Transcorreguts uns dies de distància, heus aquí una segona part anunciada i compromesa. Es tractava de deixar passa una estona per pair tant de greix fast-food.
I ara sí podem entrar en una anàlisi que vol ser breu però ha de ser útil per tal de posar el dit a una nafra. Una xacra que ens envolta subtilment i potser ni tan sols en som del tot conscients de la seva capacitat d’ impregnació. Parlo és clar de la parla. Una de les meves dèries confesses: de la manipulació del llenguatge com a instrument de desencontre, de diàleg de sord, com a gerga endogàmica i excloent, com a parany capaç de separar en comptes d’unir, com a mentida disfressada de veritat sacrosanta. Com a instrument d’atac en comptes d’ arma defensiva.
Sabem que per reproduir el seu poder , les classes dominants, utilitzen la cultura i la seva pseudocultura per tal de barrar el pas a la rebel•lia democràtica i a la revolta intel•ligent i socialitzada. Res de nou. Si controlen el llenguatge, els mitjans, la comunicació en fi, controlen i sotmeten les idees, i així perpetuen el seu domini.
Reivindiquem la llengua viva, entenedora, planera, rigorosa, real, propera, la que genera empatia, que suma i aplega sentiments i vivències,la que apropa esperances i que congrega denúncies... La paraula sàvia, qualitat que justament no significa inabordable ni inintel•ligible, el llenguatge que fa pensar, sentir i mobilitzar és una arma tan poderosa que el capitalisme imperial li te declarada la guerra, una guerra més de les tantes que el fan odiós i repugnant. Per això nosaltres parlem i escrivim. I ho fem a la nostra manera i amb les nostres estimades llengües.
Només dues línies, ara, per deixar constància de la perplexitat que em generen algunes formes esteses entre públic tirant a jovenívol (o no), armat d’un telèfon mòbil o d’ un teclat de xat. Cal posar-hi molta voluntat per comprendre quelcom darrera una successió de consonants, fonèticament contundents, i amb una evident “vocalofàgia” per no assenyalar el banquet de grafismes i signes ortogràfics devorats per la pressa : Fast -language. “k tl ? Vns a kasa x dnar ? OK “




Però anem a nucli: La darrera excrescència idiomàtica, uniformadora i barroera que ens arriba es diu GLOBISH. Per parlar del GLOBISH, us faig una imprescindible introducció al concepte del terme, reproduint parts d’un INTERSESSANT article publicat a La Vanguardia I del que us retallo les parts més per aclaridores.
El 'globish', una estranya forma d’ anglès que domina el planeta. Un anglès del segle XXI com "una mena de llatí global postclerical".
A cada territori i/o comunitat diferenciada del planeta, l’ anglo-nord-americà adopta formulacions tòpiques barrejant lèxic local. Uns exemples: a Àsia coexisteixen l '”englasian” (anglès, amb mandarí i hindi),”'manglish” o “konglish”. Als propis USA l’ ”spanglish” com a garbuix de castellà –anglès.
Però hi ha una taca d’oli universal que defineix Robert McCrum, autor del nou llibre Globish: “ de com l’ angles s’ha convertit en el idioma del món”.
Globish es el terme creat fa 15 anys per l’ executiu francès d’ IBM, Jean-Paul Nerrière, un dels primers en observar que 4.000 milions de persones, una tercera part del planeta, que usen l’ anglès como a segona llengua, s’ entenen millor entre ells que no pas amb els natius. " Vaig veure a l’ Est Asiàtic que era molt més fàcil parlar en anglès amb els meus companys japonesos i coreans que no pas amb els britànics i americans; fem s errors però fem sempre els mateixos errors", diu Nerrière a un vídeo de promoció dels seus llibres Decouvrez le globish, i Parlez globish.

Per a Nerrière, el globish – amb un vocabulari de solsament 1.500 paraules i gramàtica estandarditzada–, és la perfecta eina per als negocis transnacionals
Alguns eslògans de les campanyes de Barack Obama són exemples de la nova variant d’ anglès globalitzat i descafeïnat que "comença ja a independitzar-se en sintaxis i vocabulari del seu passat lingüístic".
Esperanza Aguirre i els seus publicistes han perpetrat el lema més paradigmàtic de la nova era del globish. “Yes we want”, eslògan de promoció del programa d’ ensenyament bilingüe de la Comunidad de Madrid, i omnipresent a les tanques publicitàries de la capital espanyola. No solament parafraseja el globish obamiano sinó que és gramaticalment incorrecta. Prescindeix dels molestos verbs auxiliars i de la mania de los natius de respondre "yes we do" quan se’ls pregunta: "Do you want to?".

L’ expansió del globish es tan forta que dins el circuit global de conferencies empresarials els natius comencen a ser menys sol•licitats que els globish-parlants. Aquests no tenen accents regionals de Texas o Newcastle i no expliques acudits a l’ inici del discurs . "Una regla del globish: res d’ acudits", bromeja Nerrière.

Però para McCrum el globish és molt més important doncs l’usa per referir-se a una cultura angloamericana globalitzada que no es sols lingüística". El globish és el llenguatge del "capitalisme globalitzat i d’ Internet", diu McCrum. Tanmateix també ho és de protesta.
A Grècia les pancartes deien "PIGS fight back". O “Rise UP !” Fins i tot els integristes usen globish : quan al 2007 l’ afer del dibuix danès de Mahoma una de les pancartes deia en anglès "Freedom of expression: go to hell"".

Per Benedict Anderson, cronista dels nacionalismes del segle XIX, l’ anglès globish és com "una mena de llatí global hegemònic post clerical".
El globish es fragmentarà com el llatí ? A fi de comptes ja hi ha molts híbrids. Els dits englasian –vocabulari anglès en un marco sintàctic de mandarí e hindi– el manglish, o konglish, anglès incorporat al malai i al coreà, o l’ Spanglish. "
Però el que diferencia el globish del llatí es la televisió, la banca global, Internet. Aquest no és un mon fragmentat com el medieval". “És probable, que el globish "deixi al marge nacionalismes lingüístics locals", vaticina.

Així estan les coses. Si alguns d’ aquells esperantistes romàntics, àcrates i llibertaris, aixequés el cap no dubtaria en fer-se esclatar un petard sota el seu pupitre de l’ateneu obrer.
I front tant d’experiment idiomàtic, tant de laboratori embrutidor, o la versió elitista, com aquella poesia que ens deia Celaya, gota a gota pensada concebida como un lujo cultural por los neutrales.... Afirmen amb ell, que és el més necessari allò que no te nom: son crits al cel, i a la terra son actes.
Salut, amunt i crits !!
-----------------