Com sabeu, una miscel•lània és un gènere caracteritzat pel recull , en forma de col•lecció, d’una sèrie de materials heterogenis barrejant informació amb opinió o entreteniment, i que només tenen en comú el pretès interès de l’autor o dels lectors. També es pot considerar com una mena de preàmbul o prolegomen inspirador d’una obra major. Doncs bé, això és ni més ni menys aquesta “ratera” estival. Entro doncs en el poti- poti policromat.
En negre i roig.- Una menció “in memoriam” per al company i admirat actor Antoni Gamero que ens ha deixat aquests dies (el 26 de juliol, per cert Diada Nacional de Cuba) amb tanta discreció com dignitat, tal i com va ser la seva pròpia vida. L’Antonio ha estat un cas emblemàtic de coherència personal i política. Comunista confés, des de i fins la medul•la, mai n’havia amagat la seva militància i l’orgull de la seva pertinença... amb totes les calamitats personals que això li van suposar. Tanmateix la meva particular admiració prové, a part de la seva inqüestionable qualitat interpretativa i artística, del seu reconegut sentit de l’humor. Només algú savi, net i exquisidament humà pot exercir aquesta profunda ironia que el caracteritzava. Tan sols dues “perles” il•lustratives que van ser recollides en algun article necrològic: “Como fuera de casa en ningún sitio” i/o aquella de “Si tienes penas, no se las cuentes a los amigos, que les divierta su puta madre”. Salut i gràcies Antonio !! Que queda clar que un madrileny com tu ens ets molt proper i ets persona estimada per molts i moltes catalans i catalanes, camarades fins i tot.
Molt de groc.- Superada aquesta nota sentimental, (sentimental, sí, i què ??) repassem una mica l’actualitat peculiar de la temporada d’estiu, temps de serps d’estiu, culebrots de reposició i de tota mena d’impúdica exhibició de banalitats, futeses e idioteses a sobredosi . I no és que vulgui reivindicar rigors acadèmics ni posats transcendents en temps de xancletes, tops i bermudes, però entre el que es suposa lleuger, refrescant, amè i la tonteria barroera aixecada al cub (cub de cubell d’escombreries naturalment), hi ha un món. Ni entro a parlar de noms propis de l’espectre mediàtic dit rosa, per no dir-ne color merda d’oca. Només en deixo preocupada constància per què com el Tardà del Polònia “... algú ho havia de dir”.
Més negre .- Durant un pocs dies jo també m’he calçat barret, camisa guiri i mapa turístic i he practicat el que en diuen vacances, abans quan era més llarg, era estiueig. El juliol és encara un temps amable per viatjar- turistejar, si es compara amb l’agost de les multituds amatents esperant la nostra tornada pel relleu. Malgrat la poca dedicació a la premsa i noticiaris he pogut veure que les coses al planeta segueixen igual de desastroses com de costum. Milers de morts ofegats per inundacions al Pakistan, milers d’hectàrees cremades a la Rússia protocapitalista fins i tot amb això, accidents, sinistres i algun polític irredent fent declaracions d’escalfament neuronal. Ben poqueta cosa amb alguna excepció canicular com el recull de Punts de vista.
Capítol especial mereix la calamitat de Duisburg i la tragèdia del festival Love Parade. No tan sols per les dimensions numèriques del desastre humà, sinó també per la meva incapacitat per arribar a comprendre com poden amuntegar-se dins un tub centenars de milers de persones sota la crida d’una convocatòria tan hiper-hedonista que ja inspira totes les recances. I parlant de masses, consti que jo vaig ser a la nostra particular Catalonia Parade del 10 de juliol a Passeig de Gràcia, on també ens vam apilar més d’un milió de persones...però no acabo de lligar les possibles similituds ni en el fons ni en les formes. En tot cas un fet lamentable i que hauria de fer Re-capacitar a qui no demostra estar massa capacitat.
Barres i estrelles.- Una colla de personatges, cubans de naixement, esdevinguts professionals de la dissidència, que “alliberats” per les gestions d’aquest peculiar bonhome i ministre Moratinos, i la Santa Madre Iglesia, arriben a la Madre Patria i entonen el seu rosari de queixes contra els seus mateixos alliberadors, tot reclamant hostaleria de cinc estrelles i estatus de herois vitalicis de la democràcia veritable. Que per aquest plat de llenties no calia tanta guerra i que el que volen és que no quedi un sol pres a l’illa (cosa habitual arreu del món com és sabut i per descomptat als EE.UU. dels seus amors), que els passin una pensió i com a mínim els duguin a Miami. I ara, ja de pas, que alliberin als Cinc presoners cubans tan injustament condemnats !!

Blanc de pau.- I uns dies, com altres estius fent un “reset” gratificant, en aquesta ocasió per Astúries. Bona terra, bona gent, bon menjar, bona història, bona cultura, bona muntanya i bones platges... Semblo una agència de viatges però és que tot això és cert, per sort d’ aquest milió escàs d’asturians i d’ asturianes. Felicitats i sana enveja de circular per l’Autovia del Cantábrico, naturalment gratis- vull dir sense el naturals i habituals peatges de casa nostra. Per posar un exemple... Potser només ens ha sobrat tanta sobredosi exhibicionista de banderes espanyoles, de “Pudimos, Oé, oe, oe, Campeones, campeones, españoles, españoles...”, encara que ja sé que aquest “fenomen” ha estat absolutament generalitzat i instrumentalitzat com mai a l’ història del circus futboler. Tu també, Astúries ?? Òndia, la terra del David Villa !!

I per tancar aquesta amanida, una reflexió en morat a tall de contemplació tossuda i reiterada de molts i moltes “caminantes del camino de Santiago”, que perfectament caracteritzats amb xiruques, bastons a parells, barret esclafat, ferum a aixella, i petxina de vieira al pit repten i progressen per les voreres i cunetes de camins i carreteres del Nord hispà. Son a milers, i malgrat el meu ateisme irredent em qüestionen una pila de preguntes que no poden tenir solament resposta teològica o religiosa. Hi ha d’haver més cosa de fons perquè una gent adulta i més, amb cara de respectables en la seva vida quotidiana s’entreguin amb posat beatífic a aquesta pràctica medieval al límit del masoquisme i a una prova d’esforç per a coronaries i de dermis plantar (de peus). De peus però no pas Dempeus. ¿Què pensen, què esperen, què hi troben, què...? I em diuen persones enteses i expertes que es troben, sobretot, a ells mateixos. Que la felicitat és la no necessitat artificiosa, la desconnexió amb les coordinades quotidianes, la soledat,el contacte humà, la veu amiga desinteressada, el cansament com a mesura del límit personal... i per suposat la gratificació religiosa per als que hi creuen. Vol dir que en allò més socio- psicològic expressen la necessitat de “tallar” per uns dies , retrobar-se, pensar, sentir, patir, gaudir. Fan bo allò tan evangèlic de: “ De què et serveix guanyar tot el món si perds la teva ànima ?”, o el més agnòstic del poeta “ Es lo más necesario lo que no tiene nombre , son gritos en el cielo y en la tierra son actos”.

Segurament coincidirem que hi han múltiples motivacions per llençar- se al pelegrinatge, a part la fe. Un repte personal, una moda, una emulació, una experiència, i algun que altra interès econòmic, també. Tot i així, Què expressen més de 25.000 persones, en fileres camí dels Santiago i Finisterre ? Pensem-hi ! Espiritualitat ?, fugida ?, penitència ?, aventura, ... segur, però també recerca de noves ESPERANÇES. Hi tornaré al tema a una propera Miscel•lània estival – 2. Salut !!