Guillem López Casasnovas contra la salud pública


HE LLEGIT AMB ATENCIÓ I ADMIRACIÓ AQUEST POST DEL BLOG "PUNTS DE VISTA" DE LA COMPANYA I AMIGA ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS.
ÉS DIFICIL, MOLT DIFÍCIL I MENYS HABITUAL, CONDENSAR EN TAN POC ESPAI TANTA LUCIDESA.
SÍ ÉS AIXÒ !! ÉS EXACTAMENT AIXÒ, AMB AQUEST ESTIL I AQUESTA CLAREDAT. DEMPEUS !! AMB EL TEU PERMÍS EL REPRODUEIXO TEXTUAL A LA MEVA RATERA. GRÀCIES AMIGA !!

Y sigue la Santa Cruzada de la manipulación. Hoy le toca el turno a Guillem López Casanovas, catedrático de la UPF y consejero del Banco de España entre otros títulos, y que en El Periódico, publica un artículo que no esconde sus intenciones desde el mismo título: “Cambios necesarios en la sanidad”. Pero no se dejen engañar por la palabra "necesarios", porque no tiene validez universal. Lo que López Casasnovas realiza, de hecho, no es ninguna propuesta en positivo, sino un serio intento de liquidar la participación pública y la responsabilidad política de la sanidad pública mediante la propuesta de introducción de un mecanismo supuestamente ”neutral” en una política social que, por su misma esencia, no puede serlo en absoluto.

La verdad es que el economista, antes de introducir el dardo envenenado final, no se esfuerza demasiado. Empieza hablando de forma muy vaga de que “los desequilibrios que han hecho insostenible nuestro modelo económico amenazan hoy el mantenimiento de nuestro Estado de bienestar” (dando por supuesto que todos estamos de acuerdo en de qué desequilibrios se trata, o en que dado su origen en el capitalismo más desregulado y duro, lo mejor es no entrar en detalles).

Luego sigue explicando que los economistas de la salud que son como él sí que consideran beneficios y costes, y las personas que no pensamos como él, estamos contra la privatización, los copagos o repagos y a favor de un sistema público, somos tuertos y además utilizamos mal las palabras, Nos acusa, además de no tener en cuenta “la pérdida de bienestar vinculada a una imposición”… ¡Atención, que vale la pena detenerse un momento en esta última perla ya que en este país de fraude fiscal y en el que quienes pagan los impuestos no son precisamente los que mayores ingresos y riquezas poseen, es de un cinismo excelso!

De hecho, por la falta de visión y por un empecinamiento en lo público que de acuerdo con el discurso supuestamente “técnico” y “neutral” de López Casasnovas sólo se podría justificar por una fijación monomaníaca, se “deriva la falta de consenso para las reformas necesarias de política de salud” cosa especialmente grave en tiempos de crisis. Ya saben, estos tiempos de crisis en el que las derechas nos dicen que son “un reto y una oportunidad” y donde abundan los retos para los trabajadores y trabajadoras y para el resto, los poderosos, no cabe el despiste de dejar pasar las oportunidades de meterse en su bolsillo particular lo que es de todos. Dijo al respecto Margaret Chan, directora general de la OMS: “El cobro de tarifas a los usuarios de servicios de atención de salud se presentó como una forma de recuperar costos y desalentar el uso excesivo de los servicios de atención de salud y cuidados. No fue así. Por el contrario, el cobro de tarifas castigó a los pobres.”

El profesor de economía de la UPF no ve en la defensa de lo público la reivindicación de derechos de ciudadanía dolorosamente conquistados, ni en el mantenimiento de la universalidad y del carácter público de la sanidad ninguna cuestión de derechos humanos ni de principios solidarios, sino tan sólo una supuestas “tácticas electorales”. ¡En mi vida había visto una rebaja y un desprecio tan considerable por el principio de equidad! Pero ya que quien escribe el artículo sí que ha conseguido, al parecer y supuestamente, librarse de los principios, podemos dedicarle unos minutos más para ver qué conejo se saca de la chistera: y desde luego, no tiene desperdicio su propuesta tan aséptica de “crear un marco de decisión lo más estable y menos manipulable posible, a través de la fijación de normas e instituciones como el pacto europeo para la estabilidad de las finanzas públicas, la autoridad monetaria del BCE, o el Instituto para la Excelencia Clínica en Inglaterra, para las nuevas prestaciones sanitarias. Se trata, a través de la delegación a terceros, de que algunas decisiones que los propios partidos saben que hace falta tomar, se sustraigan del ciclo electoral.”

¡Pues qué bien! No sólo sustraemos cuestiones tan importantes como el modelo de salud, supuestamente, al ciclo electoral, sino que los sustraemos de hecho a los electores y electoras, y por extensión—y por decir las cosas por su nombre—las sustraemos a la ciudadanía. Y las encomendamos, naturalmente, a unos “terceros” que para nada recibirán presiones ni de los grandes consorcios de la sanidad privada, ni de los laboratorios farmacéuticos, ni de la gran industria de sanitaria... Serán tan neutrales como el propio autor del artículo.

Finalmente, López Casasnovas da el paseíllo con una coartada de gestión de lo más impoluto, que les ahorro si no quieren verse envueltos en palabras tan mágicas como traicioneras al estilo de “libre elección”, “demandas cautivas”, “evaluación de las innovaciones” , etc. … y llega al clímax cuando se apropia de la visión intersectorial de la políticas públicas “(salud en todas las políticas, sería el lema)” para justificar que se confíen los “ajustes a través de mecanismos más reglados que sustrajeran carga política a las decisiones que se puedan presentar como impopulares y con poca viabilidad de aplicación por el fuego cruzado político, pese a que se reconozcan como necesarias, a efectos de evitar el cortoplacismo político, el deterioro institucional y los déficits de calidad de las políticas públicas.”

Fíjense cuantas palabras difíciles seguidas para ocultar lo fundamental: que la decisión, el control, el rendimiento de cuentas, la posibilidad de valoración y de cambio de la política sanitaria escape de la ciudadanía y se quede en la élite de los que viven a costa de la inmensa mayoría de la población… Y encima les regatean o pretenden privarles, en determinados casos, del acceso al servicio de salud…. o hacerles pagar un nuevo peaje para disfrutar de atención sanitaria… Nadie tiene por qué entrar, naturalmente, según la visión de López Casasnovas, en las implicaciones de género y de clase de esta substracción sin paliativos a los derechos de ciudadanía.

Y lo más triste del caso es que algunas izquierdas, también supuestamente, caerán en el engaño, o por hipoxia neuronal, o por pereza en descubrir dónde está la trampa…




DEMPEUS A LA JORNADA DE “CRIS I SALUT LABORAL”



Aquest matí, a 18 de desembre de 2009, a l’espai Jove de Gràcia s’ha celebrat una Jornada monogràfica convocada pel Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona sota el títol de “Crisi i Salut laboral”.

Dins aquest Consell municipal hi trobem algunes persones ben conegudes com a components de Dempeus. Així la presidenta del dit consell és Isabel Ribas, delegada de Salut Pública de l’ajuntament de Barcelona. O la també companya Lucía Artazcoz que n’és una destacada integrant al Consell en representació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). També el secretari és conegut doncs és el mateix secretari que a Dempeus ( i el qui signa aquesta breu nota).
Desprès de l’ obertura a càrrec de la Presidenta Isabel Ribas, ha intervingut el Director General de Relacions Laborals del Departament de Treball de la Generalitat que ha presentat el document anomenat: Estratègia catalana de seguretat i salut laboral 2009 – 2012 ( II Pla de Govern).
Immediatament una taula d’experts on han participat la Lucía Artazcoz com a tècnica responsable de la Unitat de Salut laboral de l’ ASPB, en Javier Martínez com representant de CC.OO., Dionis Oña com UGT i César Sánchez com Foment del Treball.
Desprès d’una pausa s’ha abordat una segona taula on representants de diverses entitats de professionals de la prevenció de riscos, la medicina del treball i la salut laboral han fet una interessant aportació de la seva visió del suggerent i actualíssim binomi Crisi- Salut laboral.
Ha seguit un col•loqui per part dels i de les assistents. I és aquí on i quan Dempeus, com a tal, ha estat present per veu de la seva Presidenta, la nostra amiga i presidenta Àngels Martínez Castells, que ha estat acompanyada d’altres persones de la nostra associació com la Eugènia Sánchez, en Josep Solà, la Laura Rafart, en José Fernández, a part dels ja citats membres del propi Consell de Salut Laboral convocant.
Finalment han tancat la delegada Isabel Ribas agraint la participació, i el Director General de Salut Pública, Antoni Plasencia que ha insistit en la nova incorporació de la salut laboral dins la llei de Salut Pública de Catalunya aprovada el darrer mes d’octubre al Parlament.
Tot un matí on hem escoltat i compartit una pila de consideracions i reflexions al voltant d’una situació tan punyent i determinant com la present crisi que venim patint des de fa ja molts mesos.
De les intervencions avui expressades el Consell Assessor de Salut Laboral en farà un breu document a modus de resumen i on es recullin les principals consideracions diagnòstiques, així com recomanacions i propostes.
Pel seu interès reprodueixo aquí un extracte de les notes que he pres sobre la :

IINTERVENCIÓ DE L'ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS en nom de DEMPEUS per la Salut Pública

L’Àngels ha començat per caracteritzar la crisi i les seves expressions, formes, dimensions i gravetat. “La conseqüència que més es pateix a l'Estat espanyol, l'atur, és una catàstrofe humanitària que segueix, en gravetat, els estralls que les guerres provoquen”. En estar la Jornada centrada en la salut vinculada directament al treball, la salut laboral, ha volgut assenyalar les greus repercussions sobre allò no estrictament laboral però amb relació causa –efecte directa, dins altres àmbits de la vida quotidiana, la llar, la família, el biaix de gènere, la societat… la salut. Ha suggerit que segurament parlar de "treballs" i l’impacta en la qualitat de vida en tots aquests tipus de treballs: el no regulat, o treball submergit, els treballs imprescindibles per a la vida (o treballs reproductius) en reben, pal•lien o incrementen les repercussions de la persona aturada en el mercat regular de treball. Recomanà, doncs, obrir l'espectre de la salut laboral a totes les formes de treball existents, obviant el biaix de gènere, edat, etc...
De forma clara i taxativa ha explicat com Dempeus és una organització que confronta sense ambigüitat amb to tipus de fórmules d’esternalització, privatització, mercantilització de la salut, copagaments i repagaments… . Molt sinòpticament, doncs, ha esmentat els eixos que caracteritzen el Manifest de Dempeus: el caràcter públic, la participació social empoderada. i el tractament digne de les patologies emergents o mal tractades.
Un aspecte que ha destacat és com en període de crisi el produeix una caiguda molt dura dels salaris i com es prodiguen situacions d’endeutament personal i familiar insuportables, treball en precari i en condicions inacceptables o seriosos agreujaments de les desigualtats preexistents de forma que totes les formes d'inequitat s’ aguditzen en aquestes circumstàncies.
En aquest sentit ha dit l’Àngels “ Aquesta crisi ha estat produïda també, a més de la disbauxa financera i el creixement insuficient de salaris que ha abocat a les persones a l'endeutament, un increment important de la productivitat que es deriva de les noves tecnologies, nous productes i innovacions en tots els camps. Algunes d'aquestes novetats tecnològiques del sector químic, no suficientment testades, han acabat per generar noves malalties que es troben tan a l'àmbit laboral com a l'àmbit familiar. Malalties relacionades amb determinants i causes encara no ben investigades i amb patologies “no reconegudes” com cal, o negades fins i tot, o insuficientment considerades, o mal abordades i tractades… en referència explícita a la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Sensibilitat Química Múltiple”. Per manca de temps no ha pogut estendre's en les desigualtats en salut i la crisi econòmica , també des de la vesant de gènere, i relacionada amb les restriccions que s'imposen en els pressupostos i les polítiques amigues de les dones i de la seva salut.
Per acabar ha exposat un cas particular e il•lustratiu per la seva contundència i que corroborava la denúncia feta abans per la Dra. Lucía Artazcoz sobre el "presencialisme" obligat per la crisi (o per la manca de sensibilitat de l’administració i alguns metges en relació a les noves malalties: Una persona amiga, malalta de fibromiàlgia que en rebre una alta punitiva i imposada per part del seu metge de primària (que seguia indicacions o directrius), va decidir ingerir una gran dosi de psicòtrops amb voluntat auto lítica … Afortunadament, en aquest cas, es va advertir a temps la voluntat de suïcidi, però la denuncia és inqüestionable. Ha acabat demanant la posada al dia de les recomanacions dels metges higienistes del segle XIX de fer exercici ( fer volar estels) i passar el temps amb les persones que s'estimen "fora muralles"... Si els higienistes d'aquell temps podien entendre la importància del que no és essencialment sanitari per a la salut, semblaria més fàcil poder-ho fer ara.
-----------------


Finalment comentar que la presentació de la Lucía Artazcoz, brillant i molt actual, ha estat presentada amb suport de power point i que aquest material, pot ser dins un temps, podrà ser objecte d’un article seu que estaríem encantats de reproduir.

Antoni Barbarà









13 de desembre 2009: La MARATÓ de TV3


Per lluitar contra les “Malalties minoritàries”…
Avui, diumenge, la TV3 més nostrada, la nostra, la pública catalana, no dona l’ abast. El país es convulsiona, el dia es fa curt, cal promoure i acompanyar dues fites inusuals: a 166 municipis es vota una consulta d’intenció/opinió d’independència; i d’altra banda el Cuní i tota la corporació corporativa catalana audiovisual en nòmina, i suport extern, defensa la diada –repte de La marató de TV3.
Sobre el primer fenomen les opinions i articles en general, també en capità i fins i tot en sergent disciplinat, ens acompanyen ja i ens aportaran llum i criteris –inexcusablement- en les properes hores, dies, setmanes. Mentre som a la sala d’espera del paridor del Constitucional. Prec de llegir això de paridor en referència al part que no a la parida…
Així doncs, permeteu-me evacuar alguna consideració sobre l’altra magna Diada. La Marató !!
Començaré, que no vull confondre a ningú, dient que jo soc més de colles que de multituds, més de capelles que de catedrals, de petits que de grans, …més de passejades que de maratons. I si en encara sou aquí, us diré que la caminada diària de 200 metres (o més) és una eina de promoció de salut mentre que la cursa de 42’195 metres és una passada atlètica arriscada i només apta per a molt i moltes preparadíssims esportistes ( o missatgers militars dels d’abans de les telecomunicacions).
Tanmateix del que parlarem no és d’esport ni d’activitat física sinó d’activitat social i mediàtica. A més també em pronuncio per una altra forma i manera d’implicació i actuació, en ell sentit de millor una mica d’interès cada dia dels 365 de l’any, que no pas una sobredosi un sol dia.
Aquest any els “agraciats/des” son els i les malalts/es de “malalties minoritàries ». ( ?). Suposo que és una correcció escaient del que s’anomenen « malalties rares » en terminologia anglosaxona. De fet no es tracta ni de rares, ni de minoritàries, sinó de “poc/mol poc freqüents”, o també “orfes” pel que fa a carències de padrins, fàrmacs i compromisos d’interès per a tractar-les.
Vagi també pel davant que qui això escriu es confessa admirador del Luis García Berlanga de la dolça i crua pel•lícula “PLACIDO”, i per tant portador d’anticossos antiFestival mel•liflu- nadalenc. Una primera aproximació ens permet afirmar que la cosa és molt diversa i polièdrica segons es miri. Els ingredients son molts i variats. Veiem alguns
- Hi ha molt d’espectacle televisiu: només cal veure el desplegament de mitjans, la connivència o no, suport o enemistat, adhesió o refús que genera entre els mitjans, immersos a més en una competició de xifres i rècords respecte d’altres cadenes . I d’altres nacionalitats, regions, i tele- parròquies
- Hi ha molt d penetració conceptual i ideològica: El missatge de fons és clar i català: Som bona gent, carregada de sentiments i que quan se’ns acosta Nadal ens posem tendres i (aprofitant la paga doble) som capaços de donar uns quants euros per la causa. És una diada excelsa per a “interessats en medicina” i al conreu de tota mena d’hipocondries, doncs com sabem de cada any els professionals, demà les consultes aniran farcides de síndromes “minoritaris”. Hi ha, de fons, una explicació perversa i normalitzada: “No hi han remeis ni fàrmacs per a tractar-les perquè afecten a massa poca gent, i per tant, no hi ha interès crematístic per a la industria/ mercat
farmacèutica…NORMAL, és clar ! Sí ? Alguns babaus pensem encara que la recerca
biomèdica cal dirigir-la a resoldre malalties, totes, i en tot cas en funció de la seva
gravetat i agressivitat, i amb independència dels beneficis empresarials.
- Hi ha molt de diners: Perquè darrera de la Diada maratoniana milionària s’hi mouen interessos econòmics explícits i evidents. Pel que fa a mitjans, infraestructures, preus, facturacions, donacions, .. i expectatives. Lamentablement el desenvolupament de la recerca pot dependre del rampell de bon cor dels catalanets un tal dia com aquest: inacceptable.
- Hi ha molt de prestigi i vanitat: que si aquest anys més calers, que si a TV3 més que no pas a Tele 5, que si ho presenta el tal o la qual, que si surt fulano o mengana, ...
- Hi ha molt de muntatge publicitari: darrera les caràtules caritatives romanen els logotips, les cares, les identitats d’allò que es tracta de promocionar, diguem-ne personatges, polítics, empreses, clubs, marques, o modes.
- Hi ha molt de recurs fàcil a la llàgrima: He connectat just uns minuts el programa i he `pogut reconfirmar, que com cada any, una persona malalta, explicava la seva desgracia i la seva desesperança front a les càmeres, acompanyat per la seva companya, ambdós espantats, desbordats i contenint les llàgrimes: això és un espectacle d’utilització indeguda i interessada del dolor i la dignitat personal.
- Hi ha molt de plateret caritatiu i d’auto exculpació: i per finalitzar les cares de satisfacció de la gent que col•labora, agafant telèfons, fent-ho veure, trucant o participant. Mercès per la seva generositat però estimats i estimades, caldrà alguna cosa més que no pas el gest d’avui si voleu ajudar a canviar la vida i penalitats d’aquestes persones malaltes. Caldrà canviar el sistema que la manté arraconades i dependents. Caldrà no conformar-s’hi i seguir en la lluita de cada dia. Dempeus !

Alguns i algunes, rarets més que no pas mala gent, pensem que tot aquest circ fora perfectament obvia ble. Que les malalties no son un guió televisiu, i les persones malaltes encara menys uns actors improvisats i ocasionals. Que el dolor no és un espectacle. Que la solidaritat no és una aportació econòmica via telèfon en un moment feble d’humanitat.
Salut !! Toni Barbarà







“DEMPEUS” FRENTE AL COPAGO - REPAGO


¿Otro “globo sonda” ? ¿ Otra dosis mediática del “ablandador “ de opiniones y de resistencias ?, ¿o simplemente una nueva provocación…? Esta vez es El País quien lanza su “noticia” para ir situando al personal frente a venideros cambios estratégicos - programáticos de la “mayoría” del PSC y quien nos trasciende contenidos del texto de trabajo - estudio que manejan en el laboratorio socialista a la vista de las inmediatas contiendas electorales y como reacción- adaptación a los últimos sondeos sobre el estado de opinión social y política.
Nada mejor para saber de que cosa estoy hablando que leer el tal artículo, del cual reproduzco aquí el título y una parte, en lo que se refiere a temas de salud/ sanidad, …y copago. Lean, lean que luego acabo comentando y aclarando…
“El PSC asume que los pacientes deberán pagar parte de los servicios sanitarios”
Los socialistas aprueban un programa electoral con medidas liberalizadoras
MIQUEL NOGUER - El País- Barcelona - 12/12/2009
Son 308 folios con recetas para abandonar la segunda posición en las encuestas y superar a Convergència i Unió (CiU). Los socialistas catalanes tienen ya la base de su programa electoral, un documento al que ayer dio el visto bueno José Montilla y que servirá para planificar las propuestas con vistas a las elecciones del próximo año. Y apunta a cambios profundos, algunos de los cuales levantarán ampollas en los defensores del modelo social vigente.
Los socialistas asumen, por ejemplo, que la sanidad pública deberá apostar por el copago de los usuarios para mantener su nivel de calidad. Además piden que la Administración pública abandone su burocratización actual para adoptar "conceptos de gestión del mundo empresarial". Pagar para ir al médico. Tras años de debates, los socialistas se inclinan por medidas drásticas para fomentar la autoregulación de los ciudadanos en el uso del sistema sanitario. Además de campañas de sensibilización sobre los costes, proponen avanzar hacia un sistema de copago en función de las rentas, del patrimonio y del tipo de patología de cada usuario. Para evitar un gran desgaste electoral, se plantean hacer grandes campañas informativas. Hace cuatro años el Departamento de Salud ya trabajó la idea del copago, pero la consejera, Marina Geli, cortó el debate para evitar costes electorales. La propuesta rompe con el modelo que ha regido hasta ahora en España, con servicios gratuitos y en el que sólo se paga una parte de los medicamentos. "La propuesta se tendrá que trabajar mucho antes de incluirla definitivamente en el programa electoral", afirma Jaume Collboni, coordianador de programas del PSC.

--------- y sigue ……

Y digo yo, que ¡ ya está bien de tanto “globo”, que parece una fiesta de aniversario infantil, y que vale ya de tanta “sonda” que tenemos ya las uretras inflamadas por tanta erosión de contacto por sondaje !
Sobre la sustancia del teórico debate me he pronunciado, manifestado, mojado y argumentado en tantas ocasiones que una nueva reiteración solo hará que confirme y reconfirme mi posición beligerante frente al REPAGO, que no copago de lo que ya hemos pagado. En cualquier caso, y por si alguna persona llega a este blog desde la virginidad al respecto, les recuerdo una serie de posts que he publicado en esta misma “Ratera” como por ejemplo:
http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/vueltas-con-el-copago.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/ni-un-pas-enrera-en-la-defensa-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/11/el-sindicato-de-medicos-favor-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2009/03/el-grup-vilardell-torna-la-carrega-del.html

http://bloclaratera.blogspot.com/2008/10/ni-copago-ni-repago-ya-lo-hemos-pagado.html
.. pero además unos cuantos artículos imprescindibles en tan sugerente tema publicados en la página de DEMPEUS per la salut pública : http://dempeus.nireblog.com/
, y/o en el blog personal de la compañera, amiga y maestra Àngels Martínez Castells, “Punts de vista”: http://angelsmcastells.nireblog.com/

Hemos explicado por activa, pasiva, y tozudez que el pretendido ahorro-“jamón barato” de la salud acaba pagándose muy caro, que la manida sostenibilidad tiene los pies muy firmes en la mismísima consideración pública de sus presupuestos y su financiación pública, que la privatización y la externalización son sanguijuelas parásitas que solo pretenden y se proponen acabar con el sistema público en beneficio de sus dividendos empresariales privados, que no se puede abordar la salud colectiva desde tratamientos individuales aislados, que no nos cuelan “nuevas formas de gestión empresarial” cuando quieren decir viejas forma de apropiación neoliberal y capitalista, que no nos creemos la sarta de mentiras por más que las publiquen cada semana y las apoyen desde tantos gurús mediáticos cómplices – expertos necesarios,…Porque olvidan lo que ya decían los romanos: “SALUS PUBLICA, SUPREMA LEX”, y que además sabemos separar con nitidez lo público de lo privado, pasando por la falacia de lo mixto que quiere decir lo “apoderado- maquillado”.

Este debate apasionante y oportuno, se inscribe en las reflexiones de los últimos días sobre el binomio público/privado, cuya lectura también propongo en el post anterior, reproducción de un magnífico artículo de Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus. Se quiere llevar a lo público a la concepción de lo masificado, lo cutre, lo antiguo, lo ineficaz, deteriorando la acepción de “público” como espectador pasivo de la trama social, a veces casi llevado a lo escatológico recordando aquella expresión de “servicios públicos” como inodoros , WC en espacios públicos. Hay que negarles la mayor, porque lo público es lo colectivo, lo civilizado, lo plural, lo futuro, lo social, justo y equitativo. La cosa pública es la res pública, la República. Lo privado procede en etimología de “privar”, vetar, quitar, apropiarse de. Es lo viejo, lo superado, lo antiguo, lo mezquino, lo prescindible, lo superable a superar.

Será pues innecesario aquí repetir otra vez las razones que sostienen la necesidad de preservar el carácter público del Sistema Nacional de Salud, y su carácter universal, integral, justo, solidario, de calidad y como instrumento imprescindible para aspirar a la equidad social y a la garantía de ejercicio de los derechos sociales, nacionales y constitucionales. Ese es uno de los pilares del mismo Manifiesto fundacional de “Dempeus per la salut pública” , que invito a releer.

Esta es una batalla que pensamos dar, y ganar, por justa y necesaria. Y lo afirmao desde nuestro soporte (al menos el mío personal, claro y notorio) a las políticas de progreso del/de los Gobierno/s de la Generalitat de Catalunya - esos que llaman despectivamente “tripartitos” -, al espíritu del Pacto del Tinell, y a la voluntad de seguir apartando del ejercicio de gobierno a las derechas nacionalistas (catalanista y españolista), derechonas al fin. Coherente con mi adhesión a las alianzas de izquierdas y catalanistas, con mi propia militancia social y política confesa entre las filas comunistas, que no van a disculpar una dejación, aceptación ni omisión a esa supuesta y anunciada implantación de copagos.
Si quieren ruido, van a tenerlo ! Y lo vamos a dar desde nuestra posición Dempeus en defensa de lo público y de la equidad y el derecho innegociable a la salud, a la sanidad y a la salud públicas.
Que lo “cortés no quita lo pizarro”, y que nadie confunda lealtad y disciplina con seguidismo acrítico ni silencio cómplice. Que somos bueno@s vasall@s si tenemos buen señor (cantar del Mio Cid). Que “Llamé al cielo y no me oyó. Y pues sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra, responda el cielo. No yo “ (Don Juan Tenorio). Que “el que avisa no es traidor…es avisador” ( refrán popular)

Respetuosamente Dempeus !
Toni Barbarà





En defensa de lo públic


Per norma els teus escrits venen avalats per una inusual lucidesa, però hi ha cops, com el cas del present post, on veritablement el resultat és excepcional. Penso emmarcar (entre neurones- que no en marc de fusta) aquesta classe en el millor sentit de la qualitat pedagògica. No es poden dir més coses ni més punyents (aquí de “puny”) en tan poc espai. I malgrat no poder ser “de cos present” aquesta tarda a la FAVB, em quedo amb tot el que dius i generosament ens regales i anticipes.
Des del començament, estimada presidenta de Dempeus, on situes l’anamnesi mèdica o historia clínica, o marc històric i conceptual, i que tu en dius “deconstrucció”, passant per una precisa definició: inocular valor aliens = alienació. Amb tot un preciós conte real de dones, de pobres i a Gàmbia, que no de fades, ni de prínceps, ni a Xauxa, i que reuneix tots els ingredients i els corol•laris bàsics de les lluites emancipadores de la humanitat, incloses la de classes, la del feminisme, l’ ecologia, la justícia, la solidaritat, la dignitat…
I ja de postres, un exercici natural i fluid que lliga i relliga aqueles lluites i les causes nobles i democràtiques, amb una exposició precisa del que és, vol ser, i va devenint DEMPEUS,… i una cloenda brillant tot cridant a la mobilització i a l’acció, a l’ empoderament i a l’esperança. Proposo ( i et consta Àngels que no soc dels qui practiquen la llepada lepidòptera) que aquest text, que has parit amb la excusa de parlar i contraposar “allò públic, versus allò privat”, esdevingui material annex de futurs manifestos, i referència per a moviments, col•lectius, i persones que es pregunten com i de quina manera confrontar-se amb el neoliberalisme i el capitalisme. I no estar ni bojos, ni boges !!
Per tant !! Àngels: MERCÈS ! i sobretot Salut ! ben merescuda i ben guanyada.
Amb afecte i admiració:
.... Llegiu a continuació el que diu l'Àngels Martínez Castells:



Aquesta tarda, en el marc de les Jornades de Defensa de lo Públic organitzades per Univesitat en Marxa i la Fundació Pere Ardiaca, juntament amb Manuel Delgado, Eva Fernandez i Angel Crespo, en representació de l'associació Dempeus per la Salut Pública, explicaré el que segueix:

A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan emmalaltint . Potser amb un exemple resultarà més senzill: una delegació del FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els economistes varen quedar meravellats per la qualitat del producte dels arrossars d’aquell país. Varen saber que la propietat de la terra era col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball evident, les dones, com administradores i “productores” d’aquest bé fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat. (seguiu, no us ho perdeu ..)



Els “experts” varen reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica, no havia d’alimentar als gambians, sinó que s'havia d'exportar. La primera cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte... però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat privada de la terra. Per tant, varen dividir els arrossars en parcel•les i en varen fer titulars als homes que mai havien cultivat l’arròs. Varen comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges competitius”. Les dones varen preguntar què menjarien els seus fills, i els varen contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més dedicació, més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot fos pel progrés!

Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat se’n varen adonar que no era lo seu. I varen cridar a les dones per a fer la feina que sempre havien fet. Però ara, en els seus camps (o sia, en els camps que ja no eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi rés, es va aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment varen arribar els representants del FMI per comprar les collites varen ser informats que als costos de les llavors s’hi havia d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la producció. Els economistes es varen sorprendre molt d’haver de pagar salaris per un treball assalariat, però varen fer els comptes i varen arribar a la conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en els mercats internacionals.

Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: sols la transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació, trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per bombardejar diàriament i sistemàticament els valors de lo públic, de lo col•lectiu.


Com podem donar la volta a la situació i reivindicar lo públic com la manera natural i humana de viure?

Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” de lo públic i transcendint l’horitzò temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes, però que es volen interessadament separades.

Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l'entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:

1. - La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i l’interès col.lectiu, la bondat social, la justícia política i l'oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.

2. - Participació social, "empoderament" i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d'ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.

3. - Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d'elles relacionades amb la violentació química de la natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també noves formes de malalties.

El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per lo públic és que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat a moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament, i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten contra el canvi climàtic fins els pagesos de Mèxic (especialment a l’estat de Sonora) que s'han constituït en un Foro Campesino i diuen no als transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen, també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del seu panís.

El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió --el bon govern-- del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.

Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns, amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra cultura social, d’una altre manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb necessitats pròpies que són comunes i que li són negades per aquest sistema econòmic en el que vivim: el capitalisme.

A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim en una democràcia real, sinó en una dictadura.. Que el futur és pitjor... que tots els polítics són iguals... Que el sector pirvat sí que val i el sector públic és sols burocràcia... Si em permeteu, la realitat no és tan barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats. I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra, i nosaltres també, no ens en acabem d’adonar o no trobem la manera de treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants, i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa uns quants anys:

La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa evidencia, per a fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s'ho val.

L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: proven de convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen-- que és pitjor el remei que la malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del déficit públic, per exemple).

Incórrer en risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els mals que ens podrien caure a sobre si acabés per triomfar el que reivindiquen: lo públic sobre lo privat. (Manca d’eficiència, caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)


Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desenmescarar tots les maneres noves que s'inventen per a "empassar-se" uns quans poderosos el que és de tots. Cal fer pedagogia de que es pot, i acollir sense sectarismes a totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.

Reivindicar lo públic és molt més que reivindicar el dret a l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat, capacitat i intel•ligència tinguem per a ser més, per a sumar i per a no excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som lo que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.


SOS URGENTE POR AMINATU HAIDAR




-PIE: Partido de la Izquierda Europea
Desde el Partido de la Izquierda Europea, donde coincidimos y trabajamos distintos Partidos de las más diversas naciones y estados europeos, queremos y debemos denunciar la gravísima situación de conculcación de los derechos humanos que supone la negativa del Gobierno de Marruecos a permitir el regreso a su casa en El Aaiun, de la activista saharaui Amina Haidar.
Esta mujer incansable luchadora por la autodeterminación de su país, el Sahara occidental, se debate ya entre la vida y la muerte como consecuencia de la huelga de hambre, en su día 21, que mantiene en el aeropuerto de Lanzarote / en Islas Canarias/ España.
En el día de ayer, viernes 4, se había logrado una salida negociada que permitía el regreso de esta activista heroica, cuando las autoridades del reino de Marruecos denegaron el permiso al vuelo, ya embarcado.
Esta situación, límite e insostenible, obliga a una llamada excepcional y urgente de todas las fuerzas democráticas, de todos los gobiernos legítimos que sostienen la carta de derechos humanos y de NN.UU, a ejercer las máximas peticiones y exigencias sobre ese gobierno sordo a directivas y resoluciones internacionales.
Desde EUiA – Cataluña –



La ofensiva de los depredadores, o Ecofin... ¿por qué no te callas?




LA COMPANYA ÀNGELS MARÍNEZ CASTELLS AL SEU BLOC “PUNTS DE VISTA” HA PUBLICAT EL SEU PUNT DE VISTA SOBRE UNS ESPECÍMENS DE DEPREDADORS DE LA SALUT PÚBLICA, DE LA SALUT EN GENERAL, I D’ ALLÒ PÚBLIC EN PARTICULAR.
AQUESTS PERSONATGES PUL•LULEN ENTRE NOSALTRES AMB LES SEVES DISFRESSES D’HOMES DE NEGOCIS RESPECTABLES.
MALGRAT AQUESTA APARENÇA DE RIGOR LES SEVES PRÀCTIQUES SÓN MÉS PRÒPIES DE TRACTATS DE BIOLOGIA I ZOOLOGIA.
COINCIDEIXO PLENAMENT AMB EL QUE HA ESCRIT L’ÀNGELS AL SEU POST I EM LIMITO A REPRODUIR-LO, AMB EL SEU PERMÍS, I TAN SOLS LI CANVIO LES FOTOS D’IL•LUSTRACIÓ DONCS LES SEVES ENCARA EM SEMBLAVEN MASSA ENTRANYABLES.
SENYORS !!! : NO PENSEM RE-PAGAR ELS SERVEIS, NOSTRES, QUE JA HEM PAGAT I MENYS SABENT QUE SÓN VOSTÈS ELS QUI APAREN LES BUTXAQUES !!

Llegim:
La ofensiva de los escualos depredadores es insaciable... y no cesa. Aprobado el Tratado de Lisboa ya se pueden acabar de quitar la careta, abrir la boca y demostrar al servicio de quién están las instituciones europeas. Ayer mismo, el Ecofin "invitó" de nuevo a la "grande bouffe": España debe reformar los sistemas de pensiones y salud "para disminuir el déficit anual un 1,5 puntos porcentuales del PIB, adoptando las reformas destinadas a mejorar la calidad de las finanzas públicas mediante la eficiencia y la efectividad del gasto público". Con la depredación de lo público, quieren obligar a cumplir el pacto de estabilidad en 2013 (que establece un máximo de déficit del 3%)... un pacto estúpido, formado por reglas estúpidas, que saltó por los aires con la crisis económica para ayudar masivamente a los bancos y a las grandes compañías financieras de la Unión Europea de la zona euro. Y conste que sobre la estupidez de las cláusulas del Pacto de Estabilizadad también ha hablado Joseph Stiglitz, Premio Nobel de Economía en el 2001. ¡Pero cuando comen los tiburones no importa que el Pacto y sus estúpidas normas salten por los aires!

En realidad, de lo que trata la propuesta del Ecofin es de privatizar, de abrir bandas de expansión a un capitalismo financiero que debería estar en el banquillo por la crisis económica y financiera y todas las atrocidades cometidas en los últimos 20 años. Lo que recomienda el Ecofin es que bolsillos privados se queden con las pensiones públicas y el sector público de la sanidad... y para ello resucita todas las excusas pseudo-tecnocráticas y todos los absurdos mandamientos de un neoliberalismo que si no se ha hundido ya es porque se ha tenido que tragar sus propias recomendaciones y dejar que le apliquen los remedios de los que abomina.

La ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado, ha tenido una reacción de manual. Por una parte, ha declarado que "nuestro crecimiento potencial es mayor que el que estima la Comisión pero, en todo caso, haremos este esfuerzo. Este año 2010, ya está contemplado un esfuerzo fiscal correspondiente a 1,3 puntos del PIB. Y si tenemos que hacer un esfuerzo del 1,5, lo haremos". Y, por otro lado, ha pedido "muchísima prudencia" a la hora de plantear un sistema de copago en el Sistema Nacional de Salud (SNS) que, en cualquier caso, debe ser reclamado por las comunidades autónomas ya que son ellas quienes tienen competencia en la materia. En cualquier caso, ha advertido (en simpatía con las declaraciones que hizo ayer Trinidad Jiménez en el ClubSiglo XXI) que la universalidad de la Sanidad en España es "un elemento clave que no se debería perder". Y recordó, además, que "cuando era responsable de Sanidad ya se planteó el tema, con un euro por visita", recordó la actual titular de Economía, quien destacó que en aquel momento se argumentó que se trata de una medida que "disuade a quien no tiene dinero"


Al pasar en parte la "patata caliente" a las autonomías, el jefe de Servicio de Medicina Interna del Hospital Vall d´Hebron de Barcelona y presidente de la Comisión de Expertos del Govern de Catalunya que se reúne para la racionalización y financiación del gasto sanitario, Miquel Vilardell, no se ha resistido a la oportunidad de pasar a primer plano y "ha apostado por revisar la cartera de servicios sanitarios en aras de una mayor eficiencia." Lo mismo, lo mismo que Boi Ruiz... ambos alineados contra los derechos a la salud pública!

Ahora veo que el título se queda incluso corto: ¡Hay tanta gente en este país que debería cerrar la boca para que hablara la ciudadanía, empoderada y en pie, en defensa de sus pensiones, de la salud pública, de sus derechos tan duramente conseguidos!

Noticias vistas en Publico, Europapress y Redacción Médica