El conclave de líders europeus escull President i ministre d’exteriors

Era la gran incògnita de la cimera extraordinària europea d’aquest 19 de novembre, just en capella de l’entrada en vigor del nou Tractat de Lisboa el proper 1 de desembre. Era l’elecció dels dos càrrecs més –pretesament- importants de la U.E. tot desenvolupant les preteses gran passes de cohesió i d’ europeisme emergent d’aquell Tractat. Un text aprovat de forma tortuosa, accidentada, i tramposa a base de repetir l’única votació popular celebrada, en el cas excepcional d’Irlanda que va dir No fins al darrer ultimàtum. Era la visualització de la nova figura d’un/a President flamant i representant la nova Europa, i la d’un/a ministre d’exteriors que permetés jubilar el molt amortitzat i usat Javier Solana.
Els mitjans ho presentaven com una veritable travessa a base d’analitzar candidats i candidates dels 27. De fet molts més candidats que no pas candidates, doncs aquí també ha estat patètica l’ imatge de biaix de gènere, amb tan sols quatre dones de 21 candidats a la plaça. Fins i tot aquesta greu discriminació va merèixer una protesta visual- formal per part de eurodiputades europees, excepció feta de les espanyoles.
Els arguments i les anàlisis per vaticinar per on aniria l’elecció ha estat un veritable joc de politòlegs a l’hora de considerar arcans i esoterismes pel que fa a equilibris, mesures, filies,i fòbies i relacions complexes i no necessariament lògiques. Calia valorar si finalment pesaria més la posició geoestratègica, la historia, les amistat- enemistats, l’ euro entusiasme o l’euro escepticisme, passant per la família, els deutes i el subgrup ideològic i polític, i amb explicacions tan peculiars com la valoració en mèrit positiu de l’absència de carisma i del perfil baix internacional (llegir mediocritat, absència de definició i per tant manca d’antagonistes). Finalment l’equilibri sempre ha mesurat la prioritat franco - alemanya versus el Regne Unit i el seu lideratge i filiació pro- USA. Una veritable juguesca mercantil gairebé en el pitjor estil d’un Festival d’Eurovison.
El més lamentable en qualsevol cas és la manifesta opacitat en tot el procés, el dèficit democràtic clamorós i desvergonyit, la nul•la possibilitat dels ciutadans i ciutadanes europeus en, ja no decidir o triar, però ni tan sols opinar al respecte d’una elecció que hauria de ser de les teòricament més transcendent com ara la de la Presidència “estable” europea. Quan fa uns mesos vam celebrar eleccions a la euro cambra vam recordar que aquesta, el Parlament europeu, era l’única instancia d’elecció democràtica directa. Les xifres d’abstenció van ser molt significatives i dures mostrant la desafecció, desinterès, llunyania de la ciutadania respecte de les jerarquies governants a Europa: queda clar i explicat el que es volia denunciar i castigar. Ells s’ho guisen i ells s’ho mengen… i els pobles a mirar, obeir, pagar i a ser possible aplaudir.
I finalment la solució a l’enigma que com no ha generat esperances populars tampoc suposarà grans decepcions. S’acaba imposant una elecció que no es presenta ni com a bona però sí com a possible i “menys dolenta”. Moure i eliminar la fitxa Blair enrocada durant dies per tal de permetre moviments i pactes sota la taula, ha permès la coagulació d’un president Herman Van Rompoy , un primer ministre belga –flamenc i democratacristià i conservador amb fama de bon negociador (llegir consensuador a base de manca d’iniciatives) , i una Ministra d’afers exteriors britànica, Catherine Ashton, per compensar aquesta polaritat, gènere, i parròquia política… si és que realment es vol parlar de grups ideològics. De fet al Parlament europeu , amb excepció de l’esquerra del GUE/EVN com a bloc plura però nítidament definit, la resta és la grisor uniformadora europea del progressisme ?, centre, dreta i ultradreta. Tot arreglat ! I fins i tot ha caigut una “pedrea”, una propina pel francès Pierre de Boissieu en forma de (nou càrrec) secretari del Consell Europeu.
La cerimònia s’ha acabat i tot queda com estava. Tots i totes capa caseta i a Bruxel•les la feina queda perfilada, amb aquest equip de “líders” i amb la inestimable i abominable praxis política neoliberal del Sr. Durao Barroso, sòlidament instal•lat i manegant la Comissió europea.
Des d’ EUiA volem denunciar aquestes formes i continguts: Més del mateix, d’esquenes a la ciutadania, reproduint una opció neoliberal i mercantilista, primant la mediocritat i la manca de claredat d’objectius polítics, sotmesos a les servituds econòmiques, … Lamentablement tampoc a Catalunya el tema generarà cap mena d’interès. Quan les coses son opaques i tancades els pobles, prou amoïnats en la supervivència quotidiana i en superar la greu crisi pandèmica que patim , “passa” del tema …i en direm que no son prou “europeistes”.
Res de nou. Només les esquerres reals amb polítiques socials de veritat, amb valors i comportaments democràtics, amb compromís cert amb la justícia i la solidaritat poden rejovenir i cohesionar « una altra Europa » que ens cal i és possible. En això estem.
Toni Barbarà