Segueixo i tanco l’ entremès amb unes quantes tapes de polèmica i una ració final d’esperança. Aquesta miscel•lània 2 és un tast inconnex de tòpics i reverberacions caniculars dels que aquest estiu “toca” parlar.
Vivim temps de debat i de confrontació Catalunya- Espanya, simbòlica, anímica, pretesament socio- política, cultural, econòmica, jurídica, però sobretot carrinclona, estèril i visceral.
- A Catalunya els líders Convergents, i Units al servei de la causa de totes les causes, la “recuperació de la seva Generalitat” es troben immersos de quatre potes dins una pestilent historia de corruptel•les (notòriament) , finançaments il•lícits (presuntament) i comissions i xanxullos a dojo (penalment). I treuen un somriure postís i neguen l’evidència. Es pensen que som definitivament tontos ? Perquè ens tracten com a un ramat d’ imbècils ? Les imatges de les vacances (merescudes ?) dels Millet i Montull, s’ajunten perillosament amb les dels prohoms de CiU. amb el Sr Mas en cap, rictus a la cara i boca pastosa i seca. Que No, que no era el 3 % que deia en Maragall al 2005 ! Que era com a mínim el 4 % % ! Les Declaracions auto- exculpatòries esdevenen tan patètiques com les de tota aquella colla de Pretoris”… “sociovergents” tots, per cert. Que si “no surt CiU, que si cal tornar el que no estava ben ingressat, ja ho tornarem,.. Quines galtes ! Qui ens torna la vergonya i el desencís ? Qui ens allibera d’aquesta trepa impune ?
Definitivament no, jo no vull ser patriota català d’aquesta mena, com els tals Millet i &.
- Una noticia com si fos una conya d’estiu: Definitivament hi han emmagatzemades 4 milions de dosis de vacunes de la famosa Grip A que cal ja usar o destruir, entre d’altres coses per alliberar espai (per fer puesto )a la nova tongada de vacunes estacionals de la grip que caldrà re- comprar pel proper curs. Son 28 milions d’euros dolorosament al cul, a l’incineradora amb costos a afegir … I aquí no passa res i ningú demana disculpes i menys perdó. Recordeu tot el que ens van arribar a dir als i a les qui vam denunciar, en aquell moment àlgid la bestiesa del muntatge dels laboratoris farmacèutics ?. Aquest autor inclòs, junt amb Dempeus per la Salut Pública, amb blocs com Punts de Vista, respectabilíssims col•legues, i la Dra. Forcades també. Es pensen que tenim tan ínfima memòria ?. Ara ja ens preparen per a noves campanyes de vacunació, però sembla ser que no se’n adonen que ens estem “vacunant- immunitzant” cada dia més contra la tonteria i les mentides interessades. Encara que la estratègia vacunal va ser pandèmica, ni a Espanya ni a Catalunya no ens vam escapar. Les nostres xifres són escandaloses: Van reservar 37 milions de dosis, van comprar (vam pagar) finalment 13 milions, dels que van administrar-ne tan sols poc més de 3. Quatre milions es van “donar” a l’Organització Panamericana de Salut i 4 i escaig són ales neveres del Ministerio. Total de la broma, a 7 euros per vacuna (preu especial d’emergència, doncs l’habitual és una dècima part – 0’7 €): 92 milions d’euros !! Reconeguts oficialment ! No ens pot consolar el saber que a Holanda, com a d’altres països europeus encara en tenen més quantitats per llençar i destruir. I encara té el valor, la consellera Geli, de demanar copagaments com ajuda financera ? Menys mal que a final de juliol a la cimera Inter- territorial de salut del Ministerio van decidir per enèsima vegada dir-li a la Sra. Geli /Castells, que NO. Que no és moment per a nous Co-Re-pagaments sanitaris i que la tal cosa no es pot imposar a una/es comunitats autònomes i a d’ altres no. Si de cas, a tot l’Estat.
Tot plegat no invita a l’ independència de la resta del Estado si no es per a ser independents de les indicacions de compra de laboratoris com Glaxo SK i Novartis. Tampoc no vull ser independentista català per gaudir de governants com la Sra. Geli. I ja sé que aixoplugar-me a la protecció de la Sra. Trinidad Jimenez és pur tacticisme, en pro de la seva candidatura a encapçalar la llista autonòmica del PSOEMdrid, però qui dia aguanta...
Tampoc voldria alinear-me en absolut amb les figures PSOEcialistitzants com el personatge Bono, ni la conversa alferes Chacón tan cofoia, ella, de les heroïcitats hispano- afganeses com de la seva pròpia carrera professional. L’ independentisme espanyol segueix campant i atonyinant arreu.

- I com icona de l’enfrontament Catalunya/ España les seqüeles dels toros , els toreros i els futboleros… El Sr. Pedro Gutiérrez Moya alies el “Niño de la Capea” respon i amenaça al Sr. Montilla dient-li que si els catalans no pensen acatar la sentencia del Constitucional, ell/s (espanyols i toreros) tampoc acaten la Llei que prohibeix els toros a Catalunya. Tota una idea per anar trencant cartes i compromisos !. O com a mimi’m per a intercanviar acataments legals… Fa un desacatament Estatutari a canvi d’una “corrida” de Miures ?
O l’altra ànima conciliadora, el seleccionador espanyol de futbol, Sr. Vicente de Bosque (aviat Marqués de los Bosques) quan convoca a 7, set !, jugadors del Barça per a un partidet- bolo, amistós de la “roja”…a Mèxic, i tres dies abans que el Club jugui contra el Sevilla un encontre oficial pel títol de la Supercopa. Quina gran sensibilitat “especial”, quin premi al treball ben fet, quins pebrots !. Així que NO. No vull ser español, español, español, (oe, oe, oe)… Amb les banderes “roja y gualda” de l’ocellot encara actives, i tanta visceralitat biliosa i anticatalana, absolutament injusta, perversa, tan barroera, i de tanta efervescència PePepopulista. Que m’esborrin de l’orgasme patri de la roja.

- Una informació culta- erudita sorprenent: l’ Estudi European Mindset de la Fundació BBVA (3/8/10)- conclou que Espanya és el segon país de la U.E. menys interessat en qüestions polítiques sols darrera els polonesos. Diu que tots el europeus s’interessen per salut i ecologia i que a Espanya el que més, la Salut. I que també la Cultura !?? (aquí seguits de Portugal). Qui vulgui i pugui que en tregui les seves conclusions.
- Actualització de l'estimat Berlanga: Benvinguda Ms. Obama, ens visita ! Bé visita Marbella, Granà i passa per Mallorca… Ciutats redimides de la crisis, “americanos, os recibimos con alegría… tachín tachín”. S’han acabat el nostres mals. Doña Micaela /Michelle, o la Sra. Mojama com li diuen al Sacromonte, junt amb tota la seva cort, ha fet pujar el PIB de la zona fins al PUM (pletóricos, ufanos y marchosos) en aquestes bombolles turístiques.
- També alguna imatge per a la gratificació personal, íntima si voleu: la Fidel, dempeus, rebel i digne, com sempre, dirigint-se al Parlament cubà, i als joves cubans per parlar de la crisi internacional i de la pau al món. Han passat quatre anys de la seva greu malaltia, quatre anys per acabar recuperant una evident estabilitat en salut i mantenir una excepcional lucidesa intel•lectual i política. Ja sé que ningú no és immortal, però me’n alegro que alguns durin més i més que les piles…i més, en benefici de l’ humanitat.
I per tancar calaixera, una reflexió al respecte de l’ ESPERANÇA. Fa uns dies vaig tornar a reveure una pel•lícula espanyola amb alguns anys a sobre: la peli es diu “Un Franco, 14 pesetas” dirigida e interpretada per Carlos Iglesias el 2006… Sense altres pretensions fa un retrat que em sembla molt honest de l’emigració espanyola dels 60 a una Europa rica, democràtica i desenvolupada. A part de la denuncia del la negror mesquina de la dictadura del Franco, parla del nou senyor econòmic, l’altra “franco”, franc suís en concret. Però sobretot tracta del drama personal i sentimental de l’emigració. El seu desarrelament, la seva identitat convulsa i contradictòria, el seu amor- desamor i la dificultat afegida de conciliar distintes generacions, … A partir de què o quan deixen de ser immigrants i passen a ser acollits- acollidors ? Quines son les necessitats mínimes i renúncies màximes que els fan marxar o/i retornar ? Tota una lliçó autocrítica i sincera molt oportuna en els temps de xenofòbia i populisme que corren.
Però al meu entendre, també, una il•lustració descarnada de quelcom que considero cada dia més rellevant. Les persones humanes som més o menys capaces de resistir, malviure, trampejar, sobreviure en condicions de notable duresa i d’insuficiències materials de tots tipus. El que definirà, en canvi, la seva capacitat de lluita, de supervivència, d’il•lusió, de projecció futura, és l’ ESPERANÇA d’una vida i d’una realitat millor. És l’expectativa de, el que mou muntanyes, és la llum del final del túnel la que justifica tots els sacrificis, és l’endemà somiat (o semblant) el que explica migracions, adscripcions, claudicacions, sublimacions, aspiracions, genuflexions, submissions, però també revoltes, canvis, progressos, aixecaments, rebel•lions i revolucions ! No hauríem d’ oblidar mai, quan denunciem i ens plantem contra una injustícia, contra una mesquinesa, la proposta sincera, real i necessària d’una alternativa digna i gratificant. L’ Utopia i l’Esperança de la ma, són l’única realitat pragmàtica capaç de canviar l’actual estat de les coses. Salut !!