La CRISI és una rata de claveguera i una portadora de paràsits.
Portem dies -dies ?-, setmanes i mesos que no parem de llegir, d’escoltar de mal somiar en la CRISI. Aquest maleïda paraula ha vingut per instal•lar’s-hi i ja és omnipresent i fent estralls. Finalment “crisi” és un concepte suggerent doncs etimològicament significa coiuntura de canvis d’ una realitat organitzada però inestable i sempre amb una dosi d’incertesa. En biologia crisi vol dir canvi (per a bé o per a mal) i el definitori és la seva instauració brusca, front a la lisi que és una evolució lenta i pausada. Total, que dir crisi és dir canvi, sobtat, punyent, commocionat .
Persones de tota condició I formació han dit la seva, ja fossin erudites, cultes, ja incontinents o propagandistes. També a l’AVANT s’han fet aportacions ben properes i excepcionalment brillants i honestes. Ara pot ser l’oportunitat d’opinar un caçador de rates, un detector i exterminador de rosegadors, de mentides disfressades de bells llúdries.
Esdevé un veritable fenomen la quantitat de persones, col•lectius, partits, clubs i tertulians que es despatxen aquests dies amb receptes econòmiques. Reflexions lògiques i entenedores, sobre com enfrontar i superar la crisi. Sorprèn tanta clarividència quan fa uns mesos, ells mateixos eren incapaços de veure venir - ni prevenir, quan no de no voler/poder evitar la irrupció fatídica de la tal crisi. “No te jode el profeta…”. Recorda a la certesa del forense informant de la causa causal de la mort, però és clar, sobre cadàver.
Crisi significa que com tot va ràpid, cru i sense anestesia també el llenguatge i els usos socials s’han capgirat violentament. Fixem-nos que la moda més « in »i més jovenívola passa per dur els pantalons en quasi caiguda lliure, ancorats en prou feines a les crestes ilíaques i mostrant ronyonades, glutis, hipogastris, i calces i o calçotets segons el cas. Fins i tot d’un modelet en diuen directament « pantalons cagons ».



Avui es pot parlar sense embuts i anant directament a la jugular sense filigranes ni retòriques prèvies. El que s’imposa és parlar clar i català…perdó anglès. S’han acabat els temps de les vergonyes, de la cosmètica pietosa, de les sensibilitats. És la llei de la selva, és la crisi, és el moment d’accelerar processos i projectar en velocitat ràpida.
Així assistim, acoquinats, a un ball de xifres, de moviments dineraris, de transaccions bancàries, de fluxos financers i redentors.. en euros o dòlars i amb tants ceros a la dreta que ens maregem al intentar passar-los a les antigues pessetes. Calia abocar liquiditat als bancs, caixes, grans empreses, asseguradores, i així els Governs, garants de l’estabilitat del sistema inestable (capitalisme), en plena crisi, s’hi buiden en traspassar-los, ràpid i a cop de decret, aquells recursos públics que fins aquí deixaven anar en comptagotes, llavors quan el que calia era només salvar persones, finançar serveis públics o realitzar drets socials i econòmics …
La crisi és la gran rata que permet tornar a parlar als patrons amb contundència enyorada de sacrifici dels treballadors, economia d’estalvi i supervivència, flexibilitat laboral o sigui atur lliure i gratuït, deslocalitzacions, congelacions salarials, renúncies a clàusules de conveni, retorn a horaris i a necessitats de producció, competitivitat (que prefereixen dir-ne eficàcia o eficiència per confondre al personal). Com en un acudit grotesc del Roto o del profeta Chumi Chumez, s’han posat el frac de feina i ara parlen en capitalista sense cap rubor.
Aquests alts executius, patrons i capitosts ens demanen ajustar-nos el cinturó, que diuen hem estat vivint per sobre del que es podia…i ara ens toca purgar tanta orgia i disbauxa. Reclamen pagar i REpagar els serveis públics, taxes i rebuts d’energies i subministres vitals, Ells, per donar exemple ells estan disposats a congelar-se, o gairebé, els seus ingressos milionaris, o a no canviar-se el cotxe oficial abans d’un any i acceptar xofers i vehicles de sèrie, com qualsevol…
Parlant de cotxes, n’hi ha – de capitalistes del ram- que han vist com la crisi els ha permès un espectable impagable: els seus súbdits- treballadors/es barallant-se públicament a cop de sindicat per signar compromisos de renuncies salarials i contractuals a la baixa…i encara celebrar el triomf de l’opció més “assenyada” a l’hora d’acceptar clatellades, amb l’esperança posada en seguir fabricant els seus cotxes aquí i no al Marroc o a Eslovàquia on els costos salarials són molt més “raonables, en temps de crisi”. “Siset mai no facis emprenyar a l’amo”. Gràcies per tanta paciència amb nosaltres Srs. /Sres. del sistema, i ensenyar-nos a ser obedients, moderns i precaris que “qui bé t’estima et farà plorar”. Gràcies per la seva benevolència en acceptar els milions d’ajut i estímul de les Administracions publiques ( diners provinents dels nostres impostos). I encara mercès per aquesta demostrada vinculació patriòtica que permetrà que els nous Audis Q3 surtin ja de fàbrica amb el logo del burro català….I tant !
Com podrem tornar-los mai el regal d’haver reconsiderat l’ nunciada deserció a les nostres Fires, Congressos i Convencions,en temps de crisi, i que vindran, sembla ser finalment, desprès de fer números d’ajuts i bonificacions públics …en temps de crisi ?.
Com negar-nos a assumir el nostre pecat consumista de fa un temps ? I com discutir la necessitat de mortificar la nostra naturalesa hedonista i barroera,( tan pròpia de la incultura obrera), amb una llarga temporada de genuflexions, meas culpes, i sí boanas ?.
“Que se’ns dona una ma i ens agafem tot el braç… !” Com som !
Toni Barbarà

Companys/es:
Ens tornen a amenaçar amb noves i severes retallades de finançament per als serveis i la sanitat publiques. Han reunit, d’emergència, al grup de pensadors recaptadors estalviadors de l’Informe Vilardell dels anys 2005. No ho consentirem !! Com poden ser tan primitius i contradictoris ? Perquè no s’acosten a un/una metge de primària i es posen immediatament en tractament ?
Fins on es pensen que ens agenollaran ? Què no saben que estem “Dempeus” per la Salut Pública?.
Llegiu aquesta nota, si us plau, i esmolem ben bé les eines…
Salut !!



És 19 de març de 2009, i estic gairebé tan cremat com un ninot de “falles”, d’aquelles del territori CamPPs, el dandy, i de la incombustible Rita BarbErà (res a veure amb la meva família, gràcies) .
Encara no m’havia refet del cabreig i del digníssim atac d’ indignació en veure i escoltar el gran pope-Papa catòlic, el teutó- romà Ratzinger blasmant, oportunament i caritativa, contra el preservatiu al trepitjar Sida- Àfrica per primer cop.
Encara no m’he recuperat de l’impacta impactant de veure la “nostra policia autonòmica” impactant a sinistra i més sinistra contra centenars d’ estudiant antisistema ( antí- sistema capitalista, potser ?) mobilitzats contra l’aplicació del pla Bolonya i les seves conseqüències volgudament privatitzadores i economicistes. Els i les més combatius/ves de la nostra joventut compromesa ( que diuen “violentava” els portacarpetes que “només volen estudiar-examinar-se,- aprovar” … aquella canalla que havia traspassat la “línea Vermella” del Rector/Xerif, Didac Ramírez), literalment apallissats per uns vàndals uniformats de pel•lícula, equipats model Terminator i a les ordres supremes del “company” Saura … No, diguem No... nosaltres ...!
Encara,doncs, no havia retornat al nivell basal d’adrenalina ni havia metabolitzat les puntes de neurotransmissors, quan m’arriba el “missatge” televisiu de sobretaula, anticipat pel conseller Saura ( quin dia gloriós nano !!), aplaudit per l’inefable Humet I finalment confirmat pel màxim responsable de finances , conseller Castells, del fracàs del culebrot negociador del Finançament català amb el govern de l’Estat. Desprès de setmanes, de mesos de riota i ajornaments flagrants, desprès de greuges comparatius i de discriminacions volgudes i sostingudes, ens informen, avui, que ni tan sols s’apropen a xifres d’increment financer dignes de consideració, i que les “llenties” Solbes -Zapatero són un “tragala” gairebé insultant, un això o res indigerible.
Però el que més m’ha arribat a espantar –indignar ( al 50%) ha estat el final, la cua, de la noticia a TV3 – la nostra: el conseller Castells ha convocat per aquesta mateixa tarda – urgència sobtada, disponibilitat pressuposada, acatament absolut,- la Comissió Vilardell d’ ‘Experts” i que al 1995 va parir un Informe “per a la racionalització i el finançament de la despesa sanitària”… de trista memòria i que alguns milions de catalanets/es ingenus pensàvem superat per la historia. El títol mateix del “Document” ja és tota una declaració d’intencions: retallar despesa en sanitat.
Quan les darreres hores ens feien creure, esperançats, que el fantasma del “copagament” havia estat definitivament ( per un temps si més no) rebutjat, un cop desestimada la seva conveniència ni eficàcia al Parlament espanyol, a Navarra, a Andalusia, al mateix Ministerio de Sanidad… el Sr. Castells, el “gran cap” de les peles, es despatxa exhibint tanta sapiència amb una resposta de rebot immediata: COM NO HEM ESTAT CAPAÇOS DE NEGOCIAR AMB RESULTATS, A MADRID, UN FINANÇAMENT AUTONÒMIC D’UNA MÍNIMA DIGNITAT I SERIOSITAT, ARA PASSEM AL PLA B: RETALLAREM PER LA VIA D’URGÈNCIA LES PRESTACIONS/ DOTACIONS DE RECURSOS DESTINATS A LA SALUT I LA SANITAT PÚBLIQUES. Seran així, altra cop, i ara en plena crisi brutal ( no com al 2005) les persones més febles, les més desafavorides, les més pobres, els aturats, les dones, els malats crònics, els i les discapacitats, la gent gran, els immigrants, els treballadors i les treballadores, qui pagaran el plats trencats del fiasco negociador amb els tramposos Zapatero-Solbes.
Doncs NO ! No serà així, entre d’altres coses perquè hi ha una munió de persones, de ciutadans i ciutadanes que estem literalment “DEMPEUS per la Salut Pública” i que NO ACCEPTARAN AQUESTA PENALITZACIÓ INJUSTA, BRUTAL I ANTIDEMOCRÀTICA. Srs. companys del Govern de Catalunya, i compañeros del Gobierno español: FORA LES MANS DEL CALAIX DELS RECURSOS PÚBLICS DESTINATS I RECAPTATS PER A LA SANITAT I ELS SERVEIS PÚBLICS !
Srs. I Sres. Experts del Paper- Document Vilardell, (res a veure amb els supositoris de glicerina…), ja poden vostès anar destil•lant saviesa cercant més ingressos, més imaginació, més eficàcia sense tocar ni rebaixar les condicions de treball i d’atenció, ja molt erosionades del sistema públic de salut. Ja poden vostès estudiar com eliminar concerts amb empreses de lucre, com recuperar gestió pública, com escoltar la ciutadania i permetre la seva real participació i control, com explicar als grans laboratoris farmacèutics que hauran de conformar-se amb alguns beneficis menys, com convèncer a les companyies asseguradores i sanitàries privades que aquest no és el moment que pensaven per tancar el negoci i liquidar definitivament el caràcter públic del sistema de salut i sanitat a Catalunya…. Que no podran fer jocs de mans, culpabilitzant als malalts i usuaris del sistema de les malifetes dels depredadors capitalistes impunes, especuladors i oportunament recuperats del seu ensurt per tal de tornar a lucrar-se i parasitar els serveis públics… Que JA NO PODRA SEGUIR ENREDANT A LA CIUTADANIA AMB PARAULES TAN BUIDES COM PERVERSES I FALSAMENT MODERNES. Que a Dempeus denunciarem i mobilitzarem cels i terres per impedir aquesta agressió calamitosa. RECUSRSOS PÚBLICS PER A SERVEIS PÚBLICS… I EN EPOCA DE CRISI, MÉS QUE MAI !!
Toni Barbarà

L’Àngels no requereix presentació. És a més d’una amiga entranyable i una persona de lucidesa excepcional (ja la coneixeu), la Presidenta del col•lectiu “DEMPEUS per la Salut Pública”, del qual m’honora formar part. http://dempeus.nireblog.com/
El tema de la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica ( i també la de Sensibilitats químiques Múltiples) també és un vell conegut. Avui és d’una gran importància la denúncia que en fa l’Àngels i amb ella tot Dempeus. Malauradament totalment justa i necessària.
I no son ganes d’anunciar més males notícies, però “ el/la qui avisa és avisador/a”… I no veiem per enlloc el moviment que caldria suposar per un desplegament digne i a temps dels citats compromisos del Govern, manats pel Parlament.
I mentrestant el dia a dia per aquestes persones malaltes és insuportable, i ara a més es podria afegir la frustració de l’ incompliment flagrant del que s’ha de fer.
Mentrestant es continua dins un limbe assistencial inacceptable : discrimina els/les pobres, consolida la xarxa privada nodrint-se en paràsit i en paral•lel dels serveis públics, penalitza les malaltes que no poden accedir a serveis privats (Barna Clínic n’és el darrer exemple), cronifica una atenció insuficient o senzillament dolenta per causa de no haver preparat els professionals del sistema públic i creat les Unitats promeses. I mentrestant es continuen produint errors i discriminacions no solament en l’assistència, sinó també en les acreditacions i prestacions, o no, de situacions d’invalidesa o incapacitats, en funció de la subjectivitat dels avaluadors i amb resultats aleatoris i per tant generadors de greuges comparatius i d’ injustícies.
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS/ES, NO ÉS AIXÒ !!


ELS COMPROMISOS DEL PARLAMENT
amcastells 15-03-2009 GTM 1 @ 12:20 Tags: Iniciativa+legislativa+Popular+sobre+Fibromiàlgia+i+la+Síndrome+de+la+Fatiga+Crònica democràcia servei+públic+de+salut
Existeixen una sèrie de malalties a les que el sistema públic de salut sembla impermeable... no s'acaba de saber si les reconeix o no, si se les pren seriosament o no... el que sí és cert és que fomenta la desigualtat en el seu tracte entre rics i pobres --i sóc plenament conscient de l'afirmació que acabo de fer. Em refereixo, entre altres, a la fibromiàlgia i a la síndrome de fatiga crónica, malalties que pateixen sobre tot dones i que en les seves afectacions més greus resulten invalidants. Aquestes malalties --encara avui-- no tenen l'atenció de qualitat en el sector públic de salut i són especialment maltractades quan es valora per part de l'ICAM si donen dret o no a la invalidesa.

El 21 de maig de l'any passat el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució per la que es comprometia en el termini d'un any a millorar en molt l'atenció i el tractament. Quan queden menys de 10 setmanes per a la fi del termini, no hi ha millores a la vista. En una sessió de control parlamentari de la Comissió de Salut a la que es va convidar a la Comissió promotora, els partits del Govern varen argumentar que "encara estaven dins els termes de compliment"... però el temps va passant, i no s'aprecien canvis substancials.

Volem reproduir les paraules pronunciades en el Parlament el dia de la votació per unanimitat de la Resolució de la ILP i que reflexen les promeses que a la Comissió se l'hi havien fet i que varen quedar recollides en els acords:

"Al final de la negociació de la ILP FM-SFC podem afirmar que, amb voluntad democràtica de compliment dels acords, el dret a una atenció de qualitat en el servei públic de salut queda garantit. Les Unitats Especialitzades que s’acorda crear i el dret de totes les persones que les necessiten a accedir-hi són una fita de la que ens en podem enorgullir. El reconeixement de la necessitat de que comptin en pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica és una de les conquestes més apreciades ja que fins fa poc s’ens negava que dissortadament aquestes malalties les patissin també infants. I també valorem el compromís que les llistes d’espera de les UHE no superin els 90 dies, i que totes les persones que es vegin en la necessitat de tramitar la invalidesa puguin disposar d’informes emesos per les Unitats Especialitzades."

Aquests són els acords solemnement votats. En fer-ho, el Parlament de Catalunya trencava la manca d'equitat en el tractament d'unes malalties que no distingeixen entre persones riques i pobres, encara que sí ho fa, fins ara, l'organització de la sanitat tal como está instal.lada a Catalunya. La Comissió Promotora, els centenars de persones que varen signar com a compromissàries i els milers de persones que varen recollir signatures i varen signar --fins a 140.000-- tenim memòria, però cada vegada menys confiança en la paraula donada per tots els grups parlamentaris.

Nosaltres no volem malalties "privatitzades" per al guany privat que signifiquen un tracte molt desigual per a qui pot pagar sanitat privada i per a qui no. Si hi ha una desigualtat que un govern democràtic hauria de procurar eliminar abans que cap, és la que fa sang de les persones malaltes. Pel que fa a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica, queden 10 setmanes.

Desde este Mediterraneo nuestro que quiere explotar en primavera, desde Badalona tierra de marca, charnego y “samarreta”, desde mi Ratera artesanal con la que voy atrapando sin prisas ni pausas las ratas mediáticas que nos quieren colar mentiras (y que campan como si fueran principios teologales), me apunto hoy a esta difícil labor de seleccionar los mejores blogs de nuestra selecta y amplia pandilla de lovers de I.U. Un placer y al mismo tiempo una decisión traumática por la necesidad de dejar en lo oscuro de la historia ciberpolítica a tant@s amig@s, textos y autores y autoras entrañables ( y buen@s !). Aquí va mi particular “alfombra roja”:


NOTA: Para un mejor acceso a los 10 links referenciados os propongo hacerlo desde la versión del blog de Àngels Martínez Castells Punts de vista:
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/03/08/lo-mejor-de-iloveiu-en-el-dia-internacional-de-la-mujer.

A Aynhat por informar y aclarar claro, clarito, lo que pasa en nuestro ya Camelot, Vaciamadrid
A Reyes Montiel por dedicarnos un pedazo de su tiempo a contarnos las cosas de la villa y corte y hacerlo además desde dentro de las entrañas del Aguirrelandia
A Henar Moreno por su eficaz labor de extensión de la propuestas anti-crisis de nuestro “común coordinador”, Cayo Lara, hoy, una estrella de esperanza y lucidez en la negritud del momento.
A Eva Mª y su lugar en el (otro) mundo posible porque queda demostrada la capacidad, la posibilidad y la necesidad de la poesía para abordar los momentos más feos de un currículum personal i colectivo. Y para muestra de cómo cuando hay calidad, ésta se acabará imponiendo a los malditos EREs. Y además por partida doble, recordarnos a nuestro querido Pepe Rubianes
A Kechu Aramburu que desde su rincón y en tiempos de acritud sabe dosificar el bálsamo reparador y nos trae “El derecho de soñar” escrito y dicho por Eduardo Galeano.
A Silvia que desde uno de los epicentros de la movida electoral reflexiona en autenticidad y sinceridad sobre un tal fenómeno tan poco o nada natural
A otra riojana: Beatriz Alonso por su diligencia y disciplina proclamando y difundiendo el Manifiesto (que no Maniesto) del 8 de marzo del Area de la Mujer de IU.
A Sira porque Colorin Colorado, este cuento no se ha acabado, y valiente y empoderada (como dicen ahora) pregunta en voz alta qué pasa con los chicos de IU, y ya de paso con los mozos, los bigotudos, panzones, con los hombres florero y amigos a pesar de todo --y las estructuras que sostienen el odioso apartheid de género.
A la Liber que siempre fiel a su compromiso blogero está donde hay que estar (como sus mismísimos progenitores a quienes “aprovecho estas cámaras” para mandar un saludo), señalando maniobras pútridas y corruptelas peperas, esta vez en Arganda del Rey.
A Àngels y sus "punts de vista" porque además de camarada y amiga es ya un referente obligado en el ciberespacio de la inteligencia del rojerío, y porque como siempre habla de temas que me tocan y remueven: salud, sanidad pública, economía, trabajo, personas, equidad, justicia... mujer.
Y hasta aquí la antología de la semana, de “mi” semana. Semana que acaba precisamente en dia 8, en 8 de marzo, en Día Internacional de la Mujer trabajadora. Felicidades compañeras, amigas, camaradas, y gracias por estar ahí, soportando-nos, reivindicando el futuro y la esperanza. La esperanza, y la solidaridad, la libertad, la igualdad, la fraternidad, la justicia… y tantas otras aspiraciones de las personas que se escriben en femenino. Salud !!
Recordar aquí que mi relevo en la selección de IloveIu es Pedro M Herrera con "La fantasía del supersaltamontes", así que como en la atención primaria : “que pase el siguiente”!

Toni Barbará

Han pasado unas horas/días desde el pronunciamiento electoral en Galicia y en Euzkadi. He intentado seguir las diversas explicaciones, reflexiones, razonamientos de autores y bloger@s vari@s buscando encontrar más luz que las ya sabidas penumbras en clave matemática que nos vomitan las peculiaridades mismas de las leyes electorales respectivas. Y en efecto he leído y he coincidido con analistas sensat@s que lanzan al aire las pertinentes preguntas retóricas: ¿ como es posible que un voto valga tanto, o tan poco, según provincia, partido o territorio ? ¿Como leer unos resultados finales que con el burdo pretexto de favorecer “gobernabilidades” han sido manipulados y deformados desde las urnas hacia decantaciones abusivas pro- partidos mayoritarios, pro- odiosas bipolaridades versus formaciones menores por modestas, o sencillamente excluidas por una ley excluyente antes incluso de la misma salida electoral ?
Sin embargo, aun con toda esa carga argumental me queda, me sigue quedando, una amarga salivación de razonamiento parcial e insatisfecho. ¿Como una formación política que ha gobernado en minoría, con evidente esfuerzo y fidelidad, pero además con una reconocida solvencia en sus responsabilidades- estoy hablando, claro está, de Ezker Batua (EBV)y su gestión política en servicios sociales pero sobretodo en vivienda- puede recibir una tan dura des/calificación electoral que llega a situarla al borde mismo del extraparlamentarismo ?.
Y en esas cavilaciones ando y en esas elucubraciones me extiendo. Los siguientes criterios no son producto de ningún procedimiento científico – siempre tan contrastable como opinable-, sino un cierto poso de autoanálisis jugando a ser sincero hasta mancharme.

Pienso que a la hora solemne de acudir, o no, a votar en esas jornadas electorales sacralizadas hasta lo reverencial los elemento realmente determinantes son más bien escasos. Quiero decir que son pocos, que son dos o tres consideraciones muy básicas, muy elementales las que van a dirigir nuestra mano hacia una u otra pila de papeleteas alineadas en la mesa de ofertas.
Pienso que en sustancia van a interactuar dos, tres, no más de cuatro, pulsiones en la decisión de voto: unas previas decidiendo la mismísima participación y otras luego en orientación en positivo – a favor de- o en negativo – en contra de-.
A partir de esa primitiva y poderosa orientación aparecerán luego infinidad de matices y/o condiciones. Veamos algunos:
Voto familiar- voto por inercia- voto tradicional- voto controlado/vigilado/tutelado - Voto cautivo – voto agradecido – voto interesado- voto ideológico – voto militante- voto al líder carismático- No-voto por pereza y pasotismo.
Voto de protesta - voto de castigo o de premio- voto coyuntural –voto del miedo. Voto de rebotado y cabreado (que muchas veces cuando es muy intenso se convierte en abstención activa, pública y sonora).
Voto corporativo ( de batas), voto de casta y milicia (de botas),voto de clero y religión (devotos)- voto decidido y contrastado (tras debate) – voto “alea-ton-torio”…
Más raramente, voto programático- voto sabio del politólogo, de acertar – voto de corrección de tendencias previstas – voto aluvión a los grandes, a las mayorías. – voto a la foto a la anécdota, al vestido, al chiste.
Y existen luego posiciones bien conocidas que obedecen a extraños mecanismos: Abstención para denunciar al “Sistema”, a todo el sistema, para hacer cambiar al “sistema”, a todo el sistema. Sistema que tiene ya prevista y gestionada la abstención a favor de la centralidad y buen gobierno del propio sistema…
Voto del que quiere ver cambios, pero escéptico y en ejercicio de una prudencia absurda, modera su voto hacia opciones “centradas” – “moderadas” que en ningún caso puedan resultar convulsas ni revolucionarias… mejor un poco a la izquierda socialdemócrata, o un poco a la derecha democristiana… ( ?) . ¿Porqué, mi querid@ parad@, insolvente, paria, explotad@, hipotecad@, desregulad@, insultad@, deprimid@, angustiad@,…? Qui lo sa !
Seguramente porque votamos con memoria de pez, con la lógica de una ruleta, la experiencia que da la amnesia … Seguramente porque se vota en atención y servidumbre a eso que llaman sentimientos, impulsos, emociones, a pulsiones atávicas, a golpes de genio, a esa aludida “inteligencia- tontería emocional”. Y ahí la gestión cuenta poco, el poner nota cuenta aún menos. Y ahí aquello de la alienación de los clásicos campa a sus anchas. Ahí lo que tira es otra cosa y lo que prima es la gran máquina mediática y las grandes dimensiones y los colorines. Ahí lo que cuenta es votar a esos para que no salgan aquellos, y a aquellos para sacar a esos en un juego bipolar de enormes carencias políticas y sociales. Ni siquiera se espera vaya a salir un resultado justo. Es la “grandeza” de la democracia esta que gozamos, exportamos, padecemos, imponemos, veneramos, adoramos, y votamos.
Pero un día de estos nos vamos a cabrear y vamos a cambiar las reglas de este juego trucado… Ya lo verán, ya.
Toni Barbarà

Moraleja: el componente pequeño de una coalición lo tiene crudo. Si "gestiona bien" los votos los suma el cofrade mayor. Si gestiona mal es culpable irredento. Ergo se trata de hacer MÁS que gestionar...se trata de "HACER POLÍTICA" (...moraleja: tanto si gusta como si no se deja)

Aquesta setmana des d'un petit poble de Camero Viejo, a La Rioja, Soto en Cameros, toca a Alvaro Villar fer la selecció de les millors entrades d'I love IU, queixant-se de la poca participació de dones blocaires.



El tema estrella és la gran crisi capitalista i el bloc de Manuel Ruda parla de contractes esclaus i Ceros a la Izquierda de la conferència del Coordinador General d'Izquierda Unida, Cayo Lara analitzant la situació actual.

En l'aniversario del 23-F, Hugo Martinez, Quien mucho abarca, dona idees a les televisions per a fer sèries sobre els “40 anys de la proclamació de Juan Carlos de Borbón successor de Francisco Franco”.

Don Ricardo, A sueldo de Moscú, es pregunta: Com es possible que algú apunyli 57 vegades a dues persones, que moren per aquesta causa, i la persona que ho va fer queda lliure del càrrec d'assessinat?

Rafael García Almazán, que Kabila força, analitza la unió del Pocero “ese ejemplar, modelo de constructores, que se lía a edificar presionando a los poderes públicos para que les proporcionen la urbanización correspondiente con el fin de llenarse los bolsillos” i U.R.D.A.C.I.

El nostre montador "agit-prop" visual, José Luis de la Torre en el seu bloc del mateix nom s'ha currat un videu “sobre el cupo d'immigrants a detenir".

Àngels Martínez i Castells en els seus "punts de vista" destaca un text de Saramago en el que es demana que “se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste".

Kechu Aramburu des del seu racó, necessita denunciar “i també per què no, assenyalar”

Com a ressaca l'anàlisi de Miguel Ruiz, que sempre ens recorda que "leer y escuchar no es suficiente", ens diu que "Ezker Batua ha perdut 28.889 votos", i Kaneda, "el Hijo Rojo" ens parla d'aquesta enorme trompada.

La propera setmana toca a Toni Barbarà, des del seu bloc La Ratera, i Alvaro Villar Calvo es despedeix demanant a les companyes que es dediquin més a escriure i que els els seus companys freguin la casa o tinguin més cura dels fills i filles... (La primera crida a la "conciliació de la vida blocaire i familiar" a IloveIU????)