Divendres 24 d’abril de 2009, un dia desprès de la diada de St. Jordi i un abans del 35è aniversari de la Revolució dels clavells a Portugal, la coalició ICV/EUiA/EPM vam celebrar a un hotel de Badalona (“l’hotel” de Badalona en singular doncs només n’hi ha un, i recentment inaugurat). Una trobada necessariament festiva amb tocs de família, de enyorament i de caliu personal…caliu i frec en totes les seves accepcions. Moltes cares conegudes, algunes gairebé desconegudes per les canes, les amples superfícies alopèciques i les panxetes i els epiplons que comporta el pas dels anys… que ja sabeu “o te ajamonas o te amojamas…”. Tot plegat una estona agradable i amb el regust del que va poder ser, va ser, i no va ser, quan tot era possible. I tanmateix deu n’hi do la capacitat de supervivència i la visualització present de potencials i potencialitats cara a un futur complicat, difícil,i en plena macrocrisi, altra cop en la cruïlla decisòria d’una nova etapa política i social.
Gastronomia irrellevant apart, es van donar una pila d’intervencions incloses les dels caps de files, de la coalició, Jordi Fàbrega (EPM), Jordi Miralles (EUiA) i Joan Saura (IC/V). També vam veure un curt però emotiu vídeo en memòria del qui va ser icona emblemàtica d’aquell PSUC, d’en Toni Farrés alcalde de Sabadell.
Us passo ara i aquí la meva intervenció, doncs també vaig tenir el plaer i el privilegi de parlar en el acte, dins la tongada d’intervencions dels veterans i veteranes municipalistes de la collita del 79.
Prèvia reclamació d’una mica de silenci utilitzant l’estratagema paracientífica de comentar que parlar amb la boca plena suposa un alt risc d’ennuegament, i un cop compromès a ser estricte i disciplinat amb els tres minuts de temps concedits, vaig enfilar discurs…
Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:



Benvingudes, ben trobats, amigues i amics:
Temps eren temps…aquells dels setanta-nou quan tots i totes érem PSUC…
Vam arribar al Ajuntaments i ho vam fer forts, vam fer molta feina, la vam fer despresa, vam fer camí nou, i ho vam fer força bé…
Vam ser el Partit que dèiem, de « Lluita i de govern ». El Partit dels treballadors i les treballadores manuals i de la cultura. El de “mis manos – i mis neuronas- ,mi capital”
QUÈ vam fer? Innovar i actuar. A Badalona en el meu cas de proximitat vull recordar vam constituir la Primera Regidoria d’Ecologia i Medi ambient. D’ ecolo…què ? em preguntava la gent pel carrer. Tu que hi fas ? I és que vam ser pioners i pioneres en entendre que per a ser persones complertes, autònomes, sanes, lliures i felices havíem de conviure en harmonia amb nosaltres mateixos però també amb els altres i l’entorn, amb el nostre medi social i ambiental.
Dos botons de mostra:
Platja: quan Badalona havia renunciat a mirar al mar nosaltres ens hi vam abocar. Neteja i llaurat de sorres, campanyes d’informació i de denuncia, laboratori d’anàlisis i avaluació de mostres, instal•lació de dutxes publiques a la platja ( enfrontats al mateix Ministerio de Marina per “invasión del espacio marítimo-terrestre”), i ja finalment l’impuls definitiu per la construcció d’un col•lector interceptor transversal que ha permès de depurar les aigües residuals i regenerar definitivament el litoral.
Aire: vam documentar i aconseguir la declaració oficial de “Zona d’atmosfera contaminada”, estranya distinció que va permetre, però, la progressiva eradicació de les industries químiques més altament contaminants de l’aire i la costa: Cross, Borax, Conejo, etc.
COM ho vam fer ? Amb passió, determinació,honestedat, energia I eficàcia… però no tot va ser perfecte. No vam saber “vendre-ho” prou bé al “mercat”. Recordeu col•legues allò clàssic de l’ Agi-Pro”, agitació-propaganda ? Doncs l’agitació ens va sortir prou bé, però la propaganda no gaire. D’altres en van treure més suc que el PSUC.
Per acabar- ho d’adobar, encara vam trobar temps per barallar-nos entre nosaltres, com sempre amb total entrega i passió, i vam seguir innovant a base de dimissions i tornades d’actes de regidors… a Badalona i arreu.
ACABO: tot l’anterior podria semblar una batalleta nostàlgica, i ho és una mica, però és molt més que això:
ÉS RECUPERACIÓ DE MEMÒRIA NECESSÀRIA, ÉS DIR- DEMPEUS- QUE TENIEM I TENIM RAÓ, ÉS REIVINDICAR ALTRA COP L’ESPERANÇA D’AVUI I PEL DEMÀ.
Amigues i amics: SALUT I REPÚBLICA !!! Toni Barbarà