Per lluitar contra les “Malalties minoritàries”…
Avui, diumenge, la TV3 més nostrada, la nostra, la pública catalana, no dona l’ abast. El país es convulsiona, el dia es fa curt, cal promoure i acompanyar dues fites inusuals: a 166 municipis es vota una consulta d’intenció/opinió d’independència; i d’altra banda el Cuní i tota la corporació corporativa catalana audiovisual en nòmina, i suport extern, defensa la diada –repte de La marató de TV3.
Sobre el primer fenomen les opinions i articles en general, també en capità i fins i tot en sergent disciplinat, ens acompanyen ja i ens aportaran llum i criteris –inexcusablement- en les properes hores, dies, setmanes. Mentre som a la sala d’espera del paridor del Constitucional. Prec de llegir això de paridor en referència al part que no a la parida…
Així doncs, permeteu-me evacuar alguna consideració sobre l’altra magna Diada. La Marató !!
Començaré, que no vull confondre a ningú, dient que jo soc més de colles que de multituds, més de capelles que de catedrals, de petits que de grans, …més de passejades que de maratons. I si en encara sou aquí, us diré que la caminada diària de 200 metres (o més) és una eina de promoció de salut mentre que la cursa de 42’195 metres és una passada atlètica arriscada i només apta per a molt i moltes preparadíssims esportistes ( o missatgers militars dels d’abans de les telecomunicacions).
Tanmateix del que parlarem no és d’esport ni d’activitat física sinó d’activitat social i mediàtica. A més també em pronuncio per una altra forma i manera d’implicació i actuació, en ell sentit de millor una mica d’interès cada dia dels 365 de l’any, que no pas una sobredosi un sol dia.
Aquest any els “agraciats/des” son els i les malalts/es de “malalties minoritàries ». ( ?). Suposo que és una correcció escaient del que s’anomenen « malalties rares » en terminologia anglosaxona. De fet no es tracta ni de rares, ni de minoritàries, sinó de “poc/mol poc freqüents”, o també “orfes” pel que fa a carències de padrins, fàrmacs i compromisos d’interès per a tractar-les.
Vagi també pel davant que qui això escriu es confessa admirador del Luis García Berlanga de la dolça i crua pel•lícula “PLACIDO”, i per tant portador d’anticossos antiFestival mel•liflu- nadalenc. Una primera aproximació ens permet afirmar que la cosa és molt diversa i polièdrica segons es miri. Els ingredients son molts i variats. Veiem alguns
- Hi ha molt d’espectacle televisiu: només cal veure el desplegament de mitjans, la connivència o no, suport o enemistat, adhesió o refús que genera entre els mitjans, immersos a més en una competició de xifres i rècords respecte d’altres cadenes . I d’altres nacionalitats, regions, i tele- parròquies
- Hi ha molt d penetració conceptual i ideològica: El missatge de fons és clar i català: Som bona gent, carregada de sentiments i que quan se’ns acosta Nadal ens posem tendres i (aprofitant la paga doble) som capaços de donar uns quants euros per la causa. És una diada excelsa per a “interessats en medicina” i al conreu de tota mena d’hipocondries, doncs com sabem de cada any els professionals, demà les consultes aniran farcides de síndromes “minoritaris”. Hi ha, de fons, una explicació perversa i normalitzada: “No hi han remeis ni fàrmacs per a tractar-les perquè afecten a massa poca gent, i per tant, no hi ha interès crematístic per a la industria/ mercat
farmacèutica…NORMAL, és clar ! Sí ? Alguns babaus pensem encara que la recerca
biomèdica cal dirigir-la a resoldre malalties, totes, i en tot cas en funció de la seva
gravetat i agressivitat, i amb independència dels beneficis empresarials.
- Hi ha molt de diners: Perquè darrera de la Diada maratoniana milionària s’hi mouen interessos econòmics explícits i evidents. Pel que fa a mitjans, infraestructures, preus, facturacions, donacions, .. i expectatives. Lamentablement el desenvolupament de la recerca pot dependre del rampell de bon cor dels catalanets un tal dia com aquest: inacceptable.
- Hi ha molt de prestigi i vanitat: que si aquest anys més calers, que si a TV3 més que no pas a Tele 5, que si ho presenta el tal o la qual, que si surt fulano o mengana, ...
- Hi ha molt de muntatge publicitari: darrera les caràtules caritatives romanen els logotips, les cares, les identitats d’allò que es tracta de promocionar, diguem-ne personatges, polítics, empreses, clubs, marques, o modes.
- Hi ha molt de recurs fàcil a la llàgrima: He connectat just uns minuts el programa i he `pogut reconfirmar, que com cada any, una persona malalta, explicava la seva desgracia i la seva desesperança front a les càmeres, acompanyat per la seva companya, ambdós espantats, desbordats i contenint les llàgrimes: això és un espectacle d’utilització indeguda i interessada del dolor i la dignitat personal.
- Hi ha molt de plateret caritatiu i d’auto exculpació: i per finalitzar les cares de satisfacció de la gent que col•labora, agafant telèfons, fent-ho veure, trucant o participant. Mercès per la seva generositat però estimats i estimades, caldrà alguna cosa més que no pas el gest d’avui si voleu ajudar a canviar la vida i penalitats d’aquestes persones malaltes. Caldrà canviar el sistema que la manté arraconades i dependents. Caldrà no conformar-s’hi i seguir en la lluita de cada dia. Dempeus !

Alguns i algunes, rarets més que no pas mala gent, pensem que tot aquest circ fora perfectament obvia ble. Que les malalties no son un guió televisiu, i les persones malaltes encara menys uns actors improvisats i ocasionals. Que el dolor no és un espectacle. Que la solidaritat no és una aportació econòmica via telèfon en un moment feble d’humanitat.
Salut !! Toni Barbarà