<body><script type="text/javascript"> function setAttributeOnload(object, attribute, val) { if(window.addEventListener) { window.addEventListener("load", function(){ object[attribute] = val; }, false); } else { window.attachEvent('onload', function(){ object[attribute] = val; }); } } </script> <iframe src="http://www.blogger.com/navbar.g?targetBlogID=3948891430492450125&amp;blogName=La+Ratera&amp;publishMode=PUBLISH_MODE_BLOGSPOT&amp;navbarType=BLUE&amp;layoutType=CLASSIC&amp;homepageUrl=http%3A%2F%2Fbloclaratera.blogspot.com%2F&amp;blogLocale=ca&amp;searchRoot=http%3A%2F%2Fbloclaratera.blogspot.com%2Fsearch" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no" frameborder="0" height="30px" width="100%" id="navbar-iframe" title="Blogger Navigation and Search"></iframe> <div></div>

La Ratera

El Bloc d'en Toni Barbarà

La ratera guajira. - Que Visca Cuba !!


El 26 de julio, como todos los 26 de julio desde hace cincuenta años en Cuba habrá fiesta grande. Celebran –recuerdan una fecha clave en su reciente historia: el asalto al Cuartel Moncada allá por 1953, a cargo de un grupo de 135 guerrilleros antibatistianos e insurrectos. En aquel fallido acto militar se puede fechar el inicio de la victoria consolidada de los rebeldes, de los revolucionarios pocos años después en 1959... Si no fuéramos catalanes nos sorprendería ese curioso y peculiar “celebrar” una derrota militar como día/diada nacional.
Medio siglo ya, posiblemente poco, o mucho. En todo caso han sido cincuenta largos años para las sucesivas administraciones yanquis, y una eternidad para el imperialismo y la reacción a escala mundial. Para otros, y otras, para revolucionarios y pueblos ,los más del planeta, nos han pasado volando, lo cual no significa ni rápido ni fácil, pues resistir, allá, es finalmente vencer pero resistencia supone altas dosis de esfuerzo y sacrificio.

Hoy es justo y necesario dedicar este artilugio raticida a una complicidad cubanófila, a explicitar ufano y sin la menor vergüenza una larga sinergia afectivo- política,… a destapar y liquidar alguna de esas falacias roedoras… Que tratándose de Cuba, son norma las calumnias, mentiras, desinformaciones, sapos, ratas y culebras, anatemas, conjuros, ediciones de toda basura editable, presuntos asuntos, debates de water, sesudas genu-re-flexiones, elaboradas condenas...claro está, contra Cuba. Contra su gobierno, su pueblo y su Revolución, tres maneras de llamar finalmente las distintas caras de esa misma cosa: un proyecto nacional, soberano, anticapitalista, solidario, antiimperialista, democrático y socialista. Como Uds. comprenderán un mojito sencillamente “Insoportable” para este ordenado orden mundial !!

Los ataques contra Cuba y su pueblo son pues cosa sistemática en los “medias” presuntamente democráticos. A veces se presentan como tonterías elementales, como burdos mensajes del simplismo rampante. En otros casos las intenciones erosivas son más elaboradas y aún más perversas.
En cualquiera de las dos acepciones es común una posición previa de observador- juez y forense que más que opinar dictamina la evidencia promulgada. Y eso se hace con tanta naturalidad como impertinencia desde la suficiencia europea, desde la prepotencia postcolonial, desde la falta de respeto y la agresividad que da el ser lacayo del sistema capitalista y ni tan siquiera saberlo.
Nadie (o muy pocos), de los profesionales mediáticos de la “tontificación” colectiva, se molesta en explicar el porqué de su apriorismo anticubano, la paradoja hiriente de las distintas varas de medir, la omisión de una imprescindible contextualización geo-estratégica, histórica y cultural enmarcando cualquier análisis serio.

Debiéramos empezar por preguntarnos los “¿ Porqués”?
El porqué unos países son “pobrecitos” destinatarios y merecedores de las caridades cristianas y las cooperadoras ayudas ONGgeras ( a pesar de sus manifiestos gobiernos serviles, títeres y corruptos); mientras Cuba no merece otro manejo que el bloqueo económico y la condena política como respuesta a su perseverante afirmación insurrecta y anticapitalista. ¿ Porqué aceptamos desastres evitables en esos países con gobiernos pro-occidentales amigos, monarquías incluidas, o cuanto menos con particulares- peculiares sistemas sociopolíticos, mientras denuncian que Cuba “padece el Régimen de los Castro “?. ¿Porqué los muertos por hambre y miseria en tantos como demasiados sitios del planeta mueven – solo mueven- nuestra conmiseración y adhesiones sentimentales, y en cambio las insuficiencias o limitaciones materiales en la cotidianidad habanera son agravios de lesa humanidad que claman tratamiento de ajuste yanqui ? ¿ Porqué somos tan capaces y tan necios como para ejercer de jueces implacables de los problemas ajenos en casa del pobre mientras enseñamos un vergonzante trasero en nuestra propia casa, hipotecada por cierto ?
Veamos un par de esas ratas. Primero la pueril.

La que llamo del “verlo con mis propios ojos” : “Yo fui a Cuba el pasado verano y hablo por conocimiento propio. Ya soy un experto en el tema porque en los tres días de La Habana y los otros cuatro de Varadero hablé con muchos cubanos disidentes que pasaban por la puerta del hotel. Yo les oí quejarse y rajar del Gobierno. No nos engañemos, ellos quieren ser capitalistas, o sea ricos, como nosotros”. (sic). Perorata oída una y mil veces en boca de impúdicos tontosdelculo’s, que no llegaron a aprender que allí se les conoce como: Comemieldas !!!

Y ahora la más elaborada y erosiva. La del “lamento fatalista”: “¡ Que pena un pueblo tan culto, amable, solidario, educado, humano y alegre… con un gobierno tan tiránico y opresor !”. Como si después de medio siglo la tipología del pueblo y la sociedad cubana- buena- pudiera no tener relación alguna con un gobierno –malo-peor- !, Y en definitiva como si la cultura y aquellos loados valores se les hubieran dado por pura genética ( o aun mejor, como herencia hispana de los Weyler o los Martinez Campos).

Y ya cerrando, porque esta no es una página académica, sino tan solo una invitación a la sonrisa agridulce: Vamos a parafrasear a lo cubano, inteligente, culto, irónico, vital, optimista, digno. Dicen sobre el futuro: “Lo bueno que tiene la cosa es lo mala que se está poniendo la cosa por ahí…” Un mar de posibilidades, y una certeza: cualquier tiempo futuro será a partir y gracias a estos primeros cincuenta años, que no son más que un buen comienzo.
Un abrazo compañeros y compañeras.
Hasta la victoria, -falta menos- , siempre !!
Salud y Revolución !!

Toni Barbarà





Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més

DENUNCIA DEL GOLPE DE ESTADO EN HONDURAS



Denuncia el golpe de Estado en Honduras y petición a la comunidad democrática y la legalidad internacional reclamando la inmediata restitución del orden constitucional y del presidente legítimo Sr. Manuel Zelaya.

En la madrugada del domingo 28 de junio un comando militar hondureño ha detenido y secuestrado al legítimo Presidente del país, Sr. José Manuel Zelaya, y al parecer desde una base aérea lo ha obligado a partir hacia el exilio, en Costa Rica. Con esta acción se pretende impedir el proceso de votación popular sobre una consulta acerca de la Carta de la Constitución tal como había sido convocada para esta fecha.
Se trata pues, sin paliativos, de un golpe de estado militar, faccioso y antidemocrático ejecutado por parte del Ejército hondureño al mando del general de las fuerzas armadas Romeo Vásquez, en desacato y rebeldía a las órdenes de su máximo comandante legal que es el Presidente de la nación. El guión sigue el esquema más rancio y derechista de las viejas tradiciones golpistas de América Latina y reproduce de forma gravísima y patética la mecánica de asonada criminal militar aduciendo una falaz defensa del orden. Una situación de despreció y manipulación de la legalidad que desde siempre vienen imponiendo las Instituciones al servicio de la oligarquía, la gran burguesía y los poderes fácticos explícitos de ese país como la Iglesia y el mismo Ejército.
Las acusaciones falsas y las maniobras de todo tipo que han venido utilizando en las últimas horas la Corte, el Congreso, y la vieja y corrupta clase política han supuesto una conspiración en toda regla que quiere impedir que el pueblo de Honduras se manifieste libre y democráticamente con su opinión y decisión. En este caso la consulta versaba sobre la posible reforma de una Constitución que bloquea toda perspectiva de cambio hacia el progreso y la justicia social y que solo podría cambiarse mediante decisión popular soberana de la nación en las urnas.
Hoy el presidente legítimo, Manuel Zelaya, se encuentra fuera de su País y en las próximas horas cualquier escenario es posible, incluyendo la legítima protesta ciudadana y civil frente al golpismo y sus autores y cómplices. Mientras se sigue ejerciendo el voto en partes del país. Los medios de comunicación oficiales y gubernamentales han sido ocupados y silenciados. Vemos imágenes de tanques y soldados del ejército en las calles y nos llega la noticia especialmente grave del secuestro de la canciller de Honduras Sra. Patricia Rodas y de la retención y agresión a los embajadores de Venezuela, Cuba y Nicaragua… La OEA se encuentra reunida de urgencia. Honduras está sin luz eléctrica, el pueblo hondureño y sus organizaciones civiles y sindicales se manifiestan en las calles y se dirigen al centro capital. Un test ineludible y trascendente para la que se anunció como nueva situación geoestratégica mundial en la etapa Obama.
Ante una situación de tal gravedad procede llamar a todo tipo de acciones que supongan la reivindicación del retorno inmediato a la legalidad y reposición del Presidente Zelaya, así como de los embajadores y mandatarios secuestrados. Es absolutamente necesaria la detención y el castigo de los autores del golpe militar y sus instigadores y coautores civiles.
Es el momento de alentar y se sumarese a participar en las convocatorias unitarias que de forma inmediata se planteen en Cataluña y en las representaciones internacionales sitas en Barcelona. También exige de las autoridades catalanas, las del Estado español, y por supuesto de las de la Unión Europea y la comunidad internacional la más rápida y contundente condena ante esta situación.
Es momento de expresar nuestra solidaridad con el pueblo hondureño y de manera muy próxima con los amigos y amigas de ese país que residen entre nosotros.


Hace unos días se daba este comunicado…
Declaración de los estados miembros de la Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América condenando el golpe de estado en curso contra el Presidente de la República de Honduras,
José Manuel Zelaya
Los estados miembros de la Alianza Bolivariana para América representados ante la Organización de las Naciones Unidas, profundamente preocupados respecto a los sucesos en curso en la República de Honduras, expresamos lo siguiente:
• Denunciamos ante la comunidad internacional un golpe de estado en curso contra el compañero José Manuel Zelaya, Presidente constitucional de la República de Honduras.
• Recalcamos que este golpe de estado en curso está dirigido a obstaculizar la realización de la consulta popular democrática convocada para definir si el pueblo está de acuerdo con la convocatoria a una Asamblea Constituyente.
• Condenamos esta acción golpista en contra de la genuina aspiración de la ciudadanía hondureña, que exige ser tomada en cuenta mediante procesos de consultas y formas de expresión democráticas.
• Llamamos a la comunidad internacional a rechazar dicho intento de ruptura del orden constitucional democrático, así como toda acción violenta y desestabilizadora en contra del pueblo y gobierno hondureños.
• Manifestamos nuestra incondicional solidaridad con el compañero Presidente José Manuel Zelaya y el hermano pueblo hondureño.
• Reiteramos nuestro firme apoyo a la Declaración en respaldo al proceso de consulta popular en Honduras, adoptada por la Reunión Cumbre del ALBA, celebrada ayer 24 de junio en la Ciudad de Maracay, República Bolivariana de Venezuela.
Antigua y Barbuda, Estado Plurinacional de Bolivia, Cuba, Dominica, Ecuador, Honduras, Nicaragua, San Vicente y las Granadinas, y la República Bolivariana de Venezuela.
Nueva York, 25 de junio del 2009




[+] Llegir més

EN PIE de Mario Benedetti


En Mario Benedetti ens va deixar un poema per a DEMPEUS...
Salut per sempre company Mario !!

Sigo en pie
por latido
por costumbre
por no abrir la ventana decisiva
y mirar de una vez a la insolente
muerte
esa mansa
dueña de la espera

Sigo en pie
por pereza en los adioses
cierre y demolición
de la memoria
no es un mérito
otros desafían
la claridad
el caos
o la tortura

Seguir en pie
quiere decir coraje
o no tener
donde caerse
muerto.
....
Leer más, traducció al catalán por Àngels Martínez Castells


Segueixo dempeus
per batec
per costum
per no obrir la finestra decisiva
i mirar d'una vegada per totes a la mort insolent,
la mansa mestressa de l'espera
segueixo dempeus
per mandra en els adéus,
tancament i demolició
de la memòria
no és cap mèrit
altres desafien la claredat,
el caos
o la tortura
seguir dempeus
vol dir coratge
o no tenir
on caure mort.



[+] Llegir més

Acte de presentació de DEMPEUS a Castelldefels


DEMPEUS creix i creix.
REPRODUCCIÓ DEL POST QUE COMPARTIM L'ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS I L'ARTUR GALVEZ, COMPANYS AMB QUI VAM COMPARTIR LA POSICIÓ INSURRECTA I ERECTA DE DEMPEUS TAMBÉ A CASTELLDEFELS I AMB ELS QUI ARA SEGUIM FENT CAMÍ I "PREDICANT" LA NECESSITAT I OPORTUNITAT DE DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA. MERCÈS A VOSALTRES !!

El passat 17 de juny Castelldefels es posava DEMPEUS fent camí i tot caminant. Gairebé una seixantena de persones vingudes de diferents col.lectius de la població, des de veïnals, ecologistes, socials,c ulturals, institucionals ens vàrem trobar en aquesta bonica ciutat de la Mediterrània per clamar i fins i tot alguns declamar per la SALUT. Per un sistema just on tothom pugui gaudir d´una vida digna... i d´una mort digna. Perquè això és la SALUT en majúscules, el respecte al medi ambient, el respecte a l'ésser humà, i a la sostenibilitat de tot l´ecosistema. I com fer-ho? doncs a DEMPEUS tenim clar que el camí és llarg i feixuc, però també sabem que és un camí públic i universal. Es el camí de l´empoderament del poble, de la ciutadania entesa en el concepte més noble i republicà. És el camí de dir prou a les polítiques neo-liberals que promouen amb els diners de tots els beneficis de butxaques privades, que fan conxorxa amb les multinacionals farmacèutiques, que volen que re-paguem els medicaments... que imposen un model de creixement que passa pel ciment i la totxana, destruint el territori. I ja n´hi ha prou d'aquesta cançó enfadosa i de deixar-los fer! La música que sonava a Castelldefels, pel contrarri, era una tonada saludable, amb una lletra que parlava de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat. Que és on rau la SALUT.


Obria la xerrada l' amiga Àngels Martínez Castells, que va parlar del col.lectiu, i ens introduïa a la raó de ser de DEMPEUS. Tot seguit va presentar un grup d´amics i amigues que varen donar els seus arguments per ser allí --i que de fet eren els nostres, d'arguments!
En Toni Barbarà, va fer una defensa encesa de la SALUT con un concepte superior que inclou i supera la sanitat Va convidar a la mateixa gent de Castelldefels a portar endavant DEMPEUS, doncs nomès assumint el protagonisme ciutadà i des de l'acció local/global la lluita per la salut pública té sentit i perspectiva...
La Rosalia Manzano Céspedes de la Associació d'afectats d'Stress, Ansietat i Fibromialgia de Castelldefels, va llegir un emocionant comunicat de suport fil per randa al Manifest de DEMPEUS.
En Joan Ramon Lladós va centrar la seva xerrada en la necessitat d´integrar les farmàcies en el sistema públic de salut. Antonio Cardozo, cantautor uruguaià, va començar dient unes paraules de suport del Manifest de DEMPEUS i va explicar la seva visió com immigrant de la sanitat a Catalunya mentre acompanyat de la seva guitarra ens va cantar un parell de cançons, que és una de les formes més agradables de fer SALUT. La darrera de les intervencions va correspondre a Ramon Morera Castell, regidor de Salut de Castelldefels, que va agraïr l´existència de Dempeus, tot reconeixent les dificultats que de vegades tenen els polítics institucionals per conviure amb aquests col.lectius. En Ramon Morera va voler fer palesa la seva convicció que organitzacions ciutadanes com Dempeus són del tot necessàries.
També un grup de poetes locals que pertanyen a l'associació ALGA (la Goya, la Imma, l'Ignàcio i en Moisès) ens varen portar els poemes de Martí i Pol, Machado, Espriu, Benedetti. La Goya, a més, ens fa gaudir d´un poema de collita pròpia, finalitzant en Moisès amb el que gairebé ja és un estandart per la gent de DEMPEUS, “Tot l´enyor del demá” de Joan Salvat-Papasseit.
Varen cloure la trobada en Xavier Carreras i l´Àngels llegint el Manifest a dues veus. En acabar, tota la gent de Castelldefels que havia acudit a l'acte es va posar DEMPEUS !

Finalment, gràcies Zé, perquè has estat fonamental en l'organització d'aquesta trobada de DEMPEUS.
(Des de "La ratera" agraeixo també de manera especial la redacció d'aquesta crònica al company Artur i la companya Àngels)




[+] Llegir més

FES- TE comunista ! a la FESTA comunista.



Quan aquestes notes vegin la llum, o millor puguin ser vistes, impreses sobre el paper de l’Avant 979 serem ja a la Festa 2009 dels i de les comunistes de Catalunya. Serà prop del 19 de juny i haurem superat una nova cursa d'obstacles electoral, amb algunes esbatussades, ensurts i esgotaments. Més o menys com sempre, encara, a ca els i les comunistes. Tampoc faig d’oracle agosarat pel fet d’ escriure això a finals de maig.
I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu ? Masoquisme ?, us preguntaran . Doncs NO.
M’explicaré tot aprofitant unes reflexions que havia anat lligant per a la meva Ratera del mes en curs i que no trobareu a la contraportada doncs aquest noble espai és dedicat al Programa de la Festa. Un desnonament excepcional plenament justificat i honorable que celebro i comparteixo. Tanmateix no podré evitar de deixar alguna rateta camuflada, mig amagada, dins el present escrit que dedico solidàriament a La Festa, La nostra.
Vagi doncs pel davant un convit sincer i descarat a venir amb els i les comunistes, a compartir, a sentir, a debatre, a moure’s, a lluitar, a gaudir, a ballar i a ballar-la amb els i les comunistes,… catalans si sou a Catalunya, de tot arreu si sou d’arreu, que la nostra militància és i serà nacional, internacional i internacionalista.
I perquè ? “Què en trauré jo a canvi * ?” us seguiran preguntant ara ja una mica més escèptics. * Noteu estimats i estimades la rata amagada darrera la pregunta plantejada com quelcom de lògic, d’innocent i de normal quan ja ve prenyada de verí mercantil i de contravalors de canvi…
La resposta des de les nostres posicions ideològiques és tan diversa com ferma, plural i ben sustentada.
En primer lloc perquè una Festa és una Festa i una estona d’esbarjo i faràndula ja tocaria… Passar-ho bé vol dir gresca i xerinola, i per a nosaltres feina i suors per organitzar-ho tot, renunciar a la platja I la costellada i en canvi incorporar la família més propera i més dòcil a la nostra activitat. Però també és seure a menjar, beure, i xerrar…sobretot xerrar. Entre amics, amigues, companys i camarades que ens veiem de campanya en campanya, poc en la dita vida regular* partidària (* regular aquí vol dir regular: ni bona, ni dolenta), als actes de la Fundació Pere Ardiaca i algun cop- malauradament masses- als tanatoris. I és que, vagi per dAvant: ens veiem poc, ens escoltem poc, ens contactem menys… i en els temps que corren l’única defensa és fer pinya… i captar i difondre nous pinyons. Com ens ensenya la mare biologia en medis difícils i hostils : fer closques en defensa de l’ ADN nuclear i expandir contaminacions i tota mena d’efluvis, miasmes i de convits a la sana promiscuïtat- intel•lectual i política al menys -. I fer-ho a la plegada. Que si un virus maleït ho pot fer; com no haurem de poder fer-ho nosaltres que tenim més resistència que les pedres i més determinació i continuïtat que els motors diesel ?. Nosaltres que hem sobreviscut a mil i una garrotada, que com més va més raó tenim i més falta fem, junt amb molts i moltes, per alliberar l’espècie humana dels nous i vells explotadors. Nosaltres que hem estat capaços d’aplegar les lluites vitals de joves i vells, de dones i d’homes, de blancs de pell i de mestissos, d’obrers i estudiants, de maltractats/des i patidors, d’ explotats/des i precaritzats/des, de mileuristes i d’aturats, de sense papers i empaperats, de malalts i de sans que no es troben bé, de gents i persones a la fi sotmeses, totes i amb més o menys consciència de percepció, a la barbàrie capitalista.


En segon lloc: perquè en ajuntem I aixì practiquem el molt necessari i intel•ligent i nostrat exercici de compartir, socialitzar, posar en plural, debatre en obert, dir i escoltar i també pensar, entre persones que han decidit d’una o altra manera vincular-se al nostre pensament a la nostra proposta de vida i d’acció. Nosaltres que sabem que no hi ha resposta individual, que pots resistir i oposar-te a l’allau neoliberal i depredador però que les alternatives hauran de ser col•lectives. Que sabem, o volem saber, respondre en coral als malestars i les denuncies i entregar-nos a les reivindicacions justes i legítimes. Que sabem com et pots enrabiar per haver emmalaltit o haver caigut en la batalla quotidiana però que no hi ha mascareta individual que et salvi i que l’única lluita sàvia és la d’ enrolar-te per a prevenir i canviar les bases, des de i dins el col•lectiu. En definitiva per gaudir de persones i companys/es excepcionals, comunistes, rojos, roges...
I en tercer lloc: per gaudir del fet d’estar per casa. Per propiciar un espai i un temps, ni que siguin petits, on treure’ns les cuirasses, les sabates ortopèdiques, les auto- defenses, la desconfiança ambiental que ens han fet aprendre, i on aparcar la por que ens volen a tot allò desconegut que ens envolta i a totes les mil i una agressions en cadena que cada dia i moment anem superant. Un estar a casa de tots i de totes “si és que hi ha casa d’ algú”, un respir, un parèntesi, una ocasió on poder, a la fi !, ser amable i dedicar una paraula afectiva al teu entorn sense avergonyir-nos de tenir sentiments “humans” envers els altres, encara, i ni que siguin en positiu… i estalviar-nos aquet to massa instal•lat d’eixuts,d’ aspres, de durs, d’ inflexibles, i enfadats massa lluny dels cors que bateguen. El sistema capitalista promou el JO tancat, en tot cas i com a màxim amb el MEU Deu, el JO posat d’esquenes, hermètic, blindat, cuirassat, desconfiat, rancorós…individualista, egoista.
Nosaltres, just a l’inrevés, promovem el tacte i el contacte, els sentits, els sensoris, els sentiments, el benestar i el goig, l’alegria, l’amistat, la solidaritat, l’optimisme, la diversitat, la paraula, la música, l’art, la bona cuina, l’esperança i algun toc de melangia, el bon riure i alguna llàgrima, la família inclusiva, el treball gratificant, l’orgull de classe, la senyera quadribarrada i la tricolor, i tots els colors – el roig molt inclòs, mirar-nos als ulls, el donar-nos la ma,...
A la fi una trobada excepcional : d’humor i de l’amor. Comunistes, sí. I què ??
Això és Avant i això és la Festa. Què vens ??

Toni Barbarà




[+] Llegir més

Comunicat d'ACAF: Poc a poc, anem avançant!



Solidariament, és un plaer sumar-me a la difusió, des d'aquesta meva i vostra Ratera, de la nota que ha fet pública ACAF sobre les darreres notícies pel que fa al desenvolupament de la resolució que ha de permetre millorar de forma substancial les persones afectades de Fibromiàlgia, de Síndrome de Fatiga Crònica i també aviat de Sensibilitat Química múltiple. Des de ACAF,carregats de raó i d'autoritat moral dieun el següent:

Gràcies a tu!

POC A POC, ANEM AVANÇANT!

Avui hem sabut d'una campanya informativa i de l'edició d'un opuscle informatiu per part del Departament de Salut pel que fa a l'atenció de la FM i la SFC a la Regió Sanitària de Barcelona (per començar, suposem).

Considerem que aquest fet ja suposa un avenç respecte al que havíem tingut fins ara, i en destaquem el recull que es fa dels continguts de la Resolució Parlamentària 203/VIII que va aconseguir-se gràcies al treball de totes i tots vosaltres.

És clar que la sensibilització dels professionals de la salut no pot aconseguir-se d'un dia per l'altre, però aquesta campanya està en la línia que feia falta (si bé sempre pot demanar-se més concreció, alguns matisos, alguna correcció i necessàries millores).

A partir d'ara serà molt important anar fent el seguiment de tot plegat. Del que passa als CAPs quan un pacient es visita pel metge de família; quan demana la derivació a una unitat hospitalària; i, finalment, quan sigui derivat als especialistes. I, si en aquest procés, alguna cosa no presenta un funcionament prou correcte, llavors els pacients haurem de fer les queixes pertinents (per escrit, a atenció a l'usuari, fent arribar còpies de les queixes a les associacions).

Tot seguit, els enllaços a la pàgina informativa de CatSalut i a la guia o opuscle informatiu:

http://www10.gencat.net/catsalut/rsb/fibromialgia/

http://www10.gencat.net/catsalut/rsb/fibromialgia/atencio_fibromialgia_SFC.pdf

Totes i tots, cal que seguim vetllant per a un veritable compliment de la Resolució.

Salutacions cordials.



Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia (ACAF)
Entitat membre de la Federació Catalana per a la FM i la SFC
E-mail: acaf-oficina@fibromialgia-cat.org
Tel.: 639.007.013
Web: www.fibromialgia.cat / www.fibromialgia-cat.org




[+] Llegir més

Tres qüestions fonamentals sobre la "Llei de Salut Pública"


Considerado como uno de los proyectos más ambiciosos de la Sanidad catalana actual, la consejera de Salud de Cataluña, Marina Geli, explicó el funcionamiento y la estructura del nuevo modelo de Salud Pública en esta comunidad en la Real Academia Nacional de Medicina, ante numerosos académicos y representantes del sector médico, entre los que se encontraba el presidente de la OMC, el doctor Rodríguez Sendín:
http://www.medicosypacientes.com/noticias/2009/06/09_06_01_marina_geli

Publicat a la Revista "Médicos y Pacientes" de la OMC a Madrid,a 1 de junio 2009 (medicosypacientes.com)...per qui vulgui llegir com s'explica davant els foros acadèmics de l'Estat i el mateix presidente de l' "Organización Médica Colegial"


La Consellera Marina Geli anuncia a bombo i plateret que pensa tenir aprovada per aquest estiu la Llei de Salut Pública. No sabem quin és el text que en aquest moment s'apropa més a la versió definitiva (desprès de sentir totes les persones expertes i les entitats socials cridades a donar la seva opinió, però com a Dempeus per la salut pública sí voldríem remarcar tres punts que semblen essencials:

1.- Que cada vegada que es menciona com a “proveïdor” una empresa externa o “tercera” entenem que s'està parlant d' externalització i nosaltres demanem que digui: empresa proveidora que ha de ser preferentment pública, o si més no, del "tercer sector". En qualsevol cas, entenem que ha de ser una empresa no mercantil, és a dir: SENSE AFANY DE LUCRE.

2.- Que cada cop que parla de “Participació”, nosaltres demanem que digui: PARTICIPACIÓ SOCIAL, sense la qual no es pot parlar de SALUT PÚBLICA, i que ha de permetre i garantir la màxima transparència i la possibilitat de CONTROL per part de la ciutadania organitzada, mitjançant associacions i entitats socials. Les posteriors disposicions normativas i de reglamentació territorial han de preveure la incorporació de suficients i acreditats representants de la societat civil organitzada i dotats de capacitats consultives i dispositives, i no ser tan sols receptors d'informació...

3.- A més, perquè la Llei no es quedi en les seves disposicions positives en una mera declaració d'intencions, en paper mullat sense recursos que les facin efectives, caldrà que els Pressupostos de la Generalitat continguin les partides necessàries, en la seguretat que les inversions en promoció i prevenció de la salut són demostradament rendibles, tant des d'una perspectiva econòmica i social com (de manera especial) en termes d'equitat i disminucio de les desigualtats.

Per tant, volem fer ben explícita la nostra concepció fonamental de que els RECURSOS PÚBLICS han de ser emprats en SERVEIS PÚBLICS, i no "distreure's" en circuits de mercat, privats o externalitzats.

No ens agradaria gens que d'aquesta Llei --en lloc d'eliminar-- donès peu a una més gran privatització del sector de la salut, i en canvi, aquelles disposicions que poden significar una millora quedessin en paper mullat, en un nou intent de burlar la sobirania del Parlament.... perquè, ja que hi som, Consellera: què hi ha del compliment de la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya per a un millor tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica????




[+] Llegir més

RESPONSABILIDAD DEL MERCADO EN LAS ENFERMEDADES. Irresponsabilidad del mercado en la salud.


Este título parodia el original que Àngels utiliza en su post que reproduzco más abajo. Como en su día nos explicaba Samir Amin en las jornadas de la Fundación Pere Ardiaca, hoy el neoliberalismo nos presenta como mercado amable y seductor sus peores intenciones de predación social escondidas tras una sonrisa y un lenguaje reformateado a la medida de sus mentiras.
Excelente serie de artículos los publicados en el blog de "Dempeus" (Elena) y que, junto con el de la amiga y maestra Àngels Martínez Castells – Punts de Vista - son ya una referencia obligada para muchas y más personas que seguimos y aspiramos a una salud pública como tal y como es debido. Con el rigor y el soporte científico que dais, a partir de textos de la OMS i/o de otras instituciones incuestionables vais confeccionando un verdadero dossier de alta calidad y de más oportunidad que podría devenir en la documentación de base para una/as jornadas de debate abiertas y participativas donde producir más y mejores argumentos en defensa del sistema público de salud, y contra la su parasitación por parte del insaciable sector privado i la mercantilización salvaje de las atenciones sanitarias. Celebro que prosperen algunas ideas, tan básicas como fundamentales a la hora de explicar y de hacerse entender. Evocando algunas que ya empiezan a resultar clásicas: -No es co-pago sino RE-pago, ya lo hemos pagado – La sanidad puede ser pública o privada pero la salud es SIEMPRE pública – Las cosas de la salud son demasiado importantes para dejarlas, solo, en manos de lo profesionales sanitarios – Lo que llaman sistema MIXTO, híbrido o complementario no es más que privatizador y parasitario – Que TODAS les enfermedades/ patologías tienen una triple sustancia: biológica, psicológica y social - Que la llamada “evidencia científica” mediante pruebas exploratorias imágenes o analíticas resulta finalmente secundaria y en función de cada momento y desarrollo de su estudio científico, pero en cualquier caso per debajo de la “EVIDENCIA CLÍNICA”, es decir de aquello que siente y percibe la persona enferma - Que promover salud es promover justicia social, desarrollo, bienestar, democracia y solidaridad. - Que no hay escapatoria individual y solo el abordaje social y colectivo puede aportar soluciones reales. Que el primer tratamiento en geriatría es una pensión suficiente – Que el trabajo nunca es neutro en salud: la genera o la destruye- Que además de aspirar y luchar hasta el cumplimiento del derecho a la salud, universal, público y de calidad, muchos y muchas añadimos que la vida humana y su desarrollo ha de garantizar también vivir y morir con DIGNIDAD. Y así largo y tendido… Sigan, sigan leyendo y Salud !

En base a los Fundamentos científicos de las intervenciones aportados por la Comisión sobre Determinantes Sociales de la Salud de la OMS sobre la responsabilidad del mercado en la salud, podemos leer:

"La salud no es un producto comercial. Se trata de un derecho y de un deber del sector público. Por ese motivo, los recursos destinados a la salud deben repartirse de forma equitativa y ser universales. Hay tres cuestiones importantes que están relacionadas entre sí. En primer lugar, la experiencia muestra que la comercialización de bienes sociales esenciales, tales como la educación y la atención médica genera inequidad sanitaria. La prestación de tales bienes sociales esenciales ha de estar regida por el sector público, y no por la ley del mercado. En segundo lugar, el sector público ha de tomar las riendas para poder garantizar una reglamentación nacional e internacional eficaz de los productos, actividades y circunstancias que perjudican la salud o generan desigualdades sanitaras. Estos dos imperativos conllevan un tercero: la evaluación periódica y competente de los efectos de la equidad sanitaria de todas las políticas formuladas y de la regulación del mercado debe institucionalizarse a nivel nacional e internacional.

La Comisión considera que determinados bienes y servicios, tales como el acceso a agua potable o a la asistencia sanitaria, forman parte de las necesidades básicas del ser humano y la sociedad. Dichos bienes deben estar a disposición de todo el mundo, con independencia de su capacidad de pago. Por tanto, en estos casos, ha de ser el sector público, y no el mercado, quien garantice una oferta y un acceso adecuados.

Para garantizar el suministro de bienes y servicios esenciales para la salud y el bienestar, como el agua, la atención de salud y unas condiciones de trabajo dignas, y controlar la circulación de los productos perjudiciales para la salud (como el tabaco y el alcohol) el sector público ha de tener un firme liderazgo. Muy a menudo las condiciones laborales y de trabajo --en muchos países, ricos y pobres-- son desiguales, insalubres, peligrosas y generan explotación. Habida cuenta de la importancia de disfrutar de buenas condiciones laborales y de trabajo para tener una población y una economía saludables, el sector público ha de tomar las riendas a la hora de garantizar el cumplimiento progresivo de las normas laborales internacionales y apoyar el crecimiento de las microempresas.(...)

La función directiva del sector público no elimina la responsabilidad y la capacidad de otros actores: la sociedad civil y el sector privado. Los actores del sector privado son influyentes y pueden contribuir en gran medida a la equidad sanitaria mundial. No obstante, hasta la fecha, iniciativas como las emprendidas en el marco de la responsabilidad social empresarial han tenido un efecto real limitado. Es posible que la responsabilidad social empresarial sea una vía eficaz para avanzar, pero hacen falta datos concluyentes que lo demuestren (...)".

Y desde la sociedad civil, formando parte de la organización Dempeus per la salut pública que defiende el sector público de salud, quisiera añadir que no sólo coincido con la Comisión sobre Determinantes Sociales de la Salud en que NO hay datos sobre la eficacia del sector privado, sino que cada vez son más las pruebas --procedentes de todo el mundo donde se produce la privatización de la salud-- que abundan y demuestran todo lo contrario.

Ver, al respecto:
Industria farmacéutica privada y salud pública
Ley Bachelot: el ataque a la salud en Francia
Consecuencias de la privatización sanitaria.
Les polítiques privatitzadores de salut fan pudor!


[+] Llegir més

Una de mafiosos...


Con permiso de la amiga y compañera Àngels Martínez Castells, le usufructo uno de sus posts de Punts de Vista. El paralelismo entre las mafias del siglo pasado y las maneras de los nuevos jerifaltes postmodernos y caposos a la vez, me parece tan sugerente que solo puedo sumarme a su difusión.
Le he hecho el siguiente comentario: "No odies a tus enemigos. Intenta pensar como ellos. Solo así podrás vencerlos"...palabras del sabio e implacable Don Vito Brando- Corleone a uno de sus hijos.
Manos a la obra:¿qué cosa les jode más a los capos reunidos en el Hesperia ? Que se sepa publicamente de sus marrullerias infectas disfrazadas de negocios respetables.
Ergo: gracias Àngels. Que siga la publicación y difusión de esa timba...yo ya me apunto a reproducirlo en mi blog.
..que los Corleone eran unos benditos al lado de estas piezas postmodernas. Salud !!! Toni Barbarà

Gracias Àngels y gracias a los comapñeros/as generadores de la noticia. Mas Salud !! Y LA República !!

El día 22 de diciembre de 1946 en el Hotel Nacional de La Habana (Cuba) tuvo lugar un encuentro crucial de todos los capos mafiosos de los Estados Unidos y de aquellos que se ocupaban de sus negocios en la Isla.

Este encuentro fue organizado por il consigliere (consejero) de la mafia Meyer Lansky, quien había creado en la Isla por aquel tiempo grandes lazos entre el crimen organizado y el binomio político Grau San Martín-Fulgencio Batista, auspiciándoles una base sólida para los lucrativos negocios de la mafia en la isla. Lucky Luciano, Anastasia, Costello, Genovese, Lucchese y Bonano se encontraban entre los asistentes.

El próximo 26 de mayo de 2009 en el Hotel Hesperia de Madrid, entre las 9:00 y las 20:00 horas, tendrá lugar la conferencia “Evolución y futuro próximo de las Infraestructuras Sanitarias en España” (Conozca los Planes de Actuación en materia sanitaria de las principales Comunidades Autónomas)

A esta conferencia están invitados como ponentes (lo de invitados es un decir, ya que supongo que todos habrán pasado previamente, de una u otra forma, por caja) los consiglieri de Sanidad de las comunidades autónomas de Madrid, Valencia, Murcia, La Rioja, de la Junta de Castilla y León y del Gobierno Balear.

Como ya sucedió en el Hotel Ritz, el 23 de septiembre de 2008, por 1.190 euros + 16 % IVA, los empresarios asistirán a una nueva conferencia en la que les invitarán a tomar parte del lucrativo negocio en el que están transformando la Sanidad Pública.

Comparando esta reunión político-empresarial con la reunión del hotel Nacional de Cuba, entenderán que nos falta el mafioso. A Juan José Güemes le hemos llamado mago (en referencia a como hace desaparecer las camas de los servicios de Urgencias de los hospitales), le hemos visto en algún cartel caracterizado como pirata (a lo Jack Sparrow) o como Pinocho. Hoy, desde aquí, me permito la libertad de llamarle mafioso, al menos etimológicamente hablando.

La hipótesis más usual, con respecto al origen de la palabra mafia, es que procede del vocablo árabe mahya, que significa "bravuconería, arrogancia, fanfarronería, vanidad, petulancia, chulería"… Coincidirán conmigo en que de todo esto nuestro consejero va sobrado…

PD: Nos vemos el 26 de mayo, a las 9 de la mañana, en el Hotel Hesperia de Madrid… Usted dentro… Nosotros fuera.

Fuente: Goteras en la azotea

Visto en Boletín Informativo de la Sanidad Pública



(Ver el programa del curso)

Nota de la redacción del Boletín Informativo de la Sanidad Pública: Nosotros a la interesantísima información de Goteras en la azotea sumamos una capciosa pregunta ¿Qué pinta en una reunión de la derecha cavernaria un Consejero que se dice socialista? Aunque claro la respuesta seguramente esté en Son Espases, promete como el Conde de Romanones lo que haga falta para las elecciones y cuando ganes -en versito inconcluso- te lo pasas por el forro de los …. Se cuenta se dice que el mencionado conde en un pueblo andaluz prometió a los lugareños que si le votaban tendrían un puente. Algún lugareño le hizo observar que no tenían río. El señor conde que tenía más conchas que un galápago dijo con gran agilidad: No importa … mañana mismo teneis un río. Lo dicho….

Nota de la redacción de Dempeus: Sorprende que no salga en la foto la Consellera Geli, dados los tiempos de privatización y vuelta a la carga con el copago (repago) que soplan por Catalunya.

[+] Llegir més

Programa de Salut d’ICV- EUiA a les Eleccions Europees de 2009


Reprodueixo aquí algunes de les propostes dins l’àmbit de la Salut, presentades, debatudes i acceptades al Programa d’ICV/EUiA per les properes Eleccions Europees de 7 de juny de 2009.
En la Jornada- Convenció programàtica celebrada per la Coalició, dissabte 16 a l’Hotel Apolo de Barcelona i dins del Bloc 2: Una Europa de drets per a tothom, apareix l’ Eix 10 : Per garantir el dret a la salut pública.
Ja en el document programa original hi figuraven diversos punts com ara: “fomentar que els governs dissenyin i apliquin polítiques que tinguin en compta la perspectiva de salut…” (172), “a establir mecanismes per fomentar una planificació urbana centrada en salut…” (173), o “a fomentar polítiques per frenar el canvi climàtic…” (174).
També “Incloure indicadors de salut en les avaluacions de polítiques no sanitàries de la UE” (175) i “incloure la salut com àrea de subvenció explícita en línies de suport econòmic” (176), igual que “fomentar estudis d’avaluació de l ’impacte en la salut…” (177), fomentar bones practiques..” (178), “fomentar inversions en serveis i programes en salut sexual i reproductiva” (179) i “promoure la millora de capacitació dels professionals….” ( 180)
Però en el curs de la Jornada s’hi han incorporat una sèrie de punts substancials i en la línea de reflexió, proposta i intervenció de diversos moviments i col•lectius, i molt especialment dels preconitzats per DEMPEUS per la Salut Pública. Així el document final n’ha resultat notablement enriquit qualitativament i quantitativa. Veieu resultats:
Punt NOU, INCORPORAT.- No s’ha de separar la promoció de la salut i la prevenció de les malalties dels aspectes curatius com succeeix ara, sinó que cal oferir a tota la població europea la garantía de cobertura sanitària universal, global, gratuïta, a càrrec dels recursos públics i com a prestació de sistemes públics sanitaris, i amb la participació democràtica de la ciutadania en el funcionament dels serveis sanitaris.
Altre Punt NOU.- Fomentar que els governs, i la mateixa U.E. mitjançant els seus organismes i capacitat legislativa, garanteixi el caràcter públic de titularitat, finançament i gestió, d’accés universal, gratuït i de qualitat, dels respectius Sistemes Públics de Sanitat i Salut a cada país membre. Tota persona resident, ciutadana o present a Europa ha de tenir accés a l’atenció sanitària digna i recollida en els drets a la salut de la Carta de Drets Humans de les NN.UU., i per a una tal cobertura ha de disposar de la xarxa pública que cada Estat ha de sostenir i garantir.
Altre Punt NOU.- També ens posicionem en la direcció d’impulsar una Directiva Marc europea que garanteixi el dret a la salut a través de la xarxa pública. Una Directiva que reguli, controli, limiti i impedeixi si s’escau la utilització de la salut humana com una mercaderia subjecta a les lleis del mercat i la competència sense més. Ens pronunciem també contra la “Privatització” de la salut i la sanitat.
Altre Punt NOU.- Reivindiquem la necessitat d’impulsar més i millors polítiques actives en la direcció d’anar eliminant les desigualtats en termes de salut, tant des de consideracions de gènere com d’estatus social o econòmic, com de país d’origen. Impulsarem totes les experiències que representin una major participació social, associativa i ciutadana en objectiu i control de qualitat democràtica de la salut i donarem el nostre suport a les actuacions polítiques i socials que tractin com a base de la salut col•lectiva les condicions “determinants” i causals en aquesta salut: el treball i les seves condicions, el medi, la classe social i nivell econòmic, l’ urbanisme i l’habitatge, la cultura, els estils de vida, etc.
I encara Altres Punts NOUS.- Reclamarem de les autoritats sanitàries i socials de tots els governs i de la mateixa U.E. accions efectives per tal d’abordar amb una concepció necessariament multidisciplinària i transversal, l’emergència de noves patologies complexes i encara sense un definitiu estudi etiològic ni terapèutic però que, justament per això, suposen un extraordinari patiment per part dels ciutadans i ciutadanes afectats. En són exemples paradigmàtics la Fibromialgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i/o la Sensibilitat Química Múltiple.


Coordinar les polítiques sanitàries dels països de la U.E. per oferir atenció sanitària de qualitat a tota Europa, en tres dimensions: la promotora de la salut, la preventiva i la curativa.
Impulsar, i intentar assolir, una necessària regulació a escala europea d les dites “ciber- addiccions” o altrament de les conductes addicctives mitjançant pantalles i per tant de joc o relació “no presencials”, pel que suposen de noves patologies en forma de ludopaties i de trastorns de conducta especialment agressius en adolescents.
Fomentar la participació democràtica de la població en el funcionament i determinació dels objectius dels sistemes sanitaris, amb especial èmfasi en el nivell d’atenció primària de salut. Afavorir l’educació per a la salut a les escoles.
Es passa a un altra Eix, l’ 11,: Una Europa de Drets i llibertats sexuals…
Penso que amb aquest redactat definitiu la Coalició ICV/EUiA ha fet realment els “deures” i que presenta un Programa europeu que en matèria de Salut em gratifica personalment i col•lectiu d’una manera digna de destacar.
Es reconeix i valora en aquest text la dedicació, les hores de feina i el molt amor i interès que han esmerçat en aquestes qüestions amic si amigues de la Salut i la Sanitat pública. La ciutadania serà ara, o no, receptiva a un tal esforç però els reptes queden definits. Si demà Europa esdevé una mica més saludable, democràtica, sostenible, igualitària, solidària, social, justa, també ho serà mercès als grans de sorra del grup de persones de DEMPEUS, i amics i amigues. A l’Àngels, l’Elena, la Lucía, el Joan Ramón, el Sergi i el David, el Mario, la Cristina, la Rosa, la Montserrat, a tota la gent d’ EUiA a tota la gent de la I.L.P. del Parlament de Catalunya, a tants amics i amigues... Gràcies !!
Toni Barbarà

[+] Llegir més

MANIFIESTO 12 DE MAYO DE 2009


Manifest 12 de maig de 2009
Amb motiu del dia mundial dels pacients afectats de Fibromiàlgia (FM), Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) i Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple (SSQM), el proper dimarts 12 se maig, la Clara Valverde, presidenta de la Liga SFC i membre de "Dempeus per la salut pública", ens ha enviat el manifest d'enguany:

--------------------------------------------------------------------------------

COLECTIVO DE AFECTADOS DE FIBROMIALGIA,
SÍNDROME DE FATIGA CRÓNICA Y SÍNDROME DE
SENSIBILIDAD QUÍMICA MÚLTIPLE

“PACIENTES EMERGENTES,
MANIPULADOS E IGNORADOS”

--------------------------------------------------------------------------------

Año tras año, las asociaciones de Fibromialgia (FM), Síndrome de Fatiga Crónica (SFC) y Sensibilidad Química Múltiple (SSQM), hemos presentado manifiestos haciendo patentes nuestras necesidades a los responsables políticos y al conjunto de la sociedad.
Han pasado casi 20 años desde que se establecieron los criterios diagnósticos de estas enfermedades y hemos avanzado bien poco en España respecto a otros países.
La FM, el SFC y el SSQM siguen siendo tres patologías de alto coste económico para la sanidad pública, para las economías familiares y para la sociedad en su conjunto, sin que por ello se haya resuelto ni paliado el problema de los enfermos. Bien al contrario, los afectados se encuentran en una situación de desorientación y desprotección jurídica.
A pesar de la creación de algunas unidades de fibromialgia –aún insuficientes- en el Estado Español, son muchos los pacientes que tras acudir a ellas nos cuentan su impotencia frente a la falta de comunicación con los profesionales de la salud que les atiende, la falta de comprensión y la aplicación de unos tratamientos que no están teniendo los resultados esperados. Consideramos que los gastos que se están generando para paliar estas enfermedades no se encuentran en estos momentos bien orientados.
No existen mecanismos suficientes de actualización y de formación continuada en relación con las novedades científicas relacionadas con estas patologías, por lo cual la información que va llegando a los servicios de Atención Primaria queda rápidamente obsoleta.
Se dispone de nuevos conocimientos, pruebas y evidencias científicas que han dejado sobradamente demostrado el origen orgánico de la Fibromialgia, SFC y SSQM. Sin embargo, muchos pacientes siguen siendo tratados como enfermos psicógenos y se debe acabar con este estigma.
Las personas afectadas por el Síndrome de Fatiga Crónica, siguen en su gran mayoría sin disponer de unidades de referencia, salvo el Hospital Clínic de Barcelona, que en estos momentos sólo está recibiendo a pacientes de la zona Barcelona Sur, un gran paso hacia atrás respecto a la situación anterior.
En cuanto a los afectados por el Síndrome de Sensibilidad Química, además de todo lo anterior, la situación es aún más catastrófica, ya que ni tan siquiera es reconocido como enfermedad común por la Seguridad Social.
Pero… ¿Qué sucede cuando aún y a pesar de esta situación un paciente está diagnosticado de los tres síndromes? Cada una de estas patologías recibe un tratamiento diferente desde una especialidad distinta y en ocasiones se producen incompatibilidades. Un enfermo de Sensibilidad Química Múltiple presenta generalmente intolerancia farmacológica, por lo que tratarle de FM y de SFC es aún más dificultoso.
Creemos que se debe empezar a corregir de forma URGENTE la situación de indefensión en la que se encuentra este colectivo.


Desde aquí solicitamos a los poderes públicos responsables de sanidad, bienestar social, trabajo, justicia y medioambiente los siguientes puntos:
1.- Que todos los profesionales de la salud en ejercicio estén obligados a realizar cursos de actualización respecto a estas enfermedades emergentes: FM, SFC Y SSQM.
2.- Que los médicos de atención primaria tengan conocimientos, capacidad y autoridad para poder diagnosticar un posible cuadro de FM, SFC Y SSQM y derivar al/los especialista/s correspondientes.
3.- Que se incluyan en los planes de estudios de las ciencias de la salud, derecho, trabajo social y ciencias del medioambiente estas tres enfermedades emergentes.
4.- Que se formalice la especialidad médica de medicina ambiental y técnicos sanitarios en salud y medioambiente.
5.- Que se creen unidades multidisciplinares en cada una de las comunidades autónomas formadas por especialistas en medicina interna, inmunología, medicina ambiental, reumatología y cualquier otra especialidad necesaria para el tratamiento de estas tres patologías en lugares adaptados para estos pacientes.
6.- Que se realicen sistemáticamente a todos los pacientes de FM, diagnósticos diferenciales de SFC y SSQM, debido a la alta prevalencia de casos que se están dando donde coinciden las tres patologías en un mismo paciente, aún después de muchos años del diagnóstico inicial de FM. Es de sobra conocido el dolor que puede llegar a provocar la Fibromialgia, la fatiga crónica que no se recupera con el descanso del Síndrome de Fatiga Crónica y el aislamiento y desregulación multisistémica que produce en el organismo el contacto con los químicos a los afectados por el Síndrome de Sensibilidad Química. Esto se agrava cuando concurren uno o más síndromes en un mismo paciente.
7.- Que se informe debidamente a todos los profesionales de salud en ejercicio o que vayan a ejercer, de que la FM, el SFC y el SSQM no son enfermedades psiquiátricas o de origen psicógeno, sino que, al igual que otras enfermedades crónicas, pueden generar alteraciones anímicas que serán mucho menores cuanto más apoyo, comprensión y escucha encuentre el paciente en su entorno.
8.- Que se concedan cuantas bajas laborales sean necesarias para permitir la reinserción laboral del paciente.
9.- Que se concedan adaptaciones a puestos de trabajos para que estos pacientes puedan desarrollar una vida laboral digna.
10.- Que se concedan cuantas invalideces sean necesarias cuando el paciente ya no tenga capacidad para desarrollar una vida laboral, sin necesidad de acudir a los tribunales de justicia.
11.- Muchos pacientes son relativamente jóvenes y no han tenido tiempo de cotizar. Por este motivo, creemos que es imprescindible establecer medios para que puedan percibir un salario mínimo que les permita una vida y unos cuidados adecuados.
12.- Que se concedan los grados de minusvalía que correspondan en cada caso, valorando de forma justa la incapacidad física que resulta de padecer uno o varios de estos síndromes.
13.- Que se concedan ayudas para la dependencia a aquellas personas que demuestren tener un grado de incapacidad y necesidad de ayuda domiciliaria.
14.- Que se habiliten dependencias en todos los centros sanitarios para poder atender a enfermos de SSQM, ya que son lugares altamente tóxicos para estos pacientes.
15.- Que se realicen las reformas jurídicas pertinentes para reconocer tanto desde la invalidez, como desde la minusvalía, como desde la dependencia la FM, el SFC, y el SSQM.
16.- Que se cree un Centro Nacional de Recuperación y Tratamiento Especializado para enfermos de SSQM que viven en situaciones extremas, con todos los requisitos que estos pacientes necesitan en un lugar ambientalmente limpio.
17.- Que los enfermos de FM, SFC y SSQM puedan acceder a ayudas, subvenciones y exenciones fiscales para las adaptaciones o cambios de viviendas necesarios.
18.- Que se realicen las reformas jurídicas necesarios en relación con el medioambiente y el entorno social, para proteger al máximo la salud de las persona afectadas por SSQM.
19.- Que se financien por parte de la sanidad pública todos los elementos y técnicas/cuidados auxiliares que facilitan la adaptación en la vida cotidiana de estos pacientes: bastones, bastones-sillas, mascarillas con filtros, purificadores, recambios de filtros de los purificadores, silla de ruedas, fisioterapia, ejercicios de rehabilitación, terapias complementarias, medicación especializada, etc.
20.- Que se destinen espacios ambientalmente limpios para la construcción de viviendas para enfermos ambientales y sus familias, como es el caso de los afectados por el SSQM.
20.- Realizar estudios epidemiológicos actualizados sobre estas tres patologías: FM, SFC Y SSQM, teniendo en cuenta la incidencia de solapamiento de cualquiera de ellas.
21.- Que se potencien nuevas líneas de investigación en FM, SFC y SSQM, interactuando con grupos de investigación internacionales que ya han demostrado sus conocimientos al respecto.
22.- Que se prohíban las segundas opiniones médicas a distancia sin el acto presencial del médico-paciente cuando se trata básicamente de diagnósticos clínicos, como es el caso de estas tres patologías.
Es evidente que nos encontramos ante un colectivo importante en una situación de desprotección, donde se conculcan de forma grave y reiterada los derechos elementales que nos otorga la Constitución como ciudadanos de este país. Por estas razones, rogamos a la Ministra de Sanidad que dé traslado de este manifiesto a las autoridades competentes y tome las medidas pertinentes. Es apremiante que los responsables de esta situación emitan las instrucciones oportunas con el fin de paliar los daños físicos, psíquicos, morales, familiares, sociales, económicos, laborales y jurídicos que vienen soportando los enfermos de Fibromialgia, Síndrome de Fatiga Crónica y Sensibilidad Química Múltiple.
ECXMA. SRA MINISTRA DE SANIDAD Y POLÍTICA SOCIAL. DÑA. TRINIDAD JIMÉNEZ.-



[+] Llegir més

LA GRIP DE MOCTEZUMA


Patim novetats inquietants en el terreny de la salut pública. Una epidèmia (malaltia que en un cert moment afecta a molta població) de grip originalment detectada a Mèxic/ sud dels EE.UU. (a un territori determinat, endèmia) i que ha trencat barreres geogràfiques i està devenint pandèmia (estesa a tot el món).
Estem parlant, òbviament de la grip porcina o la AN1H1 en la seva nomenclatura virològica, o com han acordat dir-ne els mitjans, la “nova grip”. Cada hora i dia que passa rebem notícia de l’increment de casos confirmats aquí i allà.
Tanmateix aquest tipus d’història no és exactament “nou”, i disposem de diversos antecedents, des de la grip “espanyola” al 1918 i fins avui, passant per la grip “asiàtica” dels cinquanta, o la més recent grip “aviar”...
O si volem anar més enrere la mateixa venjança de Moctezuma en una aproximació que m’he permès d’anomenar-la la grip de Moctezuma, en referència al sobirà asteca que va donar nom a aquelles malalties que importaven els conquistadors espanyols al retorn de les seves malifetes cristianitzants per Mèxic. Es tractava d’una parasitosi intestinal per amebes o una infecció bacteriana amb aparició de seriosos quadres diarreics i amb complicacions alguns cops severes. Era la resposta incubada i diferida del mític rei indígena a les agressions perpetrades pels deixebles de Cortés, don Hernan.
Sigui quin sigui el nom final, el cas cert és que assistim a una erupció sobtada d’una mena d’infecció vírica de tipus gripal, i ocasionada per un nou tipus de virus identificat com AN1H1. Es tracta d’un virus amb una composició híbrida i mutant a partir de diversos altres virus coneguts com els de la grip porcina, la grip aviar o la grip humana. Però vet aquí que un dia i sense que puguem precisar perquè, es produeix una mescla d’aquests virus i apareix una nova etiologia i un nou mecanisme de transmissió, humana- humana . La malaltia, pel demès, és molt semblada a la grip convencional que coneixem, i també és bàsicament benigna, encara que com en aquella de la que disposem d’estadístiques es confirma que poden aparèixer i han paregut i apareixeran casos mortals. I en medicina encara que la gravetat no sigui alta matemàticament al qui li toca el rebre, li ha tocat, malgrat les estadístiques.

El tema dóna per moltes lectures, i de fet donem aquí com ja efectuades
i gairebé exhaurides la major part d’informacions periodístiques. Tan aquelles més tècnic- mèdiques, com a les antípodes les més sensacionalistes o de premsa groga.
La nostra intenció no és altra que la d’intentar una aproximació en llenguatge entenedor d’alguns elements al voltant d’una situació com la present i de l’alarma social que genera.


Una primera asseveració és la necessitat de considerar el fenomen com inscrit de la coneguda Globalització, que aquí es presenta amb aquesta vessant sanitària. Avui en dia els virus i les bactèries es mouen, també, en avions i transports de gran abast i velocitat. Una altra consideració és com està canviant el sistema immunitari de les persones en funció de múltiples factors mediambientals i medi socials. Disposem d’uns mecanismes de defensa natural que sovint queden superats per noves irrupcions agressives de nous i vells agents patògens que es transformen i alteren en profunditat el fràgil equilibri del ecosistema infecció- immunitat.

En tot cas el que més compta en aquestes hores, on tothom es veu en cor de pontificar, vaticinar, predir, i exercir d’expert microbiòleg, és el que coneixem com “Alarma social”. Els veritables protagonistes de tot l’affaire són els mitjans de comunicació i el tractament que en facin de l’ informació... en la seva mesura, rigor, comprensió, extensió, autocontenció, capacitat d’ arribar i no passar-se....ser, a l a fi, creïbles o no per part de la població. Pensem que és una ocasió excepcional per fer pedagogia de salut, doncs els focus mediàtics permeten combatre les des- Informacions alarmistes i falses tant com la possibilitat d’explicar en clau educadora quines són les conductes i les actituds que cal seguir.
És, per exemple, un moment oportú per recordar, insistir, reproduir aquella reivindicació ja clàssica des de les esquerres i les posicions salubristes de la prioritat de la prevenció i la promoció de la salut pel damunt de la simple posterior curació. Millor prevenir, diu l’aforisme, i a més molt més econòmic en termes d’inversió social de recursos públics i col•lectiu. Els canadencs demostraven com una campanya que ensenyava a protegir amb un mocador ( o la mateixa màniga de roba – no la ma- ) boca i nas en el moment de la tos o l’esternut suposava un estalvi comprovat en evitables síndromes catarrals i infecciosos i dels seus tractaments corresponents.

No és prudent encara tancar pronòstics i menys arriscar prediccions sobre l’evolució probable del brot gripal que ens flagel•la. Tot és massa nou i cal equidistar de la prudència i la confiança en els sistemes de salut, que recordem són coordinats per la OMS, i la seva eficiència en aquells països on són eficients.
El que sí esdevé una certesa és qui en traurà beneficis substanciosos: altra cop l’ Industria farmacèutica. Malgrat no es disposi d’un tractament realment efectiu, si ofereixen medicaments antivírics d’eficàcia relativa i preu/benefici segur. Tothom pot recordar l’últim episodi d’alerta sanitària per pandèmia quan la grip aviar del sud-est asiàtic. En aquella ocasió es van comprar, i pagar, milers d’envasos de fàrmacs pretesament antivirals antigripals, com va ser en el cas de Catalunya que va adquirir (recomanat per l’OMS) de l’ordre de 50.000 tractaments del Tamiflu de Laboratoris Roche, i que romanen emmagatzemats tot esperant la seva propera caducitat. Milions d’euros que no ha servit per a res en no resultar- afortunadament- necessàries mesures de tractament massius. Altra cop estem en la disjuntiva de tractar o no tractar, i com cal fer-ho, i es estem correctament a l’ espera si s’escau de criteris i coordinacions a nivells supranacionals. Si més no els fabricants de materials sanitaris (mascaretes, guants, etc.) han esgotat estocs i es freguen les mans, mentre la població més hipocondríaca, però també la més fràgil i la de més risc objectiu per més indefensa pel seu precari estat general de salut estan patint unes hores de por i d’inseguretat.
Que les desgràcies mai no venen soles, i no hi ha crisi sistèmica com l’actual que no porti i comporti altres penalitats. Aquí al menys sabem que fer: cal tancar files, atendre les directrius de les autoritats sanitàries, no caure en alarmismes absurds i recordar amb una certa dosi d’humilitat que no som ni tan savis ni tan invulnerables com de vegades ens volen fer creure... i que és prudent i saludable, practicar estils de vida prudents i saludables. I esmerçar els recursos de tots i totes al major benefici i prevenció de la salut de la ciutadania.
Toni Barbarà






[+] Llegir més

En els 30 anys d’Ajuntaments democràtics



Divendres 24 d’abril de 2009, un dia desprès de la diada de St. Jordi i un abans del 35è aniversari de la Revolució dels clavells a Portugal, la coalició ICV/EUiA/EPM vam celebrar a un hotel de Badalona (“l’hotel” de Badalona en singular doncs només n’hi ha un, i recentment inaugurat). Una trobada necessariament festiva amb tocs de família, de enyorament i de caliu personal…caliu i frec en totes les seves accepcions. Moltes cares conegudes, algunes gairebé desconegudes per les canes, les amples superfícies alopèciques i les panxetes i els epiplons que comporta el pas dels anys… que ja sabeu “o te ajamonas o te amojamas…”. Tot plegat una estona agradable i amb el regust del que va poder ser, va ser, i no va ser, quan tot era possible. I tanmateix deu n’hi do la capacitat de supervivència i la visualització present de potencials i potencialitats cara a un futur complicat, difícil,i en plena macrocrisi, altra cop en la cruïlla decisòria d’una nova etapa política i social.
Gastronomia irrellevant apart, es van donar una pila d’intervencions incloses les dels caps de files, de la coalició, Jordi Fàbrega (EPM), Jordi Miralles (EUiA) i Joan Saura (IC/V). També vam veure un curt però emotiu vídeo en memòria del qui va ser icona emblemàtica d’aquell PSUC, d’en Toni Farrés alcalde de Sabadell.
Us passo ara i aquí la meva intervenció, doncs també vaig tenir el plaer i el privilegi de parlar en el acte, dins la tongada d’intervencions dels veterans i veteranes municipalistes de la collita del 79.
Prèvia reclamació d’una mica de silenci utilitzant l’estratagema paracientífica de comentar que parlar amb la boca plena suposa un alt risc d’ennuegament, i un cop compromès a ser estricte i disciplinat amb els tres minuts de temps concedits, vaig enfilar discurs…
Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:



Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:
Temps eren temps…aquells dels setanta-nou quan tots i totes érem PSUC…
Vam arribar al Ajuntaments i ho vam fer forts, vam fer molta feina, la vam fer despresa, vam fer camí nou, i ho vam fer força bé…
Vam ser el Partit que dèiem, de « Lluita i de govern ». El Partit dels treballadors i les treballadores manuals i de la cultura. El de “mis manos – i mis neuronas- ,mi capital”
QUÈ vam fer? Innovar i actuar. A Badalona en el meu cas de proximitat vull recordar vam constituir la Primera Regidoria d’Ecologia i Medi ambient. D’ ecolo…què ? em preguntava la gent pel carrer. Tu que hi fas ? I és que vam ser pioners i pioneres en entendre que per a ser persones complertes, autònomes, sanes, lliures i felices havíem de conviure en harmonia amb nosaltres mateixos però també amb els altres i l’entorn, amb el nostre medi social i ambiental.
Dos botons de mostra:
Platja: quan Badalona havia renunciat a mirar al mar nosaltres ens hi vam abocar. Neteja i llaurat de sorres, campanyes d’informació i de denuncia, laboratori d’anàlisis i avaluació de mostres, instal•lació de dutxes publiques a la platja ( enfrontats al mateix Ministerio de Marina per “invasión del espacio marítimo-terrestre”), i ja finalment l’impuls definitiu per la construcció d’un col•lector interceptor transversal que ha permès de depurar les aigües residuals i regenerar definitivament el litoral.
Aire: vam documentar i aconseguir la declaració oficial de “Zona d’atmosfera contaminada”, estranya distinció que va permetre, però, la progressiva eradicació de les industries químiques més altament contaminants de l’aire i la costa: Cross, Borax, Conejo, etc.
COM ho vam fer ? Amb passió, determinació,honestedat, energia I eficàcia… però no tot va ser perfecte. No vam saber “vendre-ho” prou bé al “mercat”. Recordeu col•legues allò clàssic de l’ Agi-Pro”, agitació-propaganda ? Doncs l’agitació ens va sortir prou bé, però la propaganda no gaire. D’altres en van treure més suc que el PSUC.
Per acabar- ho d’adobar, encara vam trobar temps per barallar-nos entre nosaltres, com sempre amb total entrega i passió, i vam seguir innovant a base de dimissions i tornades d’actes de regidors… a Badalona i arreu.
ACABO: tot l’anterior podria semblar una batalleta nostàlgica, i ho és una mica, però és molt més que això:
ÉS RECUPERACIÓ DE MEMÒRIA NECESSÀRIA, ÉS DIR- DEMPEUS- QUE TENIEM I TENIM RAÓ, ÉS REIVINDICAR ALTRA COP L’ESPERANÇA D’AVUI I PEL DEMÀ.
Amigues i amics: SALUT I REPÚBLICA !!! Toni Barbarà


[+] Llegir més

Sí ! és POLÍTICA… i què ?


Era al menjador fullejant el diari quan un meu nebot,- un no especialment espavilat ni massa brillant, ni poc ni molt interessant, però sí dels més bons minyons, treballadors, bona gent,- hi va entrar i per dir-me un hola en singular, em va estibar: Què, “tiu”?... Política, eh ?. Realment em va tallar la lectura, me’l vaig mirar amb sorpresa i em va brollar un: Sí, i què ¡??.
Desprès vaig rumiar la meva reacció sobtada i un pel massa irada. Pel meu nebot i per extensió per a molta gent propera, parlo de persones amb qui tinc vincles positius o afectius, llegir la premsa és un acte vinculat a la meva coneguda i mai guarida opció personal i social…. i política. M’ho perdonen com una xacra entranyable o una addicció de la que ja ni es plantegen redimir-me. Però resulta que el meu familiar no és cap bitxo estrany, ni és fora del món, ni segueix cap tractament psiquiàtric, ni sona fora de context entre i dins la seva colla… I les preguntes, llavors, m’aclaparen: Què entenen aquesta canalla per “política” ?.
Segurament,- segons vaig arribar a captar desprès d’una conversa de sobretaula familiar, distesa, i tan provocada per mi com dissimuladament intranscendent,- la política és una reminiscència de la biografia personal d’una generació que va lluitar per sobreviure i contra una dictadura, o bé una carrera personal, o un adorno de gent cultivada i lletraferida, o una tira de mentides per fer i desfer negocis i guanyar prestigi i poder sense treballar gaire… De fet les seves informacions al respecte els arriben, exclusivament i amb comptagotes, via premsa gratuïta al transport quotidià, via televisió on surt el tema tangencialment al bell mig de suposades batalles i cridòries de tertulians- actors/actrius professionals, o d’alguns programes del Polònia de TV3 alguns dijous que els peques els fan mirar. I punt, s’ha acabat.


La resta és per ells la vida real: la situació de la hipoteca del pis, la feina de la neboda que perilla, la feina del nebot que ha afluixat molt amb la crisi, el Barça que menys mal que ens alegra l’existència, la elegància i classe del Guardiola, les característiques del cotxe present i del de futur quan pugui, de la varicel•la de la criatura i la bronquitis mal curada que li ha quedat, dels despistes de la iaia que cada dia “patina” més i a cops ens fa riure, de com ho té de malament aquell amic que es va embolicar amb aquella jove russa que tot i que era advocada feia feines a casa de la seva mare, de les petites vacances que potser no farem aquest any, de la colla de d’institut i la borratxera que van disfrutar el darrer dissabte quan van sortir de farra i sense parella… “I si vols mentir digues el que sents dir”.
Aquesta és la vida real i les meves dèries són “política”.
Com acabeu de llegir, avui les rates de les nostres vides són tantes i tan variades que no hi ha prou rateres per a totes… D’altra banda el verí escampat a dojo acabaria amb tota cuca que viu i fins i tot amb nosaltres… Els gats poden ser una estratègia, sempre i quan siguin caçadors, valents, amb gana, i espavilats, que recordeu que “gat amb guants no caça ratolins”, Però definitivament si cal una eina definitiva, aquesta és la Flauta, com va demostrar el seu dia el Flautista d’ Hamelín. Una bona música capaç d’encisar a tota la ventrada de rates i així, en fila i enredades portar-les fins el mar i fer-les ofegar-se totes soletes. La música és com ja heu descobert, estimats i estimades, precisament “la política”. La música vital i vivificant és la revolta, la lluita, la insurgència, la dignitat, la justícia. Cal acabar amb tant mesquinesa, conformitat, resignació, submissió, alienació, tanta rata circulant i predicant la claudicació i la desesperança tot fent-se passar per sàvies i dient que: “quan no ajuda la ventura saber sofrir es cordura”, o “que no per molt matinar amaneix més prest el dia,… (quan: “qui matina fa farina”), i obvietats com “aigua cau, senyal de pluja”. Som- hi companys i companyes d’orquestra i de caramella, cadascú amb les seves notes i instrument no parem de tocar la música que tant incomoda als poderosos i als ratots: REVOLUCIÓ !!!. Que a fi de comptes és la única evolució que paga la pena.

Jo ja tinc feina acumulada amb el meu nebot i amb centenars de nebots/des, cosins/es, avis, nets/es, amics, coneguts /des i persones, Un dia haig de trobar la manera d’explicar-lis que si no entren en política, si no escolten-parlen-dialoguen, participen, mai no entendran res de res i que quan vulguin reaccionar serà massa tard perquè ja hauran perdut la feina, el Barça ho haurà guanyat tot o quasi, en Guardiola se’n anirà a un altra club i criarà panxeta, els companys del “insti” seran ingressats a l’hospital i la criatura de la varicel•la ja tindrà un nuvi amb pinta de punky…
Caldrà animar-los a revoltar-se, a llegir, a parlar, a creure el rosari paremiològic quan és bo, quan diu: que “qui creu en el bastó, té el bastó per mestre”, que “qui es mor de por li fan la sepultura de cagallons”, “que “qui té el cul llogat, no seu quan vol”, que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”, que “més ensenya la necessitat que la universitat”, que com diu el meu vell amic i camarada: “la mateixa cosa ja ho ensenya”.
Toni Barbarà



[+] Llegir més

ACTE PREMI IGNASI FINA 2009

IGNASI FINA I SALUT DELS TREBALLADORS I TREBALLADOES SÓN LA MATEIXA COSA.
Aquest any, per primer cop, el Premi que atorga l'Ajuntament de Barcelona, mitjançant el seu Consell Assessor de Salut Laboral, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Laboral, porta el nom del que va ser el nostre company, amic i regidor.
Les persones, moltes, que vau/vam tenir la sort de treballar i conviure amb l'Ignasi aprofitarem aquest acte solemne per recordar la seva entranyable presència. Veniu !!
Salut i fins sempre Ignasi !!





[+] Llegir més

ELECCIONES EUROPEAS 2009: ¿ trámite, test preliminar o elecciones decisivas ?



Ya estamos en ellas: el próximo día de junio se abrirán las urnas en toda la U.E. para elegir el nuevo Parlamento europeo que habrá de legislar ( es un decir…) por espacio de cinco años.
La Euro-insuficiencia.- Europa es y sigue siendo una asignatura pendiente para nuestro país en general y para nuestra sociedad y nuestros políticos en particular. Más se diría un crédito de libre elección, un instrumento-test, un sondeo electoral, un destino sacrosanto para veteranos dirigentes partidarios , una realidad tan próxima y a la vez tan lejana… Y sin embargo es Europa y sus instituciones el sujeto político cierto y verdadero que determina las más y mayores decisiones y condiciones en economía y política. Las gentes, aquí, siguen mirando a su Ayuntamiento, a su Gobierno autonómico, a la Moncloa o al Congreso de Diputados, pero casi nadie se acuerda de Bruselas.
¿ Qué Europa ? En Avant hemos publicado reiterados artículos que os invitamos a recuperar. En síntesis una Europa frustrada, desorientada, en plena crisis económica, energética, moral, productiva, financiera,… con un sistema ultra-neoliberal que ha fracasado en todo el mundo, con una subsidiariedad militar y geoestratégica respecto de EE.UU., con un agotamiento evidente de modelo así como de liderazgos, con peligrosos brotes de violencia y guerras, con unas desigualdades tremendas y disgregadoras entre norte-sur, este- oeste, ricos-pobres, mujer-hombre, autóctono-inmigrante, discapacitado-autosuficiente, empresario-trabajador, … finalmente: capital-trabajo.
La campaña.- En unos días estaremos en pleno fragor de campaña electoral, pero lo de fragor es más frigor porque todo apunta a un frio ambiental en lo político y social, a una seria dificultad por motivar (ya no entusiasmar) al personal, una pereza mal disimulada para poner en marcha la rueda mecánica de los partidos en campaña, un examen del que nadie puede ni debe prescindir a pesar de la mala conciencia de no haber hecho del todo los deberes. De esa inercia no se escapan ni grandes ni pequeños, ni siquiera nosotr@s, trabajadores, crítico- autocríticos y diligentes como somos. Otra cosa es que como por otra parte el resultado final está ya tremendamente acotado (sorpresas pocas) y como el reparto de escaños sigue en la perversa tónica bipartidista PSOE-PP excluyente, la desafección europea sea todavía mayor. Y aquí una de las primeras claves de análisis pre electoral y seguro que post:
La abstención. – En las últimas de 2004 en España la abstención fue del 54 %. Votó menos de la mitad del electorado (46%), un porcentaje de lectura imprescindible.
Cabe esperar o desesperar otra severa abstención producto de toda la distancia afectiva referida anteriormente, más la incomprensión profunda del carácter determinante de nuestro papel y el de Europa, más la apatía social generalizada en tiempos de muy dura supervivencia, en crisis desmovilizadora y paralizante de la que no emergen los culpables y si sucumben las víctimas, con una Europa que demuestra vergonzantemente su incapacidad y su insolidaridad en el tratamiento de esa crisis a la que no es ajena. Y aun cabe prever un notable voto de castigo entendido como rechazo (inevitablemente estéril , además de ingenuo y ya contabilizado, digerido y asumido)a la misma cosa política y a los políticos en su peor expresión y la más subvertida y manida por los medias del sistema.


Eppur si muove… Voy a intentar aportar en clave inteligible y soportable algunos datos, en el bien entendido que la Campaña electoral, su programa, candidatura, agenda, etc. son y supongo serán materia de otro trabajo.
Escenario.- Porque nada se surge de la nada y llegamos a esta cita desde un contexto histórico concreto y como siempre determinante. Escueto y sin comentarios conviene recordar algunos momentos recientes: - Elecciones europeas últimas el 13 de junio de 2004: 25 escaños PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA,2 Galeusca y 1 Europa de los Pueblos.
El 20 de febrero de 2005 España inauguró la tanda de referéndums “aprobatorios” para el Tratado de una Nueva Constitución para Europa, y lo hizo con un exhibicionista 76’7 % Sí, y con una abstención rampante del 57’7%.
Afortunadamente (nota del autor) llegó el 29 mayo y el 1 de junio de ese 2005, y los pueblos de Francia y Holanda respectivamente dijeron NO y NO a ese Tratado que pasó malenterrado a los sumideros de la historia.
La nueva estrategia neoliberal se llamó Tratado de Lisboa, esta vez sin necesidad de tanta consulta popular, excepto en el caso de la peculiar Irlanda donde es de obligado cumplimento el referéndum ad hoc… y donde en junio de 2008 resonó otro NO con 7 puntos de distancia. La Europa del capital, las armas y las desregulaciones, se quedó pasmada, y en eso siguen rumiando convocar un nuevo referéndum antes de acabar este año, para “permitir al pueblo irlandés rectificar y corregir su entuerto”.
Entretanto se producían directrices retrógradas (la de retorno ), en otros casos maquilladas como la nueva Bolkestein de liberalización de servicios. Otras igualmente peligrosas se pudieron frenar o rechazar como la del tiempo de trabajo conocida como de las 65 horas.
Y más y más de lo mismo en sus políticas neoliberales y atlantistas, el BCE, la OTAN y su 60 aniversario, y crisis, muchas y graves crisis que se atribuyen resolver quienes las originaron.
Las coaliciones.- Un aspecto a retener es que al tratarse de circunscripción estatal-España el precio en votos de cada eurodiputad@ es altísimo y sobretodo para los pequeños, con lo que se imponen las coaliciones amplias y multinacionales o regionales para intentar obtener algún escaño. Así lo partidos nacionalistas rebuscan afanosamente alianzas de marco estatal. En nuestro caso, la coalición va a repetir el núcleo sustancial de la anterior: IU-ICV- EUiA con otras sumas de Izquierda Republicana, Los Verdes, etc. Además con a UE de 27, se reducen las plazas que pasan de 785 a 736 ( o 751 si luego aprueban Lisboa) y eso supone para España elegir no 54 sino 50 diputad@s, dejando 4 en reserva-banquillo a la espera de posterior incorporación.
En esta ocasión el protocolo suscrito por los integrantes refrenda la codecisión, las coincidencias programáticas y también en el mismo Grupo Parlamentario europeo subsanando anteriores divorcios.
Nuestro trabajo.- A lo largo de estos cinco años desde EUiA, hemos venido atendiendo a todos y cada uno de nuestros compromisos, tanto dentro del GUE como, sobretodo, del PEE –Partido de la Izquierda Europea, del que somos fundadores y en el que participamos a nivel del Secretariado y Comité ejecutivo. Atendido, las relaciones internacionales , presencia en medios , elaboración de informes y artículos, participación de compañer@s en encuentros sectoriales a escala europea (educación, salud, mujer, organización, LatinoAmèrica, etc.), asistencia a Congresos , tareas realizadas con nuestro mejor empeño. Seguro merece una mención significada el encuentro de sindicalistas y el acto-miting del PEE en la pasada Festa l’Alternativa en otoño 2008 y sin duda la celebración en junio 2007 de las Jornadas europeas sobre “Precariedad y Salud “ de cuyas conclusiones se editó la “Carta de Barcelona” sobre salud y precariedad.
Las bases programa.- Como indicaba al inicio el debate programático está en pleno desarrollo cuando escribo estas notas. Así se dan encuentros de distintas fuentes y aportaciones, ya sea en las Jornadas Convención de IU, o en la elaboración de ICV, EUiA, o en la producción sostenida y colectiva desde EUiA en diversos ámbitos.
En todo caso en esta ocasión y sin precedente disponemos de un documento de gran valor estratégico: el Programa del PEE elaborado por todos las organizaciones miembros durante meses y bajo el título genérico “Juntos por un cambio en Europa”, a vuestra disposición en las páginas del PEE: http://www.european-left.org/ i de EUiA.
Aun así dos breves apuntes especialmente sentidos:
1.- Nuestra aportación y deseada decantación por los temas y propuestas ligados a Derechos Sociales, derechos democráticos, derechos, protección y regulación del mundo del trabajo. En la actual situación de megacrisis sistémica seríamos felices con tan solo (y nada menos) poder garantizar el completo ejercicio de la Carta de Derechos Humanos de NN.UU. que acaba de cumplir 60 años…!!
Por tanto, que Europa sea una Europa más SOCIAL, y por tanto menos presa de las políticas de fracaso del capitalismo americano. Lo cual significa: más seguridad en los trabajos y en la vida y menos "flexicurity", más defensa del sector público, en especial en enseñanza y en SALUD oponiéndonos a las directrices neoliberales de privatización tan lesivas para las personas con menos poder adquisitivo. Una Europa más EQUITATIVA, con políticas de emigración conforme a los citados Derechos Humanos. Una Europa más IGUALITARIA, con políticas de género que fomenten la IGUALDAD real, en tiempos, trabajos, salarios, responsabilidades y derechos de toda la ciudadanía euorpea. Una Europa más DEMOCRÁTICA, con la extensión real de la democracia y del control político a los órganos que dirigen y condicionan la vida económica, las tasas de paro y el crecimiento europeos, como el BCE, acabando con las ridículas normas del Tratado de Maastricht y del Pacto de Estabilización y Crecimiento. No a una Europa de doble o triple velocidad hacia la igualdad y los derechos económicos y sociales, y Sí a una Europa de solidaridad entre los propios países que la forman y en relación a los países menos desarrollados.

2.- Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procès de Catalunyacom a nació dins un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línea de recuperar els legítims patrimonis col•lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern,són capitals i a EUiA els encaixem dins un modern Estat Federal. Aquesta reividicació sobirana inquestionable del nostre fet difrencial nacional, també dins la UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposición a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent, ( en el text del PEE n’hem dit “ultranacionalismes”), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.

Qué hacer… ? Seguiremos desarrollando la idea, pero baste decir que hoy necesitamos más Europa, para mejor situación en un mundo multipolar, pero también para estar más cohesionados internamente, más solidarios a todos los niveles y menos eurocentristas en el planeta, capaces de definir otras metas de crecimiento y otro tipo de crecimiento sostenible, en paz sine qua non, donde la economía esté al servicio de la política y las personas ,y no al revés, y donde el protagonismo lo tengan los derechos y l@s ciudadan@s puestos en pie y reivindicando y ejerciendo como sociedad civil justa, digna y humana. Como veis OTRA EUROPA, posible y necesaria: REACCIONAR, REMOVER, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR…
Antoni Barbarà Molina


[+] Llegir més

Fer honor a la paraula donada....


El qui avisa és avisador... Tal dia com el 21 de maig farà un any d'aquest solemne compromís del Parlament de Catalunya amb la ciutadania. PER UNANIMITAT s'aprovàuna Resolució que ha de suposar l'inici de l'abordatge digne, degut i merescut a molts milers de ciutadans i ciutadanes malalts i malaltes d'unes patologies, fibromiàlgia i sídrome de fatiga crònica, especialment agressives i destructives.. i encara desateses. Reprodueixo aquí el text de la companya i amiga Àngels Martínez Castells, qui a més és Presidenta de "Dempeus per la Salut Pública" i que com a portanveu del Grup promotor de la ILP va dirigir-se al Ple del Parlament... Aviat farà un any i no ens resignarem a més passivitat. Si cal ens posarem Dempeus front qui sigui...
Amigues i amics, mireu, i escolteu,

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

Teniu una mica de temps aquesta setmana, esteu sensibilitzats per malalties desateses com la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, creieu --encara-- en la participació política i defenseu la sobirania del nostre Parlament?

Doncs mireu unes imatges de les que el dia 21 de maig en farà un any i escolteu sobre tot uns arguments que ningú ha negat:

Per veure i sentir com varem defensar la Resolució sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, CLICKA sobre la imatge:

Per escoltar i observar el que ens varen contestar tots els grups parlamentaris, clicka AQUI ( o ves-hi si no t' accedeix l'enllaç...).

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/04/08/fer-honor-a-la-paraula-donada

I si sols tens poc més d'un minut, AQUI pots veure com varen votar per unanimitat i aplaudir dempeus la Resolució.

I ara? Mantindran la paraula donada?



Sobre la mateixa situació us recomano també la lectura de l'article de la Liga SFC : http://www.ligasfc.org/index.php?name=News&file=article&sid=246
...Sobre la resolución 203/VIII: Nos quieren engañar

[+] Llegir més

Salut en temps de crisi





EDITORIAL per L'ESPURNA d'aquest mes d'abril.

PER LA SEVA ACTUALITAT I NECESSITAT REPRODUEIXO AQUESTA EDITORIAL QUE HA ESCRIT LA COMPANYA ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS, ECONOMISTA, AMIGA I PRESIDENTA DE "DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA"


En la introducció de l’Informe Final de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es pot llegir: “La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva d’emmalaltir, i el risc de mort prematura.(...) Una nena que avui neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però menys de 45 si neix en altres. (...) Diferències d’aquesta magnitud, entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen, viuen, treballen i es fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials i polítiques. Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim del seu potencial i viure una vida plena, o si la seva vida es veurà estroncada. I cada vegada és més semblant la naturalesa dels problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva mala salut.”

De fet, reproduint les paraules que clouen l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, reduir les desigualtats en salut és un imperatiu ètic perquè, ens diuen, la injustícia social mata a les persones a gran escala.



Front aquest honest i seriós Informe ens trobem, però, tota una munió d’anàlisis, prospeccions i estudis mercenaris que defensen la conversió dels serveis públics de salut en autèntics sectors productius no generadors de benestar sinó de plusvàlua. Contribueixen a la transformació de la salut en una mercaderia més, segrestant i deformant la informació, impedint que es pugui formar opinió pública, i interferint en la participació activa que es mobilitza per defensar el model públic. Així, s’amaguen decisions polítiques conscients a favor dels poderosos del sector sanitari privat i de la indústria farmacèutica i hospitalària sota la tapadora de “millores tècniques de gestió”, “modernització”, o “necessitats de financiació”, quan precisament en altres moments de crisi –i per l’acció de la lluita de classe-- s’havia aconseguit convertir el dret a l’atenció sanitària de totes les persones en un dret de ciutadania. Aquest dret econòmic i social s’havia anat estenent i ampliant fins l’inici de l’ofensiva neoliberal dels anys 70. I d’aleshores ençà es pretén anorrear sota pretexta de “millors” i “eficients” polítiques neoliberals... o per l’actual crisi econòmica.

Per això ara és un moment important per al futur de la sanitat i la salut a Catalunya. El capitalisme agònic està rebent cures intensives dels que podrien fàcilment desemmascarar-lo com un sistema d’injustícia i de mort. Davant les incerteses, la manca de confiança o la traidoria dels que podrien assegurar el naixement d’un sistema econòmic més just i equitatiu a casa nostra, el caduc model econòmic es revifa amb els fons públics (de tots) i imposa un model privatitzador que fa sang de les persones més febles. La seva crisi la carreguen, com sempre, sobre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut, augmentant així les diferències econòmiques i socials, i amb un indubtable biaix de gènere.

D’aquí l’oportunitat d’aquest número de l’Espurna que té com a tema central SALUT EN TEMPS DE CRISI. Ve a donar-nos més arguments per preservar el sector de la salut en mans públiques, i a carregar-nos de raons per dir que que ja n’hi ha prou. Que la salut no és un negoci: és una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l'entorn. I un dret de ciutadania. I la salut és també participació... i és sempre pública.

Per això calen reflexions com les que fan en Joan Benach, la Lucía Artazcoz, en Toni Barbarà i altres autors i autores que publiquen en aquesta revista: per ajudar-nos a entendre que la justícia social i l’equitat són bones per a la salut, i que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació i privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza els drets de ciutadania i la democràcia. Per ajudar-nos a construir una societat més igualitària sense barreres divisòries entre salut, economia i política.



[+] Llegir més

La CRISI és una rata de claveguera ...


La CRISI és una rata de claveguera i una portadora de paràsits.
Portem dies -dies ?-, setmanes i mesos que no parem de llegir, d’escoltar de mal somiar en la CRISI. Aquest maleïda paraula ha vingut per instal•lar’s-hi i ja és omnipresent i fent estralls. Finalment “crisi” és un concepte suggerent doncs etimològicament significa coiuntura de canvis d’ una realitat organitzada però inestable i sempre amb una dosi d’incertesa. En biologia crisi vol dir canvi (per a bé o per a mal) i el definitori és la seva instauració brusca, front a la lisi que és una evolució lenta i pausada. Total, que dir crisi és dir canvi, sobtat, punyent, commocionat .
Persones de tota condició I formació han dit la seva, ja fossin erudites, cultes, ja incontinents o propagandistes. També a l’AVANT s’han fet aportacions ben properes i excepcionalment brillants i honestes. Ara pot ser l’oportunitat d’opinar un caçador de rates, un detector i exterminador de rosegadors, de mentides disfressades de bells llúdries.
Esdevé un veritable fenomen la quantitat de persones, col•lectius, partits, clubs i tertulians que es despatxen aquests dies amb receptes econòmiques. Reflexions lògiques i entenedores, sobre com enfrontar i superar la crisi. Sorprèn tanta clarividència quan fa uns mesos, ells mateixos eren incapaços de veure venir - ni prevenir, quan no de no voler/poder evitar la irrupció fatídica de la tal crisi. “No te jode el profeta…”. Recorda a la certesa del forense informant de la causa causal de la mort, però és clar, sobre cadàver.
Crisi significa que com tot va ràpid, cru i sense anestesia també el llenguatge i els usos socials s’han capgirat violentament. Fixem-nos que la moda més « in »i més jovenívola passa per dur els pantalons en quasi caiguda lliure, ancorats en prou feines a les crestes ilíaques i mostrant ronyonades, glutis, hipogastris, i calces i o calçotets segons el cas. Fins i tot d’un modelet en diuen directament « pantalons cagons ».



Avui es pot parlar sense embuts i anant directament a la jugular sense filigranes ni retòriques prèvies. El que s’imposa és parlar clar i català…perdó anglès. S’han acabat els temps de les vergonyes, de la cosmètica pietosa, de les sensibilitats. És la llei de la selva, és la crisi, és el moment d’accelerar processos i projectar en velocitat ràpida.
Així assistim, acoquinats, a un ball de xifres, de moviments dineraris, de transaccions bancàries, de fluxos financers i redentors.. en euros o dòlars i amb tants ceros a la dreta que ens maregem al intentar passar-los a les antigues pessetes. Calia abocar liquiditat als bancs, caixes, grans empreses, asseguradores, i així els Governs, garants de l’estabilitat del sistema inestable (capitalisme), en plena crisi, s’hi buiden en traspassar-los, ràpid i a cop de decret, aquells recursos públics que fins aquí deixaven anar en comptagotes, llavors quan el que calia era només salvar persones, finançar serveis públics o realitzar drets socials i econòmics …
La crisi és la gran rata que permet tornar a parlar als patrons amb contundència enyorada de sacrifici dels treballadors, economia d’estalvi i supervivència, flexibilitat laboral o sigui atur lliure i gratuït, deslocalitzacions, congelacions salarials, renúncies a clàusules de conveni, retorn a horaris i a necessitats de producció, competitivitat (que prefereixen dir-ne eficàcia o eficiència per confondre al personal). Com en un acudit grotesc del Roto o del profeta Chumi Chumez, s’han posat el frac de feina i ara parlen en capitalista sense cap rubor.
Aquests alts executius, patrons i capitosts ens demanen ajustar-nos el cinturó, que diuen hem estat vivint per sobre del que es podia…i ara ens toca purgar tanta orgia i disbauxa. Reclamen pagar i REpagar els serveis públics, taxes i rebuts d’energies i subministres vitals, Ells, per donar exemple ells estan disposats a congelar-se, o gairebé, els seus ingressos milionaris, o a no canviar-se el cotxe oficial abans d’un any i acceptar xofers i vehicles de sèrie, com qualsevol…
Parlant de cotxes, n’hi ha – de capitalistes del ram- que han vist com la crisi els ha permès un espectable impagable: els seus súbdits- treballadors/es barallant-se públicament a cop de sindicat per signar compromisos de renuncies salarials i contractuals a la baixa…i encara celebrar el triomf de l’opció més “assenyada” a l’hora d’acceptar clatellades, amb l’esperança posada en seguir fabricant els seus cotxes aquí i no al Marroc o a Eslovàquia on els costos salarials són molt més “raonables, en temps de crisi”. “Siset mai no facis emprenyar a l’amo”. Gràcies per tanta paciència amb nosaltres Srs. /Sres. del sistema, i ensenyar-nos a ser obedients, moderns i precaris que “qui bé t’estima et farà plorar”. Gràcies per la seva benevolència en acceptar els milions d’ajut i estímul de les Administracions publiques ( diners provinents dels nostres impostos). I encara mercès per aquesta demostrada vinculació patriòtica que permetrà que els nous Audis Q3 surtin ja de fàbrica amb el logo del burro català….I tant !
Com podrem tornar-los mai el regal d’haver reconsiderat l’ nunciada deserció a les nostres Fires, Congressos i Convencions,en temps de crisi, i que vindran, sembla ser finalment, desprès de fer números d’ajuts i bonificacions públics …en temps de crisi ?.
Com negar-nos a assumir el nostre pecat consumista de fa un temps ? I com discutir la necessitat de mortificar la nostra naturalesa hedonista i barroera,( tan pròpia de la incultura obrera), amb una llarga temporada de genuflexions, meas culpes, i sí boanas ?.
“Que se’ns dona una ma i ens agafem tot el braç… !” Com som !
Toni Barbarà


[+] Llegir més

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles


Companys/es:
Ens tornen a amenaçar amb noves i severes retallades de finançament per als serveis i la sanitat publiques. Han reunit, d’emergència, al grup de pensadors recaptadors estalviadors de l’Informe Vilardell dels anys 2005. No ho consentirem !! Com poden ser tan primitius i contradictoris ? Perquè no s’acosten a un/una metge de primària i es posen immediatament en tractament ?
Fins on es pensen que ens agenollaran ? Què no saben que estem “Dempeus” per la Salut Pública?.
Llegiu aquesta nota, si us plau, i esmolem ben bé les eines…
Salut !!



És 19 de març de 2009, i estic gairebé tan cremat com un ninot de “falles”, d’aquelles del territori CamPPs, el dandy, i de la incombustible Rita BarbErà (res a veure amb la meva família, gràcies) .
Encara no m’havia refet del cabreig i del digníssim atac d’ indignació en veure i escoltar el gran pope-Papa catòlic, el teutó- romà Ratzinger blasmant, oportunament i caritativa, contra el preservatiu al trepitjar Sida- Àfrica per primer cop.
Encara no m’he recuperat de l’impacta impactant de veure la “nostra policia autonòmica” impactant a sinistra i més sinistra contra centenars d’ estudiant antisistema ( antí- sistema capitalista, potser ?) mobilitzats contra l’aplicació del pla Bolonya i les seves conseqüències volgudament privatitzadores i economicistes. Els i les més combatius/ves de la nostra joventut compromesa ( que diuen “violentava” els portacarpetes que “només volen estudiar-examinar-se,- aprovar” … aquella canalla que havia traspassat la “línea Vermella” del Rector/Xerif, Didac Ramírez), literalment apallissats per uns vàndals uniformats de pel•lícula, equipats model Terminator i a les ordres supremes del “company” Saura … No, diguem No... nosaltres ...!
Encara,doncs, no havia retornat al nivell basal d’adrenalina ni havia metabolitzat les puntes de neurotransmissors, quan m’arriba el “missatge” televisiu de sobretaula, anticipat pel conseller Saura ( quin dia gloriós nano !!), aplaudit per l’inefable Humet I finalment confirmat pel màxim responsable de finances , conseller Castells, del fracàs del culebrot negociador del Finançament català amb el govern de l’Estat. Desprès de setmanes, de mesos de riota i ajornaments flagrants, desprès de greuges comparatius i de discriminacions volgudes i sostingudes, ens informen, avui, que ni tan sols s’apropen a xifres d’increment financer dignes de consideració, i que les “llenties” Solbes -Zapatero són un “tragala” gairebé insultant, un això o res indigerible.
Però el que més m’ha arribat a espantar –indignar ( al 50%) ha estat el final, la cua, de la noticia a TV3 – la nostra: el conseller Castells ha convocat per aquesta mateixa tarda – urgència sobtada, disponibilitat pressuposada, acatament absolut,- la Comissió Vilardell d’ ‘Experts” i que al 1995 va parir un Informe “per a la racionalització i el finançament de la despesa sanitària”… de trista memòria i que alguns milions de catalanets/es ingenus pensàvem superat per la historia. El títol mateix del “Document” ja és tota una declaració d’intencions: retallar despesa en sanitat.
Quan les darreres hores ens feien creure, esperançats, que el fantasma del “copagament” havia estat definitivament ( per un temps si més no) rebutjat, un cop desestimada la seva conveniència ni eficàcia al Parlament espanyol, a Navarra, a Andalusia, al mateix Ministerio de Sanidad… el Sr. Castells, el “gran cap” de les peles, es despatxa exhibint tanta sapiència amb una resposta de rebot immediata: COM NO HEM ESTAT CAPAÇOS DE NEGOCIAR AMB RESULTATS, A MADRID, UN FINANÇAMENT AUTONÒMIC D’UNA MÍNIMA DIGNITAT I SERIOSITAT, ARA PASSEM AL PLA B: RETALLAREM PER LA VIA D’URGÈNCIA LES PRESTACIONS/ DOTACIONS DE RECURSOS DESTINATS A LA SALUT I LA SANITAT PÚBLIQUES. Seran així, altra cop, i ara en plena crisi brutal ( no com al 2005) les persones més febles, les més desafavorides, les més pobres, els aturats, les dones, els malats crònics, els i les discapacitats, la gent gran, els immigrants, els treballadors i les treballadores, qui pagaran el plats trencats del fiasco negociador amb els tramposos Zapatero-Solbes.
Doncs NO ! No serà així, entre d’altres coses perquè hi ha una munió de persones, de ciutadans i ciutadanes que estem literalment “DEMPEUS per la Salut Pública” i que NO ACCEPTARAN AQUESTA PENALITZACIÓ INJUSTA, BRUTAL I ANTIDEMOCRÀTICA. Srs. companys del Govern de Catalunya, i compañeros del Gobierno español: FORA LES MANS DEL CALAIX DELS RECURSOS PÚBLICS DESTINATS I RECAPTATS PER A LA SANITAT I ELS SERVEIS PÚBLICS !
Srs. I Sres. Experts del Paper- Document Vilardell, (res a veure amb els supositoris de glicerina…), ja poden vostès anar destil•lant saviesa cercant més ingressos, més imaginació, més eficàcia sense tocar ni rebaixar les condicions de treball i d’atenció, ja molt erosionades del sistema públic de salut. Ja poden vostès estudiar com eliminar concerts amb empreses de lucre, com recuperar gestió pública, com escoltar la ciutadania i permetre la seva real participació i control, com explicar als grans laboratoris farmacèutics que hauran de conformar-se amb alguns beneficis menys, com convèncer a les companyies asseguradores i sanitàries privades que aquest no és el moment que pensaven per tancar el negoci i liquidar definitivament el caràcter públic del sistema de salut i sanitat a Catalunya…. Que no podran fer jocs de mans, culpabilitzant als malalts i usuaris del sistema de les malifetes dels depredadors capitalistes impunes, especuladors i oportunament recuperats del seu ensurt per tal de tornar a lucrar-se i parasitar els serveis públics… Que JA NO PODRA SEGUIR ENREDANT A LA CIUTADANIA AMB PARAULES TAN BUIDES COM PERVERSES I FALSAMENT MODERNES. Que a Dempeus denunciarem i mobilitzarem cels i terres per impedir aquesta agressió calamitosa. RECUSRSOS PÚBLICS PER A SERVEIS PÚBLICS… I EN EPOCA DE CRISI, MÉS QUE MAI !!
Toni Barbarà

[+] Llegir més

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, COMPANYES, AFECTATS DE FIBROMIÀLGIA I/O SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA



L’Àngels no requereix presentació. És a més d’una amiga entranyable i una persona de lucidesa excepcional (ja la coneixeu), la Presidenta del col•lectiu “DEMPEUS per la Salut Pública”, del qual m’honora formar part. http://dempeus.nireblog.com/
El tema de la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica ( i també la de Sensibilitats químiques Múltiples) també és un vell conegut. Avui és d’una gran importància la denúncia que en fa l’Àngels i amb ella tot Dempeus. Malauradament totalment justa i necessària.
I no son ganes d’anunciar més males notícies, però “ el/la qui avisa és avisador/a”… I no veiem per enlloc el moviment que caldria suposar per un desplegament digne i a temps dels citats compromisos del Govern, manats pel Parlament.
I mentrestant el dia a dia per aquestes persones malaltes és insuportable, i ara a més es podria afegir la frustració de l’ incompliment flagrant del que s’ha de fer.
Mentrestant es continua dins un limbe assistencial inacceptable : discrimina els/les pobres, consolida la xarxa privada nodrint-se en paràsit i en paral•lel dels serveis públics, penalitza les malaltes que no poden accedir a serveis privats (Barna Clínic n’és el darrer exemple), cronifica una atenció insuficient o senzillament dolenta per causa de no haver preparat els professionals del sistema públic i creat les Unitats promeses. I mentrestant es continuen produint errors i discriminacions no solament en l’assistència, sinó també en les acreditacions i prestacions, o no, de situacions d’invalidesa o incapacitats, en funció de la subjectivitat dels avaluadors i amb resultats aleatoris i per tant generadors de greuges comparatius i d’ injustícies.
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS/ES, NO ÉS AIXÒ !!


ELS COMPROMISOS DEL PARLAMENT
amcastells 15-03-2009 GTM 1 @ 12:20 Tags: Iniciativa+legislativa+Popular+sobre+Fibromiàlgia+i+la+Síndrome+de+la+Fatiga+Crònica democràcia servei+públic+de+salut
Existeixen una sèrie de malalties a les que el sistema públic de salut sembla impermeable... no s'acaba de saber si les reconeix o no, si se les pren seriosament o no... el que sí és cert és que fomenta la desigualtat en el seu tracte entre rics i pobres --i sóc plenament conscient de l'afirmació que acabo de fer. Em refereixo, entre altres, a la fibromiàlgia i a la síndrome de fatiga crónica, malalties que pateixen sobre tot dones i que en les seves afectacions més greus resulten invalidants. Aquestes malalties --encara avui-- no tenen l'atenció de qualitat en el sector públic de salut i són especialment maltractades quan es valora per part de l'ICAM si donen dret o no a la invalidesa.

El 21 de maig de l'any passat el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució per la que es comprometia en el termini d'un any a millorar en molt l'atenció i el tractament. Quan queden menys de 10 setmanes per a la fi del termini, no hi ha millores a la vista. En una sessió de control parlamentari de la Comissió de Salut a la que es va convidar a la Comissió promotora, els partits del Govern varen argumentar que "encara estaven dins els termes de compliment"... però el temps va passant, i no s'aprecien canvis substancials.

Volem reproduir les paraules pronunciades en el Parlament el dia de la votació per unanimitat de la Resolució de la ILP i que reflexen les promeses que a la Comissió se l'hi havien fet i que varen quedar recollides en els acords:

"Al final de la negociació de la ILP FM-SFC podem afirmar que, amb voluntad democràtica de compliment dels acords, el dret a una atenció de qualitat en el servei públic de salut queda garantit. Les Unitats Especialitzades que s’acorda crear i el dret de totes les persones que les necessiten a accedir-hi són una fita de la que ens en podem enorgullir. El reconeixement de la necessitat de que comptin en pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica és una de les conquestes més apreciades ja que fins fa poc s’ens negava que dissortadament aquestes malalties les patissin també infants. I també valorem el compromís que les llistes d’espera de les UHE no superin els 90 dies, i que totes les persones que es vegin en la necessitat de tramitar la invalidesa puguin disposar d’informes emesos per les Unitats Especialitzades."

Aquests són els acords solemnement votats. En fer-ho, el Parlament de Catalunya trencava la manca d'equitat en el tractament d'unes malalties que no distingeixen entre persones riques i pobres, encara que sí ho fa, fins ara, l'organització de la sanitat tal como está instal.lada a Catalunya. La Comissió Promotora, els centenars de persones que varen signar com a compromissàries i els milers de persones que varen recollir signatures i varen signar --fins a 140.000-- tenim memòria, però cada vegada menys confiança en la paraula donada per tots els grups parlamentaris.

Nosaltres no volem malalties "privatitzades" per al guany privat que signifiquen un tracte molt desigual per a qui pot pagar sanitat privada i per a qui no. Si hi ha una desigualtat que un govern democràtic hauria de procurar eliminar abans que cap, és la que fa sang de les persones malaltes. Pel que fa a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica, queden 10 setmanes.

[+] Llegir més

Lo mejor de IloveIU en el día internacional de la mujer




Desde este Mediterraneo nuestro que quiere explotar en primavera, desde Badalona tierra de marca, charnego y “samarreta”, desde mi Ratera artesanal con la que voy atrapando sin prisas ni pausas las ratas mediáticas que nos quieren colar mentiras (y que campan como si fueran principios teologales), me apunto hoy a esta difícil labor de seleccionar los mejores blogs de nuestra selecta y amplia pandilla de lovers de I.U. Un placer y al mismo tiempo una decisión traumática por la necesidad de dejar en lo oscuro de la historia ciberpolítica a tant@s amig@s, textos y autores y autoras entrañables ( y buen@s !). Aquí va mi particular “alfombra roja”:


NOTA: Para un mejor acceso a los 10 links referenciados os propongo hacerlo desde la versión del blog de Àngels Martínez Castells Punts de vista:
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/03/08/lo-mejor-de-iloveiu-en-el-dia-internacional-de-la-mujer.

A Aynhat por informar y aclarar claro, clarito, lo que pasa en nuestro ya Camelot, Vaciamadrid
A Reyes Montiel por dedicarnos un pedazo de su tiempo a contarnos las cosas de la villa y corte y hacerlo además desde dentro de las entrañas del Aguirrelandia
A Henar Moreno por su eficaz labor de extensión de la propuestas anti-crisis de nuestro “común coordinador”, Cayo Lara, hoy, una estrella de esperanza y lucidez en la negritud del momento.
A Eva Mª y su lugar en el (otro) mundo posible porque queda demostrada la capacidad, la posibilidad y la necesidad de la poesía para abordar los momentos más feos de un currículum personal i colectivo. Y para muestra de cómo cuando hay calidad, ésta se acabará imponiendo a los malditos EREs. Y además por partida doble, recordarnos a nuestro querido Pepe Rubianes
A Kechu Aramburu que desde su rincón y en tiempos de acritud sabe dosificar el bálsamo reparador y nos trae “El derecho de soñar” escrito y dicho por Eduardo Galeano.
A Silvia que desde uno de los epicentros de la movida electoral reflexiona en autenticidad y sinceridad sobre un tal fenómeno tan poco o nada natural
A otra riojana: Beatriz Alonso por su diligencia y disciplina proclamando y difundiendo el Manifiesto (que no Maniesto) del 8 de marzo del Area de la Mujer de IU.
A Sira porque Colorin Colorado, este cuento no se ha acabado, y valiente y empoderada (como dicen ahora) pregunta en voz alta qué pasa con los chicos de IU, y ya de paso con los mozos, los bigotudos, panzones, con los hombres florero y amigos a pesar de todo --y las estructuras que sostienen el odioso apartheid de género.
A la Liber que siempre fiel a su compromiso blogero está donde hay que estar (como sus mismísimos progenitores a quienes “aprovecho estas cámaras” para mandar un saludo), señalando maniobras pútridas y corruptelas peperas, esta vez en Arganda del Rey.
A Àngels y sus "punts de vista" porque además de camarada y amiga es ya un referente obligado en el ciberespacio de la inteligencia del rojerío, y porque como siempre habla de temas que me tocan y remueven: salud, sanidad pública, economía, trabajo, personas, equidad, justicia... mujer.
Y hasta aquí la antología de la semana, de “mi” semana. Semana que acaba precisamente en dia 8, en 8 de marzo, en Día Internacional de la Mujer trabajadora. Felicidades compañeras, amigas, camaradas, y gracias por estar ahí, soportando-nos, reivindicando el futuro y la esperanza. La esperanza, y la solidaridad, la libertad, la igualdad, la fraternidad, la justicia… y tantas otras aspiraciones de las personas que se escriben en femenino. Salud !!
Recordar aquí que mi relevo en la selección de IloveIu es Pedro M Herrera con "La fantasía del supersaltamontes", así que como en la atención primaria : “que pase el siguiente”!

Toni Barbará



[+] Llegir més

DE VOTOS, DEVOTOS, DE BATAS, DE BOTAS, DEBATES,…



Han pasado unas horas/días desde el pronunciamiento electoral en Galicia y en Euzkadi. He intentado seguir las diversas explicaciones, reflexiones, razonamientos de autores y bloger@s vari@s buscando encontrar más luz que las ya sabidas penumbras en clave matemática que nos vomitan las peculiaridades mismas de las leyes electorales respectivas. Y en efecto he leído y he coincidido con analistas sensat@s que lanzan al aire las pertinentes preguntas retóricas: ¿ como es posible que un voto valga tanto, o tan poco, según provincia, partido o territorio ? ¿Como leer unos resultados finales que con el burdo pretexto de favorecer “gobernabilidades” han sido manipulados y deformados desde las urnas hacia decantaciones abusivas pro- partidos mayoritarios, pro- odiosas bipolaridades versus formaciones menores por modestas, o sencillamente excluidas por una ley excluyente antes incluso de la misma salida electoral ?
Sin embargo, aun con toda esa carga argumental me queda, me sigue quedando, una amarga salivación de razonamiento parcial e insatisfecho. ¿Como una formación política que ha gobernado en minoría, con evidente esfuerzo y fidelidad, pero además con una reconocida solvencia en sus responsabilidades- estoy hablando, claro está, de Ezker Batua (EBV)y su gestión política en servicios sociales pero sobretodo en vivienda- puede recibir una tan dura des/calificación electoral que llega a situarla al borde mismo del extraparlamentarismo ?.
Y en esas cavilaciones ando y en esas elucubraciones me extiendo. Los siguientes criterios no son producto de ningún procedimiento científico – siempre tan contrastable como opinable-, sino un cierto poso de autoanálisis jugando a ser sincero hasta mancharme.

Pienso que a la hora solemne de acudir, o no, a votar en esas jornadas electorales sacralizadas hasta lo reverencial los elemento realmente determinantes son más bien escasos. Quiero decir que son pocos, que son dos o tres consideraciones muy básicas, muy elementales las que van a dirigir nuestra mano hacia una u otra pila de papeleteas alineadas en la mesa de ofertas.
Pienso que en sustancia van a interactuar dos, tres, no más de cuatro, pulsiones en la decisión de voto: unas previas decidiendo la mismísima participación y otras luego en orientación en positivo – a favor de- o en negativo – en contra de-.
A partir de esa primitiva y poderosa orientación aparecerán luego infinidad de matices y/o condiciones. Veamos algunos:
Voto familiar- voto por inercia- voto tradicional- voto controlado/vigilado/tutelado - Voto cautivo – voto agradecido – voto interesado- voto ideológico – voto militante- voto al líder carismático- No-voto por pereza y pasotismo.
Voto de protesta - voto de castigo o de premio- voto coyuntural –voto del miedo. Voto de rebotado y cabreado (que muchas veces cuando es muy intenso se convierte en abstención activa, pública y sonora).
Voto corporativo ( de batas), voto de casta y milicia (de botas),voto de clero y religión (devotos)- voto decidido y contrastado (tras debate) – voto “alea-ton-torio”…
Más raramente, voto programático- voto sabio del politólogo, de acertar – voto de corrección de tendencias previstas – voto aluvión a los grandes, a las mayorías. – voto a la foto a la anécdota, al vestido, al chiste.
Y existen luego posiciones bien conocidas que obedecen a extraños mecanismos: Abstención para denunciar al “Sistema”, a todo el sistema, para hacer cambiar al “sistema”, a todo el sistema. Sistema que tiene ya prevista y gestionada la abstención a favor de la centralidad y buen gobierno del propio sistema…
Voto del que quiere ver cambios, pero escéptico y en ejercicio de una prudencia absurda, modera su voto hacia opciones “centradas” – “moderadas” que en ningún caso puedan resultar convulsas ni revolucionarias… mejor un poco a la izquierda socialdemócrata, o un poco a la derecha democristiana… ( ?) . ¿Porqué, mi querid@ parad@, insolvente, paria, explotad@, hipotecad@, desregulad@, insultad@, deprimid@, angustiad@,…? Qui lo sa !
Seguramente porque votamos con memoria de pez, con la lógica de una ruleta, la experiencia que da la amnesia … Seguramente porque se vota en atención y servidumbre a eso que llaman sentimientos, impulsos, emociones, a pulsiones atávicas, a golpes de genio, a esa aludida “inteligencia- tontería emocional”. Y ahí la gestión cuenta poco, el poner nota cuenta aún menos. Y ahí aquello de la alienación de los clásicos campa a sus anchas. Ahí lo que tira es otra cosa y lo que prima es la gran máquina mediática y las grandes dimensiones y los colorines. Ahí lo que cuenta es votar a esos para que no salgan aquellos, y a aquellos para sacar a esos en un juego bipolar de enormes carencias políticas y sociales. Ni siquiera se espera vaya a salir un resultado justo. Es la “grandeza” de la democracia esta que gozamos, exportamos, padecemos, imponemos, veneramos, adoramos, y votamos.
Pero un día de estos nos vamos a cabrear y vamos a cambiar las reglas de este juego trucado… Ya lo verán, ya.
Toni Barbarà

Moraleja: el componente pequeño de una coalición lo tiene crudo. Si "gestiona bien" los votos los suma el cofrade mayor. Si gestiona mal es culpable irredento. Ergo se trata de hacer MÁS que gestionar...se trata de "HACER POLÍTICA" (...moraleja: tanto si gusta como si no se deja)

[+] Llegir més

El millor d' IloveIU des de Soto de Cameros




Aquesta setmana des d'un petit poble de Camero Viejo, a La Rioja, Soto en Cameros, toca a Alvaro Villar fer la selecció de les millors entrades d'I love IU, queixant-se de la poca participació de dones blocaires.



El tema estrella és la gran crisi capitalista i el bloc de Manuel Ruda parla de contractes esclaus i Ceros a la Izquierda de la conferència del Coordinador General d'Izquierda Unida, Cayo Lara analitzant la situació actual.

En l'aniversario del 23-F, Hugo Martinez, Quien mucho abarca, dona idees a les televisions per a fer sèries sobre els “40 anys de la proclamació de Juan Carlos de Borbón successor de Francisco Franco”.

Don Ricardo, A sueldo de Moscú, es pregunta: Com es possible que algú apunyli 57 vegades a dues persones, que moren per aquesta causa, i la persona que ho va fer queda lliure del càrrec d'assessinat?

Rafael García Almazán, que Kabila força, analitza la unió del Pocero “ese ejemplar, modelo de constructores, que se lía a edificar presionando a los poderes públicos para que les proporcionen la urbanización correspondiente con el fin de llenarse los bolsillos” i U.R.D.A.C.I.

El nostre montador "agit-prop" visual, José Luis de la Torre en el seu bloc del mateix nom s'ha currat un videu “sobre el cupo d'immigrants a detenir".

Àngels Martínez i Castells en els seus "punts de vista" destaca un text de Saramago en el que es demana que “se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste".

Kechu Aramburu des del seu racó, necessita denunciar “i també per què no, assenyalar”

Com a ressaca l'anàlisi de Miguel Ruiz, que sempre ens recorda que "leer y escuchar no es suficiente", ens diu que "Ezker Batua ha perdut 28.889 votos", i Kaneda, "el Hijo Rojo" ens parla d'aquesta enorme trompada.

La propera setmana toca a Toni Barbarà, des del seu bloc La Ratera, i Alvaro Villar Calvo es despedeix demanant a les companyes que es dediquin més a escriure i que els els seus companys freguin la casa o tinguin més cura dels fills i filles... (La primera crida a la "conciliació de la vida blocaire i familiar" a IloveIU????)


[+] Llegir més

Presentació de DEMPEUS per l'Àngels Martínez Castells



DEMPEUS: un éxit de participació!
AMB AQUESTES BREUS I EMOTIVES LÍNIES, LLEGIDES PER LA COMPANYA I AMIGA ÀNGELS,ES VA INICIAR L'ACTE DE PRESENTACIÓ DE DEMPEUS A L'ATENEU EL PASSAT DIA 19 DE FEBRER.
VA SER UNA INTERVENCIÓ CORAL QUE ES VA CLOURE AMB UNA MAGNÍFICA LECTURA DEL MANIFEST A TRES VEUS: L'ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS, LA NOSTRA PRESIDENTA, LA CARME SANSA I LA VICKY PENYA.
TOT PLEGAT, UN PLAER I UNA ACCIÓ MEMORABLE, A MÉS DE SALUDABLE..!(QUE TAMBÉ !!):
-------------
Amigues i amics:

La més cordial, tendre i afectuosa de les benvingudes. Sempre es bo que es trobin persones amigues per celebrar naixements, descobertes, inauguracions, xarxes que es connecten: això és el que avui ens ha fet venir a l’Ateneu Barcelonès, agraint la seva acollida:
Travessem moments importants pel futur de la sanitat i la salut a Catalunya i des de DEMPEUS considerem un deure de ciutadania garantir el dret a la protecció de la salut sense discriminacions....... Quan un model econòmic guiat pel màxim guany dels propietaris, un model privatitzador que fa sang de les persones més febles, ha fracassat i la crisi que genera la paguen, com sempre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut augmentant les diferències econòmiques i socials amb un indubtable biaix de gènere.. Quan tot i així van sortint veus aquí i allí , des de l'Administració i empreses privades (la darrera, del “cobrador de peatges” Salvador Alemany) reclamant "copagaments", pòlisses, taxes… algú (i millor que algú: moltes, moltes persones) s’han de posar DEMPEUS i dir que ja n’hi ha prou.
Això és el que hem vingut a fer aquí: a dir que des de DEMPEUS considerem la salut una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l'entorn… I un dret de ciutadania... I que la salut és també participació... i és sempre pública... Per això ens trobem avui aquí els amics i les amigues que han pogut venir amb d’altres que són absents però que ens demanen fem constar que ens acompanyen i ens donen suport.
Començant pels amics que no han pogut ser-hi: Fabian Estapé que des de León dona suport a DEMPEUS i a la lluita contra la privatització de l’aigua d’aquella ciutat, Pilar Bardem, la magnífica actriu i Lourdes Beneria, economista, feminista, catedràtica de Cornell, el filòsof Josep M. Terricabras, la sociòloga Anna Alabart, el professor de ciències polítiques Miquel Caminal, la psicòloga Montserrat Moreno, i l’actor Lluis Marco (que és també el metge més cèlebre de la televisió, el d’Hospital Central), i el President de la Comissió de Sanitat del Parlament Espanyol, Gaspar Llamazares, que no ha pogut, en el darrer moment, estar amb nosaltres…i des de distàncies virtuals el periodista i escriptor Miguel Jara, amb el seu valent bloc AMOR-HUMOR-ACCION, Fernando Comas, de Pharmacoserias, i l’estimada Eva, malalta de SQM, SFC i FM, des del seu bloc NO FUN. Es confortable sentir el seu suport quan sabem que la lluita que tenim per endavant, i que és digna i justa, no serà fàcil….
Sobre les persones presents: l’agraïment més sincer és per a totes… No sols perquè la sala està plena de gom a gom, sinó per la vostra qualitat de societat civil organitzada per la igualtat des del feminisme, la classe, la defensa de la salut o de lo públic.... Impossible mencionar-vos a tots i a totes... Voldria assenyalar la presència de companys i companyes de la CONFAV, del món sindical i municipal, d’alts càrrecs dels departaments de Relacions Institucionals i Participació i de Presidència, i de companys diputats d’ERC i d’ICV-EUiA i del senador Nuet. Moltes gràcies també a vosaltres!
Avui hem vingut a parlar de salut i de democràcia sense anècdotes, en profunditat. Hem vingut a superar la divisió radical que es vol crear entre salut, economia i política, i anar poc a poc aconseguint que entre tots i totes quedi ben clar que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació, privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza la democràcia…
I dit això, s’obre la sessió….



Més informació al bloc de DEMPEUS

[+] Llegir més

Acte presentació DEMPEUS



Acte presentació DEMPEUS – Ateneu Barcelonès 19 de febrer de 2009

Mètode i programa
Començar junts i acabar plegats
Ser concisos, no pesats. Ser puntals, clars, útils = saludables
..i poètics, i si es pot una mica divertits, doncs només l’amor i l’ humor ens permeten abordar, acostar-nos als grans/ pocs/ temes transcendentals.
....
INTERVENCIÓ TONI BARBARÀ.-

- En uns minuts voldria presentar-vos la criatura. Respondre sobre “Dempeus”: què és, i què no és?, qui som?, perquè?, com?, quan?

- Què és ? : un col•lectiu de persones que subscrivim el Manifest que avui us presentem en defensa del caràcter públic del Sistema Nacional de Salut.
No naixem solament per anar “en contra de”, que per suposat, sinó
també per avançar a favor de la salut i la sanitat pública.
Tanmateix hi ha una pila de coses que denunciem i Contra les que ens posicionem “dempeus”: - La Ley 15/1997 a l’Estat i que permet la Privatització de la sanitat, o la llei catalana 8/2007, el tractament de la salut com una mercaderia, els mètodes de gestió pretesament moderns que imposen criteris economicistes i prioritzen el benefici i el negoci al dret salut, el fatalisme i la manipulació pseudocientífica que estova les defenses socials, l’engany que suposa predicar bondats i complementarietat d’allò públic i privat per permetre la derivació dels recursos públics cap a empreses de lucre, la voluntat de ficar més i més les mans privades al calaix dels pressupostos nodrits amb els nostres impostos, la massificació i deshumanització de la salut i la sanitat, les desigualtats també en salut i en especial les inequitats per motiu de gènere, classe, origen o discapacitat... i tantes més coses.
Però ens pronunciem activament Pro, a favor de –ubicar la salut en totes les polítiques, sumar i fer xarxa ciutadana participativa i empoderada, recuperar els conceptes i els llenguatges que permetin decidir a la ciutadania, retornar l’esperança d’una vida més saludable i feliç, actuar i participar a tots els factors determinants de salut, reforçar la humanitat i la solidaritat en les relacions, millorar la prevenció , la promoció de la salut i també la utilització del sistema públic, reivindicar la preeminència, qualitat, estabilitat i pertinença d’ allò públic.


- Perquè Salut i no Sanitat ?? Definició de Salut, com molt més que no pas la simple negació de malaltia, ni tampoc reduïda en exclusiva a les atencions personals de caràcter mèdic – sanitari sinó com “aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l'entorn” . Ens orientem decididament a treballar en tots i cadascun dels anomenats “Determinants” en salut veritables factors decisoris i des de la triple vesant biològica, psicològica i social. És el treball i les seves condicions, alimentació, medi ambient, cultura,estil de vida, el que genera salut o malaltia. En el terreny de les atencions sanitàries reivindiquem una medicina a mida més humana i solidaria.

- Qui ?? Persones: que diem...
• SÍ a ser: sobiranes, fermes, dignes, erectes, respectuoses i respectades, insurrectes, insurgents, amatents, pacients -impacients, crítiques i autocrítiques, generoses, exigents, solidaries, ...ciutadanes de ple dret.
• No a ser: submises, súbdites, subalternes, resignades, entregades, pessimistes, passives, fatalistes, vençudes, egoistes, individualistes, ni malalts experts ni vocacionals, ni babaus, ni consumidors de pastilles, ni clients d’empreses sanitàries...(i encara menys del sistema públic, que és nostre)

- Perquè li diem “Dempeus” ?? Previ al primer pas, cal incorporar-se, posar-se dret, alçar-se, dempeus. Estar dempeus significa i expressa una actitud, vol dir en llenguatge gestual “aixecar-se”, revoltar-se. Entre nosaltres, persones estirades per un cansament insuportable, ajagudes per l’ofec, arronsades per la por i la incertesa, encorbades pel dolor... però que han decidit posar-se “Dempeus”.
Ens agradaria contagiar ciutadania per tal es posi també dempeus reivindicant altres drets i serveis públics. Deia Jiddu Krishnamurti: “no és signe de salut, el estar ben adaptat dins una societat malalta.

Com ?? De forma participativa, oberta, transversal, multidisciplinària, sense primacies prèvies, ni per les bates blanques, empíricament, amb rigor, aprenent, sumant, creant noves complicitats i sinèrgies... “les coses de la salut són massa importants per deixar-les en mans dels metges”
Oferint, animant a la creació de Grups de Treball autònoms, quan es manifesten i troben dues o més persones interessades per una determinada temàtica: món del treball, barris saludables, finançament, fibromialgia i SFC, salut mental, farmàcia, dona, vellesa, associacions.

On ? A tot el territori de Catalunya, doncs encara que el tronc central hagi emergit a Barcelona aspirem a una “disseminació”, a una mena de “pol•linització no al•lergènica” a ciutats i comarques on existeix ja xarxa associativa, on hi reivindicacions locals pendents, on puguem endegar aquestes trobades.
Quan ?? Superada la necessària fase de gestació, des d’avui Dempeus és una realitat pública. Ha estat un part eutòcic. Disposem dels registres i estatuts pertinents, i funcionem a partir del grup promotor, amb les portes obertes...sense pauses i refermant avenços, dempeus. Contestant d’immediat les continuades provocacions i les invitacions emeses pels agents privatitzadors, en totes les seves conegudes formes i modalitats. La més recent, ja comentada del filantrop i benefactor prohom i factòtum del Cercle d ‘Economia demanant copagaments i taxes sanitàries per fer front a la crisi, o tots els pronunciaments sospitosament reiteratius de les patronals, corporacions privades i empreses del sector, i fins les molt properes Jornades a Madrid de col•laboració públic – privat promogudes pel Consejero de Sanidad de Madrid, Sr. Güemes. I hem de dir que arribem a comprendre, malauradament, aquestes iniciatives en territori Aguirre, però no ho entenem, i això ens fa mal a Catalunya i amb el seu govern.
Acabo amb un missatge nítid: Els diners públics són per a serveis públics. Si la nostra oposició a les fórmules de REpagament són frontals i per principi, en aquests temps de crisi i dificultats esdevindrien especialment agressives i intolerables. No acceptem RE-pagar el que ja hem pagat.

Reivindiquem , en fi, l’ exercici ple de la nostra ciutadania, l’ aspiració a la felicitat, la dignitat i la solidaritat.
Això vol dir el dret a la Salut. I ho fem DEMPEUS !! ...

Toni Barbarà, 19 de febrer de 2009


[+] Llegir més

“L’ESGLÉSIA ÉS BONA. SON ALGUNS CAPELLANS ELS DOLENTS… “


Així em parlava la meva avia, dona de poques misses i moltes hores treballant al camp. Una bona dona, humil i arribada des del seu petit poble, allà on renegaven dient: “Viva la Virgen del Pilar, mecagoen Dios!”
Avui, no puc evitar-ho - ni ho vull – toca tractar de rates de sagristia. Parlar de la Santa Mare Església, bàsicament en versió Catòlica, Apostòlica i Romana.
I vagi per davant, des de la meva confessa laïcitat neuronal (sobrevinguda malgrat una educació (?) o ensinistrament en col•legi i morals religioses), que vull manifestar el més gran dels respectes per aquelles persones, -ni hi ha, i en conec- , que professen una pràctica i una creença religiosa autèntica. Els anomenen, per distingir-los, (- o separar-los, que mai no he acabat d’entendre-) cristians de base. Una mena de “puta base” en versió civil –domèstica – malparlada. Son gents a contracorrent que malgrat el poder de la jerarquia es situen com a seguidors del mestre Jesus Crist, del qui en fan exemple i guia per les seves vides i les seves coherències… la qual cosa no és gents fàcil. Fins i tot més de quatre proclamen la seva doble militància, que no veuen com antagònica ans tot el contrari: són cristians i marxistes.


Aclarit queda doncs que la resta de l’article ja no seguiré parlant d’aquest companys/es entranyables, sinó de l ’altra cosa. De les rates campants des de la Institució, la Jerarquia, la Església Oficial, la que té Estat, Ambaixadors, milers de capitosts coronats per birrets de colors, túniques macro- embotonades- també de colors- , palaus episcopals, joies ancestrals, imatges embolicades d’or davant les que s’agenollen fins sagnar pobres de solemnitat, o no i que anomenen ramat. Blasmo dels integristes que confronten el seu Deu amb tots els altres Deus, i amb la ciència…i amb la humanitat i la solidaritat i la justícia. I em malfio dels qui prediquen conformitat als humils per accedir a un paradís celestial de dubtosa realitat... mentre converteixen l'Estat del Vaticà en un paradís fiscal material i bancari a la terra pels poderosos.
I l’avia que se’ls creia: “Escolta, fill, el que diuen i fes-los cas, però no facis el que ells fan”. “ A missa mai aprendràs res de dolent”. I avui en parlo perquè, són encara noticia cada dia:
Les aportacions dels espanyols/es, via casella 0’7 % de l’ IRPF es manté i supera a les ONGs. Els bisbes es confesen uns ” mileuristes” més.
El fundador dels Legionarios de Cristo Rey, Marcial Macien ha estat destituït pel seu ex- amic Ratzinger per pederasta i corruptor. Els seus seguidors manifesten que “El que compta és la seva obra, no les seves debilitats carnals”.
La jove Eluana ha pogut finalment alliberar-se de les màquines que no li permetien completar la seva mort dignament, durant 17 anys. La jerarquia catòlica, el Vaticà i Berlusconi refermen la seva campanya contra la seva família i els titllen d’ assassins.
Més de la meitat dels britànics no accepten la teoria de la evolució de les especies de Darwin i es reconeixen en explicacions “creacionistes” tal com apareixen a textos religiosos.
I podríem seguir amb una crònica de les guerres entre els diferents Deus en litigi, i els seus respectius feligresos. Tot fent notar que aquí, dels “nostrats” integristes en diuen bons practicants.
Jo, inevitablement, al ser metge, ja no soc “practicant”, i la meva dedicació vital a una tal vocació m’ ha permès de gaudir d’algunes anècdotes profundament laiques i/o negacionistes. Com quan una avia, no la pròpia, malalta i pacient addicta, em reconeixia que quan les amigues li senyalaven el risc d’anar a un metge-comunista, ella els responia que ben al contrari doncs “com ell (jo) no creia en l’altra vida faria tot el possible per conserva-la en aquesta”. Quan calien espiritualitats i cerimònies ja anava al Sr. Rector.
Quanta sapiència si escoltéssim una mica més a les nostres persones grans, majors, velles, estimades, sobrevivents… Amén. Salut i rateres !
Toni Barbarà


[+] Llegir més

Presentació pública de DEMPEUS per la Salut Pública


NO T’HO PERDIS ! NO DEXIS QUE T’HO EXPLIQUIN !
SIGUES PRESENT EN VIU I EN DIRECTE EL DIA QUE ES PRESENTA EN SOCIETAT L’ASSOCIACIÓ DE GENT “DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA”.
QUE JA VA SENT HORA QUE LA CIUTADANIA MÉS CONSCIENT I CONSEQUENT ES POSI DEMPEUS I RECLAMI EL SEU PAPER I LA SEVA SOBIRANIA !
EL 19 A LES 19. FES SALUT, FENT SALUT I PARTICIPANT !! ENS VEIEM A L'ATENEU...




[+] Llegir més

MANIFEST : DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA



EL PROPER 19 DE FEBRER A LES 19 HORES TOTS I TOTES A L'ATENEU BARCELONÈS DEL CARRER CANUDA,6 PER TAL D' ASSISTIR PERSONALMENT A LA PRESENTACIÓ DE "DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA".
No us ho perdeu !! És una recomanació altament saludable... i recordeu, com deia Jiddu Krishnamurti que "No és signe de salut el fet d'estar perfectament adaptat dins una societat malalta".
Fins el 19 a les 19 !!

Et convido a unir-te, a participar, a recolzar-nos, a donar idees, a estendre DEMPEUS per la salut pública!
Les persones que adherim aquest document considerem que el moment present és determinant pel que fa al futur de la sanitat i la salut a Catalunya i ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut amb tot el seu caràcter assolit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d' equitat garantida.


Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i els serveis adients per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense cap tipus de discriminació, tampoc per a les persones immigrades, que treballen o volen a treballar, a casa nostra. La equitat i la lluita contra les desigualtats en salut ens són objectius fonamentals i necessaris.
Darrerament, des de diversos àmbits de les Administracions i empreses vinculades al sector de la salut, es vol restringir de moltes maneres l'àmbit públic. Per exemple, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania ("copagaments"), limitació de serveis, contractacions de pòlisses d'assegurança privada i particulars, taxes, tractament mixt del finançament, generalització de pràctiques de privatització o d' externalització. És a dir, valors de "mercat" pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d' una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials. La situació de crisi econòmica es ve a sumar al vell argument dels "límits econòmics del finançament públic", per debilitar l'exigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania .Es vol imposar una mena de "Pacte Apolític neutral" que obriria camí a la mercantilització de tot el sector... quan aquestes polítiques ultra-liberals estan fracassant a tot arreu.
Nosaltres, que provenim de diferents experiències, formacions, oficis i disciplines, organitzacions socials i polítiques, de diverses lluites i amplis compromisos socials, ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat o l'absència de malaltia. Salut és aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l'entorn. Una definició que permet abordar el binomi salut/ malaltia des d'una visió en les seves tres dimensions : biològica, psicològica i social. Per tant ens comprometem a actuar en promoció, protecció i prevenció de la salut ,i a partir de les seves causes, dels Determinants de Salut: treball i les seves condicions, gènere, classe social, educació, estils de vida, medi ambient, urbanisme, origen, autonomia, mobilitat, etc.
Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva, generar debats, cercar acords des de la nostra pluralitat, manifestar públicament les nostres opinions i propostes, engrescar la mobilització social i l'acció cívica i política cap als objectius acordats. Igualment, per les característiques i composició del Grup, ens comprometem a donar a conèixer les elaboracions col•lectives i personals que tinguin interès per a la reflexió i l'acció sobre el tema. I a comprometre al màxim de persones en la defensa de la salut pública.
Alguns dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:
1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut.
2.- Participació social, amb d'altres associacions que venen treballant des de fa temps en la defensa de lo públic, i grups d'ajuda.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de patologies no suficientment reconegudes, malalties mal ateses com les mentals, les incorrectament anomenades “rares”, o les noves patologies emergents sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d'atenció sanitari i per a una cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i severitat inqüestionables. La recent experiència de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica n'és un exemple que cal acabar de reeixir.
Sense competir amb cap de les plataformes, associacions i col•lectius que coincideixen en aquests objectius, i fent una crida a la major unitat i recolzament mutu, entenem com a necessari, urgent i oportú difondre aquesta Declaració en defensa del Sistema Públic de Salut i cridar a totes les persones que defensen el seu caràcter públic a donar-hi suport.
----------------------------------
El dia 19 de febrer, a l'Ateneu Barcelonès, farem la presentació a Barcelona de l’associació DEMPEUS per la salut pública. Es tracta d’un col•lectiu obert i en creixement de persones que subscriuen un Manifest en defensa del caràcter públic del Sistema de Salut, fent especial atenció als aspectes de la universalitat i equitat del sistema públic, a la necessitat de la participació social organitzada i el tractament adient de les noves patologies emergents. Ens agradaria molt comptar amb el teu suport explícit, a que t'hi sumessis i en formessis part, i en la mesura de les teves possibilitats.
Si tens temps el dia 19 de febrer a partir de les 7 de la tarda, ens podem veure a l'Ateneu Barcelonès, a la presentació pública. Crec sincerament que especialment en moments de crisi toca defensar de les embestides privatitzadores els serveis públics en general, i els de salut en particular perquè desprotegeixen de manera greu a les persones amb menys recursos a la vida, a les que atravessen una situació especialment delicada i feble, les persones que necessiten més suport...
A més, DEMPEUS per la salut pública ja té el seu propi bloc i és present a Facebook.


[+] Llegir més

QUÈ EXTRANY PARLEU ELS POLÍTICS ! No entenc res !


La fal•lera d’anomenar tot de forma moderna i diferent és invasiva: el perruquer és l’estilista, el sanador el mentalista, el profe de gimnàs el personal trainer, el cuiner, restaurador .. Manipular l’opinió pública és un fenomen mediàtic, caminar entre pedres és fer trekking. D’un programa –escombraria se’n diu magazine, una reunió d’aturats és un talk-show , que una empresa foti el camp els subsidis públics deslocalització, i als acomiadaments massius ens en diuen reestructuracions…
També pel que fa a la política ens ho han dit (ens ho han confessat) més de quatre cops. En acabar una dissertació política d’aquelles que ens brollen com un raig dins un ambient familiar o amistós, ens han llençat la rata, mirant-nos els ulls i a mig camí) entre l’admiració i la reprensió: “ els “polítics”* parleu “raro”.
*polítics (llegiu: qualsevol persona que gosem opinar en veu alta de la vida mateixa, tret del futbol, de programes de televisió o de compres i diners)
I ara que ho penso, potser tenen raó. Segurament hi ha qui ho fa expressament per fer-se notar com persona culta i llegida. Hi algun altre (potser alguns més) perquè la gent vulgar (quina pesadesa) no l’entengui i així segellar una suposada superioritat intel•lectual tot donant gat per llebre. O potser és que malgrat els esforços no ens sortim a l’hora d’explicar-nos. I tanmateix, les gran coses i les coses grans han de poder explicar-se amb paraules senzilles. Senzilles, elementals, entenedores la qual cosa no vol dir simplistes, banals, inapropiades, com tampoc erudites, esotèriques, estranyes…


En el terreny de la salut, un territori proper, el que avui esporta és: “ la eficàcia del Sistema de Salut millora amb lo No-públic”,”Col•laboració públic-privat no és privatització”,” Cal més inversió i més col•laboració públic-privat, on la frontera és cada cop més difosa”, i “No s’ha de parlar de sanitat pública o privada, o de lucre, sinó de qualitat”, “La bona salut del sistema és la desitjabilitat i que hem inventat el “model català””, que “Cal millorar l’ utilització dels “recursos humans” i optar dins la dicotomia d’ autonomia dels centres o la homogeneïtzació global”. “Les aportacions acadèmiques són neutrals i parlen de proveïdors, ja siguin participats o no“. Del bo que és “separar compra de provisió, per contracte”. De com “limitar la hiperfreqüentació mitjançant tècniques de gestió de la demanda entre les quals el copagament, com a tota la U.E. (menys a 7 països). Parlar de “Primes addicionals de cobertura” (mútues i serveis no assistencials), i tractament de les llistes d’espera utilitzant serveis privats ociosos”. D’ “empresarialització de la gestió”... Tot això, per que ningú es perdi no és més que: PRIVATITZAR i imposar noves TAXES I COPAGAMENTS !!
Però la cosa arriba al súmmum quan toquem política i polítics:
“Hem de gestionar amb eficiència la situació coiuntural, amb metodologia empírica i visió estratègica per tal que la correlació de forces i l’equilibri endogen dins la organicitat ens permeti avançar en la praxis quotidiana, dins una dimensió global/local, Sempre sense perdre aspiracions utòpiques que confronten amb els interessos espuris de la oligarquia financera reaccionaria i els eurotecnòcrates encriptats a la Unió europea amb concepcions ultraneoliberals i que actuen tàcticament amb enorme agressivitat mediàtica i amagats sota una patina de postmodernitat i d’ hedonisme pretesament progressista.... Que quedi clar !! Al loro !! Que el poble se’n assabenti d’una vegada !!” . Qui això escolta pot optar entre afegir el clàssic marxià “I dos huevos duros”, o més ingènuament exclamar il•lusionat la resposta comodí: “ja està ! la Gallina !!”. O per que ningú es tornès a perdre: un “anar fent”.
El llenguatge, amigues i amics, és tant i tant important que avui tanco presentant-vos un nou fitxatge a sumar a La ratera: el gat comissari roig implacable devorador de rates mentideres. Salut !!
Toni Barbarà


[+] Llegir més

Dies irae !! Horror y genocidio en Gaza !!





Imposible encontrar palabras... A duras penas se pueden contener las nauseas que provocan imagenes y noticias sobre el genocidio criminal de Israel sobre la población palestina de Gaza. Verdaderas ganas de "desapuntarse" de la especie mal llamada "humana". Rabia por la impotencia ante la brutalidad. Asco al oir tanto discurso "politicamente correcto", frio, "imparcial", equidistante, fariseo, mentiroso y finalmente cómplice de tanta bestialidad. Determinación en al denuncia del crimen sistematizado por los racistas sionistas. Exigencia de extender la lucha por la paz y la solidaridad con Palestina. Acusació sin paliativos del papel determinante y necesario de los gobiernos de los USA... Inoperancia servil de la U.E con una presidencia checa que promete ya resultar vergonzante. Compromiso con los millones de personas libres, solidarias, justas y dignas que se levantan y se levantarán en los próximos días para rebelarse frente al asesinato y la violencia injustificable. Un emocionado recuerdo para el camarada Álvar Badía paradigma de compañero imprescindible y persona solidaria al que hoy hemos despedido en un tanatorio de Las Corts en barcelona donde se podía cortar el aire por la emoción y la intensidad de los sentimientos allí congregados...a Álvar le estalló literalmente el corazón el pasado día 19 de diciembre, y se paró definitivamente el pasado día 4 de enero...no hubiera resistido las noticias que llegaban estos días desde Gaza.
¡ Que días trágicos que solo pueden alimentar dias de ira, de intifada y de combate por la justicia !!.
Con el recuerdo de Badía, las fotos que tomo del blog de la compañera y amiga Àngels Martínez Castells en su magnífico (y ya referente) "Punts de vista", y el excelente artículo que nos hacía llegar Michel Collon hace unos días (con tu permiso Michel), elaboro este collage artesanal que viene a sumarse, desde el dolor, a los miles que estos días circulan por el mundo. Que somos más, much@s más de los que dicen, creen y piensan...

¿Se puede defender a Israel?

Michel Collon

Entre los numerosos mensajes que me llegan en www.michelcollon.info, un reducido número quiere defender a Israel alegando tal o cual comportamiento palestino. Aquí tienen, en pocas palabras, una respuesta.

Pienso que es necesario volver al punto de partida: Israel es un Estado colonialista que expulsó a los palestinos de sus tierras en 1948. Hoy rechaza que regresen, vulnerando así el respeto a un legítimo derecho.

Con sus colonias, este Estado racista no deja de practicar la limpieza étnica para seguir aumentando su territorio. Viola todas las Resoluciones de la ONU desde hace sesenta años, sabiéndose protegido por Europa y los Estados Unidos, quienes necesitan un gendarme en Oriente Medio para controlar el petróleo. Israel se queja de las posibles armas nucleares en sus vecinos, pero él mismo tiene doscientas cabezas nucleares, instaladas de manera absolutamente ilegal.

Israel se define como “la única democracia en Oriente Medio” (¡como si un régimen de apartheid pudiera ser democrático!). Pero los aliados de Israel en Oriente Medio (Arabia Saudita, Kuwait, Egipto...) son dictaduras abominables. Además, cuando los Palestinos de Gaza “votan mal”, Israel los castiga con bloqueos y agresiones sin fin.

Los que critican algunos movimientos palestinos actuales, olvidan decir que anteriormente, Israel hizo todo para destruir los movimientos palestinos de izquierda o nacionalistas. Y que se negó sistemáticamente a negociar con Arafat pretendiendo todo lo contrario.

Todo esto puede ser comprobado por diversos estudios de historiadores (en particular, israelíes), declaraciones de todos los grandes dirigentes sionistas y testimonios de judíos progresistas actuales.

Los colonialistas se quejan de tiros de cohetes y atentados. Ciertamente, todos los métodos de lucha no son convenientes. Pero puesto que los opresores, sobre armados, han privado a los oprimidos de todo medio de acción legal, sería muy amable que les dijeran la manera más conveniente de resistirles.

No habrá solución en Oriente Medio sin establecer una verdadera democracia, para todos. Y en consecuencia conceder todos sus derechos a los palestinos.

Ciertamente, los israelíes sufren también (por otra parte, sufren también de la pobreza y discriminaciones racistas impuestas por los dirigentes israelíes). Internet nos permite abrir con cada uno, aquí y allá, un debate sobre las verdaderas causas del problema. Denunciando los mediamentiras y las deformaciones de la Historia.

¡No hay paz sin Justicia!

Michel Collon

[+] Llegir més

50 años de amada Revolución. Viva Cuba !!




¡ Hasta la victoria Siempre !
Era el primero de enero de 1959 cuando las primeras tropas del Ejercito Rebelde al mando del comandante Fidel Castro entraban en las calles de La Habana. Se proclamaba el fin de la lucha insurgente contra la del gobierno títere del dictador Batista y se proclamaba allí la Revolución victoriosa. De ese hecho crucial para la historia de Cuba y de todo el planeta, se cumplen hoy 50 años.
En este medio siglo muchas cosas han cambiado y el mundo no es ya el mismo, pero nadie, ni siquiera los más paranoides enemigos de Cuba pueden objetar que esa Revolución ha resultado determinante para el devenir actual, y que sin duda sigue posicionando a toda la humanidad, para el amor y la esperanza o para el odio y la sumisión. Cuba, y eso significa su pueblo, su gobierno y su Revolución se han convertido, queriéndolo y/o sin quererlo en el referente ético de la utopía y de la emancipación. Esa Revolución hoy ya cincuentañera es la imagen de la soberanía de un pueblo, de la lucha por la justicia social, de la solidaridad internacionalista, de la esperanza y los derechos de los pobres y oprimidos por fin iguales ya sean jóvenes o viejos, mujeres y hombres, de la liberación de esta Latinoamérica en pie y de todos los pueblos sometidos frente al Imperio, de la oposición combativa y valiente al neoliberalismo económico, de la maravillosamente heroica voz que truena y denuncia al capitalismo a sus guerras y sus miserias… Para varias generaciones, Cuba y esa Revolución es y ha sido la estrella brillante en la negra noche de los tiempos más duros.


Y reconocer esos hechos no es ya algo subjetivo sino un ejercicio de honestidad histórica e intelectual. Como cualquier obra humana, y la revolución cubana es profunda y esencialmente humana, en tan largo y difícil camino ha habido, necesariamente, sus sombras, sus errores, sus aprendizajes y autocríticas desde la descarnada realidad que obligaba a ir pensando y corrigiendo mientras se iba haciendo la historia y resolviendo el día a día de once millones de personas. Gentes lúcidas, exigentes, cultas y cultivadas, críticas, sensibles, generosas, amantes, divertidas, solidarias,…revolucionarias !! Miles de personas entrañables y también algún pícaro muy quevediano, y unos cuantos que se arrugaron y (ilusos !) viendo televisión USA por satélite se fueron p’allá, jugándose la piel y lo que va dentro con tal de ser noticia basura. Hoy ya no son noticia y son ricos en hipotecas pero sus hijos miran hacia la/su perla del Sur con curiosidad, afecto y en muchos casos, recuperado orgullo de origen caribeño de allá donde son libres.
Cuba y su Revolución han sabido llegar hasta aquí, sobreviviendo, contra todo pronóstico agorero, a golpe de decisión y sacrificio a la mayor agresión sostenida en el tiempo por parte del mayor enemigo imperial a una pequeña nación soberana. Ni bloqueos, ni invasiones, ni armas, ni conspiraciones, ni todas las toneladas de basura mediática que han lanzado los gobiernos estadounidenses de turno han podido doblegar a ese pueblo excepcional. En este feliz aniversario, con un Fidel vivo, lúcido y superviviente, con Raúl en el timón, con el Che y Camilo en el firmamento, con la esperanza y la solidaridad en el horizonte, millones de personas en todo el planeta queremos unirnos a ese clamor de la historia y sentirnos con orgullo, herman@s y compañer@s. Seguimos en la lucha que esto tan solo acaba de empezar… y Vds tenían razón.
Pero hoy no quiero sujetarme al rigor de la nota imprescindible y me permito dos líneas de liberación y efervescencia personal, porque es también MI aniversario como cubano del alma y compañero. Y es que Cuba nunca deja indiferente: se la ama o se la odia. Es un test seguro y contrastado de dignidad, conciencia de clase, insumisión y rebeldía, solidaridad y coherencia. Y amando a ese país y a sus gentes se crece y se aprende, y se recibe cien por uno, y un@ se siente vivo y protagonista de sus días. Y te ensanchas y respiras, y sientes olores, tactos, miradas, suspiros, esperanzas y utopías, y así sueñas en coro, avanzas y sufres en colectivo… y te haces más persona. Confieso que en esto, sobretodo en esto, tampoco soy neutral. Me llaman “cubanófilo” pero en realidad son un admirador modesto de esa Revolución maravillosamente atípica que ha crecido, sobrevivido, resistido y vencido a mi lado.
Gracias Cuba por ser como eres, gracias por todo lo que hemos aprendido y recibido de esta Revolución. Con el dolor por Gaza y el pueblo de Palestina como martilleante telón de fondo... Con emoción y una lágrima caliente desde la neurona más profunda de los sentimientos: Gracias Revolución !

[+] Llegir més

El millor de IloveIU (XVII)




Aquesta setmana el millor d'IloveIU ha estat com els companys i companyes que formen la blogosfera s'han solidaritzat amb el poble palestí i la condemna de l'agressió sionista.

No hi ha selecció possible: Aquest són els post publicats, mentre continuen encara les manifestacions i mostres de rebuig d'una agressió que algun company ha comparat a Gernika!
No us perdeu tampoc el bloc de l'Àngels Martínez Castells al respecte del tema, i que no surt a la llista de "triats" pel fet de ser ella mateixa la "triadora" puntual/setmanal de l'agregador IloveIU. El trobareu facilment a:
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2008/12/28/palestina


Toni Barbarà a La Ratera, "Denúncia i Rebuig a la criminal agressió...",

Rafa GAlmazán, Kabila. Genocidio en Gaza

Rafa Hortaleza, a Ceros a la izquierda "Hay dos caras de Madrid..." , continua informant posteriorment amb un video de Cayo Lara a la manifestació de Madrid.

Don Ricardo, a A sueldo de Moscú, "Destruyamos el Estado de Israel"

Antoni Puig Solé, "El sofriment del poble palestí"
Alfonso Salmerón, a L'Hospitalet que vols: "El genocidio que no cesa"

Alvaro Villar, a Soto en Cameros, "Holocausto en Palestina"

Ventanas del falcon, que ja havia fet un reportatge fotogràfic, continua amb "Video Gaza: el bombardeo visto desde dentro"

Curro Corrales Contra el terrorismo de estado

Javier Mesonero en el seu bloc Moscas en la Sopa "Que cese la violencia, ¿qué violencia?"

Hugo Martínez Abarca, a III República, "Quienes no condenan el terrorismo"

Victor Casco, a Digo Vivir, amb el post "Ataque israelí a Hamas".

Domi Benito, Contra la población Civil

José Antonio Jiménez, en otro Viso es Posible "Israel masacra Palestina"

Iñaki Escudero, a Des de l'esquerra, a "Israel=Estat naz(s)ionista"


David Avrid, a Replicant, Bloc d'Abril, "Nova masacre en la víspera dels Innocents"

Pedro Manuel Herrera, a La fantasía del supersaltamontes "El sionismo es criminal"

Chus Alonso Lazareno, "Israel vs.Palestina"

Fernando Martínez Hinojal, a Arkimia, "Israel terrorista"

Miguel Ruiz Rios, a Leer y escuchar no es suficiente "Odio Israel"

Marc Navarro, a Les coses d'en Jomi "Amb Palestina al COR"

Rafa Hortaleza, a Ceros a la izquierda, "Cayo Lara en la manifestación..."

José León, a Organizando la respuesta, "Holocausto en Gaza"

Félix Diez, a Desde las trincheras, "El Partido Comunista de Israel apuesta por el cese de la ofensiva militar en Gaza"

Kaneda, a El Hijo Rojo, "Abandonar la consigna del Estado palestino independiente"

Eva María Duran, a Mi lugar en el (otro) mundo posible, "Testimonios desde Gaza"

El company ceronegativo ha fet un seguiment que inclou reportatge amb fotografies de la manifestació de Madrid y un video amb Inés Sabanés. Ho podeu veure a ceronegativo.

La propera setmana li toca al company Javier Mesonero, en el seu bloc Moscas en la Sopa


[+] Llegir més

DENÚNCIA I REBUIG A LA CRIMINAL AGRESSIÓ ISRAELIANA A GAZA


Ens arriba la brutal notícia de la matança perpetrada pel govern d’Israel contra la població palestina a la franja de Gaza. Aquesta acció terrorista realitzada per l’exèrcit sionista es produeix just en plenes dates de celebració nadalenques i del cap d’any. La fràgil treva preexistent ha estat violada i liquidada per una acció militar criminal i d’una violència letal i indiscriminada que ha ocasionat ja prop de 300 víctimes mortals i 1000 de ferides. El bombardeig de zones urbanes fa inevitable i inexcusable el caràcter civil de la població atacada. Així, són ancians, dones, famílies senceres i criatures les qui han rebut els impactes assassins que Israel els ha disparat.

El pretexta argumentat pel govern israelià és el “càstig” a l’enviament previ de míssils llençats per Hamás fins al seu territori. La desproporció és tan brutal que obvia comentaris. Es fa pagar amb centenars de morts innocents les accions puntuals d’ atiament comeses per part d’aquest grup armat palestí. És una lògica inadmissible que inevitablement ens recorda i ens acosta a la historia viscuda i a episodis tan tràgics com a Gernica.
A la situació impossible que viu cada dia el poble palestí de Gaza, atrapat dins un veritable camp de concentració, sense recursos, sense accés a queviures elementals, sense possibilitat de mobilitat envoltats per Israel i amb les fronteres d’Egipte tancades, s’ afegeix ara aquest darrer episodi de genocidi que tota la comunitat internacional ha de denunciar i d’ exigir l’ aturada immediata.
És el cas que aquests dies són a la zona paletina de Cisjordania una nombrosa delegació espanyola de dones artistes per la pau, entre les quals algunes companyes d’ EUiA . Les notícies que ens han pogut fer arribar no ens poden deixar expectants. Elles han realitzat ja donacions massives de sang, protestes i manifestacions contra el govern terrorista israelià. Som amb elles i al seu costat amb totes les nostres forces, en la denuncia i en la reivindicació de la Pau i de tots els drets del poble palestí. És per això que ens sumem a la convocatòria de boicot als productes israelians i de manifestació convocada per “PAZ AHORA”, a tota Espanya, i en concret a Barcelona dilluns 29 a les 19 hores a Travessera de Gràcia 21, front la Cambra de Comerç Espanya-Israel.
NO HI POT HAVER PAU AL MÓN MENTRE PERDURI L’OCUPACIÓ I EL GENOCIDI D’ISRAEL CONTRA EL POBLE PALESTÍ.
PAU A PALESTINA, JA !!.

[+] Llegir més

El Parlament Europeu tomba la Directiva del Temps de Treball


Els i les euro parlamentaris/es s’han pronunciat de forma aclaparadora contra la Directiva del Consell de Ministres de Treball de la U.E. que proposava, ja en segona lectura ( havia estat rebutjada fa tres anys) l’aprovació de la Directiva europea coneguda com de les 65 hores o de la contractació ”opt out”.
De fet s’han votat diverses esmenes, 41 en total, que en rebre suports de majories absolutes bloquejaven de fet el text proposat a instància de populars, de Regne Unit, països de l’Est i sobretot dels Ministres de treball dels països de la UE. Calien 393 vots del total de 785 parlamentaris/es per assolir majoris suficients de bloqueig, i de fet en diverses esmenes s’han superat els 500 vots, un èxit espectacular que ofereix interpretacions ben sucoses doncs posa en evidència que molts/es eurodiputats/des han votat contra els seus respectius Governs i contra les posicions dels seus Grups europeus. Un triomf decisiu contra aquesta pretensió que com ja hem vingut denunciant suposava un retrocés històric per a la regulació laboral i per a les conquestes guanyades pel moviment obrer i la lluita sindical en els darrers segles. A la fi una demostració incontrovertible de la perversió intrínseca d’ una directiva ultra neoliberal que volia anar en sentit estrictament oposat a les aspiracions dels treballadors/es europeus/es de regulació laboral, salut i seguretat al treball, benestar social, o apropament a la reducció de jornada (cap i fins a les 35 hores com proposem nosaltres al GUE /EVN).



Era el gravíssim perill de la desregulació que permetria treballar més de les 48 hores actuals (40 a Espanya), i fins a les 65, o més. Era la regressió de comptabilitzar còmputs de càlcul a 12 mesos en lloc de setmanals. O era la instauració definitiva i legal de la figura de l’ “opt out”, nom que es dona a la possibilitat d’autosubcontratacció a nivells d’esclavisme , directament patró- treballador/a i al marge de qualsevol regulació o conveni. Era el retorn al segle XIX ….
Cal explicar com en aquesta ocasió s’han sumat interessos, per altra banda contradictoris. La qual cosa ha permès l’èxit assolit. Han esta els poderosos “lobbys” de la medicina i els professionals de la salut o d’emergències varies els qui han pressionat amb tota energia i eficàcia als seus polítics propers inclosos els conservadors del Partit Popular o Liberal Europeu. Les agressions que recollia el text en el sentit del temps de guàrdies mediques de fins a 75 hores, la desaparició d’obligació del temps de descans compensatori post- servei, o la consideració com a temps- no treballat d’ aquells que (tot i presents al lloc de feina) no fossin d’activitat assistencial, eren de tal impacte i repercussions sobre l’actuació dels metges i del personal d’emergència que realment ens abocaven a un escenari d’alt risc en qualitat i seguretat per als pacients receptors de les seves atencions, a més d’insuportables per als treballadors o professionals. Una mica en broma però molt en rigor i en serio podem dir que aquest cop, i sense precedents històrics, la “Classe” mèdica ( essència del corporativisme) i la Classe obrera s’ha aliat i han assolit un gran victòria en comú.
Ara la situació és de respir momentani doncs s’entra en una fase de tramitació que permet durant 90 dies un període de “conciliació” entre Parlament i Consell. Si passat aquest termini no hi ha acord, i fora una brutalitat antidemocràtica que el pogués haver -hi, vista la massiva posició dels euro parlamentaris/es electes a tots els Estats de la UE- 27, el text decau. Ara cal garantir que en efecte a la fi d’aquest primer trimestre de 2009 ( amb presidència de torn Txeca !) la directiva del temps d’explotació es desintegra en la nit de la historia.
Això tampoc vol dir que ningú pugui aturar la lluita, doncs els neoliberals i protocapitalistes tornaran a noves càrregues i nous assalts contra els drets dels treballadors, els drets socials i democràtics de la ciutadania europea. Peró sí serà ben cert que aquesta victòria parlamentaria parcial a escala europea representa un nou referent de la necessitat i utilitat d’articular i coordinar les nostres lluites per l’Altra Europa, la dels pobles, els drets i la ciutadania. La lluita continua, desprès dels NO constitucionals a França o a Holanda, i del NO a Irlanda al neoliberal Tractat de Lisboa tot i que ara volen forçar a tornar a votar per capgirar la voluntat del poble irlandès. La propera campanya a les convocades eleccions europees de juny de 2009 seran una excel•lent ocasió per aprofundir la nostra lluita per la Europa de la pau, la democràcia, els drets humans i democràtics, els drets socials i econòmics, els servis públics, la sostenibilitat i la solidaritat, tal i com volem.
17 de desembre de 2009 Toni Barbarà

[+] Llegir més

“ENS MEREIXEM EL QUE ENS PASSA…


“ENS MEREIXEM EL QUE ENS PASSA… SOM CULPABLES, MA DURA, I A PAGAR” - !?-
Mentida pútrida i podrida !
Us presento avui un dels ratots més ferotges i destructors difosos pel pensament neoliberal, versió alienadora corrosiva capitalista. La seva estratègia central passa per fer-nos sentir culpables… dels mals que patim i de la crisi que ens baqueteja. Culpables, nosaltres, parlo de les gents treballadores, la ciutadania senzilla, les classes populars, la majoria democràtica, dòcil i assenyada, les persones del nostre entorn cultural i social i que conformen i son conformats com a representants d’un ”estat d’opinió social”. Els mitjans de comunicació habituals i els/les líders d’opinió, personatges histriònics i pseudoculturals de les pantalles, les ones i els articles, prediquen com a corcons el missatge dels seus amos a qui tant deuen i dels qui depenen.
Hem comentat algun dia del caràcter insaciable i compulsiu per a l’acumulació de poder del sistema capitalista. Qualsevol moment i situació son bons per incrementar, més i més, els seus guanys. Un dels seus redescobriments clàssics i cíclics és l’assalt a la vella aspiració de mercantilitzar-ho tot, privatitzar-ho tot, fer negoci, de, i amb tot… i molt especialment amb els serveis i les necessitats més universals i imprescindibles: els serveis públics.

Sistemes públics d’ ensenyament, salut i sanitat, pensions, serveis socials, energies, aigua, habitatge, transports i comunicacions, alimentació, i tota la llista de bens estratègics. La seva voracitat depredadora somia en apoderar-se, encara més, de tot aquest “mercat” que constitueix la vida mateixa de les persones i les seves condicions primàries. El neoliberalisme pretén aquesta implantació parasitaria, i a ser possible irreversible, a partir de la penetració de fórmules inicialment toves o “mixtes”, mitjançant la implantació d’una premissa letal: “gastem massa en serveis públics universals i les arques de l’estat no donen, o no donaran aviat, per a tant”.
Diuen: “l’actual estat de coses no es sostenible i farà fallida. No hi haurà diners per tanta sanitat, ni tanta escola, ni tantes pensions… Som culpables, de gastar massa, perquè abusem del que és “gratuït” i els governs benefactors s’esforcen en facilitar-nos… a tothom. I és clar,això inclou a estrangers pobres, nouvinguts afamats d’altres races i cultures, dones que si no tenen una cosa en tenen una altra, discapacitats, gents mandroses i diferents, que son doblement culpables perquè ens xuclen els nostres recursos..., i ara encara més quan pinten bastos”. El verí neoliberal que així s’expressa, alimenta la serp feixista i xenòfoba, les enyorances dictatorials, les justificacions antidemocràtiques, la insolidaritat i la violència, la perpetuació de la desesperança, la inequitat i la injustícia. I el seu missatge “cola” fàcil entre pobres gents ignorants que pensen que sí podran pagar una mica/molt més i així ser tractats com a classe superior. Es comença acceptant un nou REpagament de servei, un “copagament” sanitari, educatiu, o unes quotes que poden fer fallida per a una pensió privada, i s’acaba perdent tot dret a mans dels mercaders .
És per això que la única defensa lúcida i possible és negar la major: NO a tot el seu discurs! Ens volen acrítics i rendits com a ramats, ens voldrien incapaços de pensar, ni d’escriure, ni de comunicar-nos. Però, cal més que mai, respondre, que totes les persones hem de tenir els mateixos drets: humans, democràtics, individuals, nacionals i col•lectius, polítics, socials i econòmics i legals. Cal respondre’ls que tothom qui treballa paga (si el deixen regular la situació laboral) els seus impostos. I que paguem impostos dels que es diuen “indirectes” gairebé per respirar... I que proporcionalment, quan més pobres som, més en paguem d’aquests impostos. Que els diners dels pressupostos públics i governamentals, aquells que els qui manen consideren « seus » són realment « nostres » , pagadors/es. I per això han de ser destinats a sostenir els nostres serveis públics i no a cap negoci-benefici.
Cal finalment contestar-lis que ELLS son els culpables de la crisi i de tota la desgracia,la mort i la misèria del planeta. Que nosaltres NO SOM CULPABLES SINÓ les seves VÍCTIMES… i que ja en tenim prou !! Que sí, que amagaven milers de milions, que ens negaven, ara disposats a abocar-los a bancs i asseguradores malfactors. Que s’ha acabat ! Que som disposats aixecar-nos i a posar-nos DEMPEUS. Que no ens enganyen i no els reconeixem cap autoritat ni ascendent, ni els permetrem cap impunitat. No han aconseguit fer-nos desistir de la nostra decisió emancipadora, i així serà més aviat que tard. Els culpables tenen noms i cognoms. Salut !!
Toni Barbarà


[+] Llegir més

A IRLANDA, TAMBÉ: NO, SIGNIFICA NO !



BARRUTS I TRAMPOSOS EUROPEUS S.A.
Semblava impossible de creure ! La cimera de desembre de la U.E., reunida a Brussel•les ha estat contundent a l’hora de tancar carpeta de la presidència francesa… una vergonyant presidència que deixarà memòria històrica del que és tot un fracàs i una frustració majúscules!
El “líders” han fet públics una sèrie d’acords inimaginables ni en el pitjor malson. I una de les decisions crida l’atenció sobre la resta per la seva duresa i brutalitat: Han “acceptat” el compromís del govern d’Irlanda per tal de REPETIR el referèndum sobre el Tractat de Lisboa, a fi efecte que abans de finals de 2009 sigui definitivament APROVAT ( o aprovat) pel poble irlandès !!. Això és un veritable atemptat a la intel•ligència de tots els europeus, a la dignitat del poble irlandès en particular, al respecte democràtic més elemental, i a la mínima seriositat entre persones adultes, conseqüents i respectables.


A l’ ÚNIC país on es va fer la consulta popular sobre el Tractat ( obligada per la seva legislació ), i on va resultar un aclaparador NO !!, aquesta colla de capitosts els responen que no saben votar adequadament ( o sigui SÍ) i que els donen una segona oportunitat per corregir els seu error. El govern que va perdre aquell referèndum, lluny de plegar segueix en actiu, i malgrat la seva “baixa popularitat” es compromet, aquest cop sí, a fer els deures i explicar, com cal i amb tota intensitat, la necessitat absoluta de votar Sí. Això a més gràcies a nombroses prebendes i tractes de favor particulars atorgats gentilment ( i amb forces gelosies i algun rebot per greuge comparatiu) per la resta del 25 ( a falta només de la República Txeca): manteniment d’un Comissari per país, lleis irlandeses pròpies sobre educació, /contra el dret a l’ avortament, fiscalitat tributaria privilegiada (prenem nota!!), i una sèrie de propines menors en qualitat de suborn barato…
El NO pronunciat al referèndum de juny no era doncs per aquests demòcrates governants un NO conscient, crític, i de rebuig a la proposta, sinó més aviat un “fins desprès, si m’ho arregles una mica”… És senzillament intolerable i vergonyós ! Qui s’han cregut que som aquesta gent ?
Ja en el seu moment vam exigir també poder nosaltres votar un referèndum, ser consultats, i se’ns va ignorar fent una juguesca legal però il•legítima de “tramitar” un Sí parlamentari per una qüestió de cabdal importància com és el lamentable Tractat de Lisboa. El temps transcorregut ens ha donat tossudament la raó pel que fa a les nostres denúncies i critiques sobre el seu caràcter neoliberal, desregulador, armamentista, opac, antisocial i antidemocràtic, insolidari… Malgrat la brutal crisi que patim i que ha posat en evidencia tantes de les raons que esgrimíem, com també la manca de capacitat de resposta per part de la U.E. i les seves institucions, començant pel incontrolable i impune Banc Central Europeu, el ramat de dòcils governants reunits a Brussel•les opta per “mantenella i no enmendalla”.
Nosaltres denunciem aquest comportament antidemocràtic i manipulador i EXIGIM VOTAR , el Tractat de Lisboa, ARA UN ALTRA COP, I MÉS QUE MAI.
NO AL TRACTAT DE LISBOA !! Ni a Irlanda, ni a Catalunya , ni a Espanya, ni enlloc !! NOoooooo !!!


[+] Llegir més

POT SOBREVIURE LA DEMOCRÀCIA AL CAPITALISME FINANCER ? CON PERMISO...






Aquest text és una breu aportació complementària a l’anàlisi de la Jornada que figura aquí a sota, des d’uns paràmetres i un abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social...una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.

POT SOBREVIURE LA DEMOCRÀCIA AL CAPITALISME FINANCER ?
- Llibertat republicana versus oligarquització de la vida econòmica i social -
Lloc: Auditori UPF Rambles (Rambla 30-32)
Organitza: FUNDACIÓ PERE ARDIACA I SIN PERMISO
Inscripció prèvia obligatòria i prèvia invitació
Dissabte 13 de desembre
- debat 1 10-13.30
dinar 13.30-14.20
- debat 2 14.20-17.50
acte final públic conclussions 18 h

- TAULA 1- EL FINAL DE LA CULTURA DEMOCRÀTICA ANTIFEIXISTA I ELS NOUS CAMINS IDEOLÒGICS I POLÍTICS DE LES OLIGARQUIES
Michael R. Krätke, Àngels Martínez Castells i Antoni Domènech (relator i introductor)
- TAULA 2- UNA SORTIDA DEMOCRÀTICA DE LA CRISI: REFUNDAR I RADICALITZAR LA CULTURA DEMOCRÀTICA
Florence Gauthier, Gustavo Búster, Luis Juberías (relator i introductor



CON PERMISO, SALUD !! . 13 Desembre 2008.
Una aportació complementària a l’anàlisi des d’uns paràmetres i abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social.
Es tracta d’ una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.
Les repercussions de l’actual megacrisi són d’una tal importància i magnitud que necessariament repercuteixen en els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i aquestes conseqüències condicionen i conformaran una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i necessariament de morir (encara que s’intenti obviar el tema tanatològic sota absurdes consignes de bon gust).
Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que eren unes tendències perverses dins la depredació neoliberal global. Vol dir, demostradament: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses les depressions i el suïcidi, i també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca cega de falses panacees, integrismes parareligiosos, desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de serveis públics progressivament degradats via privatitzacions. Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, generalització del sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social i del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i molts valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però el tast esdevé ja prou greu i il•lustratiu.
Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència, pèrdues de l’habitatge familiar via desnonaments massius, tasques de manteniments inexistents a vivendes de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’ infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia a l’emancipació personal de la llar familiar per part de la joventut, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure hipoteques per finançar els seus cursos amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.
Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’ aspiració humana a la felicitat, i la renúncia d’aquella concepció de Salut com a un estat d’harmonia, autonomia, benestar i gratificació personal i col•lectiva, respecte d’un mateix i del seu entorn. Avui compta tan sols de l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.
Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’un inevitable i fals binomi, confort- inestable versus raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat als altars i la nova distribució del temps personal i laboral condiciona un medi de cultiu pretesament postmodern on la infelicitat percebuda en la expressió més íntima la norma. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat i per contra es demostra que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Venezuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.
I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació dl propi subjecte malalt. Serà, doncs, una primera tasca capital: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.
Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i d’altres latituds són motiu d’ànim i enrolament.
Ara toca construir la veritable alternativa. Difícl si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpics i acrònics. Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Tot resta per fer, i encara és possible.
Toni Barbarà Molina

[+] Llegir més

Barrios Saludables- Congreso Entrevecin@s



El presente trabajo reproduce textualment la publicación que acaba de aparecer (sept.2008) editada por los responsables del Congreso Entre Vecinos/as. Este evento se celebró en Madrid en mayo 2007 convocado por la Confederación Estatal de Asociaciones de Vecinos ( CEAV) bajo el título "Por la cohesión social". Desde una óptica eminentemente vecinal, con un lenguaje asequible y con unos objetivos explícitos de debate y propuesta "cohesionadora" del movimiento vecinal, se desarrollaron diversos talleres multidisciplinarios: Barrios por la inclusión- Barrios vulnerables - Berrios multiculturales - Barrios saludables - Incorporación de la juventud - consumo responsables - Participación ciudadana. En el àmbito de la salud tuve el honor de presentar este texto. Salud !!

BARRIOS SALUDABLES
SALA LA PAZ – BARRIOS SALUDABLES – ANTONIO BARBARÁ
CD1
Antoni Barbara Molina, es médico internista y especialista en salud pública, es asesor del área de la salud pública, del Ayuntamiento de Barcelona,

Pues, buenos días, bien hallados/as. Una nota previa: las afirmaciones y negaciones que vendrán a continuación son de cosecha propia. Las sostengo y mantengo y afirmo, y no son las del Ayuntamiento de Barcelona propiamente, en muchos casos sí, afortunadamente.
La primera disyuntiva sobre las cosas que vamos ir tratando, es si estamos hablando de salud o de sanidad. Esto parece retórico pero no lo es en absoluto.
Salud y Sanidad se utilizan de forma sinónima, cuando no lo son. Nosotros preferimos hablar siempre de salud ya que corresponde a más de un ámbito: la salud es una manera de vivir autónoma y solidariamente, de ser feliz consigo mismo y con su entorno, lo cual no es poca cosa. Es una aspiración realmente compleja y ambiciosa.

Salud por lo tanto no es, como todos/as sabéis, “no estar enfermo”, es algo más importante y muy complejo. Las cosas de la salud son demasiado importantes, como para dejarlas sólo en manos de las/os médicos, las/os profesionales. Como las cosas de la paz son demasiado importantes para dejarlas en manos de los militares. Por tanto en una primera andanada habrá que ir acabando con eso de que los temas de la salud, alias sanidad, es eso que tratan los de las batas blancas. Así una primera afirmación tiene ya que ver con la necesidad de hacer cotidiano, transversalizar, meter los aspectos de salud como algo absolutamente inherente, al desarrollo social, al desarrollo humano, al desarrollo colectivo, en lo social y que no se trate en absoluto de un problema técnico o técnico- médico, aunque luego veréis que, evidentemente, la asistencia a la salud, cuando falla i hay que atajar la enfermedad les corresponde evidentemente a los/as profesionales. Pero la desproporción de recursos es notable y manifiesta. Se hacen congresos, continua y reiteradamente de profesionales de la salud que además, como sabéis, tenemos la mala costumbre de considerar que somos autosuficientes y sabios y que por lo tanto no hace falta escuchar a nadie más: ¡en todo caso, es el público el que “no colabora”, con lo muchísimo que sabemos los profesionales!

La sanidad puede ser pública o privada, es decir el sistema de atención a la salud puede ser público o privado. También puede ser mixta, que es cuando la cosa deviene más perversa y sobre la que luego me extenderé un poco más.
Afirmo que la salud como tal, siempre es pública. Aquí no hay escapatoria: el señor Michael Jackson se puede poner todas las mascarillas que quiera para no respirar el aire contaminado, pero en definitiva, va a respirar el aire que le toque y por muy multimillonario y paranoico que sea, va a ser capaz de enfermar por muy susceptible, o más precisamente, como el resto de mortales.
Finalmente algo que es obvio y sabido es que las personas no funcionamos por áreas de competencia, ni por ventanillas, y que la cuestión está en que lo que no podremos hacer es escudarnos sistemáticamente en que “esto aquí no toca”. No podemos decir “se ha equivocado de ventanilla, eso es en la de al lado”.
Habréis comprobado que en la atención sanitaria ha irrumpido el ordenador. Este aparato es el que preside las mesas de los/as facultativos, y eso que puede ser una aportación, y lo es de carácter técnico, en algunos casos resulta una injerencia perversa. Por ejemplo, cuando se dispone de dos minutos para una visita médica; si le dedicas uno y medio a ver qué dice el protocolo de la pantalla, te estás perdiendo un minuto y medio de información de la cara que pone el/la paciente, que es lo fundamental y lo sustancial. En ese aspecto resulta crítico pero, realmente hay un uso y abuso, de determinadas tecnologías.

Volvamos a lo de que la salud, decíamos, era una manera de vivir. Los factores determinantes en salud vamos a recordarlo, no son tanto la atención médica, ni las pastillas, ni las visitas médicas, ni las atenciones personales, sino otras cosas muchísimo más relevantes, como concretamente, la clase económica y social. O dicho de otra manera: en función de la clase social se enferma más o menos, se está más o menos saludable. Y esto no lo digo yo, esto lo dice la Organización Mundial de la Salud.
El género es otro determinante: la mujer sufre peor salud que el hombre y recibe peor asistencia que el hombre.
El lugar de origen es otro motivo de peor o mejor salud, el estrés, las condiciones de trabajo, las adicciones, los estilos de vida, son determinantes en salud, muchísimo más, que evidentemente, el uso de medicación.
Lo que suceda en los primeros años de vida, el peso en los primeros meses, la educación desde la prematernal, son determinantes que va a generar situaciones de salud o enfermedad. La exclusión o por el contrario el apoyo social, van a general salud o enfermedad, las discapacidades, o como decíamos, el trabajo. El trabajo nunca es neutro, el trabajo genera salud o genera enfermedad. Por lo tanto el trabajo es un determinante absoluto en salud como bien sabéis, cuando lo hay, o cuando no lo hay el desempleo es determinante en salud. Y la precariedad, está en boga, pero es que lamentablemente va a estar más de moda. La precariedad laboral es un flagelo, es una nueva plaga del siglo XXI, porque evidentemente, no se pueden tener 35 años, firmar una hipoteca por 35 años y tener un contrato por 35 días, cuando eso sucede y está generalizado, algo va a rascar y evidentemente, nuestro organismo lo va a denunciar, y eso se va a llamar falta de salud.
La alimentación es fundamental, comemos mal, comemos demasiado, los trastornos alimentarios, son determinantes; la actividad física, la movilidad: nos movemos generalmente con ruedas, no con piernas, y así nos luce el pelo cuando luego resulta que a cierta edad, todos estamos en las listas de prótesis de rodillas, prótesis de caderas, porque sucede que nos hemos olvidado de andar, cada día.
Por tanto, si la causalidad, si los motivos que generan salud o enfermedad son fundamentalmente de causas sociales, psíquicas y biológicas también, pues los fundamental no serán las atenciones personales, sino esas condiciones medioambientales, sociales, laborales o económicas. En definitiva, ¿qué comemos?, ¿cómo andamos?, ¿qué respiramos?, ¿qué sentimos?, ¿cómo trabajamos? Lo que determinada salud o enfermedad será el urbanismo o la movilidad del transporte, los servicios a la comunidad, los equipamientos, la vivienda, los estilos de vida, la accesibilidad en cada barrio o ciudad. Es más determinante el diseño urbanístico de un barrio, que los CAPS como llamamos en Cataluña a los centros de asistencia primaria, o ambulatorios, que podamos diseñar, porque lo importante va a ser la plaza, la luz, la relación, la capacidad de espacios de relación vecinal. El abordaje e salud deberá superar fronteras y ventanillas y por tanto ser eso que ahora los modernos llaman pluri-multi-interdisciplinario, quiero decir, todo mezclado, como debe ser.

Se dan paradojas en esta situación de desarrollo, la primera paradoja son los recursos presupuestarios. Resulta que en salud estamos dedicando el 90% desde los recursos a la asistencia médica. Se ha comprobado científicamente que puede variar la mortalidad de un colectivo en un 11%. Para mejorar los ámbitos de vida, el tabaquismo, el alcoholismo, dedicamos un 1,5% es la promoción de salud y en cambio esto contribuye en un 43% a la tasa de mortalidad. Para mejorar el medio ambiente dedicamos un 1,6% de los recursos y en cambio pueden reducir la mortalidad en un 19%. Algo no hacemos bien, estamos invirtiendo, estamos dedicando muchísimo más a lo que resulta mucho menos determinante, cuando deberíamos cambiar esas prioridades e invertir muchísimo más en capítulos de prevención y de promoción de la salud, porque colectivamente, finalmente, nos van a salir las cuentas. Mucho gasto se dedica a curar, muy poco a prevenir y promocionar. ¿Porque esa perversión? Primero porque culturalmente es así, y luego porque intereses desde los corporativos de la clase médica, hasta económicos de carácter estrictamente de lucro.
La enfermedad da dinero, la no enfermedad no da dinero, estoy hablando en términos empresariales, y parece un poco brutal lo que acabo de decir pero lamentablemente eso es absolutamente cierto.

Las necesidades en salud, son distintas. ¿Cómo las percibe el usuario/a? El discurso es ¿qué hacemos para mejorar la salud?, pero fijaos que poco atendemos a lo qué pretende el enfermo/a, para considerarse sano. A veces estamos gastando esfuerzos inmensos en cosas que son muy poco apreciadas y por el contrario, a otras que son altamente valoradas como por ejemplo la complicidad, la atención, la corrección, el tiempo, la empatía, la simpatía, la comunicación, dedicamos poco, poquísimo, y eso es un error lamentable.
Nueva paradoja, cada vez exigimos más prestaciones a eso que se llama “lo público” pero cada vez hay menor implicación personal en lo social y lo colectivo, incluso en lo electoral. Vamos a dejarlo ahí.

Usamos y abusamos de la tecnología. Y la tecnología no siempre es, por definición, positiva, también supone aumento de riesgo y aumento de costes nómicos. Uno de los problemas serios que se están dando actualmente en sanidad y en salud es eso que se llaman enfermedades yatrógenicas, lo que quiere decir que la propia acción médica o sanitaria esta generando nuevas patologías, involuntariamente, nuevas enfermedades. Algunos ilusos piensan que ingresar en un hospital es ya una garantía de salud. Bueno, pues debo afirmar que, evidentemente, es un centro de alta tecnificación donde vamos a resolver muchos problemas de salud, pero que también supone por el simple hecho de entrar en un hospital, asumir un riesgo.
Los efectos indeseados y secundarios a la actuación sanitaria son iatrogenias.
El uso y abuso de medicamentos, por ejemplo, puede ser gravísimo.

Buscamos generalmente la curación individual (hablaba antes de Michael
Jackson, al que no me lo quito nunca de la cabeza, porque me parece muy ilustrativo el personaje y sus mascarillas), pero lo cierto es que enfermamos colectivamente, si el agua está emponzoñada podremos hacer maravillas que en definitiva eso, los mosquitos que transmiten, la malaria, la fiebre amarilla no distinguen de clase social aunque evidentemente unos puedan protegerse y curarse mejor y otros peor.

Para que la salud sea pública es imprescindible un gran elemento, digo imprescindible, o no es realmente pública: la participación social. Esto lo tratamos en Barcelona hace tres años y dijimos cosas, algunas muy necesrias e inconvenientes.
Eran unas jornadas con cuatrocientas personas fundamentalmente del mundo asociativo, pero donde habíamos implicado a las administraciones y a las entidades sanitarias y de salud empezando por la propia Agencia de Salud Pública y la Generalitat de Cataluña.
Decíamos primero la persona y después el protocolo, primero le miramos la cara al usuario/a y luego vemos qué dice la pantallita. Primero vemos si realmente viene sola o acompañada, luego le pondremos el antibiótico que toca, que es el que hay que recetar, el genérico que hay que recetar o no, y si no es necesario recetarlo mucho mejor.
Somos usuarios, somos titulares, somos protagonistas del sistema público de salud, recordad que estoy hablando siempre del sistema público. Pero ahora nos llaman “clientes” y a mí, cada vez que oigo cliente, me ponen los pelos de punta.
¿Por qué cliente? Supone una relación de carácter comercial. Yo le vendo a usted algo, y usted me lo compra. Pues no, mire usted, yo no le compro ni le vendo nada. Yo soy el titular-propietario, porque yo lo sostengo con mis recursos, sostenimiento “obligatorio” y universal por cierto.
El ciudadano es el centro de la atención del sistema público de salud, por tanto, deje usted de tratarme como un cliente, porque me da siempre la impresión de que me está mercantilizando algo que ya es mío. Que además ya lo he pagado.
Buenas prácticas, esto lo decía las gentes de la Liga Reumatológica de Cataluña que luego participarán. Decían, “más piscinas y menos pastillas”, decían no nos curaremos con más Voltaren ni más Ibuprofeno, nos curaremos haciendo más ejercicio físico, manteniendo un peso más correcto y yendo a la piscina de mi barrio.
Más participación, mejor educación en salud por tanto. Estamos muy mal educados en salud, porque seguimos pensando que lo de salud es lo de la bata, blanca o verde, según el telefilm.
¿Los antibióticos son buenos o malos?, depende. Casi siempre en salud, la respuesta es “depende”.
La dosis en biología como en casi todas las relaciones humanas, son fundamentales. Esos antibióticos que no llegan a la dosis correctas (terapéuticas), no curan, los que se pasan, pueden matar.
Digo los antibióticos, digo la medicación, digo las atenciones. Las dosis determinan el que las cosas funcionen o no.
Y acabo recordando algo que es absolutamente necesario recordar, cada dos por tres, el machismo perjudica gravemente la salud. Es cierto, sigue habiendo discriminación de género, brutal y absolutamente insoportable, en una sociedad que se predica moderna y del siglo XXI.

¿Público o privado? Fijaos. Decía un personaje tan famoso que no diré quien, que lo importante no es que el gato sea blanco o sea negro, sino que cace ratones.
La pregunta no es sólo si caza ratones, es que una vez los haya cazado los va comer quien. Los blancos o los negros, seguramente la solución está en que los cace quien los cace, luego se reparten equitativamente y puedan alimentar de forma justa a los blancos y a los negros.

¿Público o privado? Externalizar servicios, privatizar, concertar prestaciones, supone en definitiva, y se mire como se mire, pasar recursos públicos del arca común a contabilidades que tienen carácter mercantil, que son entidades con legítimo afán de lucro y, ahora no vamos a discutir aquí la Constitución Española que prevé que las haya, de beneficios empresariales. Algunos nos negamos a que esas entidades con afán de lucro se nutran de forma parasitaria de los fondos públicos.
¿Costo o beneficio? Costo y beneficio sí, pero siempre que alegamos costo y beneficio, y eso lo hacen los economistas entre otros, además de lo económico, deberemos decir, oiga apúnteme también el costo y el beneficio en lo social en salud.
Dicen que gastamos mucho en salud y eso no es cierto. En Europa, en la Europa de los quince que es en la que nos queremos mirar somos de los países que estamos a la cola en gasto, en prestaciones de servicios, y además de que gastamos poco, gastamos mal. Un 30% nos lo gastamos en pastilla. Este país es el país más permisivo del mundo para la industria farmacéutica y aquí es capaz de poner en circulación cualquier fármaco, cualquier medicamento aunque en EEUU esté en fase todavía de experimentación animal. Somos el auténtico conejillo de indias y aquí consumimos pastillas. La cultura de la pastilla es realmente perversa.
El trabajo os he dicho antes que, en su carencia y condición, marca, genera enfermedad, genera salud, la precariedad laboral genera fragilidad y patologías. No se puede estar sano si no se tiene una mínima estabilidad laboral y unas condiciones de trabajo dignas y reguladas.
El primer tratamiento en geriatría son cosas no sanitarias, el primer tratamiento en geriatría es concretamente un sistema de pensiones digno y suficiente.
De qué nos sirve predicar alimentaciones saludables y recomendar por enésima vez las virtudes de la verdura, incluida la judía verde, al colectivo geriátrico si cobran lo que cobran. No van a poder comprar judías verdes, van a tener que comprar lo que compran, triglicéridos en forma de plástico, que además de baratos sirven para envenenarse.
Las subcontrataciones, las irregularidades, las descolocaciones, deterioran seriamente la salud. Y ese es precisamente el discurso y todo lo otro no es salud. Todo lo otro es otra cosa, es farmacología, es otra historia. Yo sé que este discurso parece que divague pero es exactamente el que creo que hay que plantear a la sociedad para que tome cartas en el asunto.
En esa jornada que cité antes lo que hicimos fue abrir un cesto de propuestas, una manera gráfica de que cada uno dijese eso que opinaba, eso que también los yupis llaman “tormenta de ideas”, pero que en definitiva se trata de traer propuestas y luego analizarlas todos juntos. Los talleres permitían valorar que esos criterios podían coincidir, ser más o menos originales, ser factibles o ser polémicos y con esos cuatro criterios que debatimos y trabajamos en cuatro talleres: atenciones personales, promoción de salud, el mundo del trabajo y la participación social.
Al cierre, decíamos que lo importante es conocerse, escuchar y aprender, que aproximar usuarios profesionales, instituciones, administraciones juntas todos/as en la misma sala era importante, que la ciudadanía es fundamental como agente socio-sanitario. Es el agente socio-sanitario.
Y que las ciudades sean saludables y sostenibles. Y que ahora que ha colado el mensaje de lo ecológico vamos a explicar que la ecología no funciona si el principal central núcleo biológico del ecosistema, que es la persona humana no vive en una condiciones de salud mínimas, por lo tanto, saludable y ecológico es lo mismo, que son distintas caras de la misma moneda, y que hay que ganar en cohesión social incorporando a la sociedad civil organizada, que es la protagonista para definir un modelo socio sanitario. Porque los profesionales dicen: ustedes no saben de lo que estamos hablando, para eso hay que ir a la facultad de Medicina.
Yo creo que la ciudadanía civil organizada está absolutamente comprometida, capacitada y legitimada para decir qué tipo de salud quiere y cuáles son sus objetivos de salud.
Luego, que vengan los técnicos y vean cómo eso se lleva a la práctica. Pero definir objetivo, planificar salud, es un compromiso y una responsabilidad de la ciudad.
Las propuestas que de ahí salieron, luego las controlamos. Se proponía que se distribuyera la píldora postcoital y al cabo de unos meses era una realidad. Cuando lo constatamos eso nos esperanzó y nos dio muchísima moral.
Arnestein, un clásico, decía que los discursos sobre participación son como las espinacas, nadie está en contra. Todo el mundo está de acuerdo. Pero a partir de ahí, ¿cuándo nos las comemos? Y ¿con qué nos las comemos?
Hay varias maneras de medir el nivel y la calidad de la participación. Va desde la manipulación pura y dura a las terapias de grupo, a la fabricación de consensos o a informar. Fijaos que aquí es gradual, va ganando en calidad, a la consulta, a temperar o a sosegar colectivos, al “partenariado” interlocutor, al poder por delegación y codecisión, o al control estricto por parte de los ciudadanos cuando realmente se alcanza el nivel máximo de participación.
Otros métodos, hablan de seis niveles: receptor, oferta de consulta, asesoría, planificación conjunta, ejercicio de control por delegación y ejercicio de control pleno. La YAK 2, que es la internacional, hablaba de cinco niveles. La OCDE habla sólo de tres niveles: información, consulta y participación.
El consejo de Europa decía que la participación ciudadana y de los pacientes era imprescindible en un proceso democrático. Que la información había de ser accesible, oportuna, fácil y relevante, que las políticas de soporte a la participación activa eran imprescindibles, que había que mejorar el mecanismo de participación y que las expectativas eran más participación, más estilos de vida, más poder a los ciudadanos y ciudadanas, más capacitación y formación.

Otra gran cuestión: Es cierto que existen desigualdades también en salud en todos los países que, contra lo que podíamos pensar en el siglo XXI no tienden a acortarse sino a aumentar. Algo no va bien, aumentan las desigualdades. El mapa de salud corresponde al mapa de las desigualdades sociales y económicas. Pero, las desigualdades en salud podrían reducirse mediante políticas sanitarias y sociales correctas.
He oído hablar antes de discriminación, nosotros preferimos no hablar de discriminación de ningún tipo, hablamos de “políticas amigas” de... Necesitamos políticas amigas de la mujer para corregir precisamente las discriminaciones que padece.
Son ocho los objetivos de desarrollo del milenio de la ONU: promover la igualdad de género, la autonomía de la mujer, la enseñanza primaria universal, etc., eso es salud. ¿Cómo se puede ser sano, si no se sabe si se es analfabeto?
Si miráis la clasificación de la OMS de enfermedades, la más devastadora es la Z 90’5. ¿Y esa cual es? El sida, la malaria, la tuberculosis, el cáncer, esa es la pobreza extrema. En este planeta lo que más mata, es el hambre.
La declaración de la salud de los pueblos en Bangladesh 2000 es preciosa.
“La salud es un tema social, económico, político y sobre todo es un tema de derecho humano fundamental”.
Eso es la salud.
La desigualdad, pobreza, explotación, violencia y la injusticia están en la raíz de la enfermedad, la mala salud y de las muertes de los pobres y marginados.
La “Salud, para tod@s” significa, que se han de cuestionar los poderes poderosos, que hay que oponerse a la globalización, a la mala globalización.
Y que las prioridades políticas y económicas han de cambiarse drásticamente.
Digo a esa mala globalización, porque yo quiero globalizar la salud.
Por tanto, se han de reducir las desigualdades, para favorecer un nivel de salud, porque la salud en el planeta es la casa común, y es que la situación actual no es soportable y empeora.
Debemos, además, hacer llegar la valoración y la consideración de impacto en términos de salud en todas las actividades, planificaciones, programas: “Salud en todas las políticas “.
Hay que seguir insistiendo y persistiendo y difundir iniciativas, para eso estamos aquí, para reivindicar derechos, organizar sociedad, continuar trabajando, interpelar a los organismos, ejercer de control, fijar y evaluar objetivos y participar. Aquí no hemos traído la bata blanca, aquí hay auténticamente SALUD.
Vecinos y vecinas, …. ¡ Salud !

Antonio Barbará Molina



[+] Llegir més

UN PRESSUPOST AMB DEFECTES CONGÈNITS



Amb el seu permís implícit vull reproduir a la meva Ratera aquest post de l'amic Joan Ramón Lladó, professional del sector i company en la lluita comuna DEMPEUS EN DEFENSA PEL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT !! La seva reflexió ajuda a denunciar les corrents mediàtiques de fons que volen crear un escenari de súbdits/es resignats i resignades que davant les actuals inclemències del sistema capitalista estoven la seva defensa i el seu sosteniment irrenunciable als drets d'un estat de benestar de mínims i d'una dignitat social i humana guanyats amb tants anys de lluita.
Es comença fent sentir-se culpables als usuaris/ malalts/es i s’acaba acceptant “complements- copagaments, una mica” per finançar el que ja hem pagat. És a dir REPAGAR. I a més amb connotacions insolidàries o xenòfobes de limitar accessos a certa gent "de fora abusadora- freqüentadora" dels serveis d’assistència... a base de generar més desigualtats i més inequitats de les que ja patim en funció de gènere, classe social, estatus econòmic, lloc de procedència, grau de discapacitat... Reaccionem !!! Desperta ferres !!!


UN PRESSUPOST AMB DEFECTES CONGÈNITS
amcastells 26-11-2008 GTM 1 @ 09:26 Tags: Salut+pública desigualtat +finançament+ co-pagament
El company Joan R. Lladós en sap molt de salut pública: pertany al sector des de fa molts anys, i de la seva vocació de servei ningú pot dubtar-ne. Forma part d'un col.lectiu de defensa de la salut pública al que tinc l'honor de pertànyer. El company Lladós, una vegada publicats els primers resums sobre els Pressupostos de la Consellera Marina Geli, m'ha fet arribar la seva valoració:


"Els diners de la Sanitat Pública catalana depenen, en gran mesura del finançament autonòmic. És evident, per tant, que mentre els recursos econòmics assignats a Catalunya es mantinguin per sota de les necessitats, no hi podrà haver un finançament suficient de la Sanitat Pública.
El Pressupost de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2009 suposa un increment del 2,77% en relació a l’any anterior tot assolint la quantitat de 9.412,9 milions d’euros. Els Hospitals s’emporten més de la meitat dels recursos, concretament un 56%, sense que això suposi gaires noves inversions. A la Assistència Primària es destina un 25% del pressupost, que contempla alguns nous ambulatoris.
Pel que fa a la despesa en medicaments, que suposa gairebé el 25% del total, es preveu un lleuger descens, malgrat el constant increment de persones assistides, passant a representar el 18,7%. Aquesta reducció es podria assolir gràcies a la constant reducció del preu dels medicaments. En realitat la despesa en medicaments segueix creixent (6,8%) a causa de diversos factors: l’increment del número de receptes (6%), el preu mitjà de les mateixes (1,5%, amb tendència al decreixement) i l’augment de la població assistida (més de 200.000 noves targetes sanitàries en el darrer any a Catalunya).
El proper acord del Ministeri de Sanitat amb Farmaindustria preveu un estalvi de 380 milions d’euros per a l’erari públic i la revisió semestral dels preus dels medicaments. Aquesta, de posar-se en marxa, podria accelerar tant la reducció dels preus dels medicaments (ara un 23% per sota de la mitjana dels països de la OCDE) com l’increment dels problemes per manca de desabasteixement puntual d’alguns fàrmacs.
La inversió per càpita es redueix de 1.274 a 1.254 euros. Una xifra insuficient, atès que es pretenia arribar l’any 2.010 als 1.600 € per persona. Ara diuen que hi arribarem l’any 2.012, dos anys més tard del previst. Tot apunta, doncs, a que el pressupost actual es quedarà curt. La Consellera, però, creu tenir algunes cartes amagades a la màniga: una possible millora de l’acord de finançament amb el Govern Central abans d’acabar l’any, un possible endeutament de l’1% i l’inacceptable co-pagament.
En definitiva, es mantenen els patrons segons els quals la orientació de la Sanitat es decanta cap a una actitud purament reparadora en lloc d’apostar per combatre les causes, que obeeixen clarament a factors de caràcter econòmic i social."

La Tafanera | Remoume | del.icio.us

Comentaris(2) »
Antoni Puig Solé — 26-11-2008 - 18:29:00 GMT 1
He llegit l'article que m'has recomanat sobre decreixement. És convincent. Vaig decidir escriure sobre aquest tema per què tinc la impressió que alguns companys intenten situar-lo com debat central i seria un error. Fa uns anys vam fer una cosa similar amb la renda bàsica i vam perdre moltes hores en formulacions abstractes en lloc de parlar de temes concrets vinculat a la protecció social en els quals podíem intervenir.

Personalment penso que el debat no és créixer o decréixer: Retirant les tropes de l’Afganistan es podria decréixer i estaria bé. També es decreixeria abandonant la construcció d'un hospital i això em semblaria malament.

Les consideracions del company Joan R. Lladós també poden aportar claredat sobre el tema. Segur que es podria decréixer gastant menys en medicaments. Aquest decreixement hauria de caure sobre les esquenes de les multinacionals del sector. S'hauria de créixer, en canvi, en altres variants de la despesa sanitària (actuació preventiva, etc.).

L'assemblea de ICV ha anat bé. S'ha debatut i es van acceptar moltes esmenes amb les quals m'identificava. També vaig tenir la sort de conèixer als companys de la plataforma "Manifest de Maig" i encara que no formo part del seu corrent, em va agradar molt la seva conducta. Un tema important és veure que passa amb les eleccions europees. Serà necessari debatre sobre candidats, però també sobre programa. Com que el debat serà ampli i espero que unitari amb IU, pot ajudar a aclarir alguns temes que encara han quedat pendents i que considero que estaven ben formulats amb
l’esmena que en Ferran (http://ffulla.blogspot.com/2008/11/quatre-reflexions-sobre-la-situaci.html )

va presentar i que només es va recollir parcialment.

Toni Barbarà — 27-11-2008 - 10:28:15 GMT 1
És així: Gastem poc i gastem malament. La nostra despesa en salut i en serveis socials és notòriament inferior a la dels països de la UE-15. A més tenim gairebé el 50% del pressupost de sanitat externalitzat = privatitzat i gastem molt i massa en farmàcia i en sofisticades o dubtoses actuacions ( veure vacuna contra el papil•loma humà). I gastem massa poc en prevenció i promoció de salut. I per rematar-ho ens estan estovant les defenses per introduir-nos en copagaments i noves retallades de serveis a força de fer-nos sentir culpables dels errors econòmics i insolidaris en els usos: No hem de pagar justos per pecadors vol dir en salut No han de pagar malalts per irresponsables –freqüentadors. Cal activar =mobilitzar a la gent, Dempeus en defensa dels sistema públic de salut !! Algú/na s’hi apunta ??

[+] Llegir més

Com ha anat l’Assemblea d’I.U. ? Com és possible que no us uniu ?



Com ha anat l’Assemblea d’I.U. ? Com és possible que no us uniu ? Així ens interroguen els amics propers, i també malintencionats ratolins.
La botella mig plena: hem sobreviscut i restem prou sencers!. Mig buida: no tenim encara direcció consolidada, ni coordinador/a general, ni imatge ni marca d’unitat… la refundació queda ajornada un cert temps. Estem en empat tècnic i ens hem donat un breu temps de pròrroga, on, seguint amb llenguatge futbolero- no podem perdre – ningú – ni ens val un punt. La nova IU necessita guanyar tots tres punts !! Anem a pams:
Els antecedents.- Us sé persones informades i assabentades de tota la moguda intestina - intestinal que ha precedit els darrers dies, mesos i anys a I.U. Així doncs no puc sinó començar caracteritzant la situació com de bronca prolongada i batalla caïnita. I en l’ahir més immediat, una assemblea, la d’EUiA, fa tan sols una setmana que va deixar un regust de cohesió interna i una projecció de pau externa. Una mena de calma que precedeix la turmenta.



En aquestes precàries condicions arribem a una assemblea on es declara per part de les tres famílies/sensibilitats/hipersensibilitats/urticàries majoritàries, ser conscients de la fragilitat de la pacient IU. Més enllà del pur recompte de forces i de la confrontació, tothom prometia fer un exercici de responsabilitat i anar cap a la necessària unitat, el consens i la suma de militàncies i de propostes. Una veritable urgència amb tot el que està caient !
L’escenari.- Un gran auditori amb el nom suggerent de Pilar Bardem a una ciutat, Rivas Vaciamadrid, de contrastada tradició i consistori d’esquerres. Tanmateix, i tot i agraint l’esforç dels companys/es locals, un marc poc amable per a la refundació de les formes i continguts d’I.U. Veieu a les fotos, una sala enorme amb una llum justeta, un frontispici fosc i opac únicament trencat pel roig dels logos d’IU, i amb notòries absències formals de funcionament, al meu entendre: falta de música, de toc poètic, d’intervencions foranies i solidàries, d’humor, de puntualitat, de transports públics… Aquí jo em permeto un suggeriment innovador: la propera assemblea nacional/estatal o similar podria celebrar-se a qualsevol ciutat que no fos Madrid i/o metròpoli. El vell argument del centre central ha perdut tota força i, front la tradició centrípeta, cal oferir l’ alternativa centrífuga, doncs avui un bitllet de tren o avió és sensiblement similar en direcció a les perifèries… i ja posats, una mica de mar a l’horitzó podria ajudar a moderar acrituds i a calmar els ànims. A més, ja va sent l’ hora que els i les camarades de Madrid viatgin una mica i facin turisme militant incloses estimulants pernoctacions, esperes i ajustos d’agendes i horaris.
Els polítics.- Massa “polítics” en la seva deformada accepció politiquera, i massa poca política en la seva bondat substancial. Caldrà incorporar més competència i + rigor, i menys mala bava, + concisió i + brevetat i – parrafada i – reiteració, + llenguatge entenedor i – fraseologia críptica i pseudoerudita, + accessibilitat i – cupulisme, + reconeixement militant i – tacticisme militar, + ventall de persones i – endogàmia , + generositat i – “que.hay.de.lo.mío” .
La política.- Més claredat, menys crispació, més raonament menys decibels, + diàleg, + debat i + lectura prèvia dels documents, - arenga tavernària, + escoltar i – escridassar, + reflexions i – reunions, + humor i + fraternitat i – males cares i reprimendes.
I ara què ? Doncs ara ja és un fet que no hi ha sortides tàctiques, ni més temps, i que no podrem construir un ciber-robot amb una composició percentual ajustada a totes i cadascuna de les tres + dos famílies. I per tant que ja és l’hora de deixar de parlar de nosaltres i dedicar les nostres energies a la batalla social i política… que és quan lluitem que hi veiem clar.
Des de Catalunya, i venint de la nostra V Assemblea d’EUiA, un dragon khan no per previst menys abrupte. Tot i així hem estat raonablement actius on hem pogut participar: direcció unitària, futur i rellançament d’I.U... Potser encara podem ajudar de forma prou determinant si la pluralitat i la responsabilitat de les esquerres i de la nostra pròpia història s'acaben imposant. Salut !! i República !!

[+] Llegir més

Botiquín de I.Urgencias … i EN PIE en aI.Uxilio de I.U.



A estas alturas de la magna celebratio de IU convocada cual laico TE DEDUM sumarísimo para este mismísimo “fin-de”,… y habiendo seguido, quien suscribe, con demostrable aplicación y disciplina toda esta agónica y extenuante gestación, me animo a un penúltimo gesto de buen rollo unitario y terapéutico por si acaso pudiera servir de/para/ante algo. Reconozco se trata de una pura deformación profesional pero no renuncio a poner mi píldora de arena listando un elemental botiquín de IUrgencias que cada delegad@ y/o afín puede, o no, portar consigo a Rivas VaciaMadrid. Tomen nota:

- Blister de analgésicos capaces de mitigar cualquier dolorimiento postraumático.
- Antiséptico fluido (y preferentemente rojo) cicatrizante y sanador de heridas.
- Gasas hidrófilas, camaradófilas y sectariófobas.
- Vendas de protección, inmovilización, fijación de extremidades extremas sueltas.
- Esparadrapo textil hipoalérgico. Es para trapos susceptibles de ser unidos.
- Tijeras de punta roma que corten pero no pinchen.
- Pomadas, cremas y ungüentos diversos indicados para urticarias, pruritos, rozaduras, heridas y torceduras.
- Frascos de jarabes multicolores que ayuden a expulsar flemas y mucosas corruptas.
- Supositorios de vaselina y otros lubricantes que permitan tránsitos mecánicos difíciles
- Polvos antiácidos, que evitando ardores y digestiones forzadas prevengan de estos lodos y esas arcadas.
- Unas docenas de condones a repartir entre el personal y así fomentar una saludable promiscuidad y un estimulante meneo transversal ( una vez superada y pasada la Asamblea) .
- Sedantes/antidepresivos/estimulantes/ansiolíticos y cualquier substancia psicoactiva que ayude a conllevar y gestionar patologías mentales y anímicas diversas.
- Aerosoles para inhalar i exhalar aires renovados. Inspirar, espirar, no expirar.
- Caramelos anti- halitosis para hacer más amable el verbo, mejor el sonido y más entendible la necesaria y fructífera confrontación de ideas.
- Desodorantes axilares para mantener el puño en alto, un buen rato y un montón de veces mientras vitoreamos a la clase obrera, a la República y al socialismo del siglo XXI
- Una linterna que de luz. Un espejo que refleje y nos refleje.
- Jeringas de tamaños varios para jeringar al neoliberalismo y al capitalismo.
- Litros de suero cargado de humor, inteligencia, compañerismo , amor, y más humor.
Todo este material fungible y no fundible se acompaña, en un bonito pack- bandolera en tricolor republicano, de un sucinto manual de usos y unas breves normas de primeros IUxilios: oxigenar el cerebro, darse la mano, oír y escuchar, mirar y entender, sentir latir el corazón, cerrar el puño, levantarse y ponerse EN PIE para mirar al mundo y llamar a nuestras gentes a unirse a nuestra lucha, a nuestra esperanza, a nuestro futuro de justicia, de paz, de solidaridad y democracia. Porque eso y no otra cosa es la SALUD, nuestra Sal- I.U- d. ….
Y cada vez que uno o una intervenga para romper ese objetivo, pasar cuentas, descalificar al compañer@, insultar, gritar, erizar el dedo de acusar, romper, restar, osease desoír la exigencia de nuestras gentes que nos necesitan/mos firmes, útiles y unid@s … cada vez que se nos quiera apartar del debate fraternal y la voluntad de respeto y unidad: PONGÁMONOS DE PIE SOBRE NUESTRO PROPIO TERRENO. ¡ EN PIE POR LA IZQUIERDA UNIDA !
A 12 de noviembre de 2008 Toni Barbará


[+] Llegir més

Resolució Per una economia al servei de les persones



El document present és senzillament excepcional. Jo gosaria qualificar-lo sinó d’històric, sí com a determinant en els temps que vivim. Avui al escoltar-lo llegir a l’Assemblea d’EUiA, he notat aquell nus a la gola que generen aquells impactes capaços d’arribar a les neurones i també al cor. Som davant un veritable referent en l’anàlisi i la proposta política i d’acció social. Vull donar-te personalment les gràcies Àngels Martínez i Castells per la gran feinada, rigor, lucidesa, generositat i estimació amb que has gestat aquesta Resolució. Em consta de les hores de treball, les dedicacions i la sensibilitat de suma i incorporació realment sinèrgica amb que l’ has elaborat. I com sempre…. discretament. Amb el teu permís el penjo a la meva Ratera. Una abraçada i Revolució !!


La 5a Assemblea Nacional d’EUiA afirma que l’actual crisi econòmica no pot deslligar-se de l’ordre econòmic internacional imposat pels EEUU després de la II Guerra Mundial i les seves polítiques monetàries que imposen l’hegemonia del dòlar. De manera especial després de l’enfonsament de la URSS, l’expansió de l’imperialisme dels EEUU ha anat amb paral•lel a un augment de l’explotació dels treballadors i treballadores de tot el món, i de pobles sencers condemnats a la marginació, la fam i la misèria. A la creixent inestabilitat del sistema econòmic hi ha contribuït el finançament d’armes i de guerres imperialistes, com la d’Iraq, amb la destrucció i atemptats constants als drets humans i a la sobirania dels pobles.

El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Una globalització basada en la privatització i la desregulació que el FMI, el Banc Mundial i la OMC, l’han imposada fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la Unió Europea (UE) i els partits polítics d'Europa, que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d'assumir la seva responsabilitat.

Des d’aquesta Assemblea diem no a l’estratègia neoliberal que va conduir al derrocat Tractat de Lisboa, i proposem acabar amb els paradisos fiscals i els moviments especulatius de capital. Exigim, en canvi, la creació d’un impost sobre les transferències de capital (taxa Tobin) en benefici de les societats més pobres del planeta.

Aquesta crisi comporta corrupció i frau dels més poderosos, i actua de manera especial com un gran i regressiu mecanisme de redistribució de rendes contra les persones assalariades, apropiant-se dels estalvis dels treballadors i treballadores i posant en precari no sols el seu lloc de treball sinó el seu habitatge, en els casos tan freqüents de famílies treballadores hipotecades.

Denunciem que tot i que aquesta crisi és resultat de les polítiques neoliberals, s’utilitza contra tota lògica per a continuar fomentar-les. En aquesta crisi, que representa la injustícia i el desequilibri capitalistes, els neo-conservadors que dominen les institucions econòmiques més importants de la globalització volen acabar definitivament amb l’estat del benestar, juntament amb altres conquestes obreres. Mentre els governs destinen milions i milions de dòlars a salvar els establiments financers més culpables, imposen restriccions de la despesa i augmenten el ritme de les privatitzacions descarades o encobertes --com s’està demostrant en el sector de la salut i de l’ensenyament públics i la xarxa de protecció social.

Aquesta Assemblea denuncia els nous atacs que pateix la gent treballadora. En lloc de disminuir el temps de treball cap a les 35 hores i anar cap a la plena ocupació, des de la Comissió Europea intriguen per implantar jornades de fins a 65 hores, o fórmules de contractació individual fora de tot control i conveni. Amb això intenten debilitar encara més el poder de negociació de la classe obrera, els seus delegats i els sindicats de classe. La classe obrera industrial i el moviment obrer organitzat s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà”.
Les dones treballadores ho tenen especialment difícil en temps de crisi, perquè a la pèrdua de conquestes i seguretats s’hi ajunta l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores que teixeixen xarxes entre els drets civils, socials, econòmics i laborals.
Denunciem que a la UE, i al govern espanyol, avancin les polítiques que tracten les persones immigrades exclusivament com a ma d’obra, subjectes a la llei d’estrangeria, al temps que se’ls responsabilitza de la crisi econòmica, tal i com es reflecteix en la coneguda Directiva de la “vergonya” i en diverses declaracions del Govern del PSOE. Nosaltres defensem els drets de ciutadania de les persones nouvingudes i una política de reconeixement de tots els drets i tots els deures en equitat per a les persones immigrades.

Ara més que mai no podem tolerar que grans empreses que gaudeixen de situacions privilegiades en els seus sectors, en lloc de pagar sous dignes i no discriminar ni per gènere ni per procedència, s’excusin en la crisi per a presentar ERO’s, reduir plantilla, forçar pre-jubilacions -com la vergonya de Telefònica als 48 anys- i per a dur a terme deslocalitzacions injustificades. No podem tolerar que en nom de l’augment de la taxa de benefici, utilitzin l’amenaça de les deslocalitzacions per aconseguir més ajudes públiques en un xantatge econòmic i social sense precedents. als tres nivells de govern –municipal, autonòmic i estatal.

Aquestes són només algunes de les empreses afectades: Nissan, SEAT, ACC, Pirelli, Frigo, DISA, Esteban Ikeda, Simón, Mercedes, FRAPE, Freudenberg, Tecnoconfort, Tyco, T–Systems, Delphi, Tallers Casals, SONY, Vitri, Primayor, Lehman Brothers, Essa Palau, Roca, Visteón, Durex, Eurosit, Ficotriad, Ficotrapsa o Magneti Marelli. Aquesta 5a Assemblea Nacional es solidaritza amb els treballadors i treballadores afectats.

Denunciem la manca de polítiques laborals actives que han permès que a l’estat espanyol, i a Catalunya, la taxa d’atur creixi molt per sobre de la resta de països de la UE, acostant-se al 12% de la població activa espanyola i superant ja el 9% a casa nostra. Defensem l’encert de l’esmena a la totalitat del Grup Parlamentari d’IU/ICV-EUiA als Pressupostos Generals de l’Estat perquè no afronta un canvi de model, per la poca sensibilitat social, perquè l’austeritat no es predica ni legisla per als que més tenen -amb l’eliminació del impost de patrimoni-, perquè no resolt el finançament autonòmic i redueix el municipal. És a dir, per la manca de mesures efectives del govern del PSOE per afrontar les causes i les conseqüències de la crisi.

Denunciem l’argument mentider que cal que “totes i tots” fem esforços per sortir de la crisi i per tan cal reduir els sous i revisar els subsidis i les pensions. Diem no a la “flexibilitat laboral” que entenem com a “flexiexplotació” renovada. Diem no a que s’augmenti per llei l’edat de jubilació. I denunciem que mentre els Governs gasten milers de milions d’euros per a salvar bancs i companyies asseguradores, es digui que no hi ha recursos per a millorar el servei de salut i l’ensenyament públics i de qualitat, per a finançar la llei de la dependència, per evitar els desnonaments de les famílies treballadores, perquè ni una persona gran més sigui objecte del mobbing immobiliari i especulador. Denunciem que la crisi és amable amb els culpables, i agressiva i dolorosa per a la gent treballadora i per als menys afavorits: gent gran, dones, persones malaltes o discapacitades i els més joves.

La gestió pública exigeix més que mai la màxima transparència. Denunciem que no es faci públic qui són els bancs i caixes receptors de les ajudes –o que la informació no es doni amb puntualitat i claredat (Espanya) i exigim la pràctica de balanços transparents. Denunciem que les necessàries nacionalitzacions (disposades amb urgència) s’anunciïn com a mesures “temporals” (Regne Unit). Denunciem que bona part del “rescat” es transformi en pagament de dividends pels accionistes de les empreses salvades de la fallida (EEUU). Les mesures preses sense control ni transparència i a títol “provisional” tan sols reforcen el capitalisme anomenat de casino -salvatge, especulatiu i impune- basat en una forta connexió entre l'estructura del mercat de treball i el mercat financer, per a benefici dels especuladors i dels paràsits. Les ajudes públiques del sistema bancari han de sotmetre's a control públic i han de propiciar un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

Els Pressupostos de la Generalitat d’enguany han d’avançar encara més –en la fase de tramitació— en el seu compromís social. Ens comprometem a vetllar perquè els compromisos a l’Acord d’Entesa i al Programa de Govern estiguin reflectits. Diem no al copagament dels serveis de salut en tant que denunciem les maniobres de la patronal sanitària per retallar, encara més, serveis i prestacions públiques del sector. Pel que fa a l’habitatge, proposarem en concret, al Departament d’Habitatge de la Generalitat, que negociï el títols hipotecaris de les famílies que no hi poden fer front de manera que, a canvi d’un lloguer assequible, cap persona es vegi privada de la seva llar. I vetllarem que els compromisos, en la resolució de la ILP sobre la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, siguin atesos en la seva totalitat.

La 5a Assemblea Nacional d’EUiA, juntament amb els germans del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) i del Grup Parlamentari de la Esquerra Unitària Verda Nòrdica (GUE), ens comprometem, més que mai, en l’Europa democràtica i social, sostenible i en pau perquè –com s’ha demostrat- els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir des d’uns principis nous Europa per que s’afavoreix la creació d'ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s'ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els treballadors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu s’ha de sotmetre al control públic i democràtic per poder fer una política de crèdit que ajudi a un nou tipus de desenvolupament basat en la justícia, la solidaritat i la equitat i a una ocupació estable. El Pacte d'Estabilitat i Creixement s'ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l'ocupació i als criteris socials i ecològics. Cal de posar, de manera definitiva, l’economia al servei de les persones.

Des de la nostra convicció internacionalista i solidària, denunciem que la crisi originada en el nucli més ric del primer món i que s’estén cap els països en vies de desenvolupament, es produeix juntament amb una crisi alimentària que es podria resoldre esmerçant tan sols un 1% del que s’ha destinat fins ara a retornar la liquiditat i la confiança del sistema bancari i financer en els països més desenvolupats. També el model energètic ha entrat en crisi i reclama canvis en profunditat de les seves formes de producció, distribució, consum i finançament. I des de la nostra consciència i compromís ecologista, denunciem un model de producció depredador, responsable de la crisi ecològica i el canvi climàtic que atempten contra la supervivència del planeta, i estem compromesos en un model de desenvolupament sostenible.

EUiA vol deixar palesa la irracionalitat i la injustícia d’aquest sistema econòmic: el capitalisme; i a la seva manca d’equitat i la seva total incompatibilitat amb l’ètica i la justícia. Ens comprometem a seguir denunciant, mobilitzant i organitzant alternatives, EUiA diu NO a la refundació del capitalisme.

Ara més que mai és necessari que els treballadors i les treballadors sense distinció d’edat, sexe, ètnia, nacionalitat o sector d’ocupació, s’uneixin, s’organitzin i defensin els seus interessos: l’ocupació, els drets socials i laborals, l’estat del benestar, els serveis públics i de qualitat. Una agressió d’aquest tipus mereix una resposta.

Ara més que mai calen noves aliances entre les persones que viuen del seu treball i es veuen directament afectades per l’embranzida de la crisi. Sols així, amb la construcció d’amples aliances de les persones que viuen del seu treball, els autònoms, persones aturades i jubilades, les que tenen petits comerços, tallers o petites i mitjanes empreses, la política podrà imposar-se a l’economia, i l’economia estarà al servei de les persones.

Són moments per apel•lar i recuperar la solidaritat entre la gent treballadora. Són moments de noves complicitats entre l’esquerra política i social. Són moments per treballar plegats per a garantir una economia al servei de les persones. Només junts podrem seguir avançant cap a una societat més justa i avançada.

I també, volem fer una crida especial a les persones que es senten soles, amenaçades i esporuguides davant la crisi, una crida al compromís i a acostar-se a EUiA des del convenciment que la solució a la crisi i al capitalisme no serà mai individual, sinó col•lectiva.

Aquesta 5a Assemblea Nacional és una invitació a transformar aquest sistema capitalista des de Catalunya, una invitació a la participació per a la fundació democràtica i necessària del socialisme pel segle XXI.

Barcelona, a 9 de novembre del 2008


[+] Llegir més

SOFÍA QUEEN , DIXIT...


SOFÍA QEEN , DIXIT
Con la que está cayendo, lo que toca ahora es hablar de la crisis y de los planes de esos refundadores del capitalismo… De cómo van a por el asalto definitivo a los servicios públicos de salud y la educación, de cómo se reparten las ayudas bancarias anticrack, del morro que le echan a …
Pero como yo llevo cumplida mi cuota de aportación seria al tema, y como es imprescindible una sonrisa para sobrevivir y cargar la batería, no he podido resistirme a unas reflexiones, en el seno de mi familia, normal (?), comentando los esperpentos reales de ELLA, que tanto juego dan a la corona, a los cononados, los opusdeistas, los lectores de best-sellers, adictos al Hola y/o Lecturas, y legión de espectadores mortales y súbditos de la monarquía hispana y su sufrida y sacrificada circunstancia. Naturalmente hablo del "tema"

FRASES DE LA REAL REINA SOFIA
- Pueden Estar en su derecho o no de casarse (los gays), pero que no le llamen matrimonio porque no lo es .
Comentario (C): Que le llamen “casorio”, o contrato sucial o contra natura…
- Hoy un republicano está tan fuera de contexto en España como un monárquico en Francia.
C: Por eso siempre he querido ser francés.



- No me gustan las cuotas (para mujeres) en los cargos de dirección o de gobierno.
C: Para fregotear en casa y cuidar niños y ancianitos, para hacer de secretarias dóciles, para hacer de enfermeras cariñosas, aún vale eso de las cuotas. Además yo lo mío ya lo tengo resuelto, y bien resuelto.
- El suicidio asistido es buscar cómplices para un homicidio.
C: Una panda de asesinos haciendo prosélitos para rituales sádico - masoquistas !
- Putin es muy autoritario. Él conoce su país y quizá Rusia necesita que la gobiernen con mucha autoridad.
C:Ya lo decía Franco, mano dura ! y más a esos osos soviéticos que no entienden más que el palo.
- José Antonio (Primo de Rivera) había fundado una Falange más bien proletaria y socialista.
C: Al principio esa Falange era muy chabacana y vulgar, incluso se llamaban camaradas… Menos mal que luego la refinaron a más elegante y selecta.
- Done siempre vi al rey (Palacio Real de Atenas) veo al presidente de la República. Me repugnaba estar allí…Tanto que tuve un golpe de nausea física.
C: “Realmente” que asco ver a un plebeyo sentado en la mesa de papá ! Pobrecita que arcadas…
- No somos de piedra. Hacerse el sordo cuesta. Callarse cuesta. (..cuando critican a la monarquía de mala baba).
C: ¡Dios que paciencia con estos vasallos gritones y faltos de respeto real ! Menos mal que a los Borbones lo de hacerse el sordo se les da de mil maravillas… Cerdos vasallos !
- A un rey solo debe jubilarle la muerte.
C: Podríamos ponernos fácilmente de acuerdo. Pero puede ser muy lento. Y hay que ser diligentes.
- Se ha de enseñar religión en los colegios al menos hasta cierta edad: los niños necesitan una explicación del origen del mundo y de la vida…
C: Claro que sí,que hay que darles una base científica y explicarles que Dios creo el mundo y al hombre (luego a la mujer con un trozo de costilla del macho Adán) en seis días y el séptimo día descansó … porque luego de más mayores no hay quien los reconduzca al redil y al buen camino.
- Violencia doméstica, palizas, incluso parricidios…han ocurrido siempre. Ahora se informa más y con todo detalle. En cierto modo se provoca un contagio, se dan ideas que otros imitan.
C: No hay que dar tanta información del tema, porque como abre el gusanillo anima a probar… como ha pasado y pasará siempre. Normal.
- La inmensa mayoría de las familias son normales, como ha sido siempre la familia natural: marido, mujer, hijos, nietos…
C: Y no como ahora con las anormales no se había visto nunca… demasiado buenos y tolerantes que somos con toda esa panda de golfos y pelanduscas.
- Hay que ser cons.ti-tu-cio-na-lis-ta. Hasta el sindicalista o el comunista más acérrimo, si está con la Constitución, tiene que estar con la Monarquía, que es lo que ahí pone.
C: Fijarse que habla incluso de los casos más extremos como sindicalistas o comunistas… Queda claro que una Constitución que “pone eso” plantea seriamente ser aceptable ni aceptada.
- Lo que pasa que Mohamed (rey de Marruecos), igual que su padre, cada dos por tres tiene que protestar y reclamar para que la cuestión siga abierta.
C: Es que a estos moros, aunque sean reyes, les viene de familia y les va la marcha cuando se trata de incordiarnos a los cristianos… el caso es dar por el saco.
- Monarquía Federal ?: aún, si sirviese para que todos se sintieran a gusto en su casa común, bien reconocidos y formando parte de España, pero de una sola España, no de quince o diecisiete trocitos de España…
C: Pero es que esa gentuza de las regiones periféricas no se conforman con nada y si se les deja pueden poner en duda la mismísima unidad de la patria España. ( Toma federalismo…!!) UFFF !!

… y que conste que yo ya era republicano antes del librito de la dama.


[+] Llegir més

Taxes, retallades, i nou atacs a la salut i la sanitat públiques !




No és la meva voluntat fer alarmisme ni generar més incertesa en els moments de greu crisi actuals. Malauradament, però, fa alguns dies, setmanes, mesos i encara algun any que venim denunciant els propòsits confessos i notoris de poderosos interessos econòmics i empresarials de tornar a la càrrega privatitzadora amb de la definitiva liquidació del sistema públic de salut com ara el venim coneixent. De fet hi ha masses exemples de pràctiques en vigor que són fórmules de copagament mal encobert. Però el més preocupant i lamentable és que l’ Administració, el nostre Govern de la Generalitat, mitjançant la Conselleria de Salut corresponent, pel que es veu es fa reso, assenteix explícitament i acompanya questa idea que passa per la imposició de mesures de copagament i limitacions diverses al caràcter gratuït i universal de l’atenció sanitària i de la salut.

Fa unes hores publicava al meu bloc una reflexió argumentada sobre i contra el copagament sanitari – que jo definitivament anomeno REpagament-, i remeto a la lectura d’aquell article pel que fa a la injustícia, inoportunitat, inutilitat i agressivitat que suposaria d’una tal regressió social. La Consellera venia de pronunciar altra cop el maleït concepte de copagament en el marc d’una trobada amb la industria farmacèutica… una de les sangoneres més acreditades, més insaciables i sobretot més impunes de la situació econòmic- sanitària actual
Ara mateix, i sense gairebé temps per pair les darreres amenaces ens informen, a la seva i nostra TV3 (ells la fan i nosaltres la paguem i copaguem), que la patronal de la sanitat ha signat un Pacte (?) entre ells mateixos: Foment de Treball i quatre de les més grans organitzacions de la patronal del sector. L’acord es visualitza amb imatges de signatura solemne entre aquest club de benefactors altruistes de la humanitat que llueixen un envejable bon humor i millor aspecte en temps de crisi. El portantveu de la ONG (Unió Catalana d'Hospitals)en qüestió ens introdueix sense anestesia en la crua realitat: “la sostenibilitat del sistema està en perill !!?? i cal estrènyer el cinturó una mica per poder sobreviure i superar la crisi. És el moment, inajornable d’aplicar mesures, per molt “doloroses” que siguin i encara que –confessa sense cap vergonya ni rubor- agreugin les condicions i economies dels malalts, pacients pacients, usuaris impacients i en definitiva clients”. La primera i gran mentida habitual i ritual, mai prou rebutjada ni refutada
Recomanen al Departament de Salut aplicar “Taxes”, copagaments en matèries com el menjar/ la cuina, el confort, o la mateixa medicació dels hospitals. La justificació és perversa: si a casa un s’ha de pagar el menjar, perquè no quan és hospitalitzat ? I el mateix i més per als medicaments i tractaments. Es tanca el circuit argumental que culpabilitza als malalts de la seva pròpia malaltia, perquè diuen “representa una sagnia per a les arques publiques,…i que sovint no està prou justificada (malalts imaginaris) o prou finançada (gents, sovint foranies, que no han cotitzat en temps i volum suficient). Gastem massa i abusem de la sanitat pública” duen aquests empresaris del mercat de la salut. Ells que com empreses mercantils i amb afany – desmesurat afany- de lucre, es nodreixen com a vampirs dels pressupostos públics via concertacions, consorciacions, esternalitzacions, privatitzacions, mixtificacions, gestions… Ells, que sembla ser ignoren que la gent “normal” i evidentment els treballadors i treballadores, dones, pensionistes, vells, joves, precaris, immigrants, aturats, pobres i discapacitats, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics per suposat no ho fan com a programa d’alimentació i tractament premeditat per gaudi i estalvi, ni com a vacances ni SPA, sinó per absoluta, i resignada necessitat.
Igualment, han pactat ells, recomanar a les autoritats, que no incorpori noves atencions a la cartera de serveis (que ja ells oferiran a les mútues i assegurances i xarxes privades): Res d’atencions buco-dentals i per suposat que els transsexuals s’oblidin de canviar de sexe, gratis.
Només faig aquí una excepció, que confirma la regle, en la meva confrontació antagònica amb aquests mercaders de malaltia/no-salut, quan els he sentit qüestionar l’aplicació de la vacuna contra el papil•loma humà a noies adolescents, i que per altres motius d’ eficàcia, seguretat , risc i relació preu- eficiència considero no hauria de produir-se malgrat el negoci minvant d’un/s determinat laboratori farmacèutic. En tota la resta: oposició radical. D'arrel.
No es tracta d’ajudar, complementar, participar, en la despesa en salut pública. L’assistència a la salut és un Dret inalienable conquerit per la lluita obrera i civilitzatòria que defensarem amb les urpes. I l’atenció a quest dret, que ja hem pagat, ha de ser necessariament universal, integral, gratuït, igualitari i de qualitat. De la xarxa privada que en facin la gestió dinerària que vulguin, i sempre que respectin les bones praxis i el rigor assistencial deontològic, que comprin i venguin “productes” sanitaris i mercadegin amb recursos privats que juguen a beneficis privats. Però les mans fora i lluny de la caixa pública, ... senyors patrons !!
Seguirem reivindicant, ara més que mai i quan és més necessària que mai la protecció social dels més febles i dels malalts pobres, que els recursos públics són per la salut i la sanitat publiques !... i en èpoques com l’actual, si cal, exclusivament !
He sentit que un sindicat, i no tots encara, s'ha pronunciat immediatament en contra d’aquestes peticions. Vull suposar que en les properes hores les posicions i les oposicions al disbarat seran massives, seran nítides, seran bel•ligerants i serioses, i ho seran per part de tots els sindicats, partits i organitzacions socials i polítiques que es reclamin, ja no d’esquerres, sinó progressistes, humanistes, respectuoses amb els drets democràtics, civils i socials.
Ja puc anunciar, que la meva organització, EUiA, ho farà com ho ha fet un i molts cops, denunciant sense ambigüitats qualsevol forma de copagament, privatització, inequitat o agressió als drets de la ciutadania. I cridant a tancar files en defensa del Sistema Públic de Salut. Sra. Geli, no es deixi pas convèncer, i encara menys seduir per aquest seus companys de taula de consell d’administració. No toca, no li toca, no és just, no pot, no deu, no entendríem, no ens callaríem, no ens resignaríem. Ens alçem DEMPEUS per la Salut, PÚBLICA !!



[+] Llegir més

NI COPAGO, NI REPAGO. ¡ YA LO HEMOS PAGADO !



Sabíamos que la pretensión de volver a la carga en la batalla del “copago” estaba en la agenda de algunos de nuestros políticos, y en concreto, tópico y particular en la de la Consellera de Salut en Cataluña. Así lo presagiaban diversos globos sonda, encuentros y encuestas técnico-científicas varias , manifestaciones sesudas de pensantes pensadores del estado de “disfrutar ? ” del que nos venimos beneficiando todo españolit@ i/o catalanet/a la hora de requerir asistencia sanitaria, pública.
Tanto va el debate sobre la sostenibilidad del sistema público a la fuente que su universalidad accesibilidad y equidad amenazan ruptura. La irrupción violenta de la actual mega- Crisis, ha propiciado un escenario convulso y aprovechable para multitud de temas que estaban “pendientes” de lo que “políticamente” se podría calificar de una “oportuna coyuntura socio-económica”.


Es cierto que alguna gente como yo mismo , de neuronas torcidas a sinistra-izquierda y descaradamente enrojecidas, pensamos en primera instancia que a momentos difíciles y de zozobra económica y social hay que responder desde el Estado social con más y mejores prestaciones, con más garantías de protección. Y ello sobretodo para con los más débiles de la sociedad, pasando necesariamente por trabajadores/as, mujeres, jóvenes, viejos-“mayores”, inmigrantes, precari@s, parad@s, discapacitad@s, excluid@s, pobres cronificads y enferm@s, ...osease los frágiles del mundo que son/somos la gran mayoría de los que aspiramos a sobrevivir con dignidad sin cuentas en Suiza, patrimonio interesante ni acciones millonarias.
Pues NO, a la inefable Consellera Geli, socialista por socia y por lista, le ha venido la penuria económica global como anillo al dedo de disparar el gatillo privatizador. Como anilla a la pata para meterla, la esa, la pata y proponer con altavoces mediáticos y una “clac” entusiasta de la industria farmacéutica, de las compañías aseguradoras y de sanidad privada y de los profesionales más corporativizados y neoliberales del sector, la magna aspiración: EL COPAGO.
Queda visto y confirmado que la Consellera quiere pasar a la historia – negra historia esta - como la responsable de haber institucionalizado la gran OPA- fisura - grieta que abra la posterior liquidación del sistema público de salud tal como hoy lo conocemos y como en su día lo conquistamos. Abierta la ranura del copago por atención –servicio sanitario, con independencia sutil de cual sea su cuantía, especificidad o matiz cosmético, se iniciará una irremisible e imparable carrera hacia el precipicio de la mercantilización salvaje del “mercado de la salud”.
Al más puro estilo del sector mercantil norteamericano, falsamente moderno , criticado, ineficaz, injusto y denostado por la propia ciudadanía norteamericana que lo viene padeciendo y actualmente, en tiempos de crisis, definitivamente rechazado por corrupto y por generador de desigualdad y enfermedad. Los actuales candidatos made in USA, usan la campaña circense para criticar y proponer cambios, y entre esos cambios el sistema de salud/nosalud americano se lleva la palma en clamor popular- protovotante exigiendo su corrección inmediata....hacia un sistema público y universal....como el de España (sic)!!! Lastima que la SDra. Geli siga todavía seducida por tantos “vetustos- modernos” asesores del liberalismo económico y los agentes del gran empresariado del sector seguros y sanidad privada.
Porque regresando al meollo del tema. Si como declaran la finalidad no es “recaudatoria”, léase que se acepta de entrada que no es por/para que pueda corregir la economía del sistema, ¿a qué viene el argumento de la insuficiencia dineraria y su agudización por la crisis ?. Realmente el sistema requiere otro tratamiento mucho más radical- de raíz si se quiere sostener… y mejorar !!
Por una parte : Más aportación de recursos públicos- presupuestos generales del Estado-, mejor tratamiento económico del Estatut de Catalunya también en su aspecto de financiación de la salud. Por otra, reserva y utilización para la red pública de salud de esos recursos y corrección de las clamorosas desviaciones negativas en gasto farmacéutico, en tecnología de uso cuestionable, en carencias prevencionistas y excesos intervencionistas de riesgo, en privatizaciones y en externalizaciones a diestro y más diestro... Más recursos y mejor gastados. Recursos públicos con dedicación pública, con control, con gestión, con objetivo, con atención, con dotación (o provisión que dicen ahora), y titularidad, públicos. No se nos puede pedir que, habiendo trabajado y satisfecho nuestras obligaciones fiscales que nutren las arcas del Estado, “volvamos” ahora a pagar la asistencia médica cuando la necesitemos. Eso es REpago y un timo.
Si el motivo de instaurar el nefasto copago, y/o cualquier limitación de cartera de servicio o sucedáneo, obedece a la otra pretensión, como así dicen, a la voluntad disuasoria del uso del sistema y para así “moderar la demanda” , la crítica y el rechazo no pueden ser de mayor calado: solo “limitarán- moderarán- restringirán el acceso a los servicios de salud a las capas realmente más pobres de la sociedad, a las personas y colectivos más necesitados y más frágiles, más “desfavorecidos” como ahora les gusta decir. Es decir que la modalidad del pago incrementaría la desigualdad, la inequidad y liquidaría la universalidad.
No valen, no deberíamos dejar que cuelen, mentiras como puños como son la pretendida superioridad de la gestión privada, la eficacia y eficiencia de los sistemas privados-privatizados. Ni otras fórmulas más sofisticadas, edulcoradas, con anestesia populista, como son las bondades de lo “mixto”, lo complementario ( tu pones un poco y yo pongo otro poco- de lo tuyo !!). No valen aquí propuestas de reequilibrio fiscal y corrección impositiva usando la precariedad en salud como falso mecanismo redentor que incrementa las aportaciones de los que sí tienen versus a las menores aportaciones de los que no tienen (pero a quienes, aun así, vamos a dar una atención básica y caritativa- modelo USA- en pro de una conciencia social tranquilizada). Si quieren incrementar la aportación de los más ricos, ¡ OJALÁ ! que lo hagan por la vía fiscal y de los impuestos directos.
El copago “simbólico” no vale para recaudar y sí para empozoñar y liquidar el sistema público, integral y universal de salud a costa de segregar, penalizar y discriminar a los más pobres.
Si insisten en imponerlo, se hará necesaria una movilización masiva de la sociedad y una confrontación de tal envergadura que se hará visible lo irreconciliable de los intereses públicos y sociales frente a los privados y mercantiles. No hay otra lectura y que nadie se deje llevar por perversos sentimientos generados de autoinculpación. Los enfermos no “abusan” de la sanidad, y en todo caso es responsabilidad de los políticos enseñarles para que sepan usarla mejor, una vez hayan escuchado (no solo oído) sus percepciones, sus argumentos y sus necesidades. Si consiguen abrir una fisura conceptual, la hemorragia ulterior está asegurada, y las pérdidas pueden resultar irreversibles por muchos años. ¿COPAGO ? ¡Ni mentarlo !!


[+] Llegir més

Una escopinada europea: DIRECTIVA EUROPEA DEL TEMPS DE TREBALL, àlies de les 65 hores




Sense Tractat Constitucional per Europa, sense “mini”Tractat de Lisboa, ambdós rebutjats successivament pels pobles francès, holandès i irlandès per sengles referèndums. Atrapats al vigent tractat de Niça, immersos en plena gran crisi a escala planetària i també europea. Bloquejats els seus plans de desregulació i desballestament social a escala europea, les dretes neoliberals i neocons que maneguen la U.E., segueixen entossudits en col•lar-nos per la via de les directives puntuals unes maniobres jurídiques a escala europea per arribar finalment a la desregulació més impune i al liberalisme més salvatge. I no ha parat d’intentar-ho. La directiva Bolkestein de serveis i comerç, en va ser un bon exemple, com ho va ser també el mateix Tractat de Lisboa. El mètode és senzill: allò que ha estat denunciat i rebutjat es canvia de format i es maquilla amb alguna supressió o canvi formal que afecti a la literatura del text però no al seu objectiu, i a tornar-hi.
Ara l’amenaça anunciada és altra cop descomunal: Una directiva directa al drets de la ciutadania treballadora i que cal enviar, encara més directament, a la claveguera de la història. Com tothom hauria de saber – i, helàs !!, ja sé que no és el cas – aquesta és una agressió gravíssima i sense anestesia al món del treball.



Suposa ni més i menys que la pràctica desregulació final de l’ anomenat mercat del treball, possibilitant no solament ampliacions temeràries de jornades de treball inhumanes, sinó estendre a tota Europa fórmules tan ultraliberals i depredadores pels drets adquirits com la temible “opt out”. Una fórmula o modalitat de contractació individualitzada patró- treballador/a al marge de qualsevol conveni o negociació col•lectiva. Un sistema d’explotació legal que ja és un fet per cinc milions de treballadors al Regne Unit, amb uns governs líders del retorn a l’esclavisme,i ara ben secundats pels vents de la reacció dretana dels governs Merkel, Berlusconi, i Sarkozy. El proper dia 17 de desembre és prevista la votació en segona (i definitiva !!) lectura d’aquesta directiva al Parlament Europeu. La majoria de 393 eurodiputats aprovarà o barrarà el pas a un situació que suposaria a la pràctica la fi del sindicalisme de classe i el retorn al segle XIX pel que fa al moviment obrer.
Tot això és immers dins la perversa estratègia de Lisboa, el pacte d’estabilitat, la flexicurité, i el rebutjat Tractat de Lisboa. Tot això son expressions cada dia més dures de la gran crisi estructural del sistema de la que ens volen culpabilitzar-nos i fer-nos pagar un altra cop. Mentre tant “ells”, els capitalistes ara falsament contrits veuran la manera de “re- fundar” i recomposar la mateixa brutícia amb nous maquillatges i renovades opcions de benefici.
Una amenaça brutal i d’aquesta envergadura mereix una resposta contundent i haurà de ser necessariament també a escala europea.
A EUiA ja hi estem plantats frontalment i treballant per la definitiva eliminació de la tal directiva. Sabem que la correlació de forces a l’ Euro Parlament entre els Sí- No és ara molt ajustada.
Des de EUiA volem promoure i desenvolupar una Campanya de Denúncia contra una directiva inhumana, antidemocràtica, antisocial, antieuropea,i que incrementa les desigualtats de gènere.
Podem treballar en tres fronts:
1.- Jurídic – legal: aquesta directiva conculca drets fonamentals cívics i humans, ataca la seguretat i higiene en el treball (competència europea !), i la salut humana. Agredeix de forma incontestable l’estat del benestar i els paràmetres d’ equitat,i qualitat social i democràtica. Podria i hauria de ser rebutjada per instància legal superior com a legislació injusta i prevaricadora.
2.- Social i mediàtica: tota l’ argumentació permet sumar i potenciar transversalment experiències i estudis de tot tipus, i que van des de la Universitat (observatoris de Salut Laboral ) fins a les societats científiques i gabinets d’anàlisi, treball i d’estudi. Contraposar valors objectius.
3.- Política i Institucional: iniciatives, propostes, mocions, interpel•lacions, manifestos, jornades, preguntes,... per part de les nostres representacions i autoritats polítiques i institucionals. De fet als nostres Ajuntaments i Consells ja estem promovent, amb notable èxit, mocions en aquest sentit.
El calendari permetria preveure dues fases ben definides:
a) Fins a la votació al Parlament Europeu de 17 de desembre, amb expectativa del Sí o No.
b) Cas de no ser rebutjada: accions al llarg del primer semestre de 2009 coincidint amb la pre- campanya i la campanya electoral de les Eleccions europees de juny de 2009.
Oportunitat: en les properes dates d’agenda tenim moltes oportunitats de situar aquesta campanya: reunions i assemblees del GUE/EVN (Grup Unitari de l’Esquerra) i del PEE ( Partit de l’Esquerra Europea), assemblees d’ EUiA, d’ IU, de CC.OO., i més.
Ens dirigim a un àmbit molt ampla, a més de les nostres persones, associacions i col•lectius socio- polítics i amics i amigues habituals. Podem convocar a més potencialitats: altres Partits progressistes o d’esquerres (PSC- PSOE , ICV, ERC, CUP, i.....), Medis de comunicació, i Organitzacions de caire corporatiu: Organitzacions de serveis sanitaris i d’emergències (metges, infermeria, bombers, protecció civil) que ja s’han posicionat contra la norma en defensa de la seva professió. A senyalar com il•lustratiu que la OMC : Organització mèdica col•legial i “Sindicats” de metges, lobbys de caràcter nítidament conservador o corporativista estan pressionant a les seves representacions polítiques ( P.P. a Espanya) cap al vot negatiu a la directiva.
Disposem d’ abundants materials bibliogràfic i dossiers d’ informes tècnics de diversa procedència i autoria. Caldria fer una tasca de compilació bibliogràfica de diversos àmbits. Son documents de tota solvència científica i que poden demostrar des de la improcedència jurídica de la proposta, passant per aportacions del feminisme en relació a la intersecció temps de treball i vida personal, i fins a bibliografia mèdica de com afectaria en precarietat, riscos psico- socials, malalties laborals i sinistralitat i mortalitat. Son clàssics els estudis nord-americans que lliguen la repercussió negativa de les “guàrdies” mèdiques i d’emergències, prolongades i concatenades sobre la pèrdua de qualitat assistencial i els greus resultats d’errors mèdics obtinguts. També aportem les conclusions de les Jornades d’ EUIA i el PEE sobre “Precarietat i Salut“ d juny de 2007 i recollides a la corresponent Carta de Barcelona.
No ens falta material, ens sobra raó, i ens sentim responsables i motivats per aturar aquest nou disbarat neoliberal a escala Europa. La nostra Europa, la social, l’ altra Europa de la pau, de les persones, els pobles i la ciutadania, la del drets democràtics, civils, econòmics, socials i polítics ha de tombar i liquidar aquesta directiva. Som- hi !!
Octubre 2008 Toni Barbarà


[+] Llegir més

“ESCOLTING”.




Em confesso un practicant malaltís de l’”escolting”. Que què és l’escolting ? La manera moderna de dir-ne d’allò que abans en deien tafanejar, enganxar l’orella, escoltar converses de terceres persones en llocs públics, fer de voyeur –ecouteur sonor. Fins ara no està penalitzat i si es fa amb una certa elegància i cara de tòtil és absolutament impune. Podeu fer veure que llegiu un diari, que dormiu o rumieu, però sempre procurant de no fer coincidir l’antena auditiva amb l’indicador ocular-visual.


Són temps de jogging, speeding, mobbing, footing, bicing, tonting… o el que sigui però en gerundi I en anglès, la llengua del renting, leasing, Bushing,i de l’assignatura de la ciutadania (als càmpings -de Camps) del Regne de València. Així doncs avui anem a caçar ratolins dits “barbarismes”, que no haurem de confondre mai amb el que diu o escriu un Barbarà com ara el qui sota signa.
Em confesso un practicant malaltís de l’”escolting”. Que què és l’escolting ? La manera moderna de dir-ne d’allò que abans en deien tafanejar, enganxar l’orella, escoltar converses de terceres persones en llocs públics, fer de voyeur –ecouteur sonor. Fins ara no està penalitzat i si es fa amb una certa elegància i cara de tòtil és absolutament impune. Podeu fer veure que llegiu un diari, que dormiu o rumieu, però sempre procurant de no fer coincidir l’antena auditiva amb l’indicador ocular-visual. La gent, més o menys exhibicionista dialoga- o crida – en converses corals i pujades de decibels. A cops pot tractar-se d’un monòleg recitat a un mòbil. Aquesta pràctica és molt més saludable que no pas ensordir -se amb un MP3, IPOD o estri semblant que proveït d’uns mini- auriculars sacseja “chup-chip- chup” al veí del costat que es convulsiona al banc del metro. Se’n aprèn molt més amb l’escolting, és gratis i et fas una idea de perquè el món va com va i cap a on va. La sola limitació és que no queda gens be entrar en conversa amb els emissors de tantes sentències, experiències, vivències, setciències… El que diuen queda dit, i punt.
Un parell de sessions diàries d’escolting al transport públic i col•lectiu (doncs no és factible en el cas de transport individual ni privat , ni és recomanable en la seva versió taxista de la COPE- centralita- afirmativo) et poden posar al dia del que va la cosa. És el que s’anomena informació “in itinere” camí del curro. L’altra modalitat clàssica és la de barra- bar o taula-restaurant, amagat darrera un ADN o un “20 minutos” procurant no sostenir-lo de l’inrevés.
I on vaig a parar amb tant de “volting” ? A afirmar que segons els/les usuaris/es de la franja de les 8 a 8’10 del matí de la línea L2 del Metro, direcció Paral•lel, Obama guanya les eleccions de carrer, perquè a més de ser un negre que quasi no ho és (de negre), se’l veu espavilat, elegant i llegit i ens recorda al profe bo de la pel•lícula, mentre l’altra se’l veu molt pedant, tibat, jubilat i és el patró dolent de la plantació. És la victòria del “normal” sobre el “manaire”.
I amb aquesta sucosa elucubració queda despatxat el tema electoral que ens apassiona… encara que no acabem de saber on carai votem nosaltres. Espero alguna xerrada ben aviat que m’ho aclareix. Els altres “top-tòpics” del mes són previsibles: el superMessi, el pobre Alonso amb una carraca de cotxe, el nuvi de la Duquesa de Alba, i l’elegància i el “tronío-troning” de l’Ortega Cano de Jurado. Apa !! Servits i tips !
Un dia, però, vaig sentir algú que parlava xiu-xiu no sé quina extravagància d’Europa i no sé quin merder de les 65 hores… que no sé quina cursa deu de ser. Una cosa relacionada amb no sé quina flexibilitat i un “OPT OUT ing”. Ningú dels oients del vagó li va fer gaire cas doncs ja es veia per la seva indumentària que devia de ser un d’aquests tipus estranys que es baixen a Via Laietana i van a un bar que anomenen CC.OO.
I la crisi ? Quina crisi ?? Millor no tractar temes complicats que els temps estan fotuts (de footing ?). Toni Barbarà

Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més

Crida de l'Esquerra Europea




El cap de setmana del 10 al 12 d'octubre de 2008, el Comitè Executiu del Partit de l'Esquerra Europea reunit a Atenes ha debatut sobre diversos temes internacionals i europeus. Tanmateix el tema de la CRISI ha estat protagonista especial de la trobada i a més d'altres resolucions va ser motiu de la Declaració que segueix, tot pensant en fixar una posició comuna i subscrita per tothom, clarificadora i breu.

L'Esquerra Europea reclama la re-regulació democràtica dels sistemes bancari i financer internacionals.

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.



La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l'estructura del mercat de treball i el mercat financer. Per 30 anys el mercat financer global ha estat "alliberat" de qualsevol control polític – i ha conduit a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE, i tots els partits polítics d'Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d'assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L'Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d'ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s'ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d'estatuts i sotmetre's al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d'Estabilitat i Creixement s'ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l'ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari han de sotmetre's a control públic a favor d'un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L' Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d'iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: "4 Hores contra la Precarietat" que tindrà lloc a Brusel.les el 25 d'octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

Comité Executiu de l'Esquerra Europea, Atenes, 12 d'octubre 2008


Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més

Declaración PERSONAS POR EL SISTEMA PÚBLICO DE SALUD



Las personas que adherimos este documento consideramos que el momento presente es determinante con respecto del futuro de la sanidad y la salud en Cataluña y nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud con todo su carácter ya alcanzado: público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada. Consideramos igualmente que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y los servicios adecuados para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin discriminación para las personas inmigradas, que trabajan o quieren trabajar, en nuestra sociedad.


Constatamos, con preocupación, como en estos últimos tiempos surgen una multitud de declaraciones, propuestas, iniciativas, congresos y jornadas, promovidas desde diversos ámbitos de las Administraciones y de empresas del sector farmacéutico, tecnológico biomédico, grandes "media", aseguradoras y financieras privadas y entidades de cariz corporativo. Bajo el pretexto de "modernizar" el Sistema Nacional de Salud de Cataluña, reclaman nuevas aportaciones económicas de la ciudadanía – que llaman "clientes". Es lo que se conoce, de una u otra forma como "copagos". En el discurso que se intenta instalar se habla también de limitaciones de la cartera de servicios, contrataciones de pólizas de seguro particulares, tratamiento mixto - o híbrido público- privado de la financiación, generalización de prácticas de privatización y de externalización, preeminencia de rendimientos. Es decir valores economicistas sobre los sociales y políticos, y la supremacía de una gestión "moderna" y de "mercado" por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
La situación de grave crisis económica se viene a sumar al viejo argumento, reiterativo y falaz, de los "límites económicos y el agotamiento de la financiación público -sostenible del sistema público", y así puede ablandar todavía más las resistencias de una ciudadanía, profundamente confundida, asustada y culpabilizada en las presentes dificultades. En este sentido vemos con inquietud como desde los tradicionales "globos sonda" y de las encuestas de opinión interesadas, se propone pasar rápidamente a la normativa cerrada y al hecho consumado. Esto se sustenta en un discurso que de hecho ignora la existencia real de las clases sociales, sus diferencias, y las inequidades también en salud. Se quiere imponer una especie de "Pacto Apolítico", "suprapartidista" y supuestamente técnico- neutral que de hecho abriría el camino a la más absoluta impunidad para la mercantilización de todo el sector ... cuando paradójicamente estas políticas neoliberales se demuestran fracasadas en todas partes.
Nosotr@s, que provenimos de diferentes experiencias, formaciones, oficios y disciplinas, organizaciones sociales y políticas, de diversas luchas y amplios compromisos por la salud, nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría superior a la simple atención en sanidad o la ausencia de enfermedad. Salud es aquella manera de vivir, personal y colectivamente, autónoma, jubilosa, plena, solidaria y armónica con un/a mismo/a, con el resto de personas y con el entorno. Una definición que permite abordar el binomio salud/ enfermedad desde una visión en sus tres dimensiones: biológica, psicológica y social. Por lo tanto nos comprometemos a actuar a partir de las causas, de los Determinantes de Salud: el trabajo y sus condiciones, género, clase social, educación, estilos de vida, medio ambiente, urbanismo, origen, autonomía, movilidad, cultura.
Actualmente nos orientamos a promover la reflexión colectiva, generar debates, buscar sinergias y acuerdos desde nuestra pluralidad, manifestar públicamente nuestras opiniones y propuestas, animar la movilización social y a la acción cívica y política hacia los objetivos acordados. Igualmente, por las características, espectro y composición del Grupo, nos comprometemos a dar a conocer las elaboraciones colectivas y personales que tengan interés para la reflexión y la acción sobre el tema.
Los tres ámbitos en los que inicialmente nos proponemos trabajar son:
1. - La defensa del carácter PÚBLICO de los sistema nacional de salud. En forma argumentada y sostenida desde el rigor científico y del interés colectivo, la bondad social, la justicia política y la oportunidad del momento. Sin mixtificaciones ni fórmulas parasitarias, siempre orientadas al beneficio final del mercado, y que supondrían de forma muy grave la pérdida de universalidad y de equidad.
2. - Participación social, "empowering" y la codecisión, incorporando el gran abanico de potencialidades de la red de sociedad civil organizada, las asociaciones y los grupos de ayuda mutua. La salud, naturalmente pública, por esencia y concepción lo será en función de la incorporación real de estos agentes sociales.
3. - Abordaje interdisciplinario y de calidad de las nuevas patologías emergentes sometidas a un trato injusto para ser incorporadas dentro del sistema de atención sanitario y del económico- social de cobertura, a pesar de una prevalencia y severidad incuestionables. La reciente experiencia de la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) para la Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica son ejemplos paradigmáticos y alcanzados.
No se trata de competir con ninguna de las plataformas, asociaciones y colectivos que coinciden en estos objetivos, y hacemos un llamamiento a la mayor unidad y apoyo mutuo. Entendemos como necesario, urgente y oportuno, extender y difundir el presente documento de PERSONAS POR EL SISTEMA PÚBLICO DE SALUD.


Etiquetes de comentaris:

[+] Llegir més