Comencem any europeu. Amb un primer semestre que presidirà Espanya dins el torn rotatiu previst. De fet serà el primer cas de presidència compartida entre un país de l UE, i el recentment nominat president de la U.E., el belga Mr. Van Rompuy, aquell conservador flamenc de qui es va argumentar com a millor mèrit el seu “baix perfil polític”.
Aquestes línies no poden ni pretenen fer una anàlisi de mínim detall del moment de la UE, però en tot cas volen servir per emmarcar unes informacions i posicions des D’EUiA i acompanyar l’imminent horitzó del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) del que participo com a membre del seu Comitè Executiu que es va reunir del 8 al 10 de gener a Berlín.
Europa avui, desprès de les eleccions europees de juny de 2009, és un territori i un subjecte polític que ha empitjorat objectivament respecte de l’anterior situació. Aquelles eleccions al Parlament europeu, amb una preocupant i creixent abstenció arreu, ens van abocar a una realitat més conservadora, més dretana i fins i tot amb un creixement amenaçador de suport i de contravalors ultradretans, populistes i xenòfobs. Com tots recordem a casa nostra (amb circumscripció estatal) vam obtenir uns resultats clarament insuficients malgrat poder mantenir, la coalició electoral IU/ICV/EUiA, els dos eurodiputats preexistents.
La crisi i les seves conseqüències han estat de gran duresa també a tota Europa però la dreta conservadora i neoliberal ha estat hàbil a l’hora d’esquivar la seva responsabilitat , autoria o connivència, i ha millorat posicions electorals respecte de les esquerres i substancialment de la socialdemocràcia en franca caiguda, subsidiarietat o desfeta de projecte. No solament han mantingut o millorat estatus polític sinó que a més han continuat generant molt i més beneficis econòmics per les seves empreses, ara a compta de les aportacions monumentals de recursos públics per a tractar, paradoxalment, la mateixa crisi que ells han produït.
La Presidència espanyola pel present semestre suposarà una nova oportunitat previsiblement perduda. Espanya és immersa en plena crisi i les seves xifres o indicadors socials i econòmics són dels més greus de la UE. Així l’atur és record tan sols superat per Letònia, la precarietat, les xifres macro i microeconòmiques per treballadors/es i famílies no fan sinó mostrar que som a la cua de la pretesa recuperació ( que diuen altres) d’un sistema capitalista que no ha purgat ni ha corregit el seu caràcter i que tan sols ha maquillat i sobreviscut la situació a base del citat abocament de recursos estatals a les desfetes financeres i bancàries… i suculents negocis. Amb aquest trist panorama es presenta el president R. Zapatero posant una cara no creïble d’ ànim europeista, i un lideratge ja discutit i qüestionat a la seva pròpia casa. El lema de la presidència, ja prou rebaixada mitjançant la compartició amb el president Van Rompoy, és “Innovando Europa”, tota una “no- declaració” que ensenya la manca d’intencions i d’ ambicions i és un anunci de claudicacions dins el metallenguatge de la modernitat neoliberal. Res de suggerent, i com a màxima fita una elemental línea de continuïtat…més del mateix, que vol dir més crisi i ,és eurofeblesa.
L’altra gran novetat, i no menys preocupant és el fet d’estrenar aplicació de facto del Tractat de Lisboa un cop superats els darrers esculls irlandesos. Tractat que significa aplicació dura i pura de la preexistent Estratègia de Lisboa. Els documents i declaracions del govern pel que fa a la dita etapa presidencial fixen oficialment quatre objectius prioritaris: - Aplicació del tractat de Lisboa, - Reactivació econòmica i creixement productiu, - Reforç en política exterior, i - Drets i llibertats de la ciutadania (sotmesos però als articles 43 i 40 de Tractat que assenyalen i confirmen la preeminència del mercat i la competència pel damunt dels tals drets enunciats). Molt decebedor i per suposat gens engrescador com no sigui pel fet d’ actuar com a país d’ hostes i hostalers de la multitud de trobades i cimeres (109 en total !) que es produiran a escenaris i taules de diverses ciutats espanyoles.
Així doncs la situació a Europa, des de les nostres perspectives és senzillament dolenta i amb la preocupació que pot seguir empitjorant, com veurem. No es tracta d’una visió pessimista sinó de la constatació d’una realitat que hauria de ser motiu de resposta i de lluita immediata.
Europa de Pau i el món .- En Política Internacional, els problemes seriosos persisteixen sense sortida. Respecte d’ Amèrica Llatina en general i on actualment intentant usar i manipular de la “privilegiada proximitat espanyola” cultural i històrica com a Espanya antiga metròpoli vs. Colònies, amb finalitats comercials –productives bi-regionals i en benefici de les multinacionals europees. Cuba i la seva situació amb una “posición común europea” que des de l’etapa Aznar la manté dins una situació similar un bloqueig efectiu i que cal superar d’immediat. La falsa i farsa sortida a Hondures. Les bases militars USA a Colòmbia. Marroc amb un tractament d’ especial atenció mitjançant “Estatus avançat” mentre el seu govern manté i aguditza la seva política de repressió i de negació de legítima autodeterminació respecte del Sàhara occidental ( cas Aminatu Haidar). El drama del poble palestí, dins la dramàtica situació de Gaza i amb impunitat internacional per la guerra, el setge, el mur d’aïllament i extermini del govern israelià.
Països de la perifèria europea en llista d’espera per al seu ingrés i de presentar les condicions requerides: Turquia, Albània, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro..
Militarització. Tot i seguint les prioritats i mandats previstos al Tractat de Lisboa, en el sentit de l’increment d’inversió en despesa militar, subsidiarietat als designis de l’OTAN, militarització de focus, espais i conflictes. Una inquietant e inacceptable novetat és l’anomenat SEAE: el “Servei Europeu d’Acció Exterior”, o sigui un cos de 5.000 funcionaris a les ordres de l’Alt Representant europeu, Ms. Catherine Ashton, en tasques de seguretat i defensa, dispersos a tot el planeta i sense cap tipus de control parlamentari . Altres situacions no milloren i malgrat la nova “era Obama” Israel persisteix en les seves practiques militars i imperialistes, altres casos empitjoren Iran, Pakistan, substancialment Afganistan (amb una presència militar i complicitat europea que rebutgem frontalment i radical). I finalment n’apareixen nous problemes greus i en especial humanitaris com a Haití.
Europa Social.- Més i noves privatitzacions i mercantilització de serveis públics amb el conseqüent deteriorament i pèrdues a salut, educació i atencions socials. Inequitat i pobresa. Desmantellament virulent de l’estat del benestar com a identitat europea i de civilització.
Les desigualtats i inequitats augmenten en totes les dimensions: socials, de classe, de gènere, i regionals. El joves, pretesament receptors d’una nova Europa de futur son els principals perdedors i damnificats de tota aquesta fosca perspectiva. D’aquí la nostra necessitat estratègica d ‘estimular i de reforçar moviments socials i de reivindicació ciutadana. El cas del nostre “Dempeus per la Salut Pública” ha estat presentat i molt valorat com una forma nova i de gran utilitat mobilitzadora i de transformació social. La lluita pels drets social ha d’esdevenir el nucli de la nostra mobilització política i de sortida de la crisi cap a un nou model de producció i consum. La defensa dels serveis públics ha esdevingut un segell d’identitat per a les nostres polítiques.
Europa democràtica i dels valors.- Manca de controls democràtics i corrupció generalitzada. Feixisme, xenofòbia i racisme. Anticomunisme i ultra dreta creixents en especial a àrees de lk’ anomenat bloc socialista de l’Est . Violència i exclusió creixents. Immigració sense sortida, pasteres, morts i exclusions, amb vigència aquella Directiva de la vergonya per tractar la detenció i expulsió. Avui la batalla torna a ser la reivindicació de la Carta dels Drets de l’Home i de la dignitat de les persones.
Europa del treball, econòmica i sostenible.- Continuïtat i aprofundiment de polítiques neoliberals i de preeminència del mercat. Atur, precarietat laboral, desregulació, flexibilitat i contrareformes laborals amb pèrdues de drets històrics, de salaris i de condicions de treball. Inhibició europea cap a controls o intervencions, consolidant deslocalitzacions i dumping social i econòmic. A nivell europeu incapacitat i renuncia a l’ imposició de taxes sobre els grans moviments especulatius financers (Tobin o similars). Quan els governs neoliberals pilotant Europa i la seva Comissió defineixen la seva estratègia d’atac i liquidació, en una segona onada, dels serveis públics estan també aplicant una fórmula segura d’eliminació d’organització i resistència sindical a les grans empreses públiques i/o estatals. Per tant, també en aquest cas s’imposa per a nosaltres la necessitat imperiosa d’impulsar la lluita sindical coordinada i paneuropea.
Fiasco de Copenhage amb un trist paper d’inoperància per part de l’UE incapaç d’ aconseguir cap avanç realment significatiu, cap compromís real, i mostrant una manca de voluntat política real així com la seva subsidiarietat a les potències econòmiques i empresarials i polítiques.
Aquest és el desolador panorama de la realitat europea, al que encara podríem afegir l’evolució mateixa dels resultats electorals recents en la línea de reforç de la dreta liberal i conservadora (l’ Alemanya de Merkel), l’afebliment de les opcions socialdemòcrates (l’ Anglaterra de Gordon, l’Espanya de Zapatero, etc.), la consolidació de contravalors populistes i xenòfobs (a tot l’Est europeu, o el pronunciament anti-minarets de la civilitzada Suïssa ), la persistència de personatges(Identitat francesa de Sarkozy) - icones de la reacció cultural i democràtica com els Berlusconi a Itàlia,… Sempre, naturalment amb excepcions i matisos.
Tot plegat un escenari on cal incidir i intervenir amb urgència i decisió des de les esquerres transformadores i els projectes socialistes. Tanmateix la situació de les organitzacions i Partits del nostre àmbit no son, tampoc, exultants. No tan sols casos greus com el d’Itàlia, on es demostra per enèsima vegada i amb una cruesa inusual com la divisió i la lluita fratricida pot portar una força com RCI des de l’Administració i el Govern fins a la pràctica liquidació institucional i al risc de la desaparició política rellevant. A moltes organitzacions europees de les esquerres es discuteix i es proposen noves experiències. A França la nova coalició d’esquerres sembla pot aspirar a uns bons resultats ( properes municipals i regionals). Però també les dificultats del moment generen dissensions dins organitzacions capdavanteres com a Die Linke, on l’ instal•lació de corrents i fraccions pot estar qüestionant el dolç moment postelectoral, i que proposàvem com l’exemple on aprendre per a moltes esquerres europees. A llocs com Portugal el que correspondria al nostre espai sociopolític està representat per dues organitzacions, tan properes com enfrontades ( encara que no tan com a Grècia ) el que suposa una partició d’influència gairebé dividida per la meitat ( i on 10 % més 10% que sumats podrien resultar determinants en el govern del país).
De tot això i més, parlem, escoltem i aprenem al Partit de l’Esquerra Europea… Igualment practiquem l’exercici imprescindible de la suma, del respecte aliè, de la complementarietat i el consens. El fet és que avui el PEE no ha deixat de créixer i en aquest moment som ja 34 organitzacions: 23 com a membres de ple dret, i 11 com a observadores.
Acabant aquesta introducció.
Europa és malgrat la difícil realitat descrita, l’escenari inexcusable i el subjecte polític indiscutible de la nostra anàlisi, reflexió, acció i projecte social i polític, i cal seguir treballant i potenciant aquest àmbit per part nostra.
Recordem tan sols aquí unes fites aprovades i anunciades pel calendari –agenda del present 2010. El 27 de febrer a Barcelona, Jornada “ Salut a Europa” per tractar de la situació d’atencions sanitàries i els seus determinants socials , sota convocatòria i organització d’EUiA i amb aportació de materials i continguts des de Dempeus per la salut pública. Els 23 a 25 d’abril Comitè Executiu del PEE a Barcelona com a organització amfitriona, en plena Diada de St. Jordi. Anunciada ja la nostra Festa de l’Alternativa pel primer dissabte d’octubre (pre- campanya electoral). I finalment celebració del 3er Congrés del PEE el cap de setmana de 3 a 5 de desembre a París i a quina realització haurem de començar a col•laborar des de ja mateix, usant el previst debat dels seus materials com a exercici de debat polític i d’intervenció europea des de les nostres files. EUiA te un gran paper en totes aquestes jornades i caldrà estar a l’altura. Segur que sabrem fer-ho amb eficàcia i entusiasme, com de nosaltres s’espera i se’n te constància.
Salut !
Toni Barbarà.
Responsable EUiA d’Europa 19 de gener de 2010
[+] Llegir més
