Era al menjador fullejant el diari quan un meu nebot,- un no especialment espavilat ni massa brillant, ni poc ni molt interessant, però sí dels més bons minyons, treballadors, bona gent,- hi va entrar i per dir-me un hola en singular, em va estibar: Què, “tiu”?... Política, eh ?. Realment em va tallar la lectura, me’l vaig mirar amb sorpresa i em va brollar un: Sí, i què ¡??.
Desprès vaig rumiar la meva reacció sobtada i un pel massa irada. Pel meu nebot i per extensió per a molta gent propera, parlo de persones amb qui tinc vincles positius o afectius, llegir la premsa és un acte vinculat a la meva coneguda i mai guarida opció personal i social…. i política. M’ho perdonen com una xacra entranyable o una addicció de la que ja ni es plantegen redimir-me. Però resulta que el meu familiar no és cap bitxo estrany, ni és fora del món, ni segueix cap tractament psiquiàtric, ni sona fora de context entre i dins la seva colla… I les preguntes, llavors, m’aclaparen: Què entenen aquesta canalla per “política” ?.
Segurament,- segons vaig arribar a captar desprès d’una conversa de sobretaula familiar, distesa, i tan provocada per mi com dissimuladament intranscendent,- la política és una reminiscència de la biografia personal d’una generació que va lluitar per sobreviure i contra una dictadura, o bé una carrera personal, o un adorno de gent cultivada i lletraferida, o una tira de mentides per fer i desfer negocis i guanyar prestigi i poder sense treballar gaire… De fet les seves informacions al respecte els arriben, exclusivament i amb comptagotes, via premsa gratuïta al transport quotidià, via televisió on surt el tema tangencialment al bell mig de suposades batalles i cridòries de tertulians- actors/actrius professionals, o d’alguns programes del Polònia de TV3 alguns dijous que els peques els fan mirar. I punt, s’ha acabat.


La resta és per ells la vida real: la situació de la hipoteca del pis, la feina de la neboda que perilla, la feina del nebot que ha afluixat molt amb la crisi, el Barça que menys mal que ens alegra l’existència, la elegància i classe del Guardiola, les característiques del cotxe present i del de futur quan pugui, de la varicel•la de la criatura i la bronquitis mal curada que li ha quedat, dels despistes de la iaia que cada dia “patina” més i a cops ens fa riure, de com ho té de malament aquell amic que es va embolicar amb aquella jove russa que tot i que era advocada feia feines a casa de la seva mare, de les petites vacances que potser no farem aquest any, de la colla de d’institut i la borratxera que van disfrutar el darrer dissabte quan van sortir de farra i sense parella… “I si vols mentir digues el que sents dir”.
Aquesta és la vida real i les meves dèries són “política”.
Com acabeu de llegir, avui les rates de les nostres vides són tantes i tan variades que no hi ha prou rateres per a totes… D’altra banda el verí escampat a dojo acabaria amb tota cuca que viu i fins i tot amb nosaltres… Els gats poden ser una estratègia, sempre i quan siguin caçadors, valents, amb gana, i espavilats, que recordeu que “gat amb guants no caça ratolins”, Però definitivament si cal una eina definitiva, aquesta és la Flauta, com va demostrar el seu dia el Flautista d’ Hamelín. Una bona música capaç d’encisar a tota la ventrada de rates i així, en fila i enredades portar-les fins el mar i fer-les ofegar-se totes soletes. La música és com ja heu descobert, estimats i estimades, precisament “la política”. La música vital i vivificant és la revolta, la lluita, la insurgència, la dignitat, la justícia. Cal acabar amb tant mesquinesa, conformitat, resignació, submissió, alienació, tanta rata circulant i predicant la claudicació i la desesperança tot fent-se passar per sàvies i dient que: “quan no ajuda la ventura saber sofrir es cordura”, o “que no per molt matinar amaneix més prest el dia,… (quan: “qui matina fa farina”), i obvietats com “aigua cau, senyal de pluja”. Som- hi companys i companyes d’orquestra i de caramella, cadascú amb les seves notes i instrument no parem de tocar la música que tant incomoda als poderosos i als ratots: REVOLUCIÓ !!!. Que a fi de comptes és la única evolució que paga la pena.

Jo ja tinc feina acumulada amb el meu nebot i amb centenars de nebots/des, cosins/es, avis, nets/es, amics, coneguts /des i persones, Un dia haig de trobar la manera d’explicar-lis que si no entren en política, si no escolten-parlen-dialoguen, participen, mai no entendran res de res i que quan vulguin reaccionar serà massa tard perquè ja hauran perdut la feina, el Barça ho haurà guanyat tot o quasi, en Guardiola se’n anirà a un altra club i criarà panxeta, els companys del “insti” seran ingressats a l’hospital i la criatura de la varicel•la ja tindrà un nuvi amb pinta de punky…
Caldrà animar-los a revoltar-se, a llegir, a parlar, a creure el rosari paremiològic quan és bo, quan diu: que “qui creu en el bastó, té el bastó per mestre”, que “qui es mor de por li fan la sepultura de cagallons”, “que “qui té el cul llogat, no seu quan vol”, que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”, que “més ensenya la necessitat que la universitat”, que com diu el meu vell amic i camarada: “la mateixa cosa ja ho ensenya”.
Toni Barbarà