« Ara no toca !! » Aquesta expressió va esdevenir popular en boca del qui va ser president de la Generalitat durant més de 23 anys, el molt honorable i més honorat e inevitable Sr. Jordi Pujol. Ho pronunciava amb energia, i signat amb aquell cop de tos rasposa, i ma la boca, que ha estat definitivament un dels gags més imitats i parodiats del mon de l’humor. I tanmateix la cosa en no tenia res de còmica, ans al contrari: el “jefe” acabava de tancar d’un cop d’esput aquell tema, conversa o pregunta. Punt final ! Assumpte liquidat ! S’ha acabat, ja n’hi ha prou d’aquest color !
Aquesta prèvia per il•lustrar el que ara argumentaré: Al món de la comunicació, també, qui fa l’ordre del dia, qui marca el guió, és qui mana. Importa per suposat el contingut de la noticia o de l’article. Però sovint el que més compta, el primer que cal i el que cap “direcció” de cadena, ni cap de redacció, no delega ni renuncia, és : a dir, expressar, imposar, manar què és el que toca i el que no toca tractar al seu medi. Qui escriu l’editorial ?, qui decideix la confecció de la primera plana ?, i els titulars ?, qui fa la selecció inicial i la final del sumari noticiable ?, qui el temari a tractar, els tertulians, els/les col•laboradors/es, convidat/des, fins i tot les cartes al director o els textos SMS que passen a pantalla ? Qui ? Qui paga i mana. La “casa”, l’empresa, la direcció.

Altre cop, al final, serà la dosi, la quantitat de tema, la reiteració, la oportunitat, la contundència, de tal o no tal noticia el que, a part les seves qualitats, determinarà l’estat de la qüestió, i la percepció de la ciutadania al respecte. Més cert encara si la gran majoria de mitjans resulta sospitosament coincident en la tria: I així acostuma a ser a major benefici i glòria del sistema: mateixa noticia, mateixa imatge, mateixa avaluació… amb matisos, o ni cal. Toca, i toca molt, o poc, o no toca.
Tota aquesta elucubració per a posar al teclat un fet que de tant quotidià ens podria semblar lògic, normal, acceptable i fins i tot indiscutible: el sistema sociopolític imperant modula i modela la comunicació als seus interessos. I això passa pels criteris d’informació i comunicació, que mereixen una llarga discussió.
Perquè toca tocar el que volen que toqui els grans mass media ?. Pot ser neutral la decisió de parlar ara d’un tema i/o silenciar-ne un altra ?. Son criteris professionals “periodístics” , o d’una altra mena ?. Qui se’n beneficia de popularitzar un determinat conflicte i ignorar un altre ?. Com mesurar l’interès i l’ intensitat que cal posar a un determinat tractament d’un país, un àrea geogràfica o un altra ?, d’una novetat o una altra ?, d’un “tema del dia, de la setmana o del mes”, o un altre ? Pot semblar que la importància de cada tema hi és intrínseca, però això sí és mol discutible, amb les lògiques excepcions (i encara amb matisos) de grans successos d’escala planetària i de magnitud impossible d’amagar sota cap catifa de baralla local o domèstic … parlem d’un cataclisme, una revolució visible, una mortaldat, el que diuen una “efemèride”… i tot i així hauríem de parlar-ho.

Generalista o especialista ?
És evident que una de les grans coartades del sistema, cada dia amb més aureola de prestigi acrític, és l’anomenada especialització. Una explícita decantació per uns determinats temes, permet no sols una major profunditat en aquests sinó també, en paral•lel, una omissió tàcita de la resta.
Estic convençut que la sobreproducció de mitjans de tot tipus, escrits i audiovisuals, de caràcter “temàtic” disposa de les millors benediccions del sistema instal•lat (llegiu neoliberalisme = que res no canviï) no solament pel que tracten: els gols de tal jugador, els insults d’aquella tertuliana, els amors/desamors del tal i la qual, la temporada de caça i pesca, la nova versió de tal moto, o la estètica/moda de primavera que s’acosta ; sinó per la renuncia volguda a una visió més panoràmica del món, amb futbol, lúmpens de purpurina, proxenetes, conills o llobarros, cotxes i motos, passarel•les de models, i xalets amb glamour, inclosos. Els convé no entrar a raonar ni en trobar el fil socioeconòmic- polític ni en matèries superficials i de “distracció” que podrien complicar-se si pensem. És exactament això: exercicis de “distracció” i fugida per acotament i simplificació de la realitat. L’abordatge temàtic, especialitzat, decantat, no té en principi res de dolent i és fins i tot necessari per una major profunditat puntual i a dosi ponderada. Altra cosa és quedar-se a la branca sense haver identificat l’arbre. Quedar-se a la pell sense entrar en substància bàsica, renunciar a comprensió global perquè senzillament: No toca !
Una cosa molt semblant passa en temes molt propers com la “sanitat” (un sistema d’atenció al servei de la salut). La complexitat de les noves tecnologies, i la veritable revolució biomèdica d’aquets temps, obliga a un coneixement exhaustiu de cada especialitat i cada nova tècnica. El prestigi, reconeixement social i econòmic de les dites “súper especialitats”, tot i que realment necessàries per als nous temps, ha suposat, en negatiu, un cert abandó quan no menyspreu de les concepcions mediques més globals i més humanistes o integradores de la persona entesa com un tot. I aquest abordatge és igual o més imprescindible per una bona praxi.
Estem arribant al rovell de la qüestió. Com tractar allò global i allò local, en les proporcions, dosis i interaccions imprescindibles. Com no perdre visió panoràmica encara que es prioritzi un espai concret i reduït. Com saber incloure la gran saviesa del que es petit i parcial dins l’envol tori general, continent i ampla.

Com comprendre el funcionament de les rodes dentades, amb grans rodes polítiques, i petites rodes sectorials o locals íntimament interconectades ??. El que toca i el que no.
Per a les persones que no volem renunciar al nostre paper dins la societat, que hem decidit no acatar la fatalitat de la dictadura del capitalisme, que exercim ciutadania empoderada des de la dignitat, els drets i la insurgència, esdevé absolutament imprescindible, a més d’eficient i convenient, el fet de transversalitzar coneixement, interactuar en camps diversos, relacionar i posar en contacte gents i associacions afins i complementaries en l’objectiu de l’ alternativa.
A Catalunya diem “que el llegir no et faci perdre l’escriure”… Es difícil i laboriós, però cal llegir i escriure, cal decidir autònomament i sobirana que toca i que em toca. I fora mandres ! actuar !
Dic això perquè he estat uns dies literalment col•lapsat de temps i feina immediata que no m’ha permès seure una estona i gaudir de la redacció d’alguna “ratera” pròpia i entremaliada. He pogut, per contra, llegir en la ciber-dimensió alguns posts de veritable mèrit i excel•lència, pel meu gust. I ara sí puc al menys recomanar-los als meus amics i amigues lectors Si voleu gaudir, però sense deixar d’aprendre i sentir-vos còmplices actius i dempeus llegiu aquests blocs i aquests temes que us asseguro que “toquen”:

Sobre Salut:
http://dempeus.nireblog.com/post/2011/02/02/una-tarda-per-trobar-nos-per-pensar-participar-celebrar-us-esperem http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2011/02/06/la-factura-a-lombra
http://dempeus.nireblog.com/post/2011/02/05/analisis-del-informe-bernat-soria-por-la-fadsp

Sobre la situació a Egipte i al Magreb :
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2011/02/03/noam-chomsky-habla-de-egipto
http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2011/02/03/mubarack-solto-sus-perros-de-presa

Sobre el “pensionazo”:

http://www.attac.es/un-gran-error-de-ugt-y-comisiones-obreras/ http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2011/01/28/se-consuma-el-pensionazo

SALUT !!!