La fal•lera d’anomenar tot de forma moderna i diferent és invasiva: el perruquer és l’estilista, el sanador el mentalista, el profe de gimnàs el personal trainer, el cuiner, restaurador .. Manipular l’opinió pública és un fenomen mediàtic, caminar entre pedres és fer trekking. D’un programa –escombraria se’n diu magazine, una reunió d’aturats és un talk-show , que una empresa foti el camp els subsidis públics deslocalització, i als acomiadaments massius ens en diuen reestructuracions…
També pel que fa a la política ens ho han dit (ens ho han confessat) més de quatre cops. En acabar una dissertació política d’aquelles que ens brollen com un raig dins un ambient familiar o amistós, ens han llençat la rata, mirant-nos els ulls i a mig camí) entre l’admiració i la reprensió: “ els “polítics”* parleu “raro”.
*polítics (llegiu: qualsevol persona que gosem opinar en veu alta de la vida mateixa, tret del futbol, de programes de televisió o de compres i diners)
I ara que ho penso, potser tenen raó. Segurament hi ha qui ho fa expressament per fer-se notar com persona culta i llegida. Hi algun altre (potser alguns més) perquè la gent vulgar (quina pesadesa) no l’entengui i així segellar una suposada superioritat intel•lectual tot donant gat per llebre. O potser és que malgrat els esforços no ens sortim a l’hora d’explicar-nos. I tanmateix, les gran coses i les coses grans han de poder explicar-se amb paraules senzilles. Senzilles, elementals, entenedores la qual cosa no vol dir simplistes, banals, inapropiades, com tampoc erudites, esotèriques, estranyes…


En el terreny de la salut, un territori proper, el que avui esporta és: “ la eficàcia del Sistema de Salut millora amb lo No-públic”,”Col•laboració públic-privat no és privatització”,” Cal més inversió i més col•laboració públic-privat, on la frontera és cada cop més difosa”, i “No s’ha de parlar de sanitat pública o privada, o de lucre, sinó de qualitat”, “La bona salut del sistema és la desitjabilitat i que hem inventat el “model català””, que “Cal millorar l’ utilització dels “recursos humans” i optar dins la dicotomia d’ autonomia dels centres o la homogeneïtzació global”. “Les aportacions acadèmiques són neutrals i parlen de proveïdors, ja siguin participats o no“. Del bo que és “separar compra de provisió, per contracte”. De com “limitar la hiperfreqüentació mitjançant tècniques de gestió de la demanda entre les quals el copagament, com a tota la U.E. (menys a 7 països). Parlar de “Primes addicionals de cobertura” (mútues i serveis no assistencials), i tractament de les llistes d’espera utilitzant serveis privats ociosos”. D’ “empresarialització de la gestió”... Tot això, per que ningú es perdi no és més que: PRIVATITZAR i imposar noves TAXES I COPAGAMENTS !!
Però la cosa arriba al súmmum quan toquem política i polítics:
“Hem de gestionar amb eficiència la situació coiuntural, amb metodologia empírica i visió estratègica per tal que la correlació de forces i l’equilibri endogen dins la organicitat ens permeti avançar en la praxis quotidiana, dins una dimensió global/local, Sempre sense perdre aspiracions utòpiques que confronten amb els interessos espuris de la oligarquia financera reaccionaria i els eurotecnòcrates encriptats a la Unió europea amb concepcions ultraneoliberals i que actuen tàcticament amb enorme agressivitat mediàtica i amagats sota una patina de postmodernitat i d’ hedonisme pretesament progressista.... Que quedi clar !! Al loro !! Que el poble se’n assabenti d’una vegada !!” . Qui això escolta pot optar entre afegir el clàssic marxià “I dos huevos duros”, o més ingènuament exclamar il•lusionat la resposta comodí: “ja està ! la Gallina !!”. O per que ningú es tornès a perdre: un “anar fent”.
El llenguatge, amigues i amics, és tant i tant important que avui tanco presentant-vos un nou fitxatge a sumar a La ratera: el gat comissari roig implacable devorador de rates mentideres. Salut !!
Toni Barbarà