A les meves Rateres acostumo a tractar, per tal de desintoxicar una mica la crua quotidianitat, sobre temes de reflexió més intemporal, al respecte dels canvis que vivim-patim-gaudim en els nostres convulsos dies. Gairebé no tenim temps per pair les mutacions culturals, que anem incorporant solapadament i imperceptible, ocupats com estem en sobreviure dia a dia.
Però els canvis son ben presents i tangibles. Canvis d’hàbits, costums, indumentàries, llenguatges, usos, conceptes, valors, …i això a escala planetària. És un dels aspectes de la dita “Globalització”. El resultat és sovint el mateix i seriosament negatiu: una preocupant situació d’ homogeneïtzació, d’ empobriment, amuntegament, embrutiment.
No abunden, ni faltem, personatges com el qui això signa que aspirem a fer-ne de la Crisi, la macro-hiper-mega-pan-crisi mundial present, un escenari per als canvis en positiu. De fet etimològicament la paraula crisi prové de conceptes com “decisió” o “separació”, o trencament... o final d’una etapa i inici d’una altra. I el pronòstic del meu amic cubà no deixa de ressonar dins el meu encèfal: “lo bueno que tiene la cosa, es lo mala que está la cosa...”
Us proposo unes línies sobre dos aspectes raterils- enganyosos dels nostres temps. Un respecte de l’alimentació i un altre sobre el llenguatge. Ambdós motiu de reflexions i tots dos inter- relacionats, i relacionats amb la salut. Ambdós tracten de dues activitats humanes claus: Menjar i Parlar. Tenen enunciats anglosaxons: Fast-food (menjar ràpid) , i Globish (parlar una mena d’anglès eclèctic i desregulat).
El fenomen Fast-food o del menjar ràpid s’inscriu dins el moll de la nova pandèmia capitalista. Les M dels logos de Mac Donald, o de Burger King, i les omnipresents Coca-PepsiColas obrien imatges de mutació social i política, com icones del manà capitalista, als països de l’est, abans dits socialistes. Les franquícies de les hamburgueses i el pollastre fregit són quelcom més que una forma d’omplir la panxa (noteu que em nego a usar el verb “alimentar-se”). Són l’anunci rutilant de la modernitat neoliberal i de les preteses bondats del mercat lliure, i occidental. Dins els impactes que anem intentant comprendre a corre-cuita, constatem com milions de joves i menys joves s’incorporen a la cruspimenta d’unes masses molsudes de molles grasses i farinàcies. Només a Espanya, intentem saber que passa pel cap de més de 200.000 adolescents (entre 16 i 19 anys) que constitueixen la generació NI-NI (ni treballen, ni estudien..), però consumeixen allò que el mercat ha decidit per a ells, incloent pe suposat els pseudoaliments de marca.
Entrant de ple en la massa de carn picada... Menjar ràpid és dolent ??.


Com sempre la resposta a una qüestió biològica serà el molt savi “depèn”. Les dosis i les circumstàncies concretes determinen. Però pel broc gros podem afirmar que sí, que en efecte, menjar- deglutir de pressa és dolent des d’una perspectiva fisiològica i gastronòmica. Fa uns anys, persones de bon gust i provat enteniment contraposen a aquesta manera de menjar i viure, el seu antagònic: Slow food. Menjar lent, amb plaer i paladar, amb bona companyia i bon ambient, i ja de pas, aliments naturals, propers, ecològics, sans i nutritius, de mercat (però aquí la paraula significa el contrari de l’habitual), del mercat del poble, la plaça, l’hort o la botiga casolana...
Per contra, en relació directa amb el Fast food parlem de malaltia. Els ingredients d’aquesta subcultura acostumen a ser greixos, molts d’ells “trans” i veritables envasos de LDL-colesterol (el dolent) i triglicèrids, amb abundants condiments, hipercalòrics i amb un sospitós mateix-sabor de dubtós atractiu organolèptic.
Aquestes tendències invasives colonitzen el món mundial i es detecten en paral•lel indicadors de sobrepès creixent, obesitat simple, o mòrbida, o complexa com la “diabesitat” entre adults (la diabesitat és un concepte nou que aplega en una persona tipus coincidència de diabetis amb obesitat i sedentarisme). Però sobretot obesitat infantil i entre joves i adolescents.
A l’altre extrem de les patologies alimentàries trobem l’anorèxia o la bulímia, veritables tragèdies personals com expressions finalistes de severes malalties mentals. La pressió social i dels mitjans, equiparant bellesa amb primor extrema, esdevé insuportable i acaba tombant a joves seriosos/es, excel•lents estudiants, estrictes i amb uns objectius i autoexigències rígids, fins a límits de greus depressions, de desnutricions, caquèxies i malauradament a cops fins i tot la mort. Tot va començar amb una incomoditat indumentària, amb talles de roba falsejades cap a una primor anormal, imatges d’ídols jovenívols quasi esquelètics, un binomi esperpèntic: bellesa -salut, operacions estètiques i “operacions biquini” a les teles (TV•3, la nostra, inclosa). El passat 26 de maig dins l’inefable poti -poti del Banda Ampla, i Laxa, ens oferien resultats d’enquestes on el 58’5 % de persones interrogades afirmava tenir a la nevera de casa seva algun producte light o baix en calories, on un 17 % confessaven fer dieta per aprimar-se abans de l’estiu, o un 26’7 % es declarava no sentir-se en forma...
Així les dietes miracle, dels productes light o baixos en calories, dels aliments “funcionals” encarits per mor de virtuts terapèutiques afegides (que no naturals i no a preu normal) formen part del nostre dia a dia i sobretot del calaix i activitat del negoci del sector. Una industria finalment depenent de tecnologies més o menys adients, que dominen les grans multinacionals, de l’alimentació industrial, de la biotecnologia i dels transgènics, de la química i la farmacocràcia, de les xarxes de distribució, publicitat, venda i consum... les de sempre. Aquelles que sustenten la OMC i el FMI, aquelles denunciades mil cops per oligopolis, depredació, i abús, per apropiació de mercats i països a cop de màrqueting, de franquícia o de propietat intel•lectual, de patents o de marca comercial. Dempeus en parla sovint: http://dempeus.nireblog.com/post/2010/05/24/la-especulacion-agricola-extiende-las-hambrunas
Per acabar aquest capítol, heus aquí un garbuix d’aquests que tan m’agraden barrejant paraules amb conceptes, enunciats amb lectures. Faríem un llistat, amb suport de paraula anglosaxona, de formes “dolentes”, “bones” o segons com, de menjar...
Així NO és BO el Menjar ràpid (fast food), de pressa- corrent (quick food), molt grassa, salada, hipercalòrica, tou-deglutible- empassable, molt especiat, (fat- fatty- fatal- food), industrial, alterat i massiu (factory – fail- fake- fallacy food), per modes, capricis, exotisme, tonteria, fama, pressió de grup (fashion- fad- fancy- far- fatuous- fame- fan- food) ,escàs o dèbil, per fam extrema (fain – famine-food ).
No és dolent i fins i SÍ pot ser BO i oportú, menjar imaginatiu, atractiu, ja fet o pre- elaborat, en família, de granja (fabulous- face- fact- familly- farm- food), altament disponible i fàcil de preparar, barat- o no massa car, saludable, variat, fresc i nutritiu, en mesura, a les seves hores. En la seva justa dosi de fantasia, etnicisme i equilibri entre tradició i experimentació. Llegiu el que diu l'Àngels tot parlant de la Vandana Shiva, http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2010/05/29/vandana-shiva-lecofeminisme-i-els-transgenics

I finalment el més important encara. No el QUÈ sinó COM, I AMB QUÍ ,menges... ben acompanyat/da, tranquil/a, sense ensurts ni crits, amb ordre i ritme, ben servit i presentat, .. Rebutjant el malaltís “dinar de treball”. Mai aprofitant per fer negocis, ni sota pressions de temps,ni interessos,ni compromisos. Tot plegat una ciència, un art, una manera de viure i de ser, una filosofia vital...
Com heu pogut comprovar dins els parèntesis moltes opcions per a crear paraules compostes, en english o spainglish o , neologismes, noves denominacions anglòfones per suposat... Globish !!. Entrem, dins l’altre reflexió anunciada: a compte de l’ idioma...

Us proposem aquí una lectura al voltant dels resultats de dues enquestes sobre el CO-RE-pagament sanitari que es van fer en dos moments diferents, gener 2009 i maig 2010, i que ens aporten conclusions pretesament molt diverses... Podem treure’n alguns aprenentatges, o no.
Veiem-ho:
1.- ENQUESTA DE LA C.U.S. - Coordinadora Usuaris de la Sanitat. Presentada a la Jornada sobre “la sostenibilitat del nostre sistema públic de salut
ELS CIUTADANS DAVANT DEL COPAGAMENT - GENER - FEBRER 2009

http://dempeus.nireblog.com/post/2009/04/05/no-al-copagament

• Tècnica d’ investigació: Òmnibus mitjançant entrevista telefònica assistida per ordinador. Àmbit geogràfic: Catalunya.
• Univers: Població de 16 i més anys resident a llars amb telèfon i que porti almenys un any vivint a Catalunya. Dimensió de la mostra: 1.600 entrevistes.
• Error de la mostra: L’error mostral és de ± 2,54% per al total d’entrevistes, calculat amb un nivell de confiança del 95,5% si p=q=0,5.
• Treball de camp: S’ha realitzat entre el 29 de gener i el 5 de febrer de 2009. Empresa: GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública, S.L.).

RESULTATS.-
Com veiem fa una mica més d’un any, la proporció de ciutadania que es manifestava era clarament contrària al COpagament sanitari: 67’1 % versus 28’7 %, amb un testimonial 1’3 d’indiferents.
Això era el que deia una enquesta de Gesop sobre 1.600 entrevistats i amb un marge d’error de tan sols un +, -, 2’5 %.
Entrant als anàlisis de respostes el gènere no resultava significatiu , amb unes dècimes (67- 67’2) a favor dels homes en el seu rebuig.
Amb un important increment de rebuig a l’Àrea Metropolitana (72’8) i encara més a la Regió Metropolitana de Barcelona(76’3), front la Ciutat i la resta del país (61) . Els més contraris al copagament eren els joves fins a 19 anys per anar disminuint l’oposició amb l’edat fins als de més de 60 anys que amb un 65’8 eren els qui més l’acceptaven relativament.
Clara la diferència entre nacionalitats: Radicalment en contra els Espanyols/es amb un 68’3 % front un 59’1 % dels estrangers/es. I de sols un 62’4 dels catalanoparlants front un 70’9 de NO dels qui ho feien en castellà.
Les negatives eren molt més relevants entre els sectors socioeconòmics baixos (75’1), no tant entre els mitjos (69’29) i força menys clares entre les classes altes (51’5). Els qui més s’oposaven al copagament eren els aturats (74’9) seguits dels etudiants (71’4),i seguien desprès les mestresses de casa (69’5), jubilats i pensionistes (65’9) i finalment els més tolerants eren els treballadors en actiu (64’7).
Finalment entre les diverses figures possibles de COpagament la més acceptable era el de medicaments a pensionistes actualment exents però amb rendes altes (31), la segona el REpagament per visita mèdica al CAP (17’2 %), menys el REcobrament dels àpats als hospitals, i finalment el copagament per assistència a Urgències hospitalàries.


2.- BANDA AMPLA- TV3.- Dons bé, el passat dimecres 19 de maig a un programa de màxima pretensió d’audiència a horari prime time, i amb ínfules de termòmetre social i de l’estat dopinió ciutadana, Banda Ampla de TV3, el tema Copagament va aparèixer mig amagat darrera el titular del dia, que eren les mesures de la retallada social del govern davant la crisi, amb un Qui paga la factura ?. El programa es sustenta en una ampla participació mitjançant la presència de forces persones convidades en directe (sense cap criteri raonable de preselecció, la qual cosa, i vist el seu biaix o escorament, sovint questiona o n’ invalida l’objectivitat), i sobre dades d’enquestes i sondejos al respecte del tema de cada setmana.
Algunes de les Preguntes prèvies al voltant d la crisi eren:
Està d‘acord amb que s’abaixin els sous als funcionaris ? SÍ – 45’3 % // NO – 49’7 %
Està d’acord que es congelin les pensions ? SÍ – 19’3 % // NO - 78’3 %
Si vostè treballés, estaria disposat a que li baixessin el sou per fer front a l’actual crisis econòmica ? SÍ – 42 % // NO - 53 %
Característiques tècniques : Mostra aleatòria realitzada per GESOP, la mateixa empresa de l’anterior enquesta de la CUS, però amb una dimensió de 600 enquestes a telèfons fixes de Catalunya i assistida per ordinador. Marge d’error mostral calculat +- 4 % . Setmana del 12 al 19 de maig 2010. I la quarta pregunta inclosa dins el sondeig:
ACCEPTARIA PAGAR UN EURO PER VISITA A LA SANITAT PÚBLICA ?
SÍ – 56 % // NO - 41’7 % // No sap – 2’3 % Una Banda molt ampla de 14 punts a favor dels qui acceptarien el co-re-pagament d’un euro !

- Per sexe : Home- SÍ – 60’1 % (vs 39’2 % No) // Dona- SÍ – 52 % ( vs 44’1 % No) Aquí un biaix de gènere que confirma que les dones són clarament més reivindicatives i disposades a defensar el caràcter públic de la sanitat, tot i que encara són majoria les disposades a cedir i re-pagar.
- Per edat:
De 16 a 29 anys: SÍ – 50 % // NO – 47’59 %
De 30 a 44 anys: SÍ – 58’2 % // NO – 40’7 %
De 45 a 59 anys: SÍ – 61’5 % // NO – 34’8 %
Més de 60 anys: SÍ – 53’2 % // NO – 44’2 %
Els/les joves són el grup menys claudicant front el copagament de l’ euro, gairebé meitat per meitat .
- Per nacionalitat: Espanyola SÍ – 52’8 % // Estrangera SÍ – 73’4 %
- Per nivell d’estudis: SÍ ----- Alt – 64’8 % (vs 33’8 % No) // Mig – 57’4 % (vs 40 % No) // Baix – 49’5 % (vs 47’7 % No)
- Per Lloc de naixement:
Catalunya: SÍ – 51’9 % // NO – 45’7 %
Resta de l’Estat: SÍ – 55’1 % // NO - 42’9 %
Resta Món: SÍ – 69’9 % // NO – 27’6 %

- Per situació laboral:
Treballa: SÍ – 53’6 % (vs 45 % No) - Aturat: SÍ – 58’1 % (vs 41’9 % No)
Jubilat o pensionista: SÍ – 58’4 % (vs 40’8 % No) – Feines de la llar: SÍ – 57’6 % (vs 33’3 % No)
Estudiant: SÍ – 57’8 % (vs 37’5 % No)

Quines conclusions podem extreure de la comparació de les mostres ?.
En primer lloc: Es pot extreure alguna conclusió del dos estudis ?. Les diferències són tan substancials que cas de ser acceptades significarien un capgirament de l’estat de la qüestió entre la ciutadania.
Des del clar rebuig al COpagament, del 2009, a l’acceptació ja resignada i majoritària del maig 2010.
Cal considerar que la pregunta clau en cadascun dels dos treballs és prou diferenciada, i que com acostuma a passar l’enunciat de la qüestió ja disposa cap una o altra direcció de resposta. Això és sempre així però encara més dins un marc - envoltori global que parla de les factures d’ una crisi que ningú pot ja negar i molts/masses consideren implacable i sense possible resposta ni defensa. Dins un estatus prefixat de fatalisme resignat és molt més fàcil d’introduir-hi claudicacions co-pagadores en quelcom tan sensible i seriós com la salut
individual. A més a la primera enquesta de 2009 la pregunta era "interpretable" ja que de fet es referia al coneixemnet, o no, de la possibilitat d'aplicació del copagament.
Tanmateix crec que les tècniques, amb independència de la distinta fiabilitat en funció del molt diferent (quantitativament) univers entrevistat, no ens haurien de portar a una tal consideració, tot i que com a música de fons cal retenir que la crisi i els seus impactes i les seves conseqüències poden estar jugant a favor d’estovar resistències a mesures com el copagament sanitari, veritable estrella polar de les ambicions més neoliberals i mercantils.
Si és així, confirmem la urgència i l’oportunitat des de Dempeus per la Salut Pública, però també des de les formacions polítiques de les esquerres reals i anticapitalistes, això com dels sindicats de classe i les organitzacions socials en pro de la salut i la sanitat publiques, d’ intensificar la lluita contra el REPAGAMENT disfressat de Copagament, i que suposaria la liquidació a curt termini del Sistema Públic de Salut com ara el coneixem. Jornades com la del proper dijous 10 de juny són del tot transcendents i cal estendre i difondre convocatòria, continguts i missatges. Alguns dels presents elements seran material de debat a aquesta Jornada que hauria de representar una important contestació de persones DEMPEUS en defensa dels drets de ciutadania i els serveis públics universals.
El tema no solament no s'atura sinó que penso que esdevindrà pedra de toc dins l'actual ofensiva privatitzadora que s'instrumenta mitjançant pretess mesures anti-crisi. El tema segueix omnipresent als nostres blogs amics, a Punts de Vista de l'Àngels Martínez Castells o a l'imprescindible DEMPEUS.
Cal generar una BANDA AMPLA d’aliances socials, polítiques i ciutadanes en defensa del caràcter públic dels Sistema Nacional de Salut i plantar cara a les batzegades privatitzadores i mercantilistes com el dit COpagament. Això serà senyal inequívoc de Salut !!

Fa forces dies que dins una bullida de notícies especialment intensa, a cavall de les seccions de política, actualitat, societat, religió, o simplement com a “coses de la vida”, ve remenant la cua (mai millor dit) el tema de la pederàstia confessa i pandèmica, urbi et orbe, de certs/cents ministres de l’ Església Catòlica, apostòlica i romana... Apa, apa !!
Naturalment es tracta d’una mena de secret a veus, de quelcom sabut i amortitzat per l’opinió pública políticament i religiosa correcta i submisa. Una llegenda urbana elevada a la categoria de mite escabrós o de guió de cine gore. Encara més una lamentable experiència personal en el record permanent de molts i moltes infants educats en la castedat,la sublimació dels desitjos terrenals, la repressió dels instints carnals, la puresa mariana, l’amor de Deu pel damunt de totes les coses, i bla, bla,
És la petita- gran història de molts i masses ex alumnes d’escoles cristianes o confessionals amb hàbits i sotanes, o no; de catequistes que anàvem a evangelitzar el món i a salvar infidels, de criatures que saltàvem de la ma dels pares per a anar a besar –ostensiblement- la ma d’un capella que es creuava al carrer... Una història amb ferum d’halitosis al confessionari, d’interrogatoris minuciosos fins al detall dels nostres pecats i flaqueses, amb especial interès pel sisè manament, d’estimes de mestres paternalistes amb contactes i friccions tan excessives com inexplicables, llavors. Un món de regalèssia “Zappa” i de “vales” per redimir faltes de comportament i apujar nota, una moral maniquea de bons i dolents, una hipocresia i una parafernàlia aixecada als altars (mai millor dit, un altra cop).
Doncs bé. Ara ens adonem que aquella mena de mania de magrejar, llardosa i enganxosa, no era només una raresa de l’ “hermano” XXX, que tan li fa el nom doncs com sabeu eren noms de ficticis, àlies, noms de guerra o santedat. Que era una pràctica extensa i popular entre els celibataris personatges ensotanats i amb una bragueta monumental del coll fins els peus.
Finalment hem tingut santa paciència i benaurada esperança fins veure i viure com aquestes pràctiques vexatòries i delictives, que apleguem sota el paraigua ambigu de pederàstia, eren posades a exposició i denúncia pública. Que no era amor cristià, que era més aviat “filia” patològica que no pas sentiment de puresa afectiva, que era pedofília, P de rastia, agressió i abús sexual sobre criatures o adolescents indefensos/es, confosos, atemorits i sovint, a més, avergonyits/des.
Això és una taca que embruta i posa en dubta tantes vocacions i beatificacions. Escolans, devotes filles de Maria, congregants, minyons i nenes del Domund, de les Congregacions i apostolats, militants de processons i escoltes de trobades “cumbaiàs” diverses ! Deixebles del Santes organitzacions, Opus Deis, Legionaris de Crist, seminaristes, monjos i monges d’ hàbits de colors i amb Sants i Santes fundadors diversos. Vet aquí aquests vitralls com el que il•lustra aquest post que ens miràvem amb ulls incrèduls i erotitzats !!
I han trigat anys i segles en acceptar-ho. I es veu que capellans, rectors ecònoms, mares superiores, bisbes, cardenals i papes de Roma, ho sabien i havien desestimat investigar-ho, mirant cap una altra capella, usant allò tan cristià dels vots de castedat, obediència, submissió, silenci... Complicitat culpable !!
Ara el teutó Ratzinger, esdevingut Benet XVI, demana perdó en nom de l’ Església catòlica, i pateix públicament les culpes i el dolor dels pecats... Un veritable via crucis, una horrorosa expiació !! Quin mal de veure’l patir i haver d’ penedir conductes que més enllà del codi religiós son simplement i planera DELICTES. Delicte que cal denunciar, jutjar i condemnar. Tal i com si fossin individus carnals, mortals, laics i civils...
Per acabar-ho d’ espiritualitzar ara resulta que el dit Benet XVI, tot aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i ell viatjava a Portugal, lliga caps i endevina la malèfica connexió de la xacra pedòfila amb el ”Tercer Secret de Fátima“... Vet aquí !!! Ara ho entenem tot !! Era el diable que s’havia infiltrat esotèricament als cossos dels eclesiàstics pecaminosos !! Amb la por que havíem passat de peques intentant esbrinar que ens hauria dit la Verge amb el tercer Secret de Fátima !! I era això...
Així doncs, des de la molt terrenal posició ciutadana laica i democràtica, esperem l’acció de la Justícia civil. Dels Tribunals no eclesiàstics- inclòs el Constitucional si vol una mica de feina- , del Codi Penal vulgar i banal. Ens agradaria veure entrar a la garjola algun malfactor abusador per donar-li l’ oportunitat de redimir-se i purificar-se evangelitzant companys de presó.
I és que com deia la meva estimada i plorada avia Macaria, “...aquesta gent ens estan fent perdre la fe !!”

CUMBRE DE LOS PUEBLOS
DEL 14 AL 18 DE MAYO SE HA REUNIDO EN Madrid esta nueva edición de este movimiento internacional, europeo en esta ocasión, como expresión viva y activa de solidaridad con América Latina.
Este evento se enmarca en el entorno inmediato a la Cumbre sobre Latinoamérica convocada por la Presidencia europea de turno que este semestre detenta España.
Antes del encuentro bilateral U.E – América Latina, y d la reunión de Presidentes de los días 17 y 18, se ha desarrollado en paralelo, en la Universidad Complutense de Madrid y a partir del viernes 14, la IV Cumbre de los Pueblos de la organización Enlazando Alternativas con el siguiente eslogan: “Contra la Europa del capital y la guerra y sus crisis; por la solidaridad entre los pueblos” . El domingo 16 asistimos a la manifestación en pleno centro de Madrid que congregó varios miles de personas a partir de la Pza. de Cibeles. Entre estas actividades se ha dado una sesión del Tribunal Permanente de los pueblos, y decenas de talleres sectoriales o monográficos.

Uno de estos debates se proponía con el siguiente título: “ Privatizaciones y multinacionales farmacéuticas”. Y en ese taller participó el que subscribe la presente crónica en su doble condición de secretariado del Partido de la Izquierda Europea, y/o de DEMPEUS per la Salut Pública de Catalunya.
Coordinó el espacio la compañera Felicitas Velázquez Serrano, responsable de Movimientos Sociales del PCE, que aportó reflexiones en nombre de su organización y documentación elaborada por el compañero Fernando Pérez del área de Sanidad del PCE de Madrid.
Por mi parte además de presentar los documentos sobre “Salud en Europa” elaborados en las Jornadas de Barcelona, de 23 de febrero, pude hablar de Dempeus como movimiento social y participativo en el mundo de la Salud pública y la rica experiencia que está suponiendo este primer año de vida y de intensa actividad.
Colaboramos activamente en la redacción de Cinco Puntos a modo de conclusiones que se llevaron a posterior Plenario y que una vez aprobadas se incorporarán al Documento final.

Sucintamente estos puntos decían:
1.- La salud, es pública, o no es salud. Nos pronunciamos absolutamente en contra de la mercantilización de la salud y la sanidad en cualquiera de la formulas en curso. Naturalmente esto incluye la denuncia y el combate por la derogación de la tristemente famosa Ley 15/97 sobre nuevas formas de gestión en sanidad y auténtico coladero y coartada legal para todas las privatizaciones.
2.- Acusamos la verdadera “Pandemia” de privatizaciones en todo el planeta. También en Europa y por supuesto en América Latina, donde las multinacionales expanden sus tentáculos generando pingues beneficios a costa de la salud pública. En esta línea denunciamos la llamada colaboración público- privada, la pretendida modernidad de lo “mixto” como una forma real de parasitar los recursos públicos hacia beneficios privados.
3.- Los medicamentos, bien utilizados, son un instrumento más de salud. Nos manifestamos contra la impunidad y prepotencia de la industria farmacéutica transnacional y todas sus extensiones en el capítulo bioquímico y agroalimentario, y reclamamos el control democrático y público de sus actividades. Muchas de estas empresas han estado denunciadas y condenadas en el Tribunal de los Pueblos.
4.- Estamos por la promoción de la investigación y desarrollo y producción de principios activos y de medicamentos a escala nacional, autóctona y local en lo cultural, en contraposición a la dependencia transnacional, a los intereses de patentes y orientaciones de mercado del OMC.
5.- Finalmente explicamos que las amenazas de instaurar nuevos Copagos en la atención sanitaria y los servicios de salud no obedece a una pretendida sostenibilidad sino que son un ataque frontal a la equidad y la universalidad del Sistema nacional de Salud en su concepción nítidamente pública. No es una complementariedad de pago sino un verdadero REPAGO ya que se proponen hacernos pagar de nuevo y en el momento de necesidad aquello que ya hemos aportado a través de los impuestos y tributos.
Con estas breves pero substanciales propuestas cerramos el encuentro que se dio en la mañana del domingo 16 en las aulas de la Facultad de Matemáticas de la Complutense.
La ocasión permitió también cruzar informaciones y anunciar la celebración de un Acto contra el Copago el próximo día 10 de junio en Barcelona en la UPF. Algunas personas y organizaciones se interesaron por el encuentro y se proponen su asistencia y colaboración.
La lucha por la Salud Pública trasciende fronteras y es causa común para los pueblos de Europa y de América Latina.

La cosa va començar forta: Era dissabte 8 de maig, quan va saltar la noticia. Al principi mig camuflada entre les estrelles mediàtiques del moment que per variar giraven sobre el fotut volcà islandès (ell-ja-falla-jo-cul) i la MegaMacroPanCrisi en la seva erupció a Grècia.
“El Rei ha estat intervingut quirúrgicament a l’Hospital Clínic de Barcelona per extirpar-li un “petit nòdul pulmonar”.
Tot el marc- espai periodístic s’ha tancat fa unes hores amb les mesures de tisorada, o millor cop de bisturí del quirúrgic Zapatero que han fulminat qualsevol altra noticia en mig de seriosos efectes d’infarts entre la ciutadania, crisis d’angoixa i lipotímies més que justificades. Aquest sí un veritable conflicte, un esperpent difícil de creure, com diu l'Àngels Martínez un autèntic PROBLEMA DE SALUT PÚBLICA.
Així doncs un cop passades les tèrboles i agitades aigües informatives- interpretatives al voltant de la malaltia reial, no puc ni vull estalviar-nos algun comentari. I és que s’han escrit moltes coses, i se’n han dit encara més... que en temes de protocol i maneig reial tota prudència i contenció sempre és poca...
Haig de reiterar un cop més, i per no enganyar a ningú, la meva filiació i afiliació republicana amb la qual cosa vull acceptar d’entrada que les meves opinions no son, ni volen ser neutrals ni imparcials...i que tanmateix això no suposaria justificar ni mentides ni incorreccions. Que hom pretén acabar amb la monarquia, cert, però ja ficats en ple segle XXI no cal necessariament recuperar certs mètodes notablement violents, sobradament expeditius i dubtosament respectuosos del drets humans, per a tota persona humana. Solament que República mola més que monarquia...i és millor.
Tornem al pacient Juan Carlos Borbón y Borbón, nº d’afiliació a la Seguridad Social xxxxx???, amb cartilla de “desplaçat” a la comunitat de Catalunya, CatSalut nº xxxx???.

Respecte de la seva patologia m’abstinc de fer comentaris més o menys agosarats. És cert que qualsevol persona humana, reialesa inclosa, té tot el dret a intentar preservar i/o recuperar la seva salut pels mitjans al seu abasta que li semblin més eficaços...i un monarca segur que n’ha de tenir forces de mitjans, on escollir. Vull dir que com a tota persona li desitjo salut, llarga vida (llegiu espera principesca), i que el famós nòdul sigui tan petit, benigne i insignificant com ens han explicat al detall els mitjans de comunicació. Tant en detall que a cops superaven la mesura de la privacitat normal i acceptable i recordaven allò del “Excusatio non petita..acusatio manifesta”. Res, que bona sort a l’insigne pacient. No es cansi massa...!
Una altra deducció notòria és que la intervenció devia de decidir-se de forma sobtada doncs fins i tot el primogènit i successor dinàstic era de viatge protocol•lari (i obviable) a l’altra banda de l’Atlàntic. Alguna cosa inquietava i es movia al nòdul nodular... Punt.
Analitzem dues línees de debat (d’ investigació que deia aquell), dues lectures: 1.- Ha estat operat a un Hospital de la xarxa pública, 2.- Ha estat hospitalitzat en condicions gens públiques i sí molt “privades” i particulars.
Cert que l’Hospital Clínic és un hospital de la xarxa pública (no ICS, però governat mitjançant un Patronat de total preeminència pública). És veritat que els/les que deien que això demostra la qualitat de la sanitat pública, catalana (i madrilenya per boca del pacient ??- “més excusatios”), i que la Consellera treu pit i posa la cara a la foto. Però malauradament torna a aprofitar la ben entesa per parlar dels seus temes preferits fins a límits de seducció personal, de finançament, col•laboracions privades, i copagaments. Missatge malaltís, i pervers, doncs el grau de penetració de la pretesa complementarietat va estovant territori d’opinió ciutadana.
És veritat que malgrat altres opcions d’ingrés /totes les opcions, van decidir Clínic per alguna cosa evident: la competència i fiabilitat de tot l’equip de professionals començant pel cirurgià toràcic en cap Dr. Molins. I això, fins aquí és una molt bona noticia i un reconeixement per a la salut pública, la sanitat pública i els i les qui la treballes i les defensem i emfatitzem de forma nítida i tancada.
Pel damunt de consideracions de confort, costum, privacitat, status, l’ ingrés al Clínic (Barna Clínic com després analitzarem) evidenciava que el primer és el primer i això és precisament: la competència i l’equip humà i tècnic d’un gran hospital públic i general. De fet el Sr. Juan Carlos va arribar a la seva Clínica barcelonina habitual i de confiança personal i familiar, l’ exclusiva Clínica Planas ubicada al no menys selecte barri de Pedralbes. On per cert, roman hores d’ara, on reposa i fa la convalescència (tranqui-la i d’alt standing) un cop superat el risc i havent rebut l’alta de l’hospital. Queda patent i evident: “Quan pinten bastos, quan ens hi juguem la pell, poca broma”. El que compta és l’assistència professional i els mitjans, pel damunt de catifes i condicions hoteleres especials. Parir a la Teknon, urologia a la St. Josep- Puigvert, revisions a Suïssa o la Planas, ...cirurgia de debò al Clínic. Deixeu-me dir que aplaudeixo l’elecció reial (jo no he dit erecció) : demostra que hi toca /toquen i que amb les coses de menjar no s’hi juga. Això dons Visca la Pública !! la que tenim ja, Sra. Geli, i la que encara podem millorar sense cap necessitat i menys justificació per carregar-se-la amb co/re/pagaments mercantilitzadors ni penyores a pagar als mercaders i costa dels recursos públics i pressupostaris.
2.- Ha estat hospitalitzat a Barna Clínic, una insula particularíssima dins l’hospital públic, amb caràcter privat- gestió privada- escales i instal•lacions segregades i independents, i encara més si es tanca i reserva tota la planta 7 per atendre al l’ il•lustríssim pacient...
Per suposat sense passar pel tràmit penós i tortuós de les Urgències, sense llista d’espera, sense volants ni burocràcia, sense un renec ni una mala cara, sense patir els efluvis ni aerofàgies del veí de llit que tens a tocar, sense pagar, ni REpagar cap factura (que ja li havíem pagar tots i totes), sense que sembli plebeu de tant polit i selecte.
Des de Dempeus fa molts mesos (tants com en té la mateixa entitat) venim denunciant aquesta suposada meravella que en diuen el sistema català, MIXT, d’ atencions a la salut. Una fórmula d’ entesa entre les autoritats sanitàries del nostre autogovern (per ja ni entrar a vomitar amb d’altres PPgoverns !!), i les empreses i corporacions de mercat i lucre del sector. Uns posem els recursos públics (impostos), i els altres fan el negoci, i enganxats com a paràsits, gestionen amb criteris de mercat...de benefici, de resultats econòmic. Barna Clínic és una d’aquestes “perles” que ara exhibiran encara amb més reial aparador: un espai plenament privat incrustat dins un de públic, aprofitant totes les seves avantatges i estalviant totes les seves limitacions, a canvi de Re-pagar, negociant tractes de privilegi i conforts només a l’abast de minories econòmiques selectes (o aristocràtiques).
Ja !! Queda dit i aclarit. Que amb la situació que patim des de fa unes hores, amb la recepta social que el líder universal Obama ha proposat- imposat al Zapatero, no queden ja ganes de seguir amb la noblesa.
Però això SÍ: Fora les mans de la salut i de la sanitat públiques !!. Nosaltres, el Sistema nacional i Públic de Salut, podem atendre fins i tot monarques i grans empresaris/es, però la “nostra” no ens la toquin: Pública, Universal, Integral, de Qualitat, Equitativa i si em permeten democràtica, correctora de desigualtats i de discriminacions, social, coparticipada i empoderada. Al servei de la salut i no dels mercats, amb la ciutadania Dempeus per defensar-la i preservar-la. Salut !!!

AQUEST ÉS UN POST SOLIDARI, COMPROMÈS I DE SUMA I CONVOCATÒRIA JUNT AMB L´' ÁNGELS MARTÍNEZ CASTELLS I "DEMPEUS" PER TAL D'ANAR PREPARANT UNA JORNADA QUE HA DE SER IMPORTANT I SOBRETOT ÚTIL EN DEFENSA DEL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT I LA SALUT PÚBLICA.
Consulteu agendes i feu-vos un espai...segur que us ho agraireu !!

El proper dia 10 de juny es celebrarà a Barcelona una Jornada en torn a la proposta de co/repagament.

Des de la ciutadania, universitat i associacions que defensen els interessos de la majoria de la població --sense el patrocini de cap laboratori ni empresa farmacèutica-- es donaran arguments econòmics, socials i polítics sobre les reiterades propostes de copagament que fan, un dia sí i l'altre també, grans empresaris de la sanitat i de les mútues privades, o fins i tot alts càrrecs de la banca espanyola i catalana.

Més endavant confirmarem el lloc on es celebrarà, però si us interessa el tema, podeu reservar-vos ja la tarda del dia 10 de juny per debatre, amb rigor i cordialitat, la importància de l'equitat en salut, el combat a les desigualtats i el valor de la salut pública.

Aquesta Jornada s'organitza, de manera conjunta, entre la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública i Dempeus per la Salut Pública, i té el suport i la col.laboració del Grup de Recerca de Desigualtats en Salut Greds-Emconet, de la Universitat Pompeu Fabra.



Comencen a haver-hi ja compromisos de participació de gran vàlua com els següents:

“El copago ¿un impuesto a la enfermedad?” Marciano Sánchez Bayle, Portavoz de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública.

“El copagament en l’agenda de l’estratègia per a una sanitat equitativa sostenible” - Santiago Marimón. Economista de la salut. Membre del Grup de Treball per la Racionalització i el Finançament de la Despesa Sanitària de la Generalitat

“Medicalización de la vida: ¿el pago? ¡No es el co-pago!” Fernando Comas, Professor postgrau Facultat Farmàcia Universidad Central de Venezuela (UCV) - Editor de PHARMACOSERÍAS

"El copagament és privatització? Què hi diu la literatura científica." - Lluís Camprubí. Col.laborador-investigador del GREDS-UPF (Grup de Recerca de Desigualtats en Salut) en la línia de recerca sobre privatitzacions. Estudiant del Màster en Salut Pública.

I hi participen també:

Gaspar Llamazares (Presidente de la Comisión de Sanidad del Congreso de Diputados)

Vanessa Puig (Greds-Emconet)

Ramon Morera (FoCAP)

Antoni Barbarà (Dempeus per la Salut Pública)

Montse Vergara (Greds-Emconet)

Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)

Hi ha, a més una fila 0 formada per CC.OO., UGT, CAPS, CUS, Institut Borja de Bioética... entre altres associacions i organitzacions pendents de confirmar.

Per fer boca us deixem uns links sobre el copagament/repagament publicats a Dempeus, Punts de Vista o La Ratera:

No al copagament No a la privatització de la sanitat (Dempeus, 19 d'abril 2010)

Argumentos contra el copago (Punts de vista, 3 d'abril 2010)

Más argumentos contra el copago (Dempeus, 3 d'abril 2010)

No volem copagament ni ara ni mai (Dempeus 27 de març 2010)

“DEMPEUS” FRENTE AL COPAGO - REPAGO (La Ratera 13-12-2009)

Ofensiva en toda regla contra la sanidad pública! (Punts de Vista 15-11-2009)

A VUELTAS CON EL COPAGO …¡ VA A SER QUE NO ! (La Ratera, 18 nov 2009)

Cinc minuts Dempeus a la Jornada del CAPS… tot parlant sobre qualitat democràtica en salut
Tal com ja havíem publicat a les nostres web i blocs, i tal com vam decidit col•lectivament a la darrera trobada, Dempeus ha estat present a la Jornada que, el matí de 4 de maig de 2010, s’ha desenvolupat a la sala d’actes de la Casa del Mar, a convocatòria del CAPS (Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris).
Hi érem formalment com a Dempeus, el Lluís Camprubí, la Montse Vergara i jo mateix, tot i que d’altres companys i companyes també pertanyents a Dempeus hi assistien en representació d’altres instàncies i per tant jugant un altre rol definit per les seves entitats.
Aquestes línies tan sols pretenen donar testimoni del que ha estat la nostra aportació. De fet s’ha produït en el darrer espai de l’acte recollit dins el programa com a DEBAT. El programa deia textualment: “Han estat convidats a participar des de la fila 0: DEMPEUS, FoCap, ACDSP, FAVB, Ajuntament de Barcelona i CatSalut”.

I aquí una aproximació molt ajustada, que no pas textual, del que he dit:
En primer lloc permeteu-me de dirigir-me a vosaltres, micro en ma, però Dempeus, tal com correspon a la nostra entitat. No acostumo a pidolar temps d’intervenció però demano de la mesa una certa tolerància doncs cinc minuts dins un context de jornada de cinc hores es podrien allargar fins a sis… o set.
Agrair a l’organització, com a Dempeus, la inclusió dins la carpeta de materials de l’article que la nostra presidenta Àngels Martínez va publicar fa uns dies al respecte d’aquesta trobada, i lamentar però que no fos publicat en el Quadern de Participació del CAPS de maig 2009 la ponència que ella mateixa havia pronunciat i va escriure.
Dit això, ...qui som Dempeus ?? Molts/es ens coneixeu ja. Un col•lectiu de persones democràticament insurgents ocupades en tres eixos bàsics : el caràcter públic del sistema nacional de salut, l’atenció deguda a les malalties emergents, i la participació social, radical i empoderada.



De tantes coses que avui s’han dit aquí, tan sols (en cinc minuts) faré esment d’alguns termes –conceptes que considerem important incorporar:
a.- Tot parlant de transparència, rendiment de comptes, control…nosaltres reivindiques la necessitat d’ ESCOLTAR, de mostrar, de generar EMPATIA i a la fi de qüestionar: qui controla als controladors (?).
b.- Hem escoltat com abunden els indicadors però com malgrat això és molt difícil una bona diagnosis i més difícil encara una concreció en acció. A Dempeus ens orientem a estudiar uns determinats indicadors com la “DESIGUALTAT” i/o també de “COM MESURAR”. Si la unitat de mesura és prioritàriament econòmica no hi estem d’acord. Per a nosaltres la mesura ha de ser el resultat social i en termes de salut.
c.- Apuntem com a instrument clau i no prou considerat el LLENGUATGE. Molts termes avui esmentats aquí són de difícil comprensió per la ciutadania no professional ni experta. Els lèxics tecnològics i/o corporatius discriminen i allunyen a les persones “sense bata”. Malgrat això tot és explicable amb una terminologia entenedora. Einstein deia que « Quan algun en sap realment d’un tema , és capaç d’explicar-li fins i tot a la seva avia”
d.- Ens posicionem per un abordatge de la SALUT supra- sanitari. Considerant tots els seus determinants socials, amb voluntat de panoràmica, transversalitat i suma. Entenem la salut com a pública i global per sistema, homogeneïtzant a partir de cada cas i experiència i tractant d’allò que és de tots i totes.
e.- Finalment, ens posicionem amb claredat front aquest fenomen de la pretesa modernitat i que anomenen “Col•laboració públic- privat”. Per a nosaltres es tracta directament d’una PARASITACIÓ del mercat amb afany de lucre dels recursos públics i socials. És ficar la guineu al galliner. Estem contra tota forma de privatització, COPAGAMENT, que nosaltres venim descrivint com RE-PAGAMENT, o contra falses concepcions de “gratuïtat” per atencions rebudes, doncs considerem que en tot cas ja ho hem finançat mitjançant les nostres obligacions impositives. Aprofito aquí per anunciar en primícia i convidar-vos a la celebració d’una Jornada CONTRA EL COPAGAMENT –REPAGAMENT el proper dia 10 de juny , a la UPF, i sota co-organització de Dempeus i la FADSP, amb ponents i ponències segur del vostre interès.
I ja per tancar , respecte de les opinions i consideracions escoltades avui:
A la Sra. Olga Fernández que ens parlava i en sap del tema de Consells de Salut, aportar-li algunes preguntes: Consells per aconsellar o per ser aconsellats ?. Per a qui, per a què ?. On situar els límits, o no ? Com actuar en el difús equilibri entre Administracions i administrats ? Com equidistar de la tutela i de l' assembleisme ?. Moltes preguntes a l’aire…
I a la Sra. Cesca que ens parlat com a FOCAP, del dia a dia de la seva jove entitat de professionals d’assistència primària: expressar que des de Dempeus subscrivim el que ha manifestat i ens declarem “organització còmplice- amiga”. I ens preguntem en veu alta: “Si les Administracions competents no incorporen ni agraeixen el seu esforç... Si el seu discurs és mal acceptat, és rebutjat…fem-nos ho mirar perquè alguna cosa no funciona...
Salut i Dempeus !
Toni Barbarà - Secretari de Dempeus per la Salut Pública -

Traducido por Toni Barbarà de l'Humanité.
Apostolos Dedoussopoulos:

Economista de la Universidad Pantheion de Atenas, Apostolos Dedoussopoulos propone alternativas. Encuentra la propuesta hecha por l’Humanité “buena y justa” *.
*(Ver la propuesta de firma de adhesión al final del post)

Entrevista:
P.- Los liberales alemanes proponen que Grecia salga de la zona euro. ¿Que piensa usted?
R.- No se trata de sacarnos a nosotros, ni a otros países de la zona euro. Lo que está pasando es la prueba del fracaso de la Unión Europea y más concretamente del euro como moneda única. Es mejor observar la evolución a largo plazo para sacar la conclusión que se impone: Es necesario reajustar el marco constitucional de la UE y el de la zona euro. Hoy es Grecia la afectada pero mañana será Portugal, luego España, y sin duda Italia. Estos países encuentran problemas similares a los nuestros. La salida de un país de la zona euro significaría en realidad una quiebra de la U.E. En la actualidad, algunos otros proponen que sea Alemania, que sigue una estrategia económica que solo sirve a sus propios intereses, quien salga de la zona euro. También sería una posibilidad que podríamos contemplar. Pero la mejor vía que debe seguirse es la de revisar los marcos institucionales europeos, introducir legislación social, y no seguir solamente en esta línea de políticas económicas liberales y de la competitividad, incluso entre los Estados miembros.
P.- Algunos, como l’ Humanité que lanzó una petición, proponen que el Banco Central Europeo pueda prestar al 1%, directamente a los Estados. ¿Cuál es su opinión?
R.- Incluso aunque ello pudiera implicar tener que modificar los Tratados, esta propuesta es buena y justa. El banco central americano, el FED, lo ha hecho ya. ¡Ahora bien, en Europa, hoy, los bancos comerciales pueden pedir préstamos al 1 % pero ellos prestan a los Estados al 5 %, al 9 % e incluso ahora al 11 % a Grecia! El sistema monetario europeo, tal como está organizado, conduce a una especulación dramática. Nosotros proponemos también que el Banco Central Europeo pueda emitir obligaciones europeas y que el BCE preste a los distintos Estados en condiciones que tengan en cuenta el resultado social, en el marco de una estrategia social europea. Esta propuesta podría aplicarse rápidamente. Tal como están sucediendo hoy las cosas, la base productiva se estanca en la economía. Cualesquiera que sean las formas de la intervención, es necesario desarrollar esta base productiva. El dinero debe utilizarse para desarrollar la economía en lugar de contraerla y de colocarnos en el círculo infernal de la deflación. Creo que es necesario encontrar un equilibrio de los gastos públicos desarrollando los servicios públicos, y en particular, los sociales.
P.- ¿Cuáles son los impactos del plan de austeridad aplicado en Grecia actualmente?
R.- Según los cálculos del FMI, la deuda pública de Grecia ascenderá al 150 % del PIB en dos años. Lo que quiere decir que el plan de austeridad es ya un fracaso. El FMI considera también que la deflación será del 5 % durante los próximos años y que habrá una subida importante del paro, que no pronostican - porque nadie sabe exactamente qué porcentaje alcanzará pero probablemente del 18 al 20 %. No veo nada bueno en este plan de austeridad. Diría incluso que el remedio es peor que la enfermedad.
P.- El BCE es actualmente independiente. ¿Debe seguir siéndolo?
R.- Debe colocarse, efectivamente, bajo el control político de los ciudadanos. Un primer paso parece haberse efectuado con la propuesta del Consejo Europeo de controlar mejor los mercados financieros. Es necesario llevarlo a la práctica. ¡ Lo que pasa también por los préstamos directos del BCE a los Estados ! En cualquier caso, no es posible proseguir con un banco independiente que pretende en primer lugar proteger el sector bancario en su conjunto. Es necesario pues introducir la esfera política en el BCE, teniendo en cuenta objetivos sociales.
P.- Sin embargo, Dominique Strauss-Kahn, el director del FMI, ha propuesto una deflación general en Grecia…
R.- Es la política clásica del FMI. Creen que una reducción drástica de los salarios y precios volverá a Grecia su competitividad. Pero en el pasado ya hemos visto distintas deflaciones. Sus resultados fueron siempre los mismos: las exportaciones no aumentaron, los precios sí, ellos sí. La devaluación conduce en realidad a una reorganización de las prestaciones - asignaciones, y no es la solución. Se podrá aumentar la competitividad de otra forma diferente, pero no disminuyendo los salarios y los gastos sociales. Son en realidad los criterios mismos del pacto de estabilidad los que están en cuestión. Sí. Están en el núcleo del problema. Por supuesto, los Gobiernos de los 20 últimos años han conducido políticas catastróficas. Nosotros pagamos también el precio de estas políticas. Se nos dice que nuestro mercado laboral es muy estricto. No es el caso, la flexibilidad es ya un hecho: sólo hay que observar el tipo de trabajadores a tiempo parcial y el desempleo oculto. Pero al tener que respetar los criterios del pacto, los Estados se ven privados de instrumentos para actuar en la reactivación de su economía.
Entrevista realizada por Fabien Perrier
-------------------------


LLAMADA ¡HAY QUE AYUDAR AL PUEBLO GRIEGO !
FIRME LA PETICIÓN “On Line”
El pueblo griego no es responsable de la quiebra de su Estado. Sin embargo es a él a quien quieren desangrar los mercados financieros y las instituciones internacionales. Firme nuestra petición on line.
El Banco Central Europeo ha acordado préstamos gigantescos a solo un 1 % de interés a los bancos, quienes a su vez han prestado a tasas del 4 al 8 %.
Grecia debe también beneficiarse de porcentajes que no excedan el 1 %, sin otras condiciones que el sostenimiento de los derechos sociales, del empleo y de los servicios públicos.
Todos los pueblos de Europa están amenazados por planes de austeridad de la misma naturaleza. La Unión Europea y todos los Estados miembros deben por lo tanto movilizarse para preservar las opciones de una Europa de los pueblos.
Descriptivo : El pueblo griego no es responsable de la quiebra de su Estado. Es a él, sin embargo, a quien los mercados financieros y las instituciones internacionales quieren desangrar
Firme nuestra petición « on line ».
http://www.humanite.fr/APPEL-Il-faut-aider-le-peuple-grec
Para firmar esta petición rellene los campos de abajo
Coordonnées :
Votre nom et votre prénom, etc.

Más sobre el tema: a Punts de vista

Avui 1er. de MAIG de 2010 és un BON DIA per parlar dels treballadors i les treballadores i de tot el que té a veure amb el món del treball. També de la salut i seguretat laboral. Estimats i estimades, us vull aportar aquest breu (però intens) document que és el resultat final d’una Jornada de treball al voltant del binomi Crisi i Salut laboral. Tal com podeu llegir el Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona fa una reflexió que cal difondre i proposar... D’aquella Jornada en vam parlar a aquest mateix bloc de La ratera. Com tampoc us perdeu el post de l'Àngels Martínez Castells i la seva particular aportació al Primer de Maig. I finalment el que publica la sempre necessària i suggerent pàgina de Dempeus al voltant del mateix tema.

Ara el text final:
El passat 18 de desembre de 2009 es va celebrar una jornada de debat convocada pel Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona, sota el títol de “Crisi i Salut Laboral”. Al llarg d’ un matí vam debatre sobre l’impacte que suposa l’actual crisi econòmica i financera sobre la salut de les persones i en particular pel que fa a la salut laboral dels treballadors i treballadores. Volem compartir amb la ciutadania de i des de Barcelona alguns dels aspectes més rellevants.
L’espectre de les INTERVENCIONS va recollir un ample ventall, des de professionals del món de la prevenció i la medicina del treball fins a entitats de participació de la ciutadania, incloent-hi els agents socials i representants de les Administracions competents, tant dels governs locals com dels Departaments de Salut i Treball de la Generalitat. Aquestes van ser algunes de les opinions esmerçades:
Si bé el temps transcorregut des de l’esclat de la crisi encara no permet disposar de dades epidemiològiques suficients ni d’unes estadístiques prou contrastades, sí podem, tanmateix, assenyalar tendències que tenen i tindran una incidència negativa en la salut de les persones, tant de forma quantitativa com qualitativa. I, tractant-se d’ una crisi de caràcter global, cal considerar les seves implicacions també de forma global, entenent la salut com un concepte totalment transversal.
Tot i que es detecten menys accidents (i mortalitat) laborals, com a conseqüència directa i lògica d’una menor activitat productiva, preocupa l’increment de malalties relacionades amb el treball, especialment pel que fa a salut mental i les derivades de condicions d’estrès.
L’augment de les taxes d’atur, però també l’augment de la precarietat laboral en les seves diferents formes, provoca l’increment també de les patologies relacionades, tal com s’ha demostrat en estudis científics àmpliament contrastats. Però també ens preocupa el deteriorament objectiu de les condicions de treball i la seva qualitat, que es relaciona amb un increment de la mortalitat, dels suïcidis, dels trastorns ansioso-depressius, del consum d’alcohol i altres addiccions, etc.
La nova situació creada per l’actual crisi provoca també un increment de la durada de les jornades laborals, quan està demostrat que treballar més de 40 hores setmanals de forma obligada és un risc en termes de salut mental, hipertensió arterial, insatisfacció laboral, tabaquisme i altres addiccions, sedentarisme, trastorns de la son. Això va acompanyat del que s’anomena presentisme, definida com l’exagerada presència en el lloc de treball fins i tot pel damunt del que fora regulat o exigible, amb la intenció d’aparèixer com a complidor/a per evitar un possible un acomiadament.

Tot això lligat a una insuficient declaració, seguiment i recerca entorn a les malalties d’origen laboral, obtenim una situació en la que fàcilment pot portar al deteriorament de la salut dels treballadors i treballadores. El paper de les Mútues de Treball, ha estat motiu de debat, i molt qüestionat tant pel seu rol històric i patrimonial com avui dins el nou marc legislatiu i en relació a les seves diverses funcions.
Altre tema tractat va ser l’apartat dels professionals de la medicina del treball, tant pel que fa a la escassetat de professionals, que repercuteix negativament en els objectius de salut laboral i la prevenció, com pel que fa a la formació de nous professionals, amb l’objectiu d’aconseguir professionals qualificats, ben preparats i independents.
Fruit del debat sobre aquests i altres elements plantejats, volem aportar algunes RECOMANACIONS, sostingudes de forma consensuada i col•lectiva:
1. La relació del binomi “crisi – salut” és evident i cal seguir estudiant i observant la seva evolució. Cal anar cap a un altre model i cap a un nou ordre econòmic global, que segona la OMS (Marmot 2009) s’orienta a finalitzar amb la desregulació dels mercats i cap a l’avaluació del l’impacte salut en totes les polítiques.
2. No s’ha de renunciar, ara menys que mai, a les mesures de protecció i prevenció de seguretat i salut laboral, i és per això que rebutgem que les dificultats econòmiques serveixin a cops per pretendre retalls en les referides condicions de treball. Cal posar la salut laboral en les totes polítiques relacionades amb el treball, més enllà dels objectius de lluitar contra els accidents i les malalties laborals.
3. Les prestacions econòmiques per atur i les atencions a treballadors/es menys qualificats poden ser de gran ajut a les persones principal sustentadores de la llar.
4. Sostenim que cal ajudar a tots els nivells en l’ increment de formació de nous professionals de la salut laboral esmerçant recursos en la seva especialització.
5. Les negociacions entre els agents socials han de seguir preservant els avenços aconseguits en aquestes matèries. I encara més, cal anar cap a un major paper dels serveis de prevenció de riscos laborals i la promoció de la salut laboral integrats dins les estratègies i la gestió de les empreses i les organitzacions.
Barcelona, març 2010