Aquest text és una breu aportació complementària a l’anàlisi de la Jornada que figura aquí a sota, des d’uns paràmetres i un abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social...una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.

POT SOBREVIURE LA DEMOCRÀCIA AL CAPITALISME FINANCER ?
- Llibertat republicana versus oligarquització de la vida econòmica i social -
Lloc: Auditori UPF Rambles (Rambla 30-32)
Organitza: FUNDACIÓ PERE ARDIACA I SIN PERMISO
Inscripció prèvia obligatòria i prèvia invitació
Dissabte 13 de desembre
- debat 1 10-13.30
dinar 13.30-14.20
- debat 2 14.20-17.50
acte final públic conclussions 18 h

- TAULA 1- EL FINAL DE LA CULTURA DEMOCRÀTICA ANTIFEIXISTA I ELS NOUS CAMINS IDEOLÒGICS I POLÍTICS DE LES OLIGARQUIES
Michael R. Krätke, Àngels Martínez Castells i Antoni Domènech (relator i introductor)
- TAULA 2- UNA SORTIDA DEMOCRÀTICA DE LA CRISI: REFUNDAR I RADICALITZAR LA CULTURA DEMOCRÀTICA
Florence Gauthier, Gustavo Búster, Luis Juberías (relator i introductor



CON PERMISO, SALUD !! . 13 Desembre 2008.
Una aportació complementària a l’anàlisi des d’uns paràmetres i abordatge salubrista, el que vol dir amb una triple dimensió bio-psico-social.
Es tracta d’ una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.
Les repercussions de l’actual megacrisi són d’una tal importància i magnitud que necessariament repercuteixen en els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i aquestes conseqüències condicionen i conformaran una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i necessariament de morir (encara que s’intenti obviar el tema tanatològic sota absurdes consignes de bon gust).
Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que eren unes tendències perverses dins la depredació neoliberal global. Vol dir, demostradament: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses les depressions i el suïcidi, i també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca cega de falses panacees, integrismes parareligiosos, desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de serveis públics progressivament degradats via privatitzacions. Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, generalització del sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social i del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i molts valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però el tast esdevé ja prou greu i il•lustratiu.
Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència, pèrdues de l’habitatge familiar via desnonaments massius, tasques de manteniments inexistents a vivendes de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’ infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia a l’emancipació personal de la llar familiar per part de la joventut, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure hipoteques per finançar els seus cursos amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.
Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’ aspiració humana a la felicitat, i la renúncia d’aquella concepció de Salut com a un estat d’harmonia, autonomia, benestar i gratificació personal i col•lectiva, respecte d’un mateix i del seu entorn. Avui compta tan sols de l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.
Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’un inevitable i fals binomi, confort- inestable versus raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat als altars i la nova distribució del temps personal i laboral condiciona un medi de cultiu pretesament postmodern on la infelicitat percebuda en la expressió més íntima la norma. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat i per contra es demostra que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Venezuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.
I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació dl propi subjecte malalt. Serà, doncs, una primera tasca capital: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.
Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i d’altres latituds són motiu d’ànim i enrolament.
Ara toca construir la veritable alternativa. Difícl si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpics i acrònics. Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Tot resta per fer, i encara és possible.
Toni Barbarà Molina