Informació. 2 –Consulta. 3 – Participació. 4– Col•laboració. I 5-Apoderament (empowerment). Més breu la OCDE estableix tan sols tres graons : informació-consulta-participació.
En general s’accepten com a criteris de bona praxi participativa: - Vinculació política – Representativitat – Informació creïble,justa i igualitària – Explicació de resultats o rendició de comptes.
Una darrera il•lustració pot ser el llistat de recomanacions del Consell d’Europa que per contrant de la reducció del tema a l’expertesa, proposa: -La participació ciutadana i la dels pacients és imprescindible en un procés democràtic – La informació ha de ser accessible, oportuna, fàcil d’entendre i rellevant. – Cal fer polítiques de participació activa. – Cal generar mecanismes de participació. – Cales expectatives de més participació, de més estils de vida saludables, de més poder als ciutadans i als pacients, de més capacitació, de més formació … i això s’escrivia textualment a l’any 2000.
Per tancar ja aquesta descripció sobre l’escenari acadèmic i institucional reproduiré les Directrius sobre la Participació del pacient: -Identificar un tema i establir els objectius. – Identificar representants adients dels pacients. – Animar i motivar a la participació. – Determinar mètode apropiats. – Donar suport per reforçar la participació. – Facilitar informació, educació, formació. – mobilitzar i utilitzar registres. – Avaluar el projecte. – Agrair l’esforç participatiu. – Revisar les normes internes. – Educar el personal- tothom.
Tanmateix i en síntesi, pel qui subscriu, només hi ha dues opcions bàsiques i disjuntives. Dues classes d’ entendre la Participació social : Una és aquella que es concedeix des del poder, des de l’Administració i que l’administrat accepta. L’altra, la que es guanya i es conquista des de les reivindicacions justes i l’exercici dels drets. Certament , l’ una i l’ altra no són incompatibles i d’una bona relació dialèctica entre ambdues pot resultar, o no, una participació veritablement de qualitat, o no.


Dit això, ja està tot dit ? En tenim prou amb situar per norma o sistema el capítol”participació” en qualsevol text normatiu o legislatiu ?. N’hi a ha prou amb uns quants espinacs de guarnició dels plat. Escoltant algunes persones d’altes instàncies, satisfetes de la seva lucidesa i generositat, tant com d’haver-se conegut a si mateixes, es diria que som al final de l’historia. Gaudim ja de la democràcia en estat pur, en majúscules, definitiva i acabada ? Som talment demòcrates que la dubta ofèn ? És suficient el ritual electoral, és la quintaessencia aquesta cosa de votar cada quatre anys ? Urnes , campanyes electorals, programes, promeses, llistes (tancades) de candidats, son en definitiva el model occidental de democràcia (i exportable a punta de fusell )… és perfectible ? és modèlica ? és de qualitat ?
Algunes consideracions sobre el caràcter desitjable de la participació en salut:
Com ara aquests extrems…
-Com entenem nosaltres la substància mateixa del mot ? Com una “participació de loteria”… Formar part d’un tot, ser part integrant, integrar un col•lectiu, una societat. I fer-ho amb una corresponsabilitació, voluntària i, serena, conscient.
- És l’empoderament, el co-protagonisme, el plural, els grups d’ajuda mútua i recíproca, els GAMs , l’ associacionisme civil. És allò civil, racional, crític i autocrític, ciutadà, responsable, civilitzat, educat, honest, just i solidari.
- És sentiment de pertinença al col•lectiu, a la societat plural i oberta, és exercir “ciutadania”. Crítica ? Sempre ¡! Altrament el que és acrític no te valor moral ni científic i a més la crítica, ben feta i sense apriorismes ni interessos de part, és sempre “constructiva” ni que pugui no semblar-ho, doncs assenyala i ensenya a corregir errors.
- La cosa de la salut participada no és Mai “allò meu” , i és sempre “allò nostre”… D’aquí las necessitat de transversalitzar, de interrelacionar associacions distintes, de contactar col•lectius, d’actuar amb panoràmiques i amb el diafragma ben oberts. La experiència del meu company i companya, de la meva veïna i dels meus amics m’ajuda a mostrar com abordar problemes que en salut són sempre diferents però sempre semblants.
- L’estil les maneres de fer, i les formes també defineixen la cosa: Cal ser radicalment tolerant, que no pas indiferent , ni con llevant, ni passota, ni tan me fa… Radicalment (d’ arrel) democràtic i igualment respectuós amb tothom.
-Cal pluralitat i suma. Amb respecte a cada aportació i cada visió, sense renunciar a cap veu i sense cap imposició jeràrquica. No hi sobra cap subjecte, però ningú en té la veritat absoluta.
-Amb regles de joc pre fixades i acordades, és a dir amb mètode: Amb normes que facin del funcionament quelcom just que a més de “legal” sigui “legítim”. És a dir amb l’ acceptació guanyada per prestigi i arguments, regles construïdes per tots i totes. Amb ordre i eficiència però sense silenciar res ni ningú.
-Amb absoluta transparència, entenent el coneixement com quelcom obert i amb accés universal a les informacions, però amb l’esforç afegit de la orientació, la selecció suggerida, la tria atenent criteris de fiabilitat, de certesa i qualitat, i quan es consideri amb la explicitació pública de les opinions i posicions pròpies de cadascun i cadascuna sense cap voluntat d’imposició però amb tota la justificació dels arguments considerats.
-Amb rendició de comptes. Una figura aquesta sistemàticament menystinguda. Desprès de les promeses i programes electorals, cal aturar-se, de temps en temps i passar comptes avaluant el que s’ha fet, el que no i en qualsevol cas perquè sí o perquè no s’ha pogut fer
.................Segueix Part 2 a la propera entrada....

[+] Llegir més

SALUT PÚBLICA : Una jornada i una Llei …

Dues notíciesque vull recordar amb i per proximitat. Una de recent sobre la solemne aprovació del Parlament de Catalunya de la Llei de Salut Pública i l’altra d’imminent, la propera Jornada de DEMPEUS a la UPF.


Primera Jornada Dempeus per la Salut Pública:

On es fa? A la Universitat Pompeu Fabra, edifici Roger de Llúria (en el mapa, en vermell), aula 40.008, planta baixa, carrer Ramon Trías Fargas, 25-27, 08005 Barcelona.

Com arribar?
Metro: Línea 4 (Parada CIUTADELLA - VILLA OLÍMPICA)
Autobusos propers : Línia 14 VILLA OLÍMPICA - PG. BONANOVA (parada Ramon Trias Fargas i Sardenya),
Tramvia: Línia 4 (Parada CIUTADELLA - VILLA OLÍMPICA)

Qui parla? Parlarà tota la gent que vulgui participar en torn als temes de:

"Evidenciar les desigualtats: malalties emergents", a càrrec de Clara Valverde, Sergi Estanyol i Cristina Montané.

"Crisi i salut mental", a càrrec de Sergi Raventós (presentat per Elena Àlvarez).

"Les polítiques per disminuir les desigualtats socials en salut", a càrrec de Carme Borrell (presentada per Vanessa Puig i Barrachina)

"Participació en salut en temps de crisi", a càrrec de Antoni Barbarà Molina i Àngels Martínez Castells, (presentats per Àngels Altés i Planas).

La Jornada s'iniciarà a les 9 del matí i la Cloenda serà de 13:30 a 14 hores.

Comfirmar l'assistència a:

Dempeusperlasalut@gmail.com

(Es prega no usar perfums, desodorants ni locions per respecte a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.)





El dia 14 d’octubre de 2009, el Parlament de Catalunya reunit en sessió plenària ha aprovat per 129 vots a favor, cap abstenció i cap en contra, és a dir per UNANIMITAT, la nova Llei de Salut Pública de Catalunya.
Ha estat una tramitació prolongada i laboriosa, feina de molts mesos, molt participada i amb voluntat d’aplegar la totalitat de les forces polítiques presents al Parlament, com així ha estat finalment. La relatora ha estat la diputada del PSC-CpC ,Sra. Núria Segú que ha explicat com malgrat una situació de crisi profunda i un clima gairebé preelectoral mercès a un intens treball en el que han participat 500 persones, tractant sobre 280 esmenes i que han conclòs en un text finalista acceptat per la totalitat dels grups.
Una Llei com aquesta és un objectiu transcendent i d’identitat per al legislatiu català, doncs a més d’afectar a 2000 professionals que hi treballen, esdevé fonamental per a la salut de milions de persones al nostre país i un referent afora .
La Llei recull molts aspectes rellevants com ara la salut ambiental, laboral, hàbits saludables, cura i vigilància d’aigües, vacunacions, alimentació ( i agencia catalana de seguretat alimentària), lluita contra plagues, droga diccions, epidemiologia, promoció i prevenció, salut escolar, salut sexual i reproductiva, … Es recordava, de forma adient, que 1 euro invertit en prevenció equival a una inversió de 50 en assistència i d’aquí la imperiosa necessitat de treballar en aquesta concepció fonamental de la salut. I es planteja també quelcom d’imprescindible, la transversalitat de la salut en totes les polítiques, en tots els nivells, la necessària multidisciplinarietat i la voluntat d’aplegar les diverses Administracions públiques en una tasca que ha de coordinar- se d’entrada amb la xarxa municipal. També es crea al ‘Agència de Salut Pública de Catalunya i es preveu que en el futur es desplegarà un Pla interdepartamental per a desenvolupar la llei.
Tots els grups han explicat la seva posició afirmativa a la globalitat així com han defensat en el cas de l’oposició algunes esmenes parcials que han arribat vives fins a la votació final. Volem, des de les nostres concepcions, assenyalar l’argumentari del portantveu del grup d’ICV/EUiA, Sr. Lluis Postigo, que ha fet una valoració en la línea positiva coral, però ha insistit de forma molt adient en com per alguns i algunes ha de ser primordial la consideració de aquesta llei com un instrument per lluitar contra les desigualtats entre les persones en matèria de salut, així com per potenciar el diàleg necessari entre les persones i el medi i la natura.
A Dempeus ens hauria acabat de fer el pes el reconeixement explícit dins l’articulat de la nova Llei una formulació que digués que les prestacions a càrrec d’empreses terceres encarregades per a actuacions de la matèria tractada, haguessin de ser SEMPRE empreses “Sense afany de lucre” en coherència amb la nostra línia de defensa tancada del caràcter públic de tot el sistema de salut. Ara serà la sensibilitat ( o la debilitat) en cada cas qui optarà per una o altra forma de prestació de servei. Com de costum ens neguiteja la sospita d’ externalitzacions i/o altres formes de privatització encoberta. Tanmateix la unanimitat assolida ja feia preveure una calculada ambigüitat inter-supra -classista i permissiva en aquesta qüestió.
Finalment s’ha procedit a les votacions, primer d’esmenes parcials i finalment del text final que ha estat la que ha recollit el suport unànime. I encara que res és perfecte, i tot i que d’alguna manera també nosaltres ens considerem partícips en més ampla participació social que acaba amb la confecció del text i que per suposat hauríem fet alguns canvis i algunes propostes diferents, cal reconèixer que ha estat un gran dia, sens dubta, per a la salut pública de Catalunya i cal celebrar-ho responsablement i participativa.
A DEMPEUS se’ns gira més feina que mai. Però cal dir que seguim avançant, i que seguirem treballant... Salut !! Pública !!
(Toni Barbarà) DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA

[+] Llegir més

A contracorrent i fora del ramat ...a la Fiesta Nacional


Definitivament haig de tenir una neurona àcrata - irreverent que alguns dies s’excita i esvalota, en rebre estímuls extraordinaris. Com ara els de la Fiesta Nacional, altrament dita Dia de la Hispanidad ( Hilaritat ?), la “raza”, i bla, bla. Deu de tractar-se d’una estimada patologia heretada d’en Brassens quan cantava allò de que “… per la Festa Nacional jo em quedo al llit igual, que la música militar mai m’ha fet aixecar…” . I postil•lava “ i tanmateix jo no he fet cap mal, només per voler viure fora del ramat”.
Ni entro en explicar-vos, el que penso sobre la “hispanidad” i el “descubrimiento” ( propiament el “encontronazo invasor”) i el que va suposar tot aquell lamentable genocidi . De la raça ni esment per higiene mental. A la verge del Pilar, el mantó, les bombes figues , i l’Agustina, i tota la parafernàlia mística- militar ni aturar-m’hi.
Avui 12 d’octubre d’inicis del segle XXI, a segon any de la crisi del Senyor Capital, m’he quedat bocabadat front el televisor tot veient imatges da la desfilada militar del tal Dia. He pogut veure en cosa d’una hora un espectacle difícilment descriptible i encara més dur de pair.
Una tribuna fashion aristocràtica de reines i princeses Hola- esbufegades agitant compulsivament ventalls al costat dels seus mascles reials uniformats i condecorats, Gent emocionada al límit del plor i la ràbia anti-Zapatero, aquests agitant banderes roji-gualdas, polítics de diverses irresponsabilitats, acompanyant a responsables i soferts treballadors de la milícia, aquells que ens defensen de “no- sé- qui- ens- atacaria- si- no- fossin- ells”, familiars dels qui van morir servint uns plans bèl•lics retroimperials per a perpetuar narcoestats i opiocràcies patètiques com a Afganistan, milers de professionals de les armes guarnits de vint i un botó i quatre xapes tot desfilant en la jornada més important de la seva feinada de tot l’any,..i un que perd el pas, l’altre que li cau el bastó de malabar just davant l’aparador reial, el legionari panxut i amb cara d’enolisme cronificat, la sòlida soldada del monyo hispà, uns que van apressa i uns altres de cerimoniosos, uns d’uniforme de vídeo joc i altres disfressats de soldadets de plom, cotxes, carros de combat i canons esquerdant l’asfalt, i una cabra que va al seu aire (han dit que se’n diu “Golfa”- imagineu la imaginaria del personal) mirant-se amb la descaradura, que cantava Jacques Brell a “les toros”, de l’animal cornut que es mira les banyes dels qui el miren…
Estem al segle del genoma, la cibernètica i la demòtica, la biotecnologia, la telemàtica, i vet aquí que a la Castellana, front Santiago Bernabeu, seguim al segle XVII celebrant orgullosos la estultícia col•lectiva, el pensament acrític, la marxeta militar, la corona amb tota la cort borbònica, la emoció dels timbals i l’enyor d’una Pàtria imperial, la instal•lació de súbdits agraïts i agenollats, l’ evocació de les pompes megalòmanes del franquisme, la historia de la desesperança i la claudicació… “Que ho heu vist això? La mare que …”
Què m’està passant ? Com puc quedar-me jo tan insensible i bloquejat incapaç ni de generar alguns neurotransmissors anímics front una tant gran sarsuela costumista de cartró pedra ?? Potser és per que això no té res a veure amb la meva realitat, amb la meva vida de diari. Aquesta Fiesta no entén de patiments, submissions, violències, aturs, precarietats, pors, embrutiments, claudicacions, corrupcions, crisis, alienacions... supervivències a preu de dignitat.. No és la diada de la solidaritat, la justícia i/o les persones humanes. No té res a veure amb la meva pàtria moral ampla com el món i esplèndida i meravellosa com la revolució.
Per tot i això i encara més, m’he quedat avui front el televisor amb cara d’ extraterrestre, avergonyit, forà, sotragat i m’ he carregat les piles per seguir navegant contracorrent. Tan me fa si m’assenyalen amb el dit, o amb la punta del canó; el futur és dels i de les qui no s’agenollen sota els tambors i els uniformes. Dels i de les que anem lluitant a contracorrent.
Faig meu allò de que “Qui sempre va darrera el ramat acabarà, inevitablement, trepitjant els seus cagallons “ . Uff quina ferum … !
Salut i Pau !!!



[+] Llegir més

UN MATÍ SALUDABLE PARLANT DE SALUT


Serà dimecres 21 d’octubre a la Pompeu Fabra de Barcelona i no serà una Jornada més, … És una trobada de DEMPEUS per la salut pública. Naturalment i com la durada prevista és de tot el matí serem en posició d’ asseguts a l’aula 40.008 de la UPF, però en acabar en posarem drets, DEMPEUS, afirmant que som , estem i serem; que afirmem la participació social exercint-la amb totes les atribucions i responsabilitats que implica la ciutadania.
Escoltarem persones expertes i sobretot compromeses, escoltarem i parlarem sobre un tema com la salut, debatrem sobre la nostrada salut pública i ho farem de la única forma en que això és possible: obrint la reflexió i la expressió a tots i totes, amb tanta in surgència com respecte, amb tanta exigència com tolerància, amb tanta reivindicació com rigor d’ anàlisi,…
Si ho decidim farem una pausa. I si no, no. En qualsevol cas el cafè no ens el pagarà cap empresa, laboratori ni institució, i ho resoldrem amb les nostres pròpies butxaques. Així doncs no podem garantir excel•lències gastronòmiques, ni tan sols suficiències, però sí podem i volem avisar que serà una diada especial, diferent, intensa, profitosa, interessant, saludable, seriosa i divertida. No donem diplomes, no hi ha quota de matrícula, no aspirem a posar- posar-nos per a les fotos ni les càmeres, no cerquem oïdors/es aplaudidors/es: El que pretenem és trobar-nos entre amics, amigues, PERSONES, i gaudir del contacte, el contrast i la suma. Volem , finalment és bo saber al menys el que volem, fer xarxa i posar moltes neurones i sentiments Dempeus ! Donar base científica a la esperança, mostrar-nos com som i tancar compromisos per la salut pública.
No us ho perdeu ! En temps de crisi com els actuals és de prescripció facultativa, sense efectes secundaris ni interaccions farmacològiques, assistir a un matí gratificant tot parlant saludablement de salut ¡!
Fins dimecres 21 al matí ! Ens veiem, mútuament i recíproca.
Salut ! Toni Barbarà




[+] Llegir més

REAL DECRET SOBRE MEDICAMENTS ALTAMENT INQUIETANT



Companyes, companys, i amics lectors/es: Malgrat que a La Ratera acostumo a parlar de "rates" mediàtiques, neoliberals i neoconsumistes aquest cop parlo de conillets d'Indies... Llegiu i opineu, fins i tot podeu fer algun comentari...
Una abraçada i Salut !!
Toni Barbarà

En els límits del periodisme de recerca (investigació ?), remenant i linkant a la xarxa, DEMPEUS i per tant la seva gent hem accedit a algunes informacions "poc conegudes" que pensem és per a nosaltres un deure, responsabilitat i evidentment voluntat de fer-les públiques i difondre-les entre l'opinió pública.
Estem parlant com veureu de seguida d'una situació seriosa de "desregulació" pel que fa a la recerca, estudi, producció i administració de medicaments i/o vacunes, a escala mundial tot seguint indicacions d'aquesta OMS (cada dia més qüestionable en alguns aspectes).
A Espanya és l'Agència del Medicamento y Productos Sanitarios qui regula les condicions tècniques i normatives per a l'ús i bona praxis dels medicaments.
I com podreu llegir, procedent de fonts ben fiables i fins i tot Oficials, ens consta que aquest estiu amb sospitoses dosis d'opacitat, ignorància pública i silenci mediàtic, el monarca signa un Real Decret de 19 de juny - res de fullaraca - on es legitima la supressió de garanties respecte de l'ús i tractament de medicaments per motius d'excepcionalitat i urgència, “situaciones específicas y autorizaciones especiales” en diuen de forma eufemística.
És a dir s'eliminen requisits i responsabilitats normatives per a un bon control i avaluació de les seves característiques i de la relació "risc - benefici", i encara més es legislen condicions d'impunitat - no responsabilitat ni personal ni corporativa - a manipulacions, estudis, assajos, elaboracions, etc. de nous fàrmacs, vacunes i medicaments, ni en el cas en que apareguin efectes indesitjables, secundaris, col•laterals, tòxics...
Un cop més com ja heu imaginat, darrera o davant, hi ha la famosa Nova grip - mal anomenada grip A - i la tremenda legitimació perversa per a la que està servint i sent manipulada. En paral•lel no us perdeu el vídeo on des dels USA ens expliquen al detall la equiparació de la situació a una situació de "màxima alerta per atac terrorisme feble"... i les previsibles conseqüències.
Tot plegat semblaria gairebé ciència ficció de no ser tan real, tan greu, tan tangible i contrastat.
Es dirà, segur, que aquesta mena d'informacions - que no notícies- no convé difondre-les a la població per tal de no crear alarma !! Segur que hi haurà algun esperit cínic capaç d'argumentar aquesta fal•làcia quan estem assistint - bocabadats i bocatapats amb mascareta ornamental - a una campanya antològica, brutal i detestable de to el que NO s'hauria de fer a l'hora de preparar i d' informar responsablement - i pedagògica - a la població en general.
NO, definitivament no és cap brot paranoide d'un col•lectiu embogit. És pura realitat i un nova confirmació d'una de les nostres denúncies fonamentals: el sotmetiment descarnat dels interessos de la salut i benestar humans als interessos econòmics i de mercat. I això amb la acceptació, o com a mínim complicitat de moltes Institucions públiques, a les que nosaltres també volem i voldríem continuar respectant i creient. Però la confiança i la credibilitat es guanyen cada dia a base de ser transparents, rigorosos i democràticament participatius; no amb secretismes ni amagant accions més que discutibles sota les catifes de la dispersió informativa del més d'agost on les serpents de la nova grip sí ocupaven portades de premsa i hores d' audiovisuals.
Dit això, passem a penjar tres blocs ( en realitat dos que ens afecten com a súbdits de la corona espanyola i un vídeo del que els passa a la gent als EE. UU.).
No acceptem de ser tractats com a dèbils intel•lectuals, com a menors que requereixen una tutela de silencis i reserves, com a material de laboratori, com a clients de les grans empreses, com a súbdits babaus ni acrítics... nosaltres som i estem DEMPEUS per la Salut Pública i amb això tot el aquesta determinació comporta.
Salut i bona lectura.
Toni Barbarà

Si us intressa el tema, seguiu llegint més aquí sota, als blocs de DEMPEUS : http://dempeus.nireblog.com/
I al de l'Àngels Martínez Castells, "Punts de vista ": http://angelsmcastells.nireblog.com/


Materials de immediata publicació al Bloc de DEMPEUS:

El Proyecto Matriz 104 España. Conejillos De Indias Humanos
(para acceder a la presentación pulsar sobre la imagen, o sobre el título, o aquí. Si prefieres puedes ver el video).
http://www.youtube.com/watch?v=1jrv3l4oM_g
Con el Real Decreto 1015/2009, recientemente publicado en el BOE ( descarga aqui ), se abre la veda para que España se convierta en un campo de “ conejillos de Indias “ donde se pueda experimentar con fármacos y vacunas no autorizadas, y por lo tanto dañinas o de dudosas consecuencias para la salud sobre cualquier persona.
Además se exime explícitamente de cualquier responsabilidad a los implicados por los efectos que esto pudiera tener.
El texto con carácter de Real decreto ha sido ratificado por el Rey desde la embajada en Singapur , donde realizó escala camino de Nueva Zelanda, sin tan siquiera esperar a su regreso a España y sin ninguna repercusión mediática.
No entraremos a valorar la medida, únicamente vamos a reseñar algunos párrafos y que cada cual saque sus conclusiones:
La Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios podrá autorizar temporalmente la distribución de medicamentos no autorizados , en respuesta a la propagación supuesta o confirmada de un agente patógeno o químico, toxina o radiación nuclear capaz de causar daños. Ley 29/2006 de 26 de julio " de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios " artículo 24.5:
En estas circunstancias, si se hubiere recomendado o impuesto por la autoridad competente el uso de medicamentos en indicaciones no autorizadas o de medicamentos no autorizados, los titulares de la autorización y demás profesionales que intervengan en el proceso estarían exentos de responsabilidad civil o administrativa por todas las consecuencias derivadas de la utilización del medicamento, salvo por los daños causados por productos defectuosos.” El cambio es el comienzo : Ley 29/2006 de 26 de julio " de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios " artículo 24.5:
“ En el apartado 3 de dicho artículo, se posibilita la prescripción y aplicación de medicamentos no autorizados a pacientes no incluidos en un ensayo clínico con el fin de atender necesidades especiales de tratamientos de situaciones clínicas de pacientes concretos”
“ El Artículo 19 del Real Decreto 1015/2009 , de 19 de junio establece un Procedimiento para el acceso a medicamentos no autorizados en España a través de un protocolo de utilización .
1. La Agencia podrá elaborar protocolos que establezcan las condiciones para la utilización de un medicamento no autorizado en España cuando se prevea su necesidad para una subpoblación significativa de pacientes. Dichos protocolos de utilización podrán realizarse a propuesta de las autoridades competentes de las comunidades autónomas.
2. Las consejerías de sanidad o centros designados por éstas o la dirección del centro hospitalario solicitarán a la Agencia la cantidad de medicamento necesaria, indicando que el paciente se ajusta al protocolo de utilización establecido.
En estos casos no será necesaria una autorización individual por parte de la Agencia.”



También os recomendamos el siguiente video que aunque es de junio, se plantea un tema importante ¿podremos elegir no vacunarnos?
Vacuna de la gripe porcina: ¿podremos elegir? 7:53 m
http://www.youtube.com/watch?v=d2JGYwiHvGk
Barbara Loe Fisher, presidenta del Centro Nacional de Información sobre Vacunas (EEUU), reflexiona en este vídeo acerca de la gripe porcina, su sintomatología, la presión de los organismos oficiales y los medios, la legislación introducida en EEUU que recorta la capacidad de elección del ciudadano sobre si ponerse o no la vacuna, y el riesgo que pueden suponer las mismas.



Otra noticia relacionada que trata este tema es la del blog de Calalberche.org un espacio virtual en favor del periodismo independiente o contraperiodismo, donde se comenta la notícia y sus implicaciones.
Conejillos de Índias por Real Decreto
25/07/09: ¿Que seria de nuestros gorbernantes sin el recurso del "Decreto Ley" o "Decretazo?. Muchas han sido las ocasiones en la que los diferentes gobiernos de nuestra democracia de salón, han recurrido a este método de gobernar que es, en mi opinión, profundamente antidemocrático. En esta ocasión hablaré del Real Decreto 1015/2009, recientemente publicado en el BOE (19/07/09) , por el que se regula la disponibilidad de medicamentos en situaciones específicas y autorizaciones especiales.


[+] Llegir més

El valor i la importància del llenguatge ... i la salut


El post que reprodueixo al final i amb que tanco aquesta entrada a la Ratera il•lustra sobre moltes coses al respecte de la salut. Si més no expressa amb nitidesa que la batalla per la salut pública – llegir: sistema públic de salut – no està ni de bon tros guanyada, tampoc a casa nostra, i que les dimensions i excel•lències del “pastis” lucratiu són tan brutals que expliquen com qualsevol intent d’ avanç cap a la universalització de l’atenció sanitària – cas Obama als EE.UU. – desfermen una virulenta campanya d’atacs, mentides i calumnies sostingudes, finançades i organitzades per la conjunció reaccionaria dels lobbys asseguradors, industria mèdic - farmacèutica, empreses sanitàries i de serveis, interessos financers, gran banca, i tota mena de corporacions i personatges del neoliberalisme més virulent.
Es podria pensar que a Espanya, i Catalunya en concret, estem lliures d’aquesta onada mercantilitzadora i privatitzadora...si fins i tot som l’exemple a seguir segons el mateix Obama. Que ningú se’n refiï ni un pèl !! Desprès de un parell de globus sonda mitjanament contestats des de certes posicions de la societat civil i algunes forces socials, sindicals i polítiques de les esquerres i/o des del compromís pels drets humans i la salut entesa com a dret universal, hores d’ara, la labor de penetració insistent i continua així com la sistemàtica pol•lució mediàtica tornen a la càrrega i les seves capacitats i mitjans són realment temibles. Diuen exercir el seu legítim paper democràtic de pressionar- sensibilitzar a les instàncies públiques i de govern cap als seus igualment legítims interessos... i certament se’n surten amb notoris resultats d’intoxicació de l’opinió pública i de debilitament –cansament de les defenses socials i polítiques dels serveis públics.
En aquesta contrareforma crònica i sostinguda la perversió i la desnaturalització del llenguatge no és una batalla menor. Hem escrit força al respecte i potser només tocaria ara recordar com ens han “modernitzat” – o intenten fer-ho- els conceptes i les idees: es parla de “producte”, “provisió i compra” “noves formes de gestió”, col•laboració públic -privat, mercat de la salut, governançes varies i consorcis sense més aclariments sobre l’afany de lucre o no, lucre altrament dit beneficis empresarials o negoci, model català mixt de sanitat, eficiència, flexibilitat i adaptabilitat de cobertura sempre a la baixa, correccions de la demanda, participació social ordenada i acreditada, sostenibilitat econòmica com a pre- determinant, polítiques de recursos humans, rendibilitat del sistema, necessitat de garantir un possible futur del sistema passant per renúncies acceptades avui, culpabilització d’un suposat abús i mal ús als pacients així com del desordre en l’ús de mitjans públics, a coparticipació responsable...copagaments futurs, justos i inevitables ...
I ara la gran estrella del firmament neoliberal: la INDUSTRIA DE SALUT entenent per “industrial” aquell conjunt de processos i activitats que tenen com a finalitat transformar matèries primeres en productes elaborats, en forma massiva... Sabríeu dir quines son les matèries primeres en salut ?? i Quins els productes elaborats ?? i quins els industrials ??
La Sra. Consellera devia provocar veritables allaus de secrecions salivals i gàstriques en explicar la suculència del mercat a tan receptius personatges. Un convit obert a les “legítimes ànsies” empresarials- industrials més ràncies, i també però, representatives de la societat catalana, i de més enllà, presents a tiberis com el descrit al post.
Quina por !! Apleguem files, tanquem defenses, esmolem ben bé les eines que venen...
Salut !! DEMPEUS per la Salut Pública ... ( i dempeus és una actitud insurgent i responsable que no tan sols una posició. També les persones horitzontals per enllitades, les arronsades pel dolor, i les assegudes a cadires de rodes, són DEMPEUS... i més que ningú). Toni Barbarà
...Segueix...

El post referit:
La salut no té preu, Sra. Geli, té valor!
Tot i no complir els requisits exigits per aquesta selecta trobada que recull El Periódico i que comenta en el seu post la companya Àngels Martínez Castells,… tot i no ser socis de la Associació Espanyola de Directius, ni freqüentadors del Circulo Ecuestre de Barcelona, ni practicar això de la corbata en excés (quina és la versió femenina del tal additament indument ari ?)… tot i preveure que la Sra. Geli en diria alguna de grossa en tan provocador i acollidor ambient… Tot i no haver estat convidats per ningú, òbviament, DEMPEUS també opina, DEMPEUS també és “societat civil”, i “Participativa” , i "opinadora" , i per tant aquí va la reproducció de la entrada de la nostra Presidenta ( i si voleu també el comentari al peu del nostre Secretari). Bon profit i no us taqueu amb la sopa de porros… Salut ¡!
El VALOR de la salut, i el seu PREU al Círculo Ecuestre
Del bloc Punts de vista d'Àngels Martínez i Castells Ai, senyora Consellera, si a aquestes alçades encara no distingim entre valor i preu (sobre tot en salut) i ens apuntem "de seguida" a empassar-nos les pastenagues que ens ensenyen ex-assessors dels especuladors mercats de futurs com en Ramon Adell... on anirem a parar?
Qui no ho ha entès encara és la consellera Marina Geli, sobre tot si hem de fer cas al bitllet d'opinió de Josep Maria Ureta que publica l'edició catalana de El Periodico de 24 de setembre. Diu així:
La salut té preu.- Josep-Maria Ureta
"Per escoltar Marina Geli, consellera de Salut, al Círculo Ecuestre de Barcelona s’havien de complir tres requisits: ser soci de l’Associació Espanyola de Directius –amb fort pes català– portar corbata i preveure que la doctora Geli supervisaria si el menú era l’adequat a la dieta mediterrània. A la primera condició, van complir uns 50 socis. A la segona, tots, algun queixós que ahir fos el primer dia d’exigència de la peça penjant, que arriba amb la tardor, igual que el menú: sopa de porros, galtes de vedella i minestra de fruites. Aprovat alt.
Geli va optar per un discurs en el qual no apareixia–¡visca!– la grip A. «Hem de tornar a ser un país industrial», va ser la visió macroeconòmica. La novetat és que en aquell concepte hi va incloure la «indústria de la salut», prenent com a referència del sector secundari l’eficiència i la creació de benefici social i econòmic perquè «la salut sigui una locomotora». On s’ubica un hospital, es crea teixit econòmic. I si és comarcal (Puigcerdà, Tremp, Igualada), més. I si se sap actuar com la indústria agroalimentària –des del producte de la terra de qualitat fins al seu envasat i distribució o els restaurants amb estrelles–, el cicle virtuós es completa. En el cas de Catalunya i el seu singular model de cooperació públicoprivada en la provisió de serveis sanitaris, Geli va recordar els èxits d’estar en els circuits mundials d’excel•lència –noms com els investigadors Massagué i Izpisua són indiscutibles–, ser seu de congressos internacionals («després del de cardiologia a l’agost els taxistes em feien l’onada») i l’alta capacitat de compra de serveis del seu departament per encunyar un concepte ben explícit: la salut és una economia d’arrossegament, genera activitat en tots els sectors.
Va complir, per tant, amb l’exigència del president d’AED, el catedràtic Ramon Adell, que en la seva presentació va avisar que «no podem ser bons en tot, s’ha de triar en quins camps». Va dir això de la indústria de la salut i Geli s’hi va apuntar de seguida...." ...

[+] Llegir més

QUAN ARRIBI SETEMBRE… (cançó) - Tardor calenta o rigor mortis


Com el calendari diu que s’ha acabat l’agost, com ja hem tornat de les vacances familiars, per cert “prova superada” , com ja els dies són més curts i la xafogor no tan insuportable… diem estar davant la fi de l’estació estival i enfilant la tardor. Una tardor, que per variar, aquest any haurà de ser calenta i més que calenta donades les circumstàncies i previsions que belluguen.
Altres símptomes que s’acaba l’estiu i les vacances són una sobtada irrupció de canvis indumentaris arreu. Treuen el nas els primers jerseis i alguna americana. Comença a minvar el nombre i lleugeresa de les sandàlies d’uniforme estiuenc i que ens han ofert un veritable espectacle podològic: us heu entretingut al metro o al bus a repassar els calçats d’estiu del personal ? En el meu cas, moltes hores de transport públic i molta curiositat tafanera i voyeur, em permeten suggerir-vos, queda poc o ja l’estiu proper, un entretingut itinerari inventariant peus de mil formes i deformes, xancletes de tota mena i impossibles subjeccions, laques, fongs, anells i altres additaments peu- digitals…un espectacle gratuït, legal i en el límit pecaminós o de les bones costums !
Els centímetres de pell a la vista es redueixen ja cada dia més i es van ocultant epidermis explícites i també, ja de pas, una munió de metalls perforant plecs i superfícies, pírcings en diuen d’aquesta pràctica tan extremadament original com individualitzadora de l’individu front el grup amorfa o la massa… Menys pell, significa que ara ja tan sols es mostren parts incomplertes dels tatoos que en forma epidèmica ens han envaït aquests darrers mesos…
Punt i apart: el tatoos. Aquesta sí que ha estat una autèntica pandèmia que a més deixarà seqüeles tota la vida epidèrmica dels cofois tacats transgressors i postmoderns seduïts per una tal moda pigmentaria. Permeteu que m’aturi un parell de línies amb aquesta dèria personal, però és que em costa d’entendre com persones porugues i senzillament garratibades davant una xeringa de laboratori d’anàlisi son capaces de resistir manipulacions, punxades, dolor, suor…i factura a mans d’un taxidermista amb ínfules d’artista de lloguer. No puc arribar a quadrar que passa perquè un drac oriental o una sanefa àrab o unes lletres gòtiques, o una taca del test de Rochard s’instal•lin per sempre més a part o molta part del cos d’ algú amb la sola finalitat de ser vistos i/o admirats per la seva bellesa…que sovint no tenen. Sí he vist com queden les dehiscències dèrmiques amb el pas del temps/anys quan van perdent color, lluentor, i missatge si era el cas. He presenciat a les consultes mediques la juguesca d’ haver d’ insistir algú per aixecar la samarreta i llavors mostrar una esquena de sexagenari amb el clàssic “amor de madre” ,o un avantbraç de ex mariner amb el rostre d’una dona cabells al vent, o també un ex legionari amb un Crist (Gran Poder ?) al pit. D’aquí a uns anys les pigmentacions de colors incrustades a flacideses i plecs cutanis seran un mal record d’aquell estiu del 2009 quan submergits dins una dura crisi ens vam obsequiar amb un tatuatge a peu de costa amb la parella d’aquella embogida nit d’estiu, aquell/a company/a que ja ni recordarem com es deia. És una història repetitiva de milers de joves d’aquesta part del mon que freqüento, passotes en política, escèptics en allò social, hedonistes , nihilistes en una fuga a es palpentes de la insofrible crueltat quotidiana, i sense rastre de llum a l’horitzó.
I vaig lligant amb la calentor social…


I vaig lligant amb la calentor social… Les dades macabres d’un 24 % de joves que “oficialment” ni treballa, ni estudia, ni… Un de cada quatre joves, tatuats o no, son consumidors consumits d’una societat que no els necessita ni els vol i tan sols el adula com objectes de mercat. Ja em direu si aquesta no és una dada terrible. Quasi tan com les xifres de l’atur, de les persones que viuen excloses socialment, de les addiccions a tota mena de substàncies i conductes patològiques, de la violència de gènere, de l’individualisme ferotge i selvàtic, de la tristesa i la desesperança disfressada d’orgia i festa tumultuària…
Tardors calentes eren aquelles de fa uns anys en que s’ apuntaven algunes confrontacions sociopolítiques pendents o simplement ajornades uns mesos per un inici de curs programat.
Avui la llista d’estralls que la crisi ens està deixant comença a provocar un canvi d’escenari, i passem de la calentor a la fredor gèlida, al “menfotisme” i l’escapada individual “com sigui” al preu que sigui, al silenci profund dels clams orquestrats, a més por, a més inseguretat, més precarietat, més paràlisi, a una mena de preludi de rigor mortis. Una esgarrifança quan arribarem a la porta de la feina… oberta ?, amb llista de treballadors “regulats” ?. Una dolor físic quan ens arribarà la carta de la caixa amb les despeses impossibles - que un dia és un dia- a la salut de la targeta de crèdit. Un debat crispat al voltant de la diada de l’ 11 de setembre aquest cop amb referèndum independentista local inclòs i amb feixistes en peu de creuada. Una grip A, nova com la vella, que sembla que ens ha de matar a no sé quants si no accedim a una vacuna que estan fabricant a corre-cuita diversos laboratoris farmacèutics que ja han venut la criatura abans d’obtenir-la i ves a saber quina mena de producte ens col•locaran… Una debat mediàtic sobre la prostitució a Barcelona, és a dir sobre les dones i homes, persones que han de comerciar amb el seu cos a peu de carrer i en la frontera de la legalitat i la ferum de la exclusió social, la misèria i la explotació… no confondre pas amb aquelles “estrelles” de la tele i les revistes del cor que llueixen cossos de disseny quirúrgic, i les seves insuficiències neuronals i absències morals a platós de programes escombraria tan vergonyants com de més èxit rutilant. Que malgrat les modernitats preteses l’eix socioeconòmic tot ho traspassa, i la diferència entre una mala puta i una estrella famosilla i model de companyia, és la mateixa que hi ha entre el “moro de merda” i el “senyor petroler àrab”, entre un “negre pringat” i un “esportista milionari de color”, i resideix exclusivament en la bitlletera i el poder.
I així, entretinguts, ocupats amb les mosques, badant d’inanició, embrutits i desinformats per tanta notícia informativa, esternudant reprimits, i mirant acollonits al nostre voltant ens preparem a submergir-nos en l’estrès post-vacacional, qui pugui, i a transitar la crisi amb brots verds i multicolors per a les economies resistents i imaginatives ( quins pebrots !) ...
Una tardor crítica que cal sobreviure… Viure i perviure fins que un dia ens emprenyarem molts i moltes, i en posem DEMPEUS i desprès de proferir un renec pecaminós ens agafem de braços i mans i comencem a caminar endavant, ferms, segurs, sense aturada, mirant el futur de cara, revolucionats, revolucionaris, esperançats. Com ho va fer un cert poble allà pel 1917... llavors sí serà un tardor calenta !!
Salut !!
Toni Barbarà

[+] Llegir més

LOS PRINCIPALES 'BLOGUEROS' DEL SECTOR SANITARIO, CONTRA LA IMAGEN APOCALÍPTICA DE LA GRIPE A


DEMPEUS per la salut pública s'adhereix a la campanya contra la imatge apocalíptica de la Grip A. Per això oferim aquesta informació d'Acta Sanitària, de la qual som seguidors habituals, i la llista de blocs que s'han afegit a aquesta iniciativa.

LOS PRINCIPALES 'BLOGUEROS' DEL SECTOR SANITARIO, CONTRA LA IMAGEN APOCALÍPTICA DE LA GRIPE A


Madrid 03/09/2009 Una treintena de profesionales de la sanidad, autores de los blogs más importantes del área en castellano, han elaborado un documento que han decidido difundir de manera simultánea en sus páginas web con la finalidad de ofrecer a los ciudadanos una información veraz, clara, precisa y fiable sobre la gripe A, a fin evitar el estado de alarma, "hoy en día innecesario", generado entre la opinión pública pues, "esto no supone un Apocalipsis de la salud".
Después de esta primera aparición pública, este grupo publicará en sus blogs un decálogo de medidas organizativas que proponen a las administraciones sanitarias ante un previsible aumento de la actividad asistencial en los servicios sanitarios debido al incremento de casos de gripe por el virus pandémico. Una gran parte de los blogueros participantes son médicos de familia o generales y pediatras que prestan asistencia directa a pacientes, si bien también los hay dedicados a las urgencias, docencia y gestión, así como farmacéuticos, economistas e incluso estudiantes de Medicina. El documento va a ser traducido a 10 idiomas y los internautas de otros países se van a sumar a la causa.

Actuación frente a mensajes insensatos
Según explican en sus portales de Internet los promotores de esta iniciativa, durante los últimos meses los profesionales sanitarios que mantienen un blog han reflejado en los mismos la inquietud social existente ante esta patología y, con mayor o menor sentido crítico, han plasmado en forma de entradas y comentarios su visión de los hechos y una serie de noticias que se iban gestando en torno a la enfermedad. Ahora, dado el estado de alarma generalizada, han decidido pasar a la acción pues, aseguran, la clave está en que la gente quiere saber lo que su médico opina, más allá de los dimes y diretes entre los políticos y los medios de comunicación.

En el encabezado de este documento conjunto, que a partir de hoy puede leerse en las 32 bitácoras partícipes de la iniciativa, sus autores recuerdan que, cuando en 2005 la OMS pronosticó que podrían morir de gripe aviar hasta siete millones de personas, se desató el pánico en el mundo; la realidad dio a conocer un una cifra bastante inferior, 262 muertes. "Con la gripe A conviene no repetir el mismo error. Es absurdo tener pánico frente a la gripe A si nos va a afectar a la mayoría sólo de forma leve". Bajo esta premisa, el documento pone el énfasis en la necesidad de evitar crear esta alarma y en identificar correctamente los síntomas, qué medidas adoptar y cómo tratarla. Sencillamente, explican que ante esta patología conviene hacer lo que siempre se hace ante la gripe, "cuidarse con prudencia y tranquilidad, buena hidratación, alimentación e higiene, y recurrir al médico cuando haya síntomas de importancia".

Un Apocalipsis de la salud
Vicente Baos, médico de familia y autor del blog 'El Supositorio', explicó a 'Acta Sanitaria' la importancia de que los sanitarios, quienes verdaderamente saben lo que sucede en el día a día de las consultas, ofrezcan de primera mano su propio punto de vista, una realidad, por otro lado, algo alejada de la ofrecida por los organismos oficiales. "La calma es un mensaje fundamental y precisamente parece que cuanto más hablan los políticos, menos tranquilidad hay". El doctor pidió serenidad y responsabilidad, "pues de nada sirve el barullo, el miedo y la histeria, ni hacer creer que esto es un Apocalipsis de la salud".

Baos, algo crítico con la idea de otorgar un papel tan determinante a las vacunas de la Gripe A, aunque sin restar la importancia que merecen, advirtió que tres de cada diez pacientes que las reciban se contagiarán de todos modos. Entre otras cuestiones, señaló que éstas debe administrarse en dos dosis, con un margen de tres semanas, mientras que los anticuerpos tardan seis en generarse y, por lo tanto, en ese intervalo pueden contraer igual la enfermedad. Asimismo, aseguró que, mientras el Ministerio se ha gastado millones de euros en una campaña preventiva que aparecerá en los medios de comunicación, los blogueros han invertido únicamente su tiempo y conocimientos con el mismo objetivo.

Arantxa Mirón Millán

VER: Cuadro de 'blogueros' participantes

Font: Acta Sanitaria



Altres posts de Dempeus entorn a l'alarma excesiva de la grip A, entre d'altres:

Los médicos quieren evitar una “epidemia de miedo” en torno a la gripe A
Diagnostic ràpid de la grip "A" per la imatge
Las vacunas son más letales que la gripe porcina
África no es noticia
Esperando la "pandemia" ...
Prudència entorn la grip A
La CAM utilitza la grip A per privatitzar el 112
Contagiarse o no contagiarse. Esa es la cuestión.
Eva Caballé no bromea sobre la gripe A
Josep Pàmies i la vacuna de la grip nova
L' OMS desprès de LANCET
La revista Lancet alerta sobre la vacuna de la gripe A
Toni Barbarà: Una grip mediàtica i productiva
La política sanitaria de Aguirre mata
La excesiva medicalización de la existencia
Gripe porcina: ¿negocio farmacéutico?
Los médicos, contra la venta libre de antivirales gripales en farmacias
Microbios, gripe y puercos trasnacionales
Mitos de la Gripe A
Miguel Jara: sobre la gripe porcina
LA GRIP DE MOCTEZUMA

[+] Llegir més

DIAGNÓSTICO RÁPIDO GRIPE “A” POR LA IMAGEN

La información que hemos recibido hasta aquí, sobre esta temible enfermedad llamada gripe A o antes gripe porcina, ha sido deficiente. Como una imagen vale más que mil palabras, creo que esto los va a ayudar a prevenirse...

Queridos amigos:
Si a la mañana cuando se levantan y se miran en el espejo....se ven así....no vayan a trabajar!!! LA GRIPE PORCINA LES HA LLEGADO!!!





[+] Llegir més

Les dificultats de la reforma sanitària als EEUU


REPRODUEIXO AQUEST POST DE DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA TAN PEL SEU EVIDENT INTERÈS, COM PER LA MEVA COAUTORIA, I PER SUPOSAT, PEL MEU SUPORT A LES DENÚNCIES CONTRA UN SISTEMA HOMICIDA QUE VOL BLOQUEJAR LA REFORMA SANITÀRIA IMPRESCINDIBLE.
TONI BARBARÀ - Secretari de "Dempeus"

Una il·lustració de la brutal campanya que les forces conservadores, neoliberals i els grans mitjans i poders fàctics d'aquell país han posat en marxa tan aviat han detectat que hi havia una amenaça "real". Una amenaça en forma d'universalització de l'assistència sanitària en aquells país, o el que diuen de socialització del "mercat" de la salut. El gran argument atiat des dels grans medias controlats, poderosos creadors d'opinió i decididament bel·ligerants és que atendre a més persones deteriorarà "encara més" la qualitat assistencial dels qui ara paguen pòlisses privades de cobertura en salut, i que a més pensen o aspiren a seguir podent-ho fer. Una concepció no solament injusta i insolidària a nivell social sinó profundament retrògrada, decididament antidemocràtica i demostradament agressiva per a tota la salut, la sanitat, la salut pública i els seus determinants. Com veieu una imatge paradigmàtica del que suposa la sanitat privada com estrella de la corona liberal i capitalista.

Avui us proposem aquest artícle sobre el tema daparegut recentment a Libertad Digital, i un parell més que incideixen sobre les dificultats de la reforma sanitària als Estats Units.
Nosaltres seguirem informant... i fins i tot seguirem opinant. Salut, Dempeus !!!

----------------------------------------------------
ANTE LAS CRÍTICAS A SU REFORMA SANITARIA
Obama estudia abandonar la creación del seguro médico público en EEUU

El proyecto del presidente de EEUU, Barack Obama, para crear un seguro médico gubernamental parece naufragar ante la falta de apoyos políticos. Está dispuesto a abandonar esta idea clave de su reforma sanitaria, y apostar por las cooperativas privadas de seguros médicos.
Ángel Martín
El Gobierno de EEUU está dispuesto a abandonar la idea de implantar un seguro médico gubernamental en el país para dar cobertura a los estadounidenses que carecen de seguro privado. Se trata de una de las medidas estrella que incluye el proyecto de reforma sanitaria que pretende aprobar Obama. Sin embargo, las críticas y la presión republicana parecen estar ganando la batalla.

Funcionarios de la Administración de EEUU señalaron el domingo que Obama está dispuesto a abandonar esta idea, y baraja la posibilidad de acordar con los republicanos un impulso a las cooperativas de seguros privados en lugar de crear un seguro gubernamental, informa Associated Press.

La Casa Blanca quiere aprobar la reforma sanitaria para apuntarse una importante victoria política, pero los republicanos rechazan frontalmente la implantación de un seguro público a nivel nacional, tal y como defendía hasta ahora Obama. Por ello, el Gobierno abre la puerta a las cooperativas de seguros, compañías privadas sin ánimo de lucro que ofrecerían cobertura a los más de 40 millones de estadounidenses que carecen de seguro sanitario.

Uno de los proyectos más ambiciosos de la Administración Obama es la reforma sanitaria. En medio de la crisis económica más grave tras la Gran Depresión, el presidente estadounidense plantea caminar hacia un sistema de asistencia médica más intervenido.

Sin embargo, como era de esperar en el país norteamericano, han surgido protestas y críticas que tratan de hacer frente al intervencionismo económico de Obama. No en vano, hace unos días aparecieron carteles en Los Ángeles en los que el presidente aparecía con la cara del “Joker” -el malo de Batman-, acusado de ser socialista.

Barack Obama piensa que los elevados y crecientes costes del sistema sanitario norteamericano hacen de éste un sistema insostenible a largo plazo. Por esto, y porque cree que hay demasiados ciudadanos sin seguro médico, ha planteado esta reforma.

A pesar de que los detalles del plan sean complicados y la letra pequeña no haya trascendido todavía, los planes de reestructuración del sistema contemplan un programa de seguro médico administrado por el Gobierno para competir con las firmas privadas de seguros, ampliar la cobertura a la mayoría de los 46 millones de estadounidenses sin seguro médico y contener los crecientes costes del cuidado sanitario.

Según palabras del presidente norteamericano, los americanos deberían tener la opción de escoger un seguro sanitario público que operara paralelamente a los privados. Para Obama, esto ofrecería a los ciudadanos un abanico más amplio de opciones, aumentaría la competencia del mercado sanitario, y mantendría a raya a las compañías de seguros.

Así, a la vez que se pretende reducir drásticamente los costes, se apuesta por incrementar la eficiencia, proveer de servicios más amplios y de más calidad para más gente, a la vez que dar cierta confianza a las familias con problemas económicos para que puedan disfrutar de la asistencia sanitaria pública.

Su apuesta, pues, consiste en asegurar que todos cuenten con una cobertura básica, aumentar el grado de opciones de los pacientes e invertir en nuevas tecnologías de información para los hospitales.

Obstáculos en el Congreso

En la actualidad, el plan está encontrando obstáculos en el Congreso por parte de los dos partidos. Asimismo, se está generando un copioso debate en los medios acerca de la necesidad, viabilidad y sentido de la reforma. Economistas de la talla de Greg Mankiw, el Nobel Paul Krugman o Arnold Kling están participando activamente del llamado debate sanitario.

Mientras que aquí en España nadie se atreve a discutir el statu quo intervencionista en materia de Seguridad Social y sector sanitario, el intento de europeización de EEUU por parte de Obama es altamente criticado por algunos en la primera potencia mundial.

Uno de los más activos críticos con la reforma intervencionista de Obama es el economista Arnold Kling, experto en temas de asistencia sanitaria y autor del libro Crisis of Abundance: Rethinking How We Pay for Health Care (Crisis de abundancia: Repensando cómo pagamos por la sanidad).

Según Kling, sólo los liberales ofrecen una reforma real y profunda del sistema de salud norteamericano, debido a que éste ya está extensamente regulado e intervenido. Por ejemplo, ya existe la asistencia pública para asegurar a los pobres y los ancianos, el Gobierno regula la práctica de la medicina y también controla quién puede ofrecer servicios de salud mediante licencias.

Por ello, una reforma que pretenda aumentar la influencia del sector público sobre la asistencia sanitaria no puede ir muy lejos. En cambio, afirma Kling, sí existe un amplio margen para pasar a un sistema de salud mucho más cercano al de libre mercado. Así, concluye que "los únicos reformadores reales somos los liberales".



Críticas a la reforma

El diagnóstico y las propuestas para resolver el problema que ofrece Obama también parecen divergir notablemente con la visión de Ron Paul, congresista republicano de Texas, quien ejerció la profesión de médico durante décadas. Éste considera que las diversas leyes, regulaciones e interferencias gubernamentales son la causa y origen de los elevados costes del sistema y, al contrario que los actuales planes de reforma, propone apostar por un modelo más compatible con el libre mercado.

Greg Mankiw, profesor de economía en Harvard y antiguo asesor económico de George W. Bush, también se opone a la reforma sanitaria de Obama en una columna en The New York Times. Afirma que, aunque se esté de acuerdo con los objetivos que persigue la reforma -ampliar el acceso a la sanidad y contener los crecientes costes-, su lógica económica es muy discutible.

Según Mankiw, la clave de la reforma consiste en tratar de introducir la opción de un proveedor gubernamental de servicios de salud para todos. ¿Sería esto bueno o malo?, se pregunta.

El profesor de Harvard responde con escepticismo, apuntando a los programas públicos de Medicare y Medicaid como la principal causa del mal estado de las cuentas públicas a largo plazo. Y aunque un asegurador gubernamental dominante pudiera mantener bajos los costes, lo haría a costa de exprimir a los oferentes privados de asistencia sanitaria, generando efectos muy perjudiciales.

Por ello, Mankiw concluye que la mejor sanidad posible, y a mejor precio, sería un sistema competitivo de aseguradoras privadas, que tan sólo contara con la necesaria regulación para garantizar el buen funcionamiento del mercado.

Las críticas que ha recibido el plan de Obama y la ausencia de apoyos políticos parecen ahora tumbar una de las medidas estrella del presidente estadounidense.
--------------------------------------------------------------------------------
Fuente: Libertad digital

Otros artículos sobre el tema:

Los 'lobbies' sanitarios se enfrentan a Obama El País

Estados Unidos: cien años de lucha por una sanidad pública universal La Voz de Galícia





[+] Llegir més

EUiA aprova i celebra l’expulsió d’Espanya del qui havia estat l’ambaixador d’ Hondures


El Sr. José Eduardo Martell ocupava el càrrec d’ambaixador del govern de la república d’Hondures a Espanya. El proppassat 19 d’agost el Ministeri d’Exteriors espanyol va comunicar al Sr. Martell la retirada de la seva acreditació diplomàtica i els reconeixements implícits, amb la petició formal d’abandonar aquest país.
De fet en data 5 d’agost el president constitucional i legítim d’aquell país, el seu president J. Manuel Zelaya va comunicar oficialment al govern espanyol, i a la OEA la destitució i substitució d’aquest diplomàtic pel que fa a la relació amb el govern colpista de Roberto Micheletti. Per tant, a partir d’aquest moment el tal Sr. Martell va deixar d’ostentar cap representativitat oficial. Cal recordar que per altra banda l’ambaixador espanyol a Tegucigalpa, Sr. Ignacio Rupérez és a Espanya on havia estat cridat a consultes des de les primeres dates del cop militar.
Amb aquesta actuació el govern d’Espanya ha continuat en la línea de coherència i rigor amb que es ve produint en tota aquesta greu situació; i executant els acords de la comunitat internacional de seguir la interlocució amb l ÚNIC president constitucional d’Hondures, Sr. Manuel Zelaya. L’ordre jurídic internacional no pot ser vulnerat impunement i sense reacció per part d’un cop militar violent, facciós i absolutament antidemocràtic.
Per EUiA el suport del govern espanyol a les decisions preses en el marc de la U.E, i de la OEA és la millor manera de contribuir al més ràpid retorn a la situació constitucional i legítima del germà país d’Hondures, profundament violentada aquell 28 de juny de negre record, i que desitgem es normalitzi en plenitud democràtica i constitucional amb la màxima urgència.
Internacional d' EUiA
Barcelona a 22 d’agost de 2009



[+] Llegir més

Contagiarse o no contagiarse. Esa es la cuestión.


Este verano pasará a la memoria colectiva, como tantos otros, no ya por las cosas verdaderamente transcendentes, sino como tontos otros, por las erupciones mediáticas que a días alternos nos llegan acerca de la gripe A que nos invade. Es otra historia de la histeria.
En las últimas horas, Doña Trinidad, la Sra. Ministra multichaquetas polivalente, que igual vale pa un fregao internacional como pa un cosio sociosanitario, en un alarde de capacitación medico-sanitaria que asombra a legos, profesionales y pacientes mortales, nos acaba de ilustrar sobre como debemos comportarnos para evitar el contagio de la temible pandemia. La Sra. Geli en Cataluña no asoma ni para lucir sus foulards de seda y divertidos colores. Luego volveremos a la gesticulación recomendada pero permítanme una reflexión a lo bruto (como si el firmante no gastara o gastase bata blanca, esa casulla que impone infalibilidad).
Tanta precaución resulta algo contradictoria pues si es “pandemia” es universal, y campando orbi et orbe, como mucho se trata de ver durante cuanto tiempo la esquivamos y en que condiciones la acabamos pescando… salvo el caso que no-ni la pesquemos. O sea, hay que actuar como siempre, como con la gripe “clásica” (por cierto también A) pero cutre y de toda la vida. Todos recordamos aquella técnica de familia numerosa consistente en acostar a todos los hermanitos y próximos en la misma habitación aprovechando que Manolito había cogido la varicela… a ver si de una tacada la pasaban todos y así a otra cosa mariposa. Bueno todos menos Mari Pili que ya tenía novio y a saber si se hacía “respetar”, o no, que luego …
Con la nueva gripe, porcina y cochina, podríamos actuar más o menos igual, compartiendo secreciones y efluvios con griposos acreditados una vez consultada nuestra agenda personal y por tanto a sabiendas de cuando una semanita de baja puede resultar menos lesiva para nuestros intereses, y los de la empresa. Y los del país en los casos más nobles i/o insignes. Eso, salvo Mari Pili si está embarazada o pudiera o pudiese estarlo, y tampoco todos aquellos que andan flojillos de “defensas”, es decir enfermos crónicos o personas de riesgo. Una tal iniciativa permitiría organizar y preparar debidamente la asistencia. Veamos, primero se contagian los del Baix Llobregat y los repartimos en todas las áreas básica y hospitales de la provincia de Barcelona, luego los del Barcelonés, y así comarca tras comarca, veguería tras veguería…

En la fábrica, primero infectamos a los de oficinas y servicios administrativos y así las cadenas de montaje continúan activas, luego a la inversa y procedemos a gestionar las ventas y el mercadeo, o si la cosa de la crisis aprieta más los vamos contagiando por secciones, o por afiliación sindical, o por antigüedad, o todos a la vez y “plegamos”. Ya saben Vds. queridos compañeros- cobayas de laboratorio que los listos más listos del mundo empresarial están empezando a echar números sobre como podría salir para su causa eso de trabajar cada uno en su casa,.. con sus propios virus, su propio ordenador, su propia factura de luz, y hasta un premio o salario si acaso consigue vender algo productivo… o no /nada si no es capaz de hacer y ni demostrar la rentabilidad de su esfuerzo y de su participación en el proyecto común y sacrosanto de la empresa- además en crisis -.
Decía al inicio de esta febril perorata que este verano será recordado más por la nueva gestualidad que por la canción del verano (en Cataluña un politono modelno pangeneracional). Por cierto, empiezo a notar una leve taquicardia y una rubefacción facial que no se explican con la comido, ni lo bebido… y ya no fumo…Será ELLA ? . Luego me introduciré el termómetro, en la boca como los americanos… Aunque desde que descarté la axila carpetovetónica me está saliendo siempre más fiebre que antes… No sé, no sé. Decíamos…
Cuando me acerco a alguien con la mano extendida detecto de inmediato un paso atrás, y como la otra mano del requerido se contrae y busca refugio en un bolsillo inexistente… Cuando me abalanzo sobre otro conocimiento con evidente actitud de proximidad besucona – ósculo o fricción- malar, el giro cefálico es inmediato y sincronizado con un bote atrás, y me quedo haciendo morritos al aire como un mono ridículo. Como mucha cortesía obtengo una inclinación a lo oriental y a distancia prudente… a pesar de una mueca de dolor por el lumbago veraniego de tanto dormir sobre la cama, empelotados y con esa fresca cortando el aire de madrugada.
Nada de compartir bolis, ni sidras, ni vasos, ni tapas, ni chupetones, ni pirulís, ni polos de menta. Naturalmente se trata de anular las entradas a cualquier evento de demasiadas masas. Nada de futbol en tropel, ni teatro ni cine en claustrividad, nada de transporte gregario borreguil y en todo caso en coche y con pasajeros de fiar.
Ante tanto descontrol y tanta alarma habrá que volver a mi abuela y al denostado sentido común que ni cobra copyrigt ni nada. Decía el sabio Nietzsche que “lo que no nos mata nos hace fuertes”, y mi abuela Macaria que “lo que no mata engorda”
Lavarse las manos ! Sí, lavarse más, lavarse todo, las manos en especial después de tocar tanta cochinada, empezando por el idealizado dinero. Sí en efecto, el papel-moneda en curso tiene aproximadamente la misma contaminación microbiológica que el papel de wáter… y a pesar de eso ya ven como se deja adorar. En cambio yo considero un riesgo asumible: refregarse, besarse, juntarse, olerse, tocarse, incluso intercambiar fluidos con quien nos apetezca, y solo con quien nos apetezca, en una apuesta consecuente por una aguja febril seguida de una convalecencia en unión carnal o sentimental, o platónica, cada cual en su casa, o ambos en la UCI. Taparse la boca con un pañuelo, de papel o de los de antes (con las iniciales bordadas en letra gótica) que permitían llevarse el virus propio en el propio bolsillo. Hay que taparse con el antebrazo, no con la mano, y así además queda mucho más sofisticado y elegante. Llevar en el bolsillo siempre uno o varios preservativos en aquellos casos de pudientes. Por fin, poder repudiar conversaciones aburridas por babosos. Disfrutar con las cosas que te gusten. No forzar demasiado la máquina de nuestro organismo, o sea, no renunciar a nada y llegar al límite de lo prudente y posible, sin romper ni imponer, en armonía cósmica-ecológica-filosófico- etológica. Dejarse asesorar por la madre naturaleza que ya enseña lo que tiene que ser y lo que apetece. Echarse al sofá, hacer la siesta, y llamar a la empresa diciendo que en beneficio de la casa y como precaución ante una posible gripe A, no irás a trabajar hasta tenerlo bien claro… Y leer artículos inteligentes, leer el blog de DEMPEUS, y consumir las patillas justas necesarias y solo las necesarias.
Y unos mimitos y unos arrumacos (que no se que son pero suenan prometedores), y una botella de agua, un chiste, un poco de merluza a la plancha (esa que Gila decía que cuando un español la comía era que uno de los dos estaba malo), y un beso con virus o sin virus.
Salud malgré tout ! Y Feliz infección amig@s !! Toni Barbara- 15 agosto 2009 -

[+] Llegir més

Resolución sobre HONDURAS del PIE (Partido de la Izquierda Europea)


El Partido de Izquierda Europea condena enérgicamente el golpe de Estado realizado en Honduras por tropas militares el pasado 28 de Julio, y que dió como resultado la detención y expulsión forzosa del Presidente constitucional J. Manuel Zelaya, y la instauración de una dictadura.
En la actualidad instamos a la comunidad internacional y especialmente la Unión Europea a ejercer una presión efectiva para el retorno a la democracia y al restablecimiento rápido del Presidente Zelaya y su Gobierno sin ninguna condición previa.
La UE no debe reconocer ningún tipo de Gobierno de-facto como el de Micheletti. Las elecciones que el dictador Micheletti quiere convocar para en otoño, así como todos sus actos deben ser considerados no válidos.
El partido de izquierda Europea acoge con beneplácito la decisión de los países de Centroamérica de solicitar se suspendan las negociaciones comerciales con la Unión Europea hasta que la democracia no se restablezca en Honduras. Llama a la Comisión de U.E. a bloquear la ayuda y la cooperación económica a Honduras y a suspender las relaciones comerciales y a no mantener ninguna otra relación con Honduras hasta que se restablezca el estado de derecho.
El Partido de la Izquierda Europea condena la represión y la violencia ejercida contra los opositores a la dictadura, el asesinato de varios dirigentes de los movimientos sociales y manifestantes, la censura de prensa y la suspensión de las libertades fundamentales.
El Partido de Izquierda Europea expresa su plena solidaridad con la lucha del frente contra el golpe de Estado y de la enorme mayoría de los hondureños a favor de la democracia, el regreso al poder del Gobierno del Presidente Zelaya así como el apoyo en la reducción de la pobreza, la democratización, la desmilitarización y la integración en Latinoamérica que este legítimo Gobierno ha emprendido y seguirá desarrollando tan pronto como retome el poder.
Partido de la Izquierda Europea
--------------------

A mayor abundamiento e información adjunto, con su permiso, el texto del post de la compañera y amiga Àngels Martínez castells en su blog "Punts de vista".
! Gracias Àngels !!


Dia de Acción Global por Honduras
amcastells 10-08-2009 GTM 2 @ 21:40 Tags: Honduras golpismo Zelaya

El sindicato VIA CAMPESINA de Honduras ha declarado el 12 de agosto Día de Acción Global por Honduras. En Madrid, diversos movimientos sociales y organizaciones políticas han convocado una concentración a las 12:30 de la mañana frente al Ministerio de Asuntos Exteriores en Madrid.

Los convocantes piden que el gobierno español pase de las palabras a los hechos y emprenda acciones como cortar toda relación con Honduras mientras su gobierno esté usurpado por los golpistas. Las democracias de todo el mundo deben unirse para sacar la oligarquía golpista del poder y que el presidente electo Zelaya vuelva a ocupar su cargo.

Tras un mes de lucha, La Vía Campesina de Honduras hace un llamado para demandar apoyo económico para mantener su protesta de masas. Dicen:

* La gente necesita agua, comida, mantas y medicinas, en los campamentos y en las calles;
* Los/as organizadores/as necesitan crédito en sus teléfonos móviles y acceso a internet para seguir trabajando en red e informado al mundo – más aún ahora que los medios de comunicación están controlados;
* Las víctimas y sus parientes necesitan apoyo legal: algunos/as activistas han desaparecido, algunos/as han sido asesinados/as, la represión sangrienta sigue y sigue día tras día.
* Delegaciones internacionales están de camino a Honduras para ser testigos/as de lo que ocurre y denunciar los abusos contra los derechos humanos sucedidos y para llevar solidaridad a los hombres y a las mujeres que se mantienen en pie de lucha. También ellos/as necesitan apoyo económico para sus costes de desplazamiento.

Estas peticiones y más argumentos los puedes encontrar en la página web de
VIA CAMPESINA de Honduras.

Como elementos de reflexión publicados estos últimos días que explican el golpe y el turbio papel que juegan los Estados Unidos en la desestabilización de toda América Latina, sugiero la lectura, entre otras de las siguientes entradas:

"Sigue el dinero: la ofensiva imperial en América Lativa se evidencia en dólares", de Eva Golinger.

"Obama: no puedo apretar un botón y reinstalar la democracia", en TerceraInformación.

Hondures: els límits de la democràcia de Obama?, a Punts de Vista.

Honduras: retorno al nazismo kissinger?, por El colomí missatger.

Honduras, Venezuela, Colombia... y el gobierno español", por Pedro M. de Palacio.

"Con Honduras, con toda América Latina" de Alberto Hidalgo Hermoso.

[+] Llegir més

Una grip mediàtica i productiva. Ah ! la grip A !


El 14 de maig de 2009 El Punt em publicava un article al voltant de l’enrenou emergent de la nova grip i on m’avançava a fer algunes consideracions. També algunes previsions que han esdevingut lamentablement premonitòries. L’article se’n titulava deia ”Nous virus, vells capteniments”, i si algú te interès per la història i la prehistòria el pot trobar a: http://www.elpunt.cat/barcelona/article/7-vista/8-articles/36375-nous-virus-vells-capteniments.html
Confirmant pronòstics el tema ha seguit les claus explicitades i ens aquí en plena canícula estival amb el virus A com a una de les serps informatives de l’estiu. Però com sabem la realitat acostuma a superar la ficció, i això especialment quan hi ha en joc actors tan interessants com el negoci empresarial, la industria farmacèutica, la salut pública “entesa com a malaltia estesa del públic” i finalment les llissons que ens voldran extreure i aplicar des de la sociologia i la comunicació de masses.
Repassem algunes novetats que van imposant-se en el tema i veiem en cada cas com hàbilment barrejades i condimentades poden donar molt de joc, ensurts, i/ o beneficis.
- Sabem molt menys del que aparentem. Sabem ben poc i la única actitud sensata per part de la idolatrada “comunitat científica” és la humilitat científica i col•lectiva: anar aprenent i estudiant sobre la marxa. Es el rigor, la prudència, la comunicació en la seva justa mesura i sobretot i pel damunt de tot la prioritat absoluta de la salut pública sobre tots els altres interessos comercials, econòmics, corporatius i polítics.

- Sembla ser que la grip nova –A/H1N1- afecta més als joves i menys a adults nascuts desprès de 1957, amb més de 52 anys (tan sols un 13 % de malalts tenen més de 50). La explicació fora en que aquests tenen un estat immunitari adquirit front a les grips A comuns que fins llavors eren H1N1 (com la grip espanyola i com l’actual). Més tard van aparèixer i estendre’s les grips asiàtica o(H2N2) i des del 68 la grip Hong Kong (H3N2).

- Que ja és present a 41 països i que fins ara se la fa responsable de 700 morts a tot el món. Tot i que aclarint: Morts de grip ?? De fet morts sobrevingudes per causa de complicació o descompensació provocada per la grip-nova…. Sovint malalts crònics, inmunodeprimits, o més fràgils en seu context. En tot cas són i seran a final d’any Menys casos de mort que els previstos como a provocats per la grip clàssica.

- Que el negoci farmacèutic està resultant tan esplèndid com es preveia, i encara més. Tothom, totes les Administracions, malgrat la greu crisi estructural que patim a escala planetària, està disposat i llest per comprar i pagar quantitats astronòmiques que permetin tractar, vacunar, i sobretot tranquil•litzar a la opinió pública altrament dita votants. El Ministerio a Espanya preveu tractar el 20 % població: 15’4 milions de dosis dels pretesos tractaments antivirals. Tanmateix no sabem amb certesa de la seva eficàcia i en tot cas els oseltamivir i zanamivir foren tractaments discutibles, encara que ara pugnen per a la seva lliure venda en oficines de farmàcia. El que és un fet és que només el Tamiflu de la multinacional suïssa Roche recollirà un beneficis incrementats en un 203 %, el que suposen uns 2.000 milions de dòlars a finals de 2009.
Un dels debats avui és qui ha de prescriure i/o subministrar el fàrmac, amb l’afegitó que per ser útil s’ha d’usar en les primeres hores/dies de la malaltia quan aquesta és menys simptomàtica. Ho han de distribuir els CAPs de primària, o els hospitals a risc de quedar literalment col•lapsats ?
Podríem acabar afirmant que en el millor dels supòsits d’administració la grip en lloc de durar 7 el dies habituals en durarà 5,.. o una setmana !. I a més en el futur noves resistències. Però encara queda més i millor negoci…
- La Vacuna ! Encara no existeix la que protegeixi de l’actual onada A H1N1, però com que hi ha demanda, encàrrec i diners disposats ens asseguren estarà llesta per a la tardor, i en parlem com si ja fos aquí. Amb tanta eficàcia i al capdavant Glaxo/Smith Kline ja projecta guanys de 1.600 milions ( Preu de mercat: a 10 dòlars la immunització) Tanmateix anuncien que “donaran” altruistament milions de dosis via OMS a països pobres. Es poden demanar millors sentiments ? Altres petits detalls que caldrà considerar son la seva eficàcia, o no? Els possibles- previsibles efectes secundaris com en tota immunització massiva i encara en aquest cas específic possibles reaccions a elements en la seva composició com el “Thiomersal” – un organomercuriat molt conegut i agressiu – a més d’altres riscos en relació a malalties com FM, SFC i SQM. I les futures resistències i noves mutacions?
En tot cas, que cal fer amb la vacuna de la grip clàssica o comú actual, la del virus H3N2 tipus Hong Kong. En fem una doble ? O una per a joves (H1)i l’altra per a vells (H3)? La indiquem solament per a col•lectius concrets, o en forma extensiva ?


- Un realitat també indiscutida és la modernitat de Nous negocis: empreses i serveis de seguiment i control, repercussions en el món del treball, centres d’informació - call centers – on rebre trucades, via Internet o telèfon. Producció massiva de certs materials sanitaris, productes de parafarmàcia,… Guants, màscares que alarmen i de poc serveixen com a protecció doncs en tot cas caldria portar-la l’emissor, el malalt. Un pastís per als més espavilats, ràpids i menys escrupolosos…
- Mentre tant es parla poc, de les Causes reals: necessariament lligada a canvis immunitaris humans i a mutacions genètiques dels virus, en relació directa amb agressions mediambiental, crisi econòmica i climàtica, trasbals ecològic, amb alteracions i recombinacions genètiques dins aquests veritables cresols – cultius laboratoris incontrolats que son per exemple les granges productores industrials de porcs i aviram.
- La rapidesa de disseminació avui en sis setmanes el que abans eren sis mesos, com a conseqüència de la globalització i les noves comunicacions.
- Alteració de l’ecosistema i els microbis i virus d’ allò que era el seu medi tòpic i “natural”, avui profundament impactat via megaestructures, desforestació, pèrdua biodiversitat. Sense oblidar riscos en la pròpia recerca com a mutacions experimentals a laboratoris treballant en transgènics i noves molècules farmàcia .
- El mateix ús i abús de fàrmacs, excessos de medicalització, profusió d’ antivirals, antibacterians és a dir antibiòtics, desinfectants, antisèptics. Tot plegat propiciant una veritable selecció de noves soques més resistents.
- Els grans canvis migratoris, de milions de persones fugint de la desertització i de la misèria econòmica i social. La població immigrant esdevé més exposada i més sensible per manca d’antecedents immunitaris al lloc d’arribada. Aquest element és emprat amb tota vilesa i perversió per certs discursos populistes i xenòfobs –sempre a punt de rendibilitzar la por i les desgràcies- quan venen a dir “són el estrangers els qui ens porten la malaltia…fem –los fora d’aquí”. I com de costum fan de les víctimes els agressors, i tot mentint impúdicament elaboren actituds de rebuig social i racista.

- Amb un tal panorama, doncs, Què és el més sensat, lògic, factible ?: Extremar les mesures higièniques i de protecció personal com ara el freqüent rentat de mans (i sempre abans de taula) , no amuntegaments però sense defugir a les persones, allunyar-nos com sempre de rebre les escopinades i esternuts a la cara i usar mocador per evitar que la nostra tos projecti partícules, anar ben alimentat, ben hidratat, ben dormit, ben conformat amb un mateix, saber frenar l’ activitat als primers símptomes, rebre una mica d’atenció en proximitat i millor encara de “carinyo”, agafar la baixa laboral si s’escau, … en definitiva fer com si tinguéssim la grip.

Com sempre. No alarmar-se, no embotir-se de medicaments simptomàtics, una mica de dieta, el cos ja ho ensenya i demana…no forçar-lo ni tancar-lo dins una bombolla,… permetre, quan no hi ha una situació de dèficit immunitari ni una malaltia crònica, un aprenentatge de les nostres defenses per tal de aprendre a lluitar contra aquesta i properes infeccions. Actuar amb mesura i sabent-nos una peça, solament una peça més, del complexa engranatge biològic i ecològic... i social . I denunciant als mercaders de la malaltia i als negociants sense escrúpols , ni que siguin poderoses multinacionals.
I, qui en tingui, una mica de sort ! Salut !

Toni Barbarà

[+] Llegir més

Juan Gómez Alba ha mort !! Fins a sempre company !!


En Juanico amb la estimada Aleida Guevara, la filla del Che...

Aquesta NOTA "in memoriam" va ser escrita per tal de ser llegida al Ple Municipal de l'Ajuntament de Badalona de 28 de juliol, per tal de recordar la figura del company Juan. Finalment no va ser així i va ser substituida per una altra confeccionada pel Grup Municipal ICV/EUiA i que havia estat previament "consensuada" amb la resta de grups municipals. En tot cas les línies que segueixen són absolutament vigents i consensuades amb i entre els i les companys/es del Juanico. T'estimem Juan !!

En la mort de Juan Gómez Alba qui va ser Regidor de l’Ajuntament de Badalona

El proppassat divendres, 24 de juliol va morir a Badalona el nostre conciutadà Juan Gómez Alba. Les complicacions sobrevingudes a d’una delicada intervenció quirúrgica van acabar en poques hores amb la vida d’aquest badaloní excepcional del que avui volem i devem parlar i deixar constància pública. I ho fem d’una manera entranyable i propera però també amb el major rigor i solemnitat en aquesta sala noble de l’Ajuntament de Badalona.
De fet les breus línies que ara passo a llegir reflecteixen una suma succinta d’una sèrie d’aportacions que diverses persones que el van conèixer profundament, van gaudir i van estimar en Juan Gómez ens han volgut fer arribar fins a aquesta Alcaldia. Soc, doncs amb satisfacció i serenitat el portantveu de molts dels seus amics, amigues i companys.
El Juan Gómez va ser regidor d’aquesta casa en el primer Ajuntament de la democràcia recuperada allà el 1979, ara fa 40 anys. Dins el seu Grup Municipal del PSUC, va ser el titular d’una regidoria de nova planta i que ja era tota una declaració d’intencions: “Lluita contra l’Atur”. Aquest va ser un mèrit que avui cal rememorar i que el situa dins el marc Institucional però en Juan Gómez ha estat molt i molt més i és just i és necessari fer-ne memòria col•lectiva.
Un badaloní excepcional va arribar de la seva Andalusia natal per treballar a la construcció, i es va incorporar d’immediat a la lluita sindical, social i política contra la dictadura. Fundador de les CC.OO. en clandestinitat, militant comunista de referència al PCC, activista social per la democràcia, en Juan era la imatge viva i autèntica d’aquella veu que reclamava al carrer Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i ho feia des del seu accent andalús i amb la convicció del seu compromís per la seva Catalunya que anava naixent. En Joanico va usar com a nom de lluita clandestina el de “Sarrià”, fet com a mínim paradoxal per a un sindicalista de base, i és que abans de venir a la seva definitiva Badalona, en Juan es va aixoplugar a casa la família, a una porteria de finca al barri barceloní de Sarrià.
En Juan va ser una persona profundament solidaria, internacionalista, compromesa, coherent, constant, i així ho van podem constatar molts i moltes al seu voltant. Amb la fermesa i la seguretat que dona la generositat del sacrifici, la fidelitat als valors i la honestedat a una causa noble i altruista: l’emancipació de les persones humanes. Era en Juan un exemple punyent i conseqüent de la seva pertinença a la classe treballadora, obrera diria ell. Una intuïció gairebé genètica li permetia trobar la posició i la paraula adient en cada situació, per més complexitat política o teòrica que pogués semblar al seu entorn. Tanmateix ell llegia, estudiava i aprenia cada dia, per principi. I així ens orientava a molts i a moltes.
De la seva vocació i passió solidaria i internacionalista és obligat recordar en Juanico, vinculat fins al límit amb la causa de Cuba i d’altres pobles en lluita antiimperialista i/o en emergència sobirana: Sàhara, Nicaragua, Palestina, i un llarg etcètera per acabar altra cop amb la Cuba socialista i tot el moviment de suport i amistat entre pobles. Lluitador incansable per la Pau, “soldat no- vençut d’una causa invencible” parafrasejant Pere Casaldàliga, en Juan era sempre, i aquí això vol dir sempre, en cada mobilització o acció en defensa dels més pobres, dels més febles, dels més insurrectes contra un sistema militarista i neoliberal del que abominava. Orador brillant i pedagog vehement Juan “dos palabras” com li deien en aquell seu únic i memorable viatge a Cuba, en Juan tenia opinió, tenia proposta i tenia la capacitat d’explicar-se ... i d’escoltar.
En aquell equip municipal del 79 el recordem intentant cedir el seu lloc a la llista electoral a algun company o companya que pogués fer més i millor feina… però això no era possible doncs ell era justament identitat i credibilitat de projecte, ell era el projecte.
Estem segurs que en Juan no hauria abandonat la batalla per la seva gent i pel seu poble i ha estat una mort sobtada i amb traïdoria qui ens l’ha pres de les mans. Tanmateix en Juan és ja tot ell paisatge quotidià, ell forma, determina i conforma la ciutat i la societat d’avui. Les seves cendres s’han incorporat, pel seu desig exprés, al seu Mediterrani , que va des de la Màlaga natal a la Badalona vital, i amb un sospir al seu Carib de tots els somnis.
Ha estat un honor i un privilegi viure, conviure i aprendre del Juan Gómez Alba, i al marge de les coincidències o discrepàncies ideològiques , és bo per aquesta ciutat dir en veu alta: Juan, has estat una persona excepcional, bona i honesta, t’estimem, et recordem i seguirem la teva mestria.
Fis a sempre Company !!






[+] Llegir més

FE DE RACIÓN o CON FE DE ReALIDAD


¿ Federación o confederalidad ?

Estoy al borde de uno de esos pocos momentos “mágicos” que uno intenta preservar en cada ejercicio anual. Estoy a punto de concederme esa especie de “reset” mental y laboral que algunos llaman vacaciones. En realidad van a ser (D.M. ) solo siete días, con sus correspondientes noches, o séase nada especialmente privilegiado, aunque como en el chiste de la abuelita promiscua, me gusta comentarlo. Lo D.M. lo aprendí de pequeño en el cole y lo mantengo por tradición y por si acaso.
Así puesto, en esta tesitura “loca” y desmadrada, no quiero cerrar aun la última neurona despistada y recalcitrante, erre que erre currando a la catalana… No sin antes darle a la tecla y soltar una breve evacuación… precisamente a cuento de ese complejo y viejo tema que es Cataluña/España y sus cosas incluyendo a l@s catalanes/as.
En estas horas he tenido ocasión, tentación, de leer enormes parrafadas y oír vibrantes soliloquios, sobre la insolidaridad catalana respecto al “Estado”, incluidas peculiares interpretaciones sobre si la catalonofobia, - que haberla, hay la - es una fobia, solo una manía, un ejercicio justo y necesario de denuncia histórica, o una razón de estado. Algunas de esas excreciones mentales son altamente preocupantes, y no me estoy refiriendo a las retahílas cansinas y redundantes de la fachenda nacional de siempre, ni a las Copes, Mundos, ni ABeCes, ni a interesados capitostes alter autonómicos jugando al “pues yo quiero más”, ni siquiera a los politiqueros que juegan temerariamente y con pingues beneficios electorales a la descalificación y al rédito victimista. Ni tan siquiera a los vergonzantes eructos de esa caterva neolerrouxista, centralista y populista que son los Rosa -Cruz -Diez. Victimistas de uno y otro lado, interesados de una y otra facción, … Jugando al juego del insulto y la generalización buscando el beneficio propio.
Mi preocupación nueva, cual gripe “nueva”, se activa al mirar los discursos- conceptos (¿?) de otras filas supuestamente próximas cuando no propias. Desde políticas de las izquierdas que se declaran, como yo, internacionalistas y que todavía sucumben en la perversa trampa dual nacionalista- antinacionalista de negar la evidencia y comprenderla. Desde quienes propugnan la “FE de ración” en un ejercicio supremo de reparto de raciones o recursos, de SUS recursos de SU Estado, en el bien entendido que el “estado” está en el centro, y que desde la caja central, la que llenamos todos, se reparte luego en función de.


Esa figura del Estado- repartidor es tan vieja como funesta y forma parte de todos los imaginarios centralistas y autoritarios del que paga manda, tanto si tocamos territorios como personas, como servicios. Así la sanidad o la educación públicas nos las pagan las arcas del Estado…como si nos, no hubiéramos sufragado previamente y vía fiscal esos, nuestros fondos. Como si el Estado no lo fuera también la Administración autonómica o la local. Y ya metidos en esa harina y siguiendo la deriva se nos pretende culpabilizar del gasto- excesivo por supuesto- e incluso se nos plantean nuevas fórmulas de Co-pago, es decir de Re-pago. Con todo el morro.

Confrontan esa idea, tan simplista como errónea, a quienes nos tildan de confederales “Con fe de realidad”, es decir con voluntad de entente con y desde la soberanía de los pueblos. Hoy se pretende confrontar “lo federal- bueno” contra “lo confederal-malo” en una interpretación simple y falta de rigor de lo centrípeto versus lo centrífugo, o de lo confederalizante como un transito hacia la independencia… o no sé que clase de independencia, en estos albores del siglo XXI. Y cada paso en la descalificación mutua retroalimenta y abunda en el desafecto.
Se nos quiere confundir y poner en antagónico lo que es sencillamente distinto. Se quiere ignorar que se siente y evoca sueña en terruño local, se piensa y expresa en lengua materna, se paga en impuestos locales, estatales y europeos, se lee y se interpreta la historia en internacional, clase social y en ideología a escala mundial, se nace donde nos paren y se pace donde se intenta sobrevivir con la mayor dignidad y suficiencia posibles, se crece en familia y amistades de toda leche y procedencia, se proyecta desde lo local hasta lo global y se actúa en esa dirección y a la recíproca, se goza y disfruta desde lo humano y personal, se planifica y se actúa desde lo político, se ama como se odia por emoción más intelecto, se afirma lo propio desde la afirmación y el respeto por lo ajeno. Se es solidario cuando se ayuda y comparte, no cuando se paga o se apechuga. Quienes quieran someter, subyugar, instrumentalizar a Cataluña, y/o a cualquier otro pueblo que quiera serlo, se equivoca gravemente y el odio no le dejará ver la generosidad y la fraternidad. Que los pobres sabemos de agradecimiento, correspondencia y solidaridad… por pobres y por clase.
Como doctores tiene la Iglesia, e incluso cada Iglesia, yo a la mía me remito y para hablar y tratar de entender en economía a la compañera y amiga Àngels Martínez Castells y otras gentes de su cuerda me confío. Pienso sinceramente que explica magistralmente el manido tema de la financiación autonómica en su blog y si alguien quiere no tiene más que clicar-lo.
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/07/17/en-torno-al-modelo-de-financiacion-de-las-ccaa
Mientras tanto parafraseando a Ortega y Gasset el problema del nacionalismo español solo se puede conllevar. Soportar, sufrir, pero lejos de nuestro entorno, por favor, compañer@s.
Como decimos en catalán, “me voy a “escampar la boira” que viene a significar “a cascarla por ahí”. Y como enfilo hacia el Magreb: adiós España ! y Cataluña ! Van canciones, vacaciones !!
Venga Salud !! ( en catalán Salut)
Toni Barbarà


[+] Llegir més

La ratera guajira. - Que Visca Cuba !!


El 26 de julio, como todos los 26 de julio desde hace cincuenta años en Cuba habrá fiesta grande. Celebran –recuerdan una fecha clave en su reciente historia: el asalto al Cuartel Moncada allá por 1953, a cargo de un grupo de 135 guerrilleros antibatistianos e insurrectos. En aquel fallido acto militar se puede fechar el inicio de la victoria consolidada de los rebeldes, de los revolucionarios pocos años después en 1959... Si no fuéramos catalanes nos sorprendería ese curioso y peculiar “celebrar” una derrota militar como día/diada nacional.
Medio siglo ya, posiblemente poco, o mucho. En todo caso han sido cincuenta largos años para las sucesivas administraciones yanquis, y una eternidad para el imperialismo y la reacción a escala mundial. Para otros, y otras, para revolucionarios y pueblos ,los más del planeta, nos han pasado volando, lo cual no significa ni rápido ni fácil, pues resistir, allá, es finalmente vencer pero resistencia supone altas dosis de esfuerzo y sacrificio.

Hoy es justo y necesario dedicar este artilugio raticida a una complicidad cubanófila, a explicitar ufano y sin la menor vergüenza una larga sinergia afectivo- política,… a destapar y liquidar alguna de esas falacias roedoras… Que tratándose de Cuba, son norma las calumnias, mentiras, desinformaciones, sapos, ratas y culebras, anatemas, conjuros, ediciones de toda basura editable, presuntos asuntos, debates de water, sesudas genu-re-flexiones, elaboradas condenas...claro está, contra Cuba. Contra su gobierno, su pueblo y su Revolución, tres maneras de llamar finalmente las distintas caras de esa misma cosa: un proyecto nacional, soberano, anticapitalista, solidario, antiimperialista, democrático y socialista. Como Uds. comprenderán un mojito sencillamente “Insoportable” para este ordenado orden mundial !!

Los ataques contra Cuba y su pueblo son pues cosa sistemática en los “medias” presuntamente democráticos. A veces se presentan como tonterías elementales, como burdos mensajes del simplismo rampante. En otros casos las intenciones erosivas son más elaboradas y aún más perversas.
En cualquiera de las dos acepciones es común una posición previa de observador- juez y forense que más que opinar dictamina la evidencia promulgada. Y eso se hace con tanta naturalidad como impertinencia desde la suficiencia europea, desde la prepotencia postcolonial, desde la falta de respeto y la agresividad que da el ser lacayo del sistema capitalista y ni tan siquiera saberlo.
Nadie (o muy pocos), de los profesionales mediáticos de la “tontificación” colectiva, se molesta en explicar el porqué de su apriorismo anticubano, la paradoja hiriente de las distintas varas de medir, la omisión de una imprescindible contextualización geo-estratégica, histórica y cultural enmarcando cualquier análisis serio.

Debiéramos empezar por preguntarnos los “¿ Porqués”?
El porqué unos países son “pobrecitos” destinatarios y merecedores de las caridades cristianas y las cooperadoras ayudas ONGgeras ( a pesar de sus manifiestos gobiernos serviles, títeres y corruptos); mientras Cuba no merece otro manejo que el bloqueo económico y la condena política como respuesta a su perseverante afirmación insurrecta y anticapitalista. ¿ Porqué aceptamos desastres evitables en esos países con gobiernos pro-occidentales amigos, monarquías incluidas, o cuanto menos con particulares- peculiares sistemas sociopolíticos, mientras denuncian que Cuba “padece el Régimen de los Castro “?. ¿Porqué los muertos por hambre y miseria en tantos como demasiados sitios del planeta mueven – solo mueven- nuestra conmiseración y adhesiones sentimentales, y en cambio las insuficiencias o limitaciones materiales en la cotidianidad habanera son agravios de lesa humanidad que claman tratamiento de ajuste yanqui ? ¿ Porqué somos tan capaces y tan necios como para ejercer de jueces implacables de los problemas ajenos en casa del pobre mientras enseñamos un vergonzante trasero en nuestra propia casa, hipotecada por cierto ?
Veamos un par de esas ratas. Primero la pueril.

La que llamo del “verlo con mis propios ojos” : “Yo fui a Cuba el pasado verano y hablo por conocimiento propio. Ya soy un experto en el tema porque en los tres días de La Habana y los otros cuatro de Varadero hablé con muchos cubanos disidentes que pasaban por la puerta del hotel. Yo les oí quejarse y rajar del Gobierno. No nos engañemos, ellos quieren ser capitalistas, o sea ricos, como nosotros”. (sic). Perorata oída una y mil veces en boca de impúdicos tontosdelculo’s, que no llegaron a aprender que allí se les conoce como: Comemieldas !!!

Y ahora la más elaborada y erosiva. La del “lamento fatalista”: “¡ Que pena un pueblo tan culto, amable, solidario, educado, humano y alegre… con un gobierno tan tiránico y opresor !”. Como si después de medio siglo la tipología del pueblo y la sociedad cubana- buena- pudiera no tener relación alguna con un gobierno –malo-peor- !, Y en definitiva como si la cultura y aquellos loados valores se les hubieran dado por pura genética ( o aun mejor, como herencia hispana de los Weyler o los Martinez Campos).

Y ya cerrando, porque esta no es una página académica, sino tan solo una invitación a la sonrisa agridulce: Vamos a parafrasear a lo cubano, inteligente, culto, irónico, vital, optimista, digno. Dicen sobre el futuro: “Lo bueno que tiene la cosa es lo mala que se está poniendo la cosa por ahí…” Un mar de posibilidades, y una certeza: cualquier tiempo futuro será a partir y gracias a estos primeros cincuenta años, que no son más que un buen comienzo.
Un abrazo compañeros y compañeras.
Hasta la victoria, -falta menos- , siempre !!
Salud y Revolución !!

Toni Barbarà





Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més

DENUNCIA DEL GOLPE DE ESTADO EN HONDURAS



Denuncia el golpe de Estado en Honduras y petición a la comunidad democrática y la legalidad internacional reclamando la inmediata restitución del orden constitucional y del presidente legítimo Sr. Manuel Zelaya.

En la madrugada del domingo 28 de junio un comando militar hondureño ha detenido y secuestrado al legítimo Presidente del país, Sr. José Manuel Zelaya, y al parecer desde una base aérea lo ha obligado a partir hacia el exilio, en Costa Rica. Con esta acción se pretende impedir el proceso de votación popular sobre una consulta acerca de la Carta de la Constitución tal como había sido convocada para esta fecha.
Se trata pues, sin paliativos, de un golpe de estado militar, faccioso y antidemocrático ejecutado por parte del Ejército hondureño al mando del general de las fuerzas armadas Romeo Vásquez, en desacato y rebeldía a las órdenes de su máximo comandante legal que es el Presidente de la nación. El guión sigue el esquema más rancio y derechista de las viejas tradiciones golpistas de América Latina y reproduce de forma gravísima y patética la mecánica de asonada criminal militar aduciendo una falaz defensa del orden. Una situación de despreció y manipulación de la legalidad que desde siempre vienen imponiendo las Instituciones al servicio de la oligarquía, la gran burguesía y los poderes fácticos explícitos de ese país como la Iglesia y el mismo Ejército.
Las acusaciones falsas y las maniobras de todo tipo que han venido utilizando en las últimas horas la Corte, el Congreso, y la vieja y corrupta clase política han supuesto una conspiración en toda regla que quiere impedir que el pueblo de Honduras se manifieste libre y democráticamente con su opinión y decisión. En este caso la consulta versaba sobre la posible reforma de una Constitución que bloquea toda perspectiva de cambio hacia el progreso y la justicia social y que solo podría cambiarse mediante decisión popular soberana de la nación en las urnas.
Hoy el presidente legítimo, Manuel Zelaya, se encuentra fuera de su País y en las próximas horas cualquier escenario es posible, incluyendo la legítima protesta ciudadana y civil frente al golpismo y sus autores y cómplices. Mientras se sigue ejerciendo el voto en partes del país. Los medios de comunicación oficiales y gubernamentales han sido ocupados y silenciados. Vemos imágenes de tanques y soldados del ejército en las calles y nos llega la noticia especialmente grave del secuestro de la canciller de Honduras Sra. Patricia Rodas y de la retención y agresión a los embajadores de Venezuela, Cuba y Nicaragua… La OEA se encuentra reunida de urgencia. Honduras está sin luz eléctrica, el pueblo hondureño y sus organizaciones civiles y sindicales se manifiestan en las calles y se dirigen al centro capital. Un test ineludible y trascendente para la que se anunció como nueva situación geoestratégica mundial en la etapa Obama.
Ante una situación de tal gravedad procede llamar a todo tipo de acciones que supongan la reivindicación del retorno inmediato a la legalidad y reposición del Presidente Zelaya, así como de los embajadores y mandatarios secuestrados. Es absolutamente necesaria la detención y el castigo de los autores del golpe militar y sus instigadores y coautores civiles.
Es el momento de alentar y se sumarese a participar en las convocatorias unitarias que de forma inmediata se planteen en Cataluña y en las representaciones internacionales sitas en Barcelona. También exige de las autoridades catalanas, las del Estado español, y por supuesto de las de la Unión Europea y la comunidad internacional la más rápida y contundente condena ante esta situación.
Es momento de expresar nuestra solidaridad con el pueblo hondureño y de manera muy próxima con los amigos y amigas de ese país que residen entre nosotros.


Hace unos días se daba este comunicado…
Declaración de los estados miembros de la Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América condenando el golpe de estado en curso contra el Presidente de la República de Honduras,
José Manuel Zelaya
Los estados miembros de la Alianza Bolivariana para América representados ante la Organización de las Naciones Unidas, profundamente preocupados respecto a los sucesos en curso en la República de Honduras, expresamos lo siguiente:
• Denunciamos ante la comunidad internacional un golpe de estado en curso contra el compañero José Manuel Zelaya, Presidente constitucional de la República de Honduras.
• Recalcamos que este golpe de estado en curso está dirigido a obstaculizar la realización de la consulta popular democrática convocada para definir si el pueblo está de acuerdo con la convocatoria a una Asamblea Constituyente.
• Condenamos esta acción golpista en contra de la genuina aspiración de la ciudadanía hondureña, que exige ser tomada en cuenta mediante procesos de consultas y formas de expresión democráticas.
• Llamamos a la comunidad internacional a rechazar dicho intento de ruptura del orden constitucional democrático, así como toda acción violenta y desestabilizadora en contra del pueblo y gobierno hondureños.
• Manifestamos nuestra incondicional solidaridad con el compañero Presidente José Manuel Zelaya y el hermano pueblo hondureño.
• Reiteramos nuestro firme apoyo a la Declaración en respaldo al proceso de consulta popular en Honduras, adoptada por la Reunión Cumbre del ALBA, celebrada ayer 24 de junio en la Ciudad de Maracay, República Bolivariana de Venezuela.
Antigua y Barbuda, Estado Plurinacional de Bolivia, Cuba, Dominica, Ecuador, Honduras, Nicaragua, San Vicente y las Granadinas, y la República Bolivariana de Venezuela.
Nueva York, 25 de junio del 2009




[+] Llegir més

EN PIE de Mario Benedetti


En Mario Benedetti ens va deixar un poema per a DEMPEUS...
Salut per sempre company Mario !!

Sigo en pie
por latido
por costumbre
por no abrir la ventana decisiva
y mirar de una vez a la insolente
muerte
esa mansa
dueña de la espera

Sigo en pie
por pereza en los adioses
cierre y demolición
de la memoria
no es un mérito
otros desafían
la claridad
el caos
o la tortura

Seguir en pie
quiere decir coraje
o no tener
donde caerse
muerto.
....
Leer más, traducció al catalán por Àngels Martínez Castells


Segueixo dempeus
per batec
per costum
per no obrir la finestra decisiva
i mirar d'una vegada per totes a la mort insolent,
la mansa mestressa de l'espera
segueixo dempeus
per mandra en els adéus,
tancament i demolició
de la memòria
no és cap mèrit
altres desafien la claredat,
el caos
o la tortura
seguir dempeus
vol dir coratge
o no tenir
on caure mort.



[+] Llegir més

Acte de presentació de DEMPEUS a Castelldefels


DEMPEUS creix i creix.
REPRODUCCIÓ DEL POST QUE COMPARTIM L'ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS I L'ARTUR GALVEZ, COMPANYS AMB QUI VAM COMPARTIR LA POSICIÓ INSURRECTA I ERECTA DE DEMPEUS TAMBÉ A CASTELLDEFELS I AMB ELS QUI ARA SEGUIM FENT CAMÍ I "PREDICANT" LA NECESSITAT I OPORTUNITAT DE DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA. MERCÈS A VOSALTRES !!

El passat 17 de juny Castelldefels es posava DEMPEUS fent camí i tot caminant. Gairebé una seixantena de persones vingudes de diferents col.lectius de la població, des de veïnals, ecologistes, socials,c ulturals, institucionals ens vàrem trobar en aquesta bonica ciutat de la Mediterrània per clamar i fins i tot alguns declamar per la SALUT. Per un sistema just on tothom pugui gaudir d´una vida digna... i d´una mort digna. Perquè això és la SALUT en majúscules, el respecte al medi ambient, el respecte a l'ésser humà, i a la sostenibilitat de tot l´ecosistema. I com fer-ho? doncs a DEMPEUS tenim clar que el camí és llarg i feixuc, però també sabem que és un camí públic i universal. Es el camí de l´empoderament del poble, de la ciutadania entesa en el concepte més noble i republicà. És el camí de dir prou a les polítiques neo-liberals que promouen amb els diners de tots els beneficis de butxaques privades, que fan conxorxa amb les multinacionals farmacèutiques, que volen que re-paguem els medicaments... que imposen un model de creixement que passa pel ciment i la totxana, destruint el territori. I ja n´hi ha prou d'aquesta cançó enfadosa i de deixar-los fer! La música que sonava a Castelldefels, pel contrarri, era una tonada saludable, amb una lletra que parlava de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat. Que és on rau la SALUT.


Obria la xerrada l' amiga Àngels Martínez Castells, que va parlar del col.lectiu, i ens introduïa a la raó de ser de DEMPEUS. Tot seguit va presentar un grup d´amics i amigues que varen donar els seus arguments per ser allí --i que de fet eren els nostres, d'arguments!
En Toni Barbarà, va fer una defensa encesa de la SALUT con un concepte superior que inclou i supera la sanitat Va convidar a la mateixa gent de Castelldefels a portar endavant DEMPEUS, doncs nomès assumint el protagonisme ciutadà i des de l'acció local/global la lluita per la salut pública té sentit i perspectiva...
La Rosalia Manzano Céspedes de la Associació d'afectats d'Stress, Ansietat i Fibromialgia de Castelldefels, va llegir un emocionant comunicat de suport fil per randa al Manifest de DEMPEUS.
En Joan Ramon Lladós va centrar la seva xerrada en la necessitat d´integrar les farmàcies en el sistema públic de salut. Antonio Cardozo, cantautor uruguaià, va començar dient unes paraules de suport del Manifest de DEMPEUS i va explicar la seva visió com immigrant de la sanitat a Catalunya mentre acompanyat de la seva guitarra ens va cantar un parell de cançons, que és una de les formes més agradables de fer SALUT. La darrera de les intervencions va correspondre a Ramon Morera Castell, regidor de Salut de Castelldefels, que va agraïr l´existència de Dempeus, tot reconeixent les dificultats que de vegades tenen els polítics institucionals per conviure amb aquests col.lectius. En Ramon Morera va voler fer palesa la seva convicció que organitzacions ciutadanes com Dempeus són del tot necessàries.
També un grup de poetes locals que pertanyen a l'associació ALGA (la Goya, la Imma, l'Ignàcio i en Moisès) ens varen portar els poemes de Martí i Pol, Machado, Espriu, Benedetti. La Goya, a més, ens fa gaudir d´un poema de collita pròpia, finalitzant en Moisès amb el que gairebé ja és un estandart per la gent de DEMPEUS, “Tot l´enyor del demá” de Joan Salvat-Papasseit.
Varen cloure la trobada en Xavier Carreras i l´Àngels llegint el Manifest a dues veus. En acabar, tota la gent de Castelldefels que havia acudit a l'acte es va posar DEMPEUS !

Finalment, gràcies Zé, perquè has estat fonamental en l'organització d'aquesta trobada de DEMPEUS.
(Des de "La ratera" agraeixo també de manera especial la redacció d'aquesta crònica al company Artur i la companya Àngels)




[+] Llegir més

FES- TE comunista ! a la FESTA comunista.



Quan aquestes notes vegin la llum, o millor puguin ser vistes, impreses sobre el paper de l’Avant 979 serem ja a la Festa 2009 dels i de les comunistes de Catalunya. Serà prop del 19 de juny i haurem superat una nova cursa d'obstacles electoral, amb algunes esbatussades, ensurts i esgotaments. Més o menys com sempre, encara, a ca els i les comunistes. Tampoc faig d’oracle agosarat pel fet d’ escriure això a finals de maig.
I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu ? Masoquisme ?, us preguntaran . Doncs NO.
M’explicaré tot aprofitant unes reflexions que havia anat lligant per a la meva Ratera del mes en curs i que no trobareu a la contraportada doncs aquest noble espai és dedicat al Programa de la Festa. Un desnonament excepcional plenament justificat i honorable que celebro i comparteixo. Tanmateix no podré evitar de deixar alguna rateta camuflada, mig amagada, dins el present escrit que dedico solidàriament a La Festa, La nostra.
Vagi doncs pel davant un convit sincer i descarat a venir amb els i les comunistes, a compartir, a sentir, a debatre, a moure’s, a lluitar, a gaudir, a ballar i a ballar-la amb els i les comunistes,… catalans si sou a Catalunya, de tot arreu si sou d’arreu, que la nostra militància és i serà nacional, internacional i internacionalista.
I perquè ? “Què en trauré jo a canvi * ?” us seguiran preguntant ara ja una mica més escèptics. * Noteu estimats i estimades la rata amagada darrera la pregunta plantejada com quelcom de lògic, d’innocent i de normal quan ja ve prenyada de verí mercantil i de contravalors de canvi…
La resposta des de les nostres posicions ideològiques és tan diversa com ferma, plural i ben sustentada.
En primer lloc perquè una Festa és una Festa i una estona d’esbarjo i faràndula ja tocaria… Passar-ho bé vol dir gresca i xerinola, i per a nosaltres feina i suors per organitzar-ho tot, renunciar a la platja I la costellada i en canvi incorporar la família més propera i més dòcil a la nostra activitat. Però també és seure a menjar, beure, i xerrar…sobretot xerrar. Entre amics, amigues, companys i camarades que ens veiem de campanya en campanya, poc en la dita vida regular* partidària (* regular aquí vol dir regular: ni bona, ni dolenta), als actes de la Fundació Pere Ardiaca i algun cop- malauradament masses- als tanatoris. I és que, vagi per dAvant: ens veiem poc, ens escoltem poc, ens contactem menys… i en els temps que corren l’única defensa és fer pinya… i captar i difondre nous pinyons. Com ens ensenya la mare biologia en medis difícils i hostils : fer closques en defensa de l’ ADN nuclear i expandir contaminacions i tota mena d’efluvis, miasmes i de convits a la sana promiscuïtat- intel•lectual i política al menys -. I fer-ho a la plegada. Que si un virus maleït ho pot fer; com no haurem de poder fer-ho nosaltres que tenim més resistència que les pedres i més determinació i continuïtat que els motors diesel ?. Nosaltres que hem sobreviscut a mil i una garrotada, que com més va més raó tenim i més falta fem, junt amb molts i moltes, per alliberar l’espècie humana dels nous i vells explotadors. Nosaltres que hem estat capaços d’aplegar les lluites vitals de joves i vells, de dones i d’homes, de blancs de pell i de mestissos, d’obrers i estudiants, de maltractats/des i patidors, d’ explotats/des i precaritzats/des, de mileuristes i d’aturats, de sense papers i empaperats, de malalts i de sans que no es troben bé, de gents i persones a la fi sotmeses, totes i amb més o menys consciència de percepció, a la barbàrie capitalista.


En segon lloc: perquè en ajuntem I aixì practiquem el molt necessari i intel•ligent i nostrat exercici de compartir, socialitzar, posar en plural, debatre en obert, dir i escoltar i també pensar, entre persones que han decidit d’una o altra manera vincular-se al nostre pensament a la nostra proposta de vida i d’acció. Nosaltres que sabem que no hi ha resposta individual, que pots resistir i oposar-te a l’allau neoliberal i depredador però que les alternatives hauran de ser col•lectives. Que sabem, o volem saber, respondre en coral als malestars i les denuncies i entregar-nos a les reivindicacions justes i legítimes. Que sabem com et pots enrabiar per haver emmalaltit o haver caigut en la batalla quotidiana però que no hi ha mascareta individual que et salvi i que l’única lluita sàvia és la d’ enrolar-te per a prevenir i canviar les bases, des de i dins el col•lectiu. En definitiva per gaudir de persones i companys/es excepcionals, comunistes, rojos, roges...
I en tercer lloc: per gaudir del fet d’estar per casa. Per propiciar un espai i un temps, ni que siguin petits, on treure’ns les cuirasses, les sabates ortopèdiques, les auto- defenses, la desconfiança ambiental que ens han fet aprendre, i on aparcar la por que ens volen a tot allò desconegut que ens envolta i a totes les mil i una agressions en cadena que cada dia i moment anem superant. Un estar a casa de tots i de totes “si és que hi ha casa d’ algú”, un respir, un parèntesi, una ocasió on poder, a la fi !, ser amable i dedicar una paraula afectiva al teu entorn sense avergonyir-nos de tenir sentiments “humans” envers els altres, encara, i ni que siguin en positiu… i estalviar-nos aquet to massa instal•lat d’eixuts,d’ aspres, de durs, d’ inflexibles, i enfadats massa lluny dels cors que bateguen. El sistema capitalista promou el JO tancat, en tot cas i com a màxim amb el MEU Deu, el JO posat d’esquenes, hermètic, blindat, cuirassat, desconfiat, rancorós…individualista, egoista.
Nosaltres, just a l’inrevés, promovem el tacte i el contacte, els sentits, els sensoris, els sentiments, el benestar i el goig, l’alegria, l’amistat, la solidaritat, l’optimisme, la diversitat, la paraula, la música, l’art, la bona cuina, l’esperança i algun toc de melangia, el bon riure i alguna llàgrima, la família inclusiva, el treball gratificant, l’orgull de classe, la senyera quadribarrada i la tricolor, i tots els colors – el roig molt inclòs, mirar-nos als ulls, el donar-nos la ma,...
A la fi una trobada excepcional : d’humor i de l’amor. Comunistes, sí. I què ??
Això és Avant i això és la Festa. Què vens ??

Toni Barbarà




[+] Llegir més

Comunicat d'ACAF: Poc a poc, anem avançant!



Solidariament, és un plaer sumar-me a la difusió, des d'aquesta meva i vostra Ratera, de la nota que ha fet pública ACAF sobre les darreres notícies pel que fa al desenvolupament de la resolució que ha de permetre millorar de forma substancial les persones afectades de Fibromiàlgia, de Síndrome de Fatiga Crònica i també aviat de Sensibilitat Química múltiple. Des de ACAF,carregats de raó i d'autoritat moral dieun el següent:

Gràcies a tu!

POC A POC, ANEM AVANÇANT!

Avui hem sabut d'una campanya informativa i de l'edició d'un opuscle informatiu per part del Departament de Salut pel que fa a l'atenció de la FM i la SFC a la Regió Sanitària de Barcelona (per començar, suposem).

Considerem que aquest fet ja suposa un avenç respecte al que havíem tingut fins ara, i en destaquem el recull que es fa dels continguts de la Resolució Parlamentària 203/VIII que va aconseguir-se gràcies al treball de totes i tots vosaltres.

És clar que la sensibilització dels professionals de la salut no pot aconseguir-se d'un dia per l'altre, però aquesta campanya està en la línia que feia falta (si bé sempre pot demanar-se més concreció, alguns matisos, alguna correcció i necessàries millores).

A partir d'ara serà molt important anar fent el seguiment de tot plegat. Del que passa als CAPs quan un pacient es visita pel metge de família; quan demana la derivació a una unitat hospitalària; i, finalment, quan sigui derivat als especialistes. I, si en aquest procés, alguna cosa no presenta un funcionament prou correcte, llavors els pacients haurem de fer les queixes pertinents (per escrit, a atenció a l'usuari, fent arribar còpies de les queixes a les associacions).

Tot seguit, els enllaços a la pàgina informativa de CatSalut i a la guia o opuscle informatiu:

http://www10.gencat.net/catsalut/rsb/fibromialgia/

http://www10.gencat.net/catsalut/rsb/fibromialgia/atencio_fibromialgia_SFC.pdf

Totes i tots, cal que seguim vetllant per a un veritable compliment de la Resolució.

Salutacions cordials.



Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia (ACAF)
Entitat membre de la Federació Catalana per a la FM i la SFC
E-mail: acaf-oficina@fibromialgia-cat.org
Tel.: 639.007.013
Web: www.fibromialgia.cat / www.fibromialgia-cat.org




[+] Llegir més

Tres qüestions fonamentals sobre la "Llei de Salut Pública"


Considerado como uno de los proyectos más ambiciosos de la Sanidad catalana actual, la consejera de Salud de Cataluña, Marina Geli, explicó el funcionamiento y la estructura del nuevo modelo de Salud Pública en esta comunidad en la Real Academia Nacional de Medicina, ante numerosos académicos y representantes del sector médico, entre los que se encontraba el presidente de la OMC, el doctor Rodríguez Sendín:
http://www.medicosypacientes.com/noticias/2009/06/09_06_01_marina_geli

Publicat a la Revista "Médicos y Pacientes" de la OMC a Madrid,a 1 de junio 2009 (medicosypacientes.com)...per qui vulgui llegir com s'explica davant els foros acadèmics de l'Estat i el mateix presidente de l' "Organización Médica Colegial"


La Consellera Marina Geli anuncia a bombo i plateret que pensa tenir aprovada per aquest estiu la Llei de Salut Pública. No sabem quin és el text que en aquest moment s'apropa més a la versió definitiva (desprès de sentir totes les persones expertes i les entitats socials cridades a donar la seva opinió, però com a Dempeus per la salut pública sí voldríem remarcar tres punts que semblen essencials:

1.- Que cada vegada que es menciona com a “proveïdor” una empresa externa o “tercera” entenem que s'està parlant d' externalització i nosaltres demanem que digui: empresa proveidora que ha de ser preferentment pública, o si més no, del "tercer sector". En qualsevol cas, entenem que ha de ser una empresa no mercantil, és a dir: SENSE AFANY DE LUCRE.

2.- Que cada cop que parla de “Participació”, nosaltres demanem que digui: PARTICIPACIÓ SOCIAL, sense la qual no es pot parlar de SALUT PÚBLICA, i que ha de permetre i garantir la màxima transparència i la possibilitat de CONTROL per part de la ciutadania organitzada, mitjançant associacions i entitats socials. Les posteriors disposicions normativas i de reglamentació territorial han de preveure la incorporació de suficients i acreditats representants de la societat civil organitzada i dotats de capacitats consultives i dispositives, i no ser tan sols receptors d'informació...

3.- A més, perquè la Llei no es quedi en les seves disposicions positives en una mera declaració d'intencions, en paper mullat sense recursos que les facin efectives, caldrà que els Pressupostos de la Generalitat continguin les partides necessàries, en la seguretat que les inversions en promoció i prevenció de la salut són demostradament rendibles, tant des d'una perspectiva econòmica i social com (de manera especial) en termes d'equitat i disminucio de les desigualtats.

Per tant, volem fer ben explícita la nostra concepció fonamental de que els RECURSOS PÚBLICS han de ser emprats en SERVEIS PÚBLICS, i no "distreure's" en circuits de mercat, privats o externalitzats.

No ens agradaria gens que d'aquesta Llei --en lloc d'eliminar-- donès peu a una més gran privatització del sector de la salut, i en canvi, aquelles disposicions que poden significar una millora quedessin en paper mullat, en un nou intent de burlar la sobirania del Parlament.... perquè, ja que hi som, Consellera: què hi ha del compliment de la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya per a un millor tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica????




[+] Llegir més

RESPONSABILIDAD DEL MERCADO EN LAS ENFERMEDADES. Irresponsabilidad del mercado en la salud.


Este título parodia el original que Àngels utiliza en su post que reproduzco más abajo. Como en su día nos explicaba Samir Amin en las jornadas de la Fundación Pere Ardiaca, hoy el neoliberalismo nos presenta como mercado amable y seductor sus peores intenciones de predación social escondidas tras una sonrisa y un lenguaje reformateado a la medida de sus mentiras.
Excelente serie de artículos los publicados en el blog de "Dempeus" (Elena) y que, junto con el de la amiga y maestra Àngels Martínez Castells – Punts de Vista - son ya una referencia obligada para muchas y más personas que seguimos y aspiramos a una salud pública como tal y como es debido. Con el rigor y el soporte científico que dais, a partir de textos de la OMS i/o de otras instituciones incuestionables vais confeccionando un verdadero dossier de alta calidad y de más oportunidad que podría devenir en la documentación de base para una/as jornadas de debate abiertas y participativas donde producir más y mejores argumentos en defensa del sistema público de salud, y contra la su parasitación por parte del insaciable sector privado i la mercantilización salvaje de las atenciones sanitarias. Celebro que prosperen algunas ideas, tan básicas como fundamentales a la hora de explicar y de hacerse entender. Evocando algunas que ya empiezan a resultar clásicas: -No es co-pago sino RE-pago, ya lo hemos pagado – La sanidad puede ser pública o privada pero la salud es SIEMPRE pública – Las cosas de la salud son demasiado importantes para dejarlas, solo, en manos de lo profesionales sanitarios – Lo que llaman sistema MIXTO, híbrido o complementario no es más que privatizador y parasitario – Que TODAS les enfermedades/ patologías tienen una triple sustancia: biológica, psicológica y social - Que la llamada “evidencia científica” mediante pruebas exploratorias imágenes o analíticas resulta finalmente secundaria y en función de cada momento y desarrollo de su estudio científico, pero en cualquier caso per debajo de la “EVIDENCIA CLÍNICA”, es decir de aquello que siente y percibe la persona enferma - Que promover salud es promover justicia social, desarrollo, bienestar, democracia y solidaridad. - Que no hay escapatoria individual y solo el abordaje social y colectivo puede aportar soluciones reales. Que el primer tratamiento en geriatría es una pensión suficiente – Que el trabajo nunca es neutro en salud: la genera o la destruye- Que además de aspirar y luchar hasta el cumplimiento del derecho a la salud, universal, público y de calidad, muchos y muchas añadimos que la vida humana y su desarrollo ha de garantizar también vivir y morir con DIGNIDAD. Y así largo y tendido… Sigan, sigan leyendo y Salud !

En base a los Fundamentos científicos de las intervenciones aportados por la Comisión sobre Determinantes Sociales de la Salud de la OMS sobre la responsabilidad del mercado en la salud, podemos leer:

"La salud no es un producto comercial. Se trata de un derecho y de un deber del sector público. Por ese motivo, los recursos destinados a la salud deben repartirse de forma equitativa y ser universales. Hay tres cuestiones importantes que están relacionadas entre sí. En primer lugar, la experiencia muestra que la comercialización de bienes sociales esenciales, tales como la educación y la atención médica genera inequidad sanitaria. La prestación de tales bienes sociales esenciales ha de estar regida por el sector público, y no por la ley del mercado. En segundo lugar, el sector público ha de tomar las riendas para poder garantizar una reglamentación nacional e internacional eficaz de los productos, actividades y circunstancias que perjudican la salud o generan desigualdades sanitaras. Estos dos imperativos conllevan un tercero: la evaluación periódica y competente de los efectos de la equidad sanitaria de todas las políticas formuladas y de la regulación del mercado debe institucionalizarse a nivel nacional e internacional.

La Comisión considera que determinados bienes y servicios, tales como el acceso a agua potable o a la asistencia sanitaria, forman parte de las necesidades básicas del ser humano y la sociedad. Dichos bienes deben estar a disposición de todo el mundo, con independencia de su capacidad de pago. Por tanto, en estos casos, ha de ser el sector público, y no el mercado, quien garantice una oferta y un acceso adecuados.

Para garantizar el suministro de bienes y servicios esenciales para la salud y el bienestar, como el agua, la atención de salud y unas condiciones de trabajo dignas, y controlar la circulación de los productos perjudiciales para la salud (como el tabaco y el alcohol) el sector público ha de tener un firme liderazgo. Muy a menudo las condiciones laborales y de trabajo --en muchos países, ricos y pobres-- son desiguales, insalubres, peligrosas y generan explotación. Habida cuenta de la importancia de disfrutar de buenas condiciones laborales y de trabajo para tener una población y una economía saludables, el sector público ha de tomar las riendas a la hora de garantizar el cumplimiento progresivo de las normas laborales internacionales y apoyar el crecimiento de las microempresas.(...)

La función directiva del sector público no elimina la responsabilidad y la capacidad de otros actores: la sociedad civil y el sector privado. Los actores del sector privado son influyentes y pueden contribuir en gran medida a la equidad sanitaria mundial. No obstante, hasta la fecha, iniciativas como las emprendidas en el marco de la responsabilidad social empresarial han tenido un efecto real limitado. Es posible que la responsabilidad social empresarial sea una vía eficaz para avanzar, pero hacen falta datos concluyentes que lo demuestren (...)".

Y desde la sociedad civil, formando parte de la organización Dempeus per la salut pública que defiende el sector público de salud, quisiera añadir que no sólo coincido con la Comisión sobre Determinantes Sociales de la Salud en que NO hay datos sobre la eficacia del sector privado, sino que cada vez son más las pruebas --procedentes de todo el mundo donde se produce la privatización de la salud-- que abundan y demuestran todo lo contrario.

Ver, al respecto:
Industria farmacéutica privada y salud pública
Ley Bachelot: el ataque a la salud en Francia
Consecuencias de la privatización sanitaria.
Les polítiques privatitzadores de salut fan pudor!


[+] Llegir més

Una de mafiosos...


Con permiso de la amiga y compañera Àngels Martínez Castells, le usufructo uno de sus posts de Punts de Vista. El paralelismo entre las mafias del siglo pasado y las maneras de los nuevos jerifaltes postmodernos y caposos a la vez, me parece tan sugerente que solo puedo sumarme a su difusión.
Le he hecho el siguiente comentario: "No odies a tus enemigos. Intenta pensar como ellos. Solo así podrás vencerlos"...palabras del sabio e implacable Don Vito Brando- Corleone a uno de sus hijos.
Manos a la obra:¿qué cosa les jode más a los capos reunidos en el Hesperia ? Que se sepa publicamente de sus marrullerias infectas disfrazadas de negocios respetables.
Ergo: gracias Àngels. Que siga la publicación y difusión de esa timba...yo ya me apunto a reproducirlo en mi blog.
..que los Corleone eran unos benditos al lado de estas piezas postmodernas. Salud !!! Toni Barbarà

Gracias Àngels y gracias a los comapñeros/as generadores de la noticia. Mas Salud !! Y LA República !!

El día 22 de diciembre de 1946 en el Hotel Nacional de La Habana (Cuba) tuvo lugar un encuentro crucial de todos los capos mafiosos de los Estados Unidos y de aquellos que se ocupaban de sus negocios en la Isla.

Este encuentro fue organizado por il consigliere (consejero) de la mafia Meyer Lansky, quien había creado en la Isla por aquel tiempo grandes lazos entre el crimen organizado y el binomio político Grau San Martín-Fulgencio Batista, auspiciándoles una base sólida para los lucrativos negocios de la mafia en la isla. Lucky Luciano, Anastasia, Costello, Genovese, Lucchese y Bonano se encontraban entre los asistentes.

El próximo 26 de mayo de 2009 en el Hotel Hesperia de Madrid, entre las 9:00 y las 20:00 horas, tendrá lugar la conferencia “Evolución y futuro próximo de las Infraestructuras Sanitarias en España” (Conozca los Planes de Actuación en materia sanitaria de las principales Comunidades Autónomas)

A esta conferencia están invitados como ponentes (lo de invitados es un decir, ya que supongo que todos habrán pasado previamente, de una u otra forma, por caja) los consiglieri de Sanidad de las comunidades autónomas de Madrid, Valencia, Murcia, La Rioja, de la Junta de Castilla y León y del Gobierno Balear.

Como ya sucedió en el Hotel Ritz, el 23 de septiembre de 2008, por 1.190 euros + 16 % IVA, los empresarios asistirán a una nueva conferencia en la que les invitarán a tomar parte del lucrativo negocio en el que están transformando la Sanidad Pública.

Comparando esta reunión político-empresarial con la reunión del hotel Nacional de Cuba, entenderán que nos falta el mafioso. A Juan José Güemes le hemos llamado mago (en referencia a como hace desaparecer las camas de los servicios de Urgencias de los hospitales), le hemos visto en algún cartel caracterizado como pirata (a lo Jack Sparrow) o como Pinocho. Hoy, desde aquí, me permito la libertad de llamarle mafioso, al menos etimológicamente hablando.

La hipótesis más usual, con respecto al origen de la palabra mafia, es que procede del vocablo árabe mahya, que significa "bravuconería, arrogancia, fanfarronería, vanidad, petulancia, chulería"… Coincidirán conmigo en que de todo esto nuestro consejero va sobrado…

PD: Nos vemos el 26 de mayo, a las 9 de la mañana, en el Hotel Hesperia de Madrid… Usted dentro… Nosotros fuera.

Fuente: Goteras en la azotea

Visto en Boletín Informativo de la Sanidad Pública



(Ver el programa del curso)

Nota de la redacción del Boletín Informativo de la Sanidad Pública: Nosotros a la interesantísima información de Goteras en la azotea sumamos una capciosa pregunta ¿Qué pinta en una reunión de la derecha cavernaria un Consejero que se dice socialista? Aunque claro la respuesta seguramente esté en Son Espases, promete como el Conde de Romanones lo que haga falta para las elecciones y cuando ganes -en versito inconcluso- te lo pasas por el forro de los …. Se cuenta se dice que el mencionado conde en un pueblo andaluz prometió a los lugareños que si le votaban tendrían un puente. Algún lugareño le hizo observar que no tenían río. El señor conde que tenía más conchas que un galápago dijo con gran agilidad: No importa … mañana mismo teneis un río. Lo dicho….

Nota de la redacción de Dempeus: Sorprende que no salga en la foto la Consellera Geli, dados los tiempos de privatización y vuelta a la carga con el copago (repago) que soplan por Catalunya.

[+] Llegir més

Programa de Salut d’ICV- EUiA a les Eleccions Europees de 2009


Reprodueixo aquí algunes de les propostes dins l’àmbit de la Salut, presentades, debatudes i acceptades al Programa d’ICV/EUiA per les properes Eleccions Europees de 7 de juny de 2009.
En la Jornada- Convenció programàtica celebrada per la Coalició, dissabte 16 a l’Hotel Apolo de Barcelona i dins del Bloc 2: Una Europa de drets per a tothom, apareix l’ Eix 10 : Per garantir el dret a la salut pública.
Ja en el document programa original hi figuraven diversos punts com ara: “fomentar que els governs dissenyin i apliquin polítiques que tinguin en compta la perspectiva de salut…” (172), “a establir mecanismes per fomentar una planificació urbana centrada en salut…” (173), o “a fomentar polítiques per frenar el canvi climàtic…” (174).
També “Incloure indicadors de salut en les avaluacions de polítiques no sanitàries de la UE” (175) i “incloure la salut com àrea de subvenció explícita en línies de suport econòmic” (176), igual que “fomentar estudis d’avaluació de l ’impacte en la salut…” (177), fomentar bones practiques..” (178), “fomentar inversions en serveis i programes en salut sexual i reproductiva” (179) i “promoure la millora de capacitació dels professionals….” ( 180)
Però en el curs de la Jornada s’hi han incorporat una sèrie de punts substancials i en la línea de reflexió, proposta i intervenció de diversos moviments i col•lectius, i molt especialment dels preconitzats per DEMPEUS per la Salut Pública. Així el document final n’ha resultat notablement enriquit qualitativament i quantitativa. Veieu resultats:
Punt NOU, INCORPORAT.- No s’ha de separar la promoció de la salut i la prevenció de les malalties dels aspectes curatius com succeeix ara, sinó que cal oferir a tota la població europea la garantía de cobertura sanitària universal, global, gratuïta, a càrrec dels recursos públics i com a prestació de sistemes públics sanitaris, i amb la participació democràtica de la ciutadania en el funcionament dels serveis sanitaris.
Altre Punt NOU.- Fomentar que els governs, i la mateixa U.E. mitjançant els seus organismes i capacitat legislativa, garanteixi el caràcter públic de titularitat, finançament i gestió, d’accés universal, gratuït i de qualitat, dels respectius Sistemes Públics de Sanitat i Salut a cada país membre. Tota persona resident, ciutadana o present a Europa ha de tenir accés a l’atenció sanitària digna i recollida en els drets a la salut de la Carta de Drets Humans de les NN.UU., i per a una tal cobertura ha de disposar de la xarxa pública que cada Estat ha de sostenir i garantir.
Altre Punt NOU.- També ens posicionem en la direcció d’impulsar una Directiva Marc europea que garanteixi el dret a la salut a través de la xarxa pública. Una Directiva que reguli, controli, limiti i impedeixi si s’escau la utilització de la salut humana com una mercaderia subjecta a les lleis del mercat i la competència sense més. Ens pronunciem també contra la “Privatització” de la salut i la sanitat.
Altre Punt NOU.- Reivindiquem la necessitat d’impulsar més i millors polítiques actives en la direcció d’anar eliminant les desigualtats en termes de salut, tant des de consideracions de gènere com d’estatus social o econòmic, com de país d’origen. Impulsarem totes les experiències que representin una major participació social, associativa i ciutadana en objectiu i control de qualitat democràtica de la salut i donarem el nostre suport a les actuacions polítiques i socials que tractin com a base de la salut col•lectiva les condicions “determinants” i causals en aquesta salut: el treball i les seves condicions, el medi, la classe social i nivell econòmic, l’ urbanisme i l’habitatge, la cultura, els estils de vida, etc.
I encara Altres Punts NOUS.- Reclamarem de les autoritats sanitàries i socials de tots els governs i de la mateixa U.E. accions efectives per tal d’abordar amb una concepció necessariament multidisciplinària i transversal, l’emergència de noves patologies complexes i encara sense un definitiu estudi etiològic ni terapèutic però que, justament per això, suposen un extraordinari patiment per part dels ciutadans i ciutadanes afectats. En són exemples paradigmàtics la Fibromialgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i/o la Sensibilitat Química Múltiple.


Coordinar les polítiques sanitàries dels països de la U.E. per oferir atenció sanitària de qualitat a tota Europa, en tres dimensions: la promotora de la salut, la preventiva i la curativa.
Impulsar, i intentar assolir, una necessària regulació a escala europea d les dites “ciber- addiccions” o altrament de les conductes addicctives mitjançant pantalles i per tant de joc o relació “no presencials”, pel que suposen de noves patologies en forma de ludopaties i de trastorns de conducta especialment agressius en adolescents.
Fomentar la participació democràtica de la població en el funcionament i determinació dels objectius dels sistemes sanitaris, amb especial èmfasi en el nivell d’atenció primària de salut. Afavorir l’educació per a la salut a les escoles.
Es passa a un altra Eix, l’ 11,: Una Europa de Drets i llibertats sexuals…
Penso que amb aquest redactat definitiu la Coalició ICV/EUiA ha fet realment els “deures” i que presenta un Programa europeu que en matèria de Salut em gratifica personalment i col•lectiu d’una manera digna de destacar.
Es reconeix i valora en aquest text la dedicació, les hores de feina i el molt amor i interès que han esmerçat en aquestes qüestions amic si amigues de la Salut i la Sanitat pública. La ciutadania serà ara, o no, receptiva a un tal esforç però els reptes queden definits. Si demà Europa esdevé una mica més saludable, democràtica, sostenible, igualitària, solidària, social, justa, també ho serà mercès als grans de sorra del grup de persones de DEMPEUS, i amics i amigues. A l’Àngels, l’Elena, la Lucía, el Joan Ramón, el Sergi i el David, el Mario, la Cristina, la Rosa, la Montserrat, a tota la gent d’ EUiA a tota la gent de la I.L.P. del Parlament de Catalunya, a tants amics i amigues... Gràcies !!
Toni Barbarà

[+] Llegir més

MANIFIESTO 12 DE MAYO DE 2009


Manifest 12 de maig de 2009
Amb motiu del dia mundial dels pacients afectats de Fibromiàlgia (FM), Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) i Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple (SSQM), el proper dimarts 12 se maig, la Clara Valverde, presidenta de la Liga SFC i membre de "Dempeus per la salut pública", ens ha enviat el manifest d'enguany:

--------------------------------------------------------------------------------

COLECTIVO DE AFECTADOS DE FIBROMIALGIA,
SÍNDROME DE FATIGA CRÓNICA Y SÍNDROME DE
SENSIBILIDAD QUÍMICA MÚLTIPLE

“PACIENTES EMERGENTES,
MANIPULADOS E IGNORADOS”

--------------------------------------------------------------------------------

Año tras año, las asociaciones de Fibromialgia (FM), Síndrome de Fatiga Crónica (SFC) y Sensibilidad Química Múltiple (SSQM), hemos presentado manifiestos haciendo patentes nuestras necesidades a los responsables políticos y al conjunto de la sociedad.
Han pasado casi 20 años desde que se establecieron los criterios diagnósticos de estas enfermedades y hemos avanzado bien poco en España respecto a otros países.
La FM, el SFC y el SSQM siguen siendo tres patologías de alto coste económico para la sanidad pública, para las economías familiares y para la sociedad en su conjunto, sin que por ello se haya resuelto ni paliado el problema de los enfermos. Bien al contrario, los afectados se encuentran en una situación de desorientación y desprotección jurídica.
A pesar de la creación de algunas unidades de fibromialgia –aún insuficientes- en el Estado Español, son muchos los pacientes que tras acudir a ellas nos cuentan su impotencia frente a la falta de comunicación con los profesionales de la salud que les atiende, la falta de comprensión y la aplicación de unos tratamientos que no están teniendo los resultados esperados. Consideramos que los gastos que se están generando para paliar estas enfermedades no se encuentran en estos momentos bien orientados.
No existen mecanismos suficientes de actualización y de formación continuada en relación con las novedades científicas relacionadas con estas patologías, por lo cual la información que va llegando a los servicios de Atención Primaria queda rápidamente obsoleta.
Se dispone de nuevos conocimientos, pruebas y evidencias científicas que han dejado sobradamente demostrado el origen orgánico de la Fibromialgia, SFC y SSQM. Sin embargo, muchos pacientes siguen siendo tratados como enfermos psicógenos y se debe acabar con este estigma.
Las personas afectadas por el Síndrome de Fatiga Crónica, siguen en su gran mayoría sin disponer de unidades de referencia, salvo el Hospital Clínic de Barcelona, que en estos momentos sólo está recibiendo a pacientes de la zona Barcelona Sur, un gran paso hacia atrás respecto a la situación anterior.
En cuanto a los afectados por el Síndrome de Sensibilidad Química, además de todo lo anterior, la situación es aún más catastrófica, ya que ni tan siquiera es reconocido como enfermedad común por la Seguridad Social.
Pero… ¿Qué sucede cuando aún y a pesar de esta situación un paciente está diagnosticado de los tres síndromes? Cada una de estas patologías recibe un tratamiento diferente desde una especialidad distinta y en ocasiones se producen incompatibilidades. Un enfermo de Sensibilidad Química Múltiple presenta generalmente intolerancia farmacológica, por lo que tratarle de FM y de SFC es aún más dificultoso.
Creemos que se debe empezar a corregir de forma URGENTE la situación de indefensión en la que se encuentra este colectivo.


Desde aquí solicitamos a los poderes públicos responsables de sanidad, bienestar social, trabajo, justicia y medioambiente los siguientes puntos:
1.- Que todos los profesionales de la salud en ejercicio estén obligados a realizar cursos de actualización respecto a estas enfermedades emergentes: FM, SFC Y SSQM.
2.- Que los médicos de atención primaria tengan conocimientos, capacidad y autoridad para poder diagnosticar un posible cuadro de FM, SFC Y SSQM y derivar al/los especialista/s correspondientes.
3.- Que se incluyan en los planes de estudios de las ciencias de la salud, derecho, trabajo social y ciencias del medioambiente estas tres enfermedades emergentes.
4.- Que se formalice la especialidad médica de medicina ambiental y técnicos sanitarios en salud y medioambiente.
5.- Que se creen unidades multidisciplinares en cada una de las comunidades autónomas formadas por especialistas en medicina interna, inmunología, medicina ambiental, reumatología y cualquier otra especialidad necesaria para el tratamiento de estas tres patologías en lugares adaptados para estos pacientes.
6.- Que se realicen sistemáticamente a todos los pacientes de FM, diagnósticos diferenciales de SFC y SSQM, debido a la alta prevalencia de casos que se están dando donde coinciden las tres patologías en un mismo paciente, aún después de muchos años del diagnóstico inicial de FM. Es de sobra conocido el dolor que puede llegar a provocar la Fibromialgia, la fatiga crónica que no se recupera con el descanso del Síndrome de Fatiga Crónica y el aislamiento y desregulación multisistémica que produce en el organismo el contacto con los químicos a los afectados por el Síndrome de Sensibilidad Química. Esto se agrava cuando concurren uno o más síndromes en un mismo paciente.
7.- Que se informe debidamente a todos los profesionales de salud en ejercicio o que vayan a ejercer, de que la FM, el SFC y el SSQM no son enfermedades psiquiátricas o de origen psicógeno, sino que, al igual que otras enfermedades crónicas, pueden generar alteraciones anímicas que serán mucho menores cuanto más apoyo, comprensión y escucha encuentre el paciente en su entorno.
8.- Que se concedan cuantas bajas laborales sean necesarias para permitir la reinserción laboral del paciente.
9.- Que se concedan adaptaciones a puestos de trabajos para que estos pacientes puedan desarrollar una vida laboral digna.
10.- Que se concedan cuantas invalideces sean necesarias cuando el paciente ya no tenga capacidad para desarrollar una vida laboral, sin necesidad de acudir a los tribunales de justicia.
11.- Muchos pacientes son relativamente jóvenes y no han tenido tiempo de cotizar. Por este motivo, creemos que es imprescindible establecer medios para que puedan percibir un salario mínimo que les permita una vida y unos cuidados adecuados.
12.- Que se concedan los grados de minusvalía que correspondan en cada caso, valorando de forma justa la incapacidad física que resulta de padecer uno o varios de estos síndromes.
13.- Que se concedan ayudas para la dependencia a aquellas personas que demuestren tener un grado de incapacidad y necesidad de ayuda domiciliaria.
14.- Que se habiliten dependencias en todos los centros sanitarios para poder atender a enfermos de SSQM, ya que son lugares altamente tóxicos para estos pacientes.
15.- Que se realicen las reformas jurídicas pertinentes para reconocer tanto desde la invalidez, como desde la minusvalía, como desde la dependencia la FM, el SFC, y el SSQM.
16.- Que se cree un Centro Nacional de Recuperación y Tratamiento Especializado para enfermos de SSQM que viven en situaciones extremas, con todos los requisitos que estos pacientes necesitan en un lugar ambientalmente limpio.
17.- Que los enfermos de FM, SFC y SSQM puedan acceder a ayudas, subvenciones y exenciones fiscales para las adaptaciones o cambios de viviendas necesarios.
18.- Que se realicen las reformas jurídicas necesarios en relación con el medioambiente y el entorno social, para proteger al máximo la salud de las persona afectadas por SSQM.
19.- Que se financien por parte de la sanidad pública todos los elementos y técnicas/cuidados auxiliares que facilitan la adaptación en la vida cotidiana de estos pacientes: bastones, bastones-sillas, mascarillas con filtros, purificadores, recambios de filtros de los purificadores, silla de ruedas, fisioterapia, ejercicios de rehabilitación, terapias complementarias, medicación especializada, etc.
20.- Que se destinen espacios ambientalmente limpios para la construcción de viviendas para enfermos ambientales y sus familias, como es el caso de los afectados por el SSQM.
20.- Realizar estudios epidemiológicos actualizados sobre estas tres patologías: FM, SFC Y SSQM, teniendo en cuenta la incidencia de solapamiento de cualquiera de ellas.
21.- Que se potencien nuevas líneas de investigación en FM, SFC y SSQM, interactuando con grupos de investigación internacionales que ya han demostrado sus conocimientos al respecto.
22.- Que se prohíban las segundas opiniones médicas a distancia sin el acto presencial del médico-paciente cuando se trata básicamente de diagnósticos clínicos, como es el caso de estas tres patologías.
Es evidente que nos encontramos ante un colectivo importante en una situación de desprotección, donde se conculcan de forma grave y reiterada los derechos elementales que nos otorga la Constitución como ciudadanos de este país. Por estas razones, rogamos a la Ministra de Sanidad que dé traslado de este manifiesto a las autoridades competentes y tome las medidas pertinentes. Es apremiante que los responsables de esta situación emitan las instrucciones oportunas con el fin de paliar los daños físicos, psíquicos, morales, familiares, sociales, económicos, laborales y jurídicos que vienen soportando los enfermos de Fibromialgia, Síndrome de Fatiga Crónica y Sensibilidad Química Múltiple.
ECXMA. SRA MINISTRA DE SANIDAD Y POLÍTICA SOCIAL. DÑA. TRINIDAD JIMÉNEZ.-



[+] Llegir més

LA GRIP DE MOCTEZUMA


Patim novetats inquietants en el terreny de la salut pública. Una epidèmia (malaltia que en un cert moment afecta a molta població) de grip originalment detectada a Mèxic/ sud dels EE.UU. (a un territori determinat, endèmia) i que ha trencat barreres geogràfiques i està devenint pandèmia (estesa a tot el món).
Estem parlant, òbviament de la grip porcina o la AN1H1 en la seva nomenclatura virològica, o com han acordat dir-ne els mitjans, la “nova grip”. Cada hora i dia que passa rebem notícia de l’increment de casos confirmats aquí i allà.
Tanmateix aquest tipus d’història no és exactament “nou”, i disposem de diversos antecedents, des de la grip “espanyola” al 1918 i fins avui, passant per la grip “asiàtica” dels cinquanta, o la més recent grip “aviar”...
O si volem anar més enrere la mateixa venjança de Moctezuma en una aproximació que m’he permès d’anomenar-la la grip de Moctezuma, en referència al sobirà asteca que va donar nom a aquelles malalties que importaven els conquistadors espanyols al retorn de les seves malifetes cristianitzants per Mèxic. Es tractava d’una parasitosi intestinal per amebes o una infecció bacteriana amb aparició de seriosos quadres diarreics i amb complicacions alguns cops severes. Era la resposta incubada i diferida del mític rei indígena a les agressions perpetrades pels deixebles de Cortés, don Hernan.
Sigui quin sigui el nom final, el cas cert és que assistim a una erupció sobtada d’una mena d’infecció vírica de tipus gripal, i ocasionada per un nou tipus de virus identificat com AN1H1. Es tracta d’un virus amb una composició híbrida i mutant a partir de diversos altres virus coneguts com els de la grip porcina, la grip aviar o la grip humana. Però vet aquí que un dia i sense que puguem precisar perquè, es produeix una mescla d’aquests virus i apareix una nova etiologia i un nou mecanisme de transmissió, humana- humana . La malaltia, pel demès, és molt semblada a la grip convencional que coneixem, i també és bàsicament benigna, encara que com en aquella de la que disposem d’estadístiques es confirma que poden aparèixer i han paregut i apareixeran casos mortals. I en medicina encara que la gravetat no sigui alta matemàticament al qui li toca el rebre, li ha tocat, malgrat les estadístiques.

El tema dóna per moltes lectures, i de fet donem aquí com ja efectuades
i gairebé exhaurides la major part d’informacions periodístiques. Tan aquelles més tècnic- mèdiques, com a les antípodes les més sensacionalistes o de premsa groga.
La nostra intenció no és altra que la d’intentar una aproximació en llenguatge entenedor d’alguns elements al voltant d’una situació com la present i de l’alarma social que genera.


Una primera asseveració és la necessitat de considerar el fenomen com inscrit de la coneguda Globalització, que aquí es presenta amb aquesta vessant sanitària. Avui en dia els virus i les bactèries es mouen, també, en avions i transports de gran abast i velocitat. Una altra consideració és com està canviant el sistema immunitari de les persones en funció de múltiples factors mediambientals i medi socials. Disposem d’uns mecanismes de defensa natural que sovint queden superats per noves irrupcions agressives de nous i vells agents patògens que es transformen i alteren en profunditat el fràgil equilibri del ecosistema infecció- immunitat.

En tot cas el que més compta en aquestes hores, on tothom es veu en cor de pontificar, vaticinar, predir, i exercir d’expert microbiòleg, és el que coneixem com “Alarma social”. Els veritables protagonistes de tot l’affaire són els mitjans de comunicació i el tractament que en facin de l’ informació... en la seva mesura, rigor, comprensió, extensió, autocontenció, capacitat d’ arribar i no passar-se....ser, a l a fi, creïbles o no per part de la població. Pensem que és una ocasió excepcional per fer pedagogia de salut, doncs els focus mediàtics permeten combatre les des- Informacions alarmistes i falses tant com la possibilitat d’explicar en clau educadora quines són les conductes i les actituds que cal seguir.
És, per exemple, un moment oportú per recordar, insistir, reproduir aquella reivindicació ja clàssica des de les esquerres i les posicions salubristes de la prioritat de la prevenció i la promoció de la salut pel damunt de la simple posterior curació. Millor prevenir, diu l’aforisme, i a més molt més econòmic en termes d’inversió social de recursos públics i col•lectiu. Els canadencs demostraven com una campanya que ensenyava a protegir amb un mocador ( o la mateixa màniga de roba – no la ma- ) boca i nas en el moment de la tos o l’esternut suposava un estalvi comprovat en evitables síndromes catarrals i infecciosos i dels seus tractaments corresponents.

No és prudent encara tancar pronòstics i menys arriscar prediccions sobre l’evolució probable del brot gripal que ens flagel•la. Tot és massa nou i cal equidistar de la prudència i la confiança en els sistemes de salut, que recordem són coordinats per la OMS, i la seva eficiència en aquells països on són eficients.
El que sí esdevé una certesa és qui en traurà beneficis substanciosos: altra cop l’ Industria farmacèutica. Malgrat no es disposi d’un tractament realment efectiu, si ofereixen medicaments antivírics d’eficàcia relativa i preu/benefici segur. Tothom pot recordar l’últim episodi d’alerta sanitària per pandèmia quan la grip aviar del sud-est asiàtic. En aquella ocasió es van comprar, i pagar, milers d’envasos de fàrmacs pretesament antivirals antigripals, com va ser en el cas de Catalunya que va adquirir (recomanat per l’OMS) de l’ordre de 50.000 tractaments del Tamiflu de Laboratoris Roche, i que romanen emmagatzemats tot esperant la seva propera caducitat. Milions d’euros que no ha servit per a res en no resultar- afortunadament- necessàries mesures de tractament massius. Altra cop estem en la disjuntiva de tractar o no tractar, i com cal fer-ho, i es estem correctament a l’ espera si s’escau de criteris i coordinacions a nivells supranacionals. Si més no els fabricants de materials sanitaris (mascaretes, guants, etc.) han esgotat estocs i es freguen les mans, mentre la població més hipocondríaca, però també la més fràgil i la de més risc objectiu per més indefensa pel seu precari estat general de salut estan patint unes hores de por i d’inseguretat.
Que les desgràcies mai no venen soles, i no hi ha crisi sistèmica com l’actual que no porti i comporti altres penalitats. Aquí al menys sabem que fer: cal tancar files, atendre les directrius de les autoritats sanitàries, no caure en alarmismes absurds i recordar amb una certa dosi d’humilitat que no som ni tan savis ni tan invulnerables com de vegades ens volen fer creure... i que és prudent i saludable, practicar estils de vida prudents i saludables. I esmerçar els recursos de tots i totes al major benefici i prevenció de la salut de la ciutadania.
Toni Barbarà






[+] Llegir més

En els 30 anys d’Ajuntaments democràtics



Divendres 24 d’abril de 2009, un dia desprès de la diada de St. Jordi i un abans del 35è aniversari de la Revolució dels clavells a Portugal, la coalició ICV/EUiA/EPM vam celebrar a un hotel de Badalona (“l’hotel” de Badalona en singular doncs només n’hi ha un, i recentment inaugurat). Una trobada necessariament festiva amb tocs de família, de enyorament i de caliu personal…caliu i frec en totes les seves accepcions. Moltes cares conegudes, algunes gairebé desconegudes per les canes, les amples superfícies alopèciques i les panxetes i els epiplons que comporta el pas dels anys… que ja sabeu “o te ajamonas o te amojamas…”. Tot plegat una estona agradable i amb el regust del que va poder ser, va ser, i no va ser, quan tot era possible. I tanmateix deu n’hi do la capacitat de supervivència i la visualització present de potencials i potencialitats cara a un futur complicat, difícil,i en plena macrocrisi, altra cop en la cruïlla decisòria d’una nova etapa política i social.
Gastronomia irrellevant apart, es van donar una pila d’intervencions incloses les dels caps de files, de la coalició, Jordi Fàbrega (EPM), Jordi Miralles (EUiA) i Joan Saura (IC/V). També vam veure un curt però emotiu vídeo en memòria del qui va ser icona emblemàtica d’aquell PSUC, d’en Toni Farrés alcalde de Sabadell.
Us passo ara i aquí la meva intervenció, doncs també vaig tenir el plaer i el privilegi de parlar en el acte, dins la tongada d’intervencions dels veterans i veteranes municipalistes de la collita del 79.
Prèvia reclamació d’una mica de silenci utilitzant l’estratagema paracientífica de comentar que parlar amb la boca plena suposa un alt risc d’ennuegament, i un cop compromès a ser estricte i disciplinat amb els tres minuts de temps concedits, vaig enfilar discurs…
Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:



Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:
Temps eren temps…aquells dels setanta-nou quan tots i totes érem PSUC…
Vam arribar al Ajuntaments i ho vam fer forts, vam fer molta feina, la vam fer despresa, vam fer camí nou, i ho vam fer força bé…
Vam ser el Partit que dèiem, de « Lluita i de govern ». El Partit dels treballadors i les treballadores manuals i de la cultura. El de “mis manos – i mis neuronas- ,mi capital”
QUÈ vam fer? Innovar i actuar. A Badalona en el meu cas de proximitat vull recordar vam constituir la Primera Regidoria d’Ecologia i Medi ambient. D’ ecolo…què ? em preguntava la gent pel carrer. Tu que hi fas ? I és que vam ser pioners i pioneres en entendre que per a ser persones complertes, autònomes, sanes, lliures i felices havíem de conviure en harmonia amb nosaltres mateixos però també amb els altres i l’entorn, amb el nostre medi social i ambiental.
Dos botons de mostra:
Platja: quan Badalona havia renunciat a mirar al mar nosaltres ens hi vam abocar. Neteja i llaurat de sorres, campanyes d’informació i de denuncia, laboratori d’anàlisis i avaluació de mostres, instal•lació de dutxes publiques a la platja ( enfrontats al mateix Ministerio de Marina per “invasión del espacio marítimo-terrestre”), i ja finalment l’impuls definitiu per la construcció d’un col•lector interceptor transversal que ha permès de depurar les aigües residuals i regenerar definitivament el litoral.
Aire: vam documentar i aconseguir la declaració oficial de “Zona d’atmosfera contaminada”, estranya distinció que va permetre, però, la progressiva eradicació de les industries químiques més altament contaminants de l’aire i la costa: Cross, Borax, Conejo, etc.
COM ho vam fer ? Amb passió, determinació,honestedat, energia I eficàcia… però no tot va ser perfecte. No vam saber “vendre-ho” prou bé al “mercat”. Recordeu col•legues allò clàssic de l’ Agi-Pro”, agitació-propaganda ? Doncs l’agitació ens va sortir prou bé, però la propaganda no gaire. D’altres en van treure més suc que el PSUC.
Per acabar- ho d’adobar, encara vam trobar temps per barallar-nos entre nosaltres, com sempre amb total entrega i passió, i vam seguir innovant a base de dimissions i tornades d’actes de regidors… a Badalona i arreu.
ACABO: tot l’anterior podria semblar una batalleta nostàlgica, i ho és una mica, però és molt més que això:
ÉS RECUPERACIÓ DE MEMÒRIA NECESSÀRIA, ÉS DIR- DEMPEUS- QUE TENIEM I TENIM RAÓ, ÉS REIVINDICAR ALTRA COP L’ESPERANÇA D’AVUI I PEL DEMÀ.
Amigues i amics: SALUT I REPÚBLICA !!! Toni Barbarà


[+] Llegir més

Sí ! és POLÍTICA… i què ?


Era al menjador fullejant el diari quan un meu nebot,- un no especialment espavilat ni massa brillant, ni poc ni molt interessant, però sí dels més bons minyons, treballadors, bona gent,- hi va entrar i per dir-me un hola en singular, em va estibar: Què, “tiu”?... Política, eh ?. Realment em va tallar la lectura, me’l vaig mirar amb sorpresa i em va brollar un: Sí, i què ¡??.
Desprès vaig rumiar la meva reacció sobtada i un pel massa irada. Pel meu nebot i per extensió per a molta gent propera, parlo de persones amb qui tinc vincles positius o afectius, llegir la premsa és un acte vinculat a la meva coneguda i mai guarida opció personal i social…. i política. M’ho perdonen com una xacra entranyable o una addicció de la que ja ni es plantegen redimir-me. Però resulta que el meu familiar no és cap bitxo estrany, ni és fora del món, ni segueix cap tractament psiquiàtric, ni sona fora de context entre i dins la seva colla… I les preguntes, llavors, m’aclaparen: Què entenen aquesta canalla per “política” ?.
Segurament,- segons vaig arribar a captar desprès d’una conversa de sobretaula familiar, distesa, i tan provocada per mi com dissimuladament intranscendent,- la política és una reminiscència de la biografia personal d’una generació que va lluitar per sobreviure i contra una dictadura, o bé una carrera personal, o un adorno de gent cultivada i lletraferida, o una tira de mentides per fer i desfer negocis i guanyar prestigi i poder sense treballar gaire… De fet les seves informacions al respecte els arriben, exclusivament i amb comptagotes, via premsa gratuïta al transport quotidià, via televisió on surt el tema tangencialment al bell mig de suposades batalles i cridòries de tertulians- actors/actrius professionals, o d’alguns programes del Polònia de TV3 alguns dijous que els peques els fan mirar. I punt, s’ha acabat.


La resta és per ells la vida real: la situació de la hipoteca del pis, la feina de la neboda que perilla, la feina del nebot que ha afluixat molt amb la crisi, el Barça que menys mal que ens alegra l’existència, la elegància i classe del Guardiola, les característiques del cotxe present i del de futur quan pugui, de la varicel•la de la criatura i la bronquitis mal curada que li ha quedat, dels despistes de la iaia que cada dia “patina” més i a cops ens fa riure, de com ho té de malament aquell amic que es va embolicar amb aquella jove russa que tot i que era advocada feia feines a casa de la seva mare, de les petites vacances que potser no farem aquest any, de la colla de d’institut i la borratxera que van disfrutar el darrer dissabte quan van sortir de farra i sense parella… “I si vols mentir digues el que sents dir”.
Aquesta és la vida real i les meves dèries són “política”.
Com acabeu de llegir, avui les rates de les nostres vides són tantes i tan variades que no hi ha prou rateres per a totes… D’altra banda el verí escampat a dojo acabaria amb tota cuca que viu i fins i tot amb nosaltres… Els gats poden ser una estratègia, sempre i quan siguin caçadors, valents, amb gana, i espavilats, que recordeu que “gat amb guants no caça ratolins”, Però definitivament si cal una eina definitiva, aquesta és la Flauta, com va demostrar el seu dia el Flautista d’ Hamelín. Una bona música capaç d’encisar a tota la ventrada de rates i així, en fila i enredades portar-les fins el mar i fer-les ofegar-se totes soletes. La música és com ja heu descobert, estimats i estimades, precisament “la política”. La música vital i vivificant és la revolta, la lluita, la insurgència, la dignitat, la justícia. Cal acabar amb tant mesquinesa, conformitat, resignació, submissió, alienació, tanta rata circulant i predicant la claudicació i la desesperança tot fent-se passar per sàvies i dient que: “quan no ajuda la ventura saber sofrir es cordura”, o “que no per molt matinar amaneix més prest el dia,… (quan: “qui matina fa farina”), i obvietats com “aigua cau, senyal de pluja”. Som- hi companys i companyes d’orquestra i de caramella, cadascú amb les seves notes i instrument no parem de tocar la música que tant incomoda als poderosos i als ratots: REVOLUCIÓ !!!. Que a fi de comptes és la única evolució que paga la pena.

Jo ja tinc feina acumulada amb el meu nebot i amb centenars de nebots/des, cosins/es, avis, nets/es, amics, coneguts /des i persones, Un dia haig de trobar la manera d’explicar-lis que si no entren en política, si no escolten-parlen-dialoguen, participen, mai no entendran res de res i que quan vulguin reaccionar serà massa tard perquè ja hauran perdut la feina, el Barça ho haurà guanyat tot o quasi, en Guardiola se’n anirà a un altra club i criarà panxeta, els companys del “insti” seran ingressats a l’hospital i la criatura de la varicel•la ja tindrà un nuvi amb pinta de punky…
Caldrà animar-los a revoltar-se, a llegir, a parlar, a creure el rosari paremiològic quan és bo, quan diu: que “qui creu en el bastó, té el bastó per mestre”, que “qui es mor de por li fan la sepultura de cagallons”, “que “qui té el cul llogat, no seu quan vol”, que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”, que “més ensenya la necessitat que la universitat”, que com diu el meu vell amic i camarada: “la mateixa cosa ja ho ensenya”.
Toni Barbarà



[+] Llegir més

ACTE PREMI IGNASI FINA 2009

IGNASI FINA I SALUT DELS TREBALLADORS I TREBALLADOES SÓN LA MATEIXA COSA.
Aquest any, per primer cop, el Premi que atorga l'Ajuntament de Barcelona, mitjançant el seu Consell Assessor de Salut Laboral, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Laboral, porta el nom del que va ser el nostre company, amic i regidor.
Les persones, moltes, que vau/vam tenir la sort de treballar i conviure amb l'Ignasi aprofitarem aquest acte solemne per recordar la seva entranyable presència. Veniu !!
Salut i fins sempre Ignasi !!





[+] Llegir més

ELECCIONES EUROPEAS 2009: ¿ trámite, test preliminar o elecciones decisivas ?



Ya estamos en ellas: el próximo día de junio se abrirán las urnas en toda la U.E. para elegir el nuevo Parlamento europeo que habrá de legislar ( es un decir…) por espacio de cinco años.
La Euro-insuficiencia.- Europa es y sigue siendo una asignatura pendiente para nuestro país en general y para nuestra sociedad y nuestros políticos en particular. Más se diría un crédito de libre elección, un instrumento-test, un sondeo electoral, un destino sacrosanto para veteranos dirigentes partidarios , una realidad tan próxima y a la vez tan lejana… Y sin embargo es Europa y sus instituciones el sujeto político cierto y verdadero que determina las más y mayores decisiones y condiciones en economía y política. Las gentes, aquí, siguen mirando a su Ayuntamiento, a su Gobierno autonómico, a la Moncloa o al Congreso de Diputados, pero casi nadie se acuerda de Bruselas.
¿ Qué Europa ? En Avant hemos publicado reiterados artículos que os invitamos a recuperar. En síntesis una Europa frustrada, desorientada, en plena crisis económica, energética, moral, productiva, financiera,… con un sistema ultra-neoliberal que ha fracasado en todo el mundo, con una subsidiariedad militar y geoestratégica respecto de EE.UU., con un agotamiento evidente de modelo así como de liderazgos, con peligrosos brotes de violencia y guerras, con unas desigualdades tremendas y disgregadoras entre norte-sur, este- oeste, ricos-pobres, mujer-hombre, autóctono-inmigrante, discapacitado-autosuficiente, empresario-trabajador, … finalmente: capital-trabajo.
La campaña.- En unos días estaremos en pleno fragor de campaña electoral, pero lo de fragor es más frigor porque todo apunta a un frio ambiental en lo político y social, a una seria dificultad por motivar (ya no entusiasmar) al personal, una pereza mal disimulada para poner en marcha la rueda mecánica de los partidos en campaña, un examen del que nadie puede ni debe prescindir a pesar de la mala conciencia de no haber hecho del todo los deberes. De esa inercia no se escapan ni grandes ni pequeños, ni siquiera nosotr@s, trabajadores, crítico- autocríticos y diligentes como somos. Otra cosa es que como por otra parte el resultado final está ya tremendamente acotado (sorpresas pocas) y como el reparto de escaños sigue en la perversa tónica bipartidista PSOE-PP excluyente, la desafección europea sea todavía mayor. Y aquí una de las primeras claves de análisis pre electoral y seguro que post:
La abstención. – En las últimas de 2004 en España la abstención fue del 54 %. Votó menos de la mitad del electorado (46%), un porcentaje de lectura imprescindible.
Cabe esperar o desesperar otra severa abstención producto de toda la distancia afectiva referida anteriormente, más la incomprensión profunda del carácter determinante de nuestro papel y el de Europa, más la apatía social generalizada en tiempos de muy dura supervivencia, en crisis desmovilizadora y paralizante de la que no emergen los culpables y si sucumben las víctimas, con una Europa que demuestra vergonzantemente su incapacidad y su insolidaridad en el tratamiento de esa crisis a la que no es ajena. Y aun cabe prever un notable voto de castigo entendido como rechazo (inevitablemente estéril , además de ingenuo y ya contabilizado, digerido y asumido)a la misma cosa política y a los políticos en su peor expresión y la más subvertida y manida por los medias del sistema.


Eppur si muove… Voy a intentar aportar en clave inteligible y soportable algunos datos, en el bien entendido que la Campaña electoral, su programa, candidatura, agenda, etc. son y supongo serán materia de otro trabajo.
Escenario.- Porque nada se surge de la nada y llegamos a esta cita desde un contexto histórico concreto y como siempre determinante. Escueto y sin comentarios conviene recordar algunos momentos recientes: - Elecciones europeas últimas el 13 de junio de 2004: 25 escaños PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA,2 Galeusca y 1 Europa de los Pueblos.
El 20 de febrero de 2005 España inauguró la tanda de referéndums “aprobatorios” para el Tratado de una Nueva Constitución para Europa, y lo hizo con un exhibicionista 76’7 % Sí, y con una abstención rampante del 57’7%.
Afortunadamente (nota del autor) llegó el 29 mayo y el 1 de junio de ese 2005, y los pueblos de Francia y Holanda respectivamente dijeron NO y NO a ese Tratado que pasó malenterrado a los sumideros de la historia.
La nueva estrategia neoliberal se llamó Tratado de Lisboa, esta vez sin necesidad de tanta consulta popular, excepto en el caso de la peculiar Irlanda donde es de obligado cumplimento el referéndum ad hoc… y donde en junio de 2008 resonó otro NO con 7 puntos de distancia. La Europa del capital, las armas y las desregulaciones, se quedó pasmada, y en eso siguen rumiando convocar un nuevo referéndum antes de acabar este año, para “permitir al pueblo irlandés rectificar y corregir su entuerto”.
Entretanto se producían directrices retrógradas (la de retorno ), en otros casos maquilladas como la nueva Bolkestein de liberalización de servicios. Otras igualmente peligrosas se pudieron frenar o rechazar como la del tiempo de trabajo conocida como de las 65 horas.
Y más y más de lo mismo en sus políticas neoliberales y atlantistas, el BCE, la OTAN y su 60 aniversario, y crisis, muchas y graves crisis que se atribuyen resolver quienes las originaron.
Las coaliciones.- Un aspecto a retener es que al tratarse de circunscripción estatal-España el precio en votos de cada eurodiputad@ es altísimo y sobretodo para los pequeños, con lo que se imponen las coaliciones amplias y multinacionales o regionales para intentar obtener algún escaño. Así lo partidos nacionalistas rebuscan afanosamente alianzas de marco estatal. En nuestro caso, la coalición va a repetir el núcleo sustancial de la anterior: IU-ICV- EUiA con otras sumas de Izquierda Republicana, Los Verdes, etc. Además con a UE de 27, se reducen las plazas que pasan de 785 a 736 ( o 751 si luego aprueban Lisboa) y eso supone para España elegir no 54 sino 50 diputad@s, dejando 4 en reserva-banquillo a la espera de posterior incorporación.
En esta ocasión el protocolo suscrito por los integrantes refrenda la codecisión, las coincidencias programáticas y también en el mismo Grupo Parlamentario europeo subsanando anteriores divorcios.
Nuestro trabajo.- A lo largo de estos cinco años desde EUiA, hemos venido atendiendo a todos y cada uno de nuestros compromisos, tanto dentro del GUE como, sobretodo, del PEE –Partido de la Izquierda Europea, del que somos fundadores y en el que participamos a nivel del Secretariado y Comité ejecutivo. Atendido, las relaciones internacionales , presencia en medios , elaboración de informes y artículos, participación de compañer@s en encuentros sectoriales a escala europea (educación, salud, mujer, organización, LatinoAmèrica, etc.), asistencia a Congresos , tareas realizadas con nuestro mejor empeño. Seguro merece una mención significada el encuentro de sindicalistas y el acto-miting del PEE en la pasada Festa l’Alternativa en otoño 2008 y sin duda la celebración en junio 2007 de las Jornadas europeas sobre “Precariedad y Salud “ de cuyas conclusiones se editó la “Carta de Barcelona” sobre salud y precariedad.
Las bases programa.- Como indicaba al inicio el debate programático está en pleno desarrollo cuando escribo estas notas. Así se dan encuentros de distintas fuentes y aportaciones, ya sea en las Jornadas Convención de IU, o en la elaboración de ICV, EUiA, o en la producción sostenida y colectiva desde EUiA en diversos ámbitos.
En todo caso en esta ocasión y sin precedente disponemos de un documento de gran valor estratégico: el Programa del PEE elaborado por todos las organizaciones miembros durante meses y bajo el título genérico “Juntos por un cambio en Europa”, a vuestra disposición en las páginas del PEE: http://www.european-left.org/ i de EUiA.
Aun así dos breves apuntes especialmente sentidos:
1.- Nuestra aportación y deseada decantación por los temas y propuestas ligados a Derechos Sociales, derechos democráticos, derechos, protección y regulación del mundo del trabajo. En la actual situación de megacrisis sistémica seríamos felices con tan solo (y nada menos) poder garantizar el completo ejercicio de la Carta de Derechos Humanos de NN.UU. que acaba de cumplir 60 años…!!
Por tanto, que Europa sea una Europa más SOCIAL, y por tanto menos presa de las políticas de fracaso del capitalismo americano. Lo cual significa: más seguridad en los trabajos y en la vida y menos "flexicurity", más defensa del sector público, en especial en enseñanza y en SALUD oponiéndonos a las directrices neoliberales de privatización tan lesivas para las personas con menos poder adquisitivo. Una Europa más EQUITATIVA, con políticas de emigración conforme a los citados Derechos Humanos. Una Europa más IGUALITARIA, con políticas de género que fomenten la IGUALDAD real, en tiempos, trabajos, salarios, responsabilidades y derechos de toda la ciudadanía euorpea. Una Europa más DEMOCRÁTICA, con la extensión real de la democracia y del control político a los órganos que dirigen y condicionan la vida económica, las tasas de paro y el crecimiento europeos, como el BCE, acabando con las ridículas normas del Tratado de Maastricht y del Pacto de Estabilización y Crecimiento. No a una Europa de doble o triple velocidad hacia la igualdad y los derechos económicos y sociales, y Sí a una Europa de solidaridad entre los propios países que la forman y en relación a los países menos desarrollados.

2.- Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procès de Catalunyacom a nació dins un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línea de recuperar els legítims patrimonis col•lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern,són capitals i a EUiA els encaixem dins un modern Estat Federal. Aquesta reividicació sobirana inquestionable del nostre fet difrencial nacional, també dins la UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposición a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent, ( en el text del PEE n’hem dit “ultranacionalismes”), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.

Qué hacer… ? Seguiremos desarrollando la idea, pero baste decir que hoy necesitamos más Europa, para mejor situación en un mundo multipolar, pero también para estar más cohesionados internamente, más solidarios a todos los niveles y menos eurocentristas en el planeta, capaces de definir otras metas de crecimiento y otro tipo de crecimiento sostenible, en paz sine qua non, donde la economía esté al servicio de la política y las personas ,y no al revés, y donde el protagonismo lo tengan los derechos y l@s ciudadan@s puestos en pie y reivindicando y ejerciendo como sociedad civil justa, digna y humana. Como veis OTRA EUROPA, posible y necesaria: REACCIONAR, REMOVER, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR…
Antoni Barbarà Molina


[+] Llegir més

Fer honor a la paraula donada....


El qui avisa és avisador... Tal dia com el 21 de maig farà un any d'aquest solemne compromís del Parlament de Catalunya amb la ciutadania. PER UNANIMITAT s'aprovàuna Resolució que ha de suposar l'inici de l'abordatge digne, degut i merescut a molts milers de ciutadans i ciutadanes malalts i malaltes d'unes patologies, fibromiàlgia i sídrome de fatiga crònica, especialment agressives i destructives.. i encara desateses. Reprodueixo aquí el text de la companya i amiga Àngels Martínez Castells, qui a més és Presidenta de "Dempeus per la Salut Pública" i que com a portanveu del Grup promotor de la ILP va dirigir-se al Ple del Parlament... Aviat farà un any i no ens resignarem a més passivitat. Si cal ens posarem Dempeus front qui sigui...
Amigues i amics, mireu, i escolteu,

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

Teniu una mica de temps aquesta setmana, esteu sensibilitzats per malalties desateses com la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, creieu --encara-- en la participació política i defenseu la sobirania del nostre Parlament?

Doncs mireu unes imatges de les que el dia 21 de maig en farà un any i escolteu sobre tot uns arguments que ningú ha negat:

Per veure i sentir com varem defensar la Resolució sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, CLICKA sobre la imatge:

Per escoltar i observar el que ens varen contestar tots els grups parlamentaris, clicka AQUI ( o ves-hi si no t' accedeix l'enllaç...).

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

I si sols tens poc més d'un minut, AQUI pots veure com varen votar per unanimitat i aplaudir dempeus la Resolució.

I ara? Mantindran la paraula donada?



Sobre la mateixa situació us recomano també la lectura de l'article de la Liga SFC : http://www.ligasfc.org/index.php?name=News&file=article&sid=246
...Sobre la resolución 203/VIII: Nos quieren engañar

[+] Llegir més

Salut en temps de crisi





EDITORIAL per L'ESPURNA d'aquest mes d'abril.

PER LA SEVA ACTUALITAT I NECESSITAT REPRODUEIXO AQUESTA EDITORIAL QUE HA ESCRIT LA COMPANYA ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS, ECONOMISTA, AMIGA I PRESIDENTA DE "DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA"


En la introducció de l’Informe Final de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es pot llegir: “La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva d’emmalaltir, i el risc de mort prematura.(...) Una nena que avui neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però menys de 45 si neix en altres. (...) Diferències d’aquesta magnitud, entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen, viuen, treballen i es fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials i polítiques. Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim del seu potencial i viure una vida plena, o si la seva vida es veurà estroncada. I cada vegada és més semblant la naturalesa dels problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva mala salut.”

De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a les persones a gran escala.



Front aquest honest i seriós Informe ens trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la tapadora de “millores tècniques de gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per l’actual crisi econòmica.

Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança o la traidoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.

D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’Espurna que té com a tema central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de raons per dir que que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci: és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.

Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària sense barreres divisòries entre salut, economia i política.



[+] Llegir més