Fa uns dies que tinc la meva Ratera aturada. Ja sabeu, la mandra d’un dies festius on venim practicant ( i celebrant per més inri) les més elementals regressions psicològiques i conductals, orals- anals. Guarnits amb purpurines, barrets i personatges de barbes blanques, ponseties roges, plats atapeïts i copes buides per buidades, dispèptics i dislèxics, ens deixem envair per una epidèmia (més pandèmia que la pobre grip nova) de sentiments i conductes dites nadalenques o capd’anyeres. Tot plegat una mandra, un sopor i un estupor, un pujada quasi febril de sentiments epidèrmics (bons això sí), excepcionals pel fet de no haver de reprimir-los d’arrel.
Bons desitjos, bons propòsits, bona gent, bons patrons, bons botxins, bona fam, bona misèria, bona borratxera, bons bonnus, bons dividends, bona excusa per esmorteir l’agenda, per trencar ritmes esclavitzants, bon parèntesi, a la fi, de la vida real i quotidiana on les regles del joc tornaran a la seva cruesa, a la seva mala llet, a la seva depredació lògica, de mercat.
El cas és que fa masses dies que la meva ratera està quieta i aturada i així no hi cau ni un ratolí. Diuen els experts que quan això passa vol dir que el mecanisme -parany de filferro letal és massa rovellat pel propi desús. O si no, és que cal canviar amb urgència l’esquer, formatge posem per cas, que ha anat perdent les seves virtuts d’atracció olfactiva pels ratolins. O finalment podria ser que simplement no n’hi haguessin de roldors. Però aquest últim supòsit no és del cas, doncs de ratots mediàtics que són els meus objectius i destinataris n’abunden cada dia més. De mentides com a punys presentades (i acceptades) com a veritats excelses, d’enganyifes camuflades de ciència per a confondre la pobre gent, de rates dialèctiques instal•lades entre nosaltres n’hi ha a dojo… més d’una per habitants diuen al subsòl de les grans urbs… N’hi ha tantes, es reprodueixen tant, i són tan grosses que en tot cas, com apunta un amic meu, potser el que passa és que ja no hi entren en les dimensions casolanes del meu dispositiu rateril. El cas per no avorrir-vos encara més , és que les meves dedicacions ratomàquiques han estat també de vacances…. Felicitats a tots i a totes, si és que podem felicitar-nos, i en tot cas, les millors intencions i adhesions pel futur, ja a tocar.
Fins aquí ! Ara seguim...

S’ha acabat tanta peresa ¡! Qui s’han pensat que som, aquesta gent ?!. Mans al teclat ¡!
Ostres, i ara de que xerro amb tanta feina enrederida ?? Permeteu-me començar per algun començament i així anirem fent camí. Temes de molta rellevància i proximitat han estat tractats sistemàticament i diària (quina enveja ¡!) per les companyes i amigues de Punts de Vista i de Dempeus, i aquesta indicació de repàs i de lectura és un millor consell d’amic, si algú o alguna no ho havia practicat. Algun altra tema que, fa dies, ve ocupant-me algunes fibres miocàrdiques, algunes coronaries, i forces neurones , és tema de contingut partidari- polític- particular, quasi familiar- per tant de menys interès presumible per a lectors i lectores que no en tenen cap culpa. I probablement aquest ha estat un altra motiu de menor activitat socio-lúdica- ratoneril.
Jo avui em quedaré amb una sola tasca: fer agenda. Aproximar-la si més no.
Fa unes hores que som Presidència europea ¡! UFF! Quina por. No tenim endreçada la casa pròpia i ara fem d’amfitrions de tota la colla de col•legues europeus que, més rics o més pobres, més de l’est o de l’oest, ens vindran a mirar com tenim els mobles, el menjador i la cuina. El treball i l’atur, les condicions de vida, la cultura, l’economia, I nosaltres amb aquests pèls !!
Tenim molta feina si ens en volem sortir mínimament dignes del comandament rotatori pervers. I no s’hi val de dir que ara la UE ja té President fixa i que com l’hem triat de perfil polític baix, ja sabem que no podem aspirar a grans coses….
Us proposo d’aprofitar la ben entesa i fer com si ens ho creguéssim això de la Europa social. De la carta social de la Europa del Tractat de Lisboa, de bla, bla ,bla. Aquí la banda de rates és tan gran ventrada que podríem posar-nos mans a l’obra i tirar endavant alguna iniciativa d’aquestes que diuen que estan a la vista i previstes. En seguirem parlant, si m’ho permeteu .
I ara, prou !! Que això ha estat sobredosi. On és l’Almax ? On el cafè doble ??
Toni Barbarà, a 2 de gener de 2010.