Fa uns dies m’enviava l’amiga Elena Álvarez un article publicat a BBC Mundo – Ciència amb el suggerent títol de “Cómo influye la religión en los médicos”. La Elena, de Dempeus, sap com fer per provocar-me, i en efecte mossego l’ham de tot gust i teclejo unes quantes línies al voltant d’aquest aspecte de la densa i esotèrica relació del binomi medicina- religió.
L’article en qüestió s’inicia amb aquestes afirmacions:
La fe religiosa de un médico tiene una "fuerte influencia" en las decisiones que toma con sus pacientes terminales, revela una investigación.
Los médicos más religiosos discuten menos las opciones de tratamiento paliativo con sus pacientes. Us passo un link al final d’aquest post per aquelles persones que vulguin llegir-lo complert.
Però permeteu-me anar per feina…
I començar per una anècdota tan il•lustrativa com real de la meva vida personal i professional:
He manifestat en diverses ocasions la meva debilitat confessa per l’atenció mèdica en el sentit més ampla cap a la gent gran, el meus estimats vells i velles, que així se’n diuen en comptes d’eufemismes i paternalismes de “terceres edats”, iaios, avis, i tal.
A la consulta i tots dos sols. Em diu la meva pacient que ultrapassa el vuitanta:
P.- Doctor, li puc fer una pregunta ?? personal ??.
R.- Responc: És clar que sí ! Digui’m !
P.- M’han dit les meves amigues que vostè és comunista i que no creu en Deu ?? Que com és que tinc un metge, dels qui parlo tan bé, amb aquestes idees ?? És cert ??
R.- Efectivament, Sra., Anna, soc comunista i ateu.
P.- Vol dir que no li ho han explicat malament ?? Jo el trobo molt simpàtic, amable i interessat per la meva salut...no em quadra.
R.- Potser és que no li han explicat bé a vostè, Sra. Anna. Els comunistes som gent molt normal i fins i tot podem ser bona gent.
P.- Sap què Dr. ? Que tant me fa que ho sigui o no. Ja els he dit a les amigues: Potser encara millor que ell no cregui en el més enllà. A mi el que m’interessa és que em cuidi força aquí, i em faci durar com més millor, que per les coses de l’altra vida ja en parlo amb el mossèn.
L’Anna, a més de catòlica és una dona molt llesta i vam acabar rient tots dos l’ocurrència.
Com ho era la meva àvia Macaria, amb qui compartia amor i rialles.
---------
Però relació entre religió i medicina haver-ne, n’ hi ha !! Fins i tot la cosa ve des de sempre i ha determinat la mateixa història. Veiem per sobre...
Es podria pensar que no te perquè haver conflicte metge-malalt i que tan sols es tracta de ser escrupolosament respectuós en ambdues direccions. Certament el respecte, l’empatia , la consideració i les bones maneres fan molt i determinen gairebé tot. Malgrat això és bo de conèixer i ser conscients que les creences religioses son presents a la nostra vida quotidiana i personal i cal estar amatents per corregir possibles errors no desitjats.
Fent tan sols una aproximació al temari caldrà recordar els casos més punyents i extrems, marcats pels integrismes fonamentalistes. Un cas: Els Testimonis de Jehovà rebutjant rebre sang o hemoderivats pel damunt del risc de la seva vida.
L’ altra territori clàssic de polèmica és el de les atencions al final de la vida, altrament dita la mort. Dret a morir dignament i fixació prèvia de condicions mínimes de dignitat de vida, voluntats anticipades o testament vital, eutanàsia, cures pal•liatives, sedació ... A totes aquestes qüestions l’abordatge des de la laïcitat permet, sense amarratges doctrinals encara que sí ètics, un espectre d’opcions sempre més ampla i tolerant.
També és fàcil reconèixer contradiccions i polèmiques en matèria de sexualitat i reproducció. Relacions i conducte s sexuals, anticoncepció,( Aquí no em puc contenir: “La religió catòlica condemna l’ús del preservatiu !!! que baixi Deu i ho vegi !!), dret a l’avortament, passant per l’ objecció de consciència de certs sanitaris, la circumcisió ritual, i sense menystenir encara al segle XXI l’ablació criminal de clítoris. La mateixa planificació familiar o la seva negació radical explica les nombroses proles dels membres de l’Opus Dei, que fan una acceptació absoluta d’allò que “Deu vulgui” com si les fecundacions fossin matèria eclesial.
Estils de vida i concepció culturals son profundament “religiosos per activa o passiva”. Aquella mena de sentiment culpa tan judeo cristiana que sempre cerca la causa dels mals al pecat i l’ autoinculpació i reclama el penediment. El consum quotidià de substàncies com l’ alcohol, tabac i drogues, els preceptes de la dieta, el calendari laboral i festiu de cada societat, les arrels religioses històriques a cada realitat nacional i estatal, la mateixos hàbits i tradicions a la vida de cada dia.
Com ho és la recerca biomèdica i els seus límits. Autorització o no de treballar amb cèl•lules mare, clonació, donacions de teixits, etc . Tota la formació, instrucció i pedagogia íntima de la medicina, i els seu art i pràctica ve impregnada indiscutiblement de concepcions mítiques- religioses. Els metges des de Hipòcrites eren semidéus, ...com els xamans, els sanadors, les meigas, els bruixots i gurus de tota mena i totes les indumentàries, incloses les versions més contemporànies. Tota la Deontologia mèdica, i la Bioètica són a la fi disquisicions de caràcter religiós ... I parlem del tema quan parlem de la guerra, la violència, la vida i la mort com ens ho recorda l'Àngels Martínez Castells.
Molta tela... i una primera conclusió: És bo de saber- s’ en recíprocament les conviccions i adscripcions religioses de metge i malalt. No solament les ( a cops investigades, a cops no) del malalt. La persona que demanda ajuda i assistència té el dret a conèixer, de forma general, les idees del ser vetllador i sanador.
Que voleu que us digui, els meus metges me’ls trio jo (tot i que no s’ hi val sempre , doncs jo tinc la avantatge de ser del ram i conèixer el pa que si dona). Entenc però que la gent triï un pediatre que hagi estat i tastat el que és ser mare o pare, un cardiòleg que no fumi, un psiquiatra trencador i divertit, un capçalera amic, còmplice, col•laborador, que notis que va a favor teu.
Aquí, a la terra, el que compta és no fer mal i ajudar tant com es pugui segons uns límits que cadascú ha de posar. De les coses del cel, amb el permís i comprensió de la meva admirada Dra. Forcades, ja no hi entenc i us remeto al mossèn de la Sr. Anna. Salut !!
-------------------
El link de la BBC promès: