Definitivament haig de tenir una neurona àcrata - irreverent que alguns dies s’excita i esvalota, en rebre estímuls extraordinaris. Com ara els de la Fiesta Nacional, altrament dita Dia de la Hispanidad ( Hilaritat ?), la “raza”, i bla, bla. Deu de tractar-se d’una estimada patologia heretada d’en Brassens quan cantava allò de que “… per la Festa Nacional jo em quedo al llit igual, que la música militar mai m’ha fet aixecar…” . I postil•lava “ i tanmateix jo no he fet cap mal, només per voler viure fora del ramat”.
Ni entro en explicar-vos, el que penso sobre la “hispanidad” i el “descubrimiento” ( propiament el “encontronazo invasor”) i el que va suposar tot aquell lamentable genocidi . De la raça ni esment per higiene mental. A la verge del Pilar, el mantó, les bombes figues , i l’Agustina, i tota la parafernàlia mística- militar ni aturar-m’hi.
Avui 12 d’octubre d’inicis del segle XXI, a segon any de la crisi del Senyor Capital, m’he quedat bocabadat front el televisor tot veient imatges da la desfilada militar del tal Dia. He pogut veure en cosa d’una hora un espectacle difícilment descriptible i encara més dur de pair.
Una tribuna fashion aristocràtica de reines i princeses Hola- esbufegades agitant compulsivament ventalls al costat dels seus mascles reials uniformats i condecorats, Gent emocionada al límit del plor i la ràbia anti-Zapatero, aquests agitant banderes roji-gualdas, polítics de diverses irresponsabilitats, acompanyant a responsables i soferts treballadors de la milícia, aquells que ens defensen de “no- sé- qui- ens- atacaria- si- no- fossin- ells”, familiars dels qui van morir servint uns plans bèl•lics retroimperials per a perpetuar narcoestats i opiocràcies patètiques com a Afganistan, milers de professionals de les armes guarnits de vint i un botó i quatre xapes tot desfilant en la jornada més important de la seva feinada de tot l’any,..i un que perd el pas, l’altre que li cau el bastó de malabar just davant l’aparador reial, el legionari panxut i amb cara d’enolisme cronificat, la sòlida soldada del monyo hispà, uns que van apressa i uns altres de cerimoniosos, uns d’uniforme de vídeo joc i altres disfressats de soldadets de plom, cotxes, carros de combat i canons esquerdant l’asfalt, i una cabra que va al seu aire (han dit que se’n diu “Golfa”- imagineu la imaginaria del personal) mirant-se amb la descaradura, que cantava Jacques Brell a “les toros”, de l’animal cornut que es mira les banyes dels qui el miren…
Estem al segle del genoma, la cibernètica i la demòtica, la biotecnologia, la telemàtica, i vet aquí que a la Castellana, front Santiago Bernabeu, seguim al segle XVII celebrant orgullosos la estultícia col•lectiva, el pensament acrític, la marxeta militar, la corona amb tota la cort borbònica, la emoció dels timbals i l’enyor d’una Pàtria imperial, la instal•lació de súbdits agraïts i agenollats, l’ evocació de les pompes megalòmanes del franquisme, la historia de la desesperança i la claudicació… “Que ho heu vist això? La mare que …”
Què m’està passant ? Com puc quedar-me jo tan insensible i bloquejat incapaç ni de generar alguns neurotransmissors anímics front una tant gran sarsuela costumista de cartró pedra ?? Potser és per que això no té res a veure amb la meva realitat, amb la meva vida de diari. Aquesta Fiesta no entén de patiments, submissions, violències, aturs, precarietats, pors, embrutiments, claudicacions, corrupcions, crisis, alienacions... supervivències a preu de dignitat.. No és la diada de la solidaritat, la justícia i/o les persones humanes. No té res a veure amb la meva pàtria moral ampla com el món i esplèndida i meravellosa com la revolució.
Per tot i això i encara més, m’he quedat avui front el televisor amb cara d’ extraterrestre, avergonyit, forà, sotragat i m’ he carregat les piles per seguir navegant contracorrent. Tan me fa si m’assenyalen amb el dit, o amb la punta del canó; el futur és dels i de les qui no s’agenollen sota els tambors i els uniformes. Dels i de les que anem lluitant a contracorrent.
Faig meu allò de que “Qui sempre va darrera el ramat acabarà, inevitablement, trepitjant els seus cagallons “ . Uff quina ferum … !
Salut i Pau !!!