I van… moltes.
Som de ple en aquesta etapa místic - lúdica que any darrera any ens arriba, així etiquetada, per dir-ne del que serien les vacances de primavera.
Des que, fa molt, vaig « perdre la fe », - no sé on, ni com va ser, però sí que mai més la vaig trobar –, vaig perdre a l’hora aquella visió angoixant de la Setmana Santa que tant m’inquietava. Tantes pèrdues m’han suposat també una indubtable millora d’estabilitat i confort personal i fins i tot diria d’objectivitat lúcida sobre tot aquest relat bíblic de la Passió de Jesus. Sovint penso com m’agradaria de confessar-li a cau d’orella a algun “nazareno” en trànsit, o alguna cofrade - cambrera mariana, que no pateixin massa, que no s’ho prenguin a la tremenda, doncs sé de bona tinta i d’ experiència demostrada que encara que dijous-sant crucifiquin, el seu Crist, diumenge-sant següent, ressuscita i torna al cel I allà viu plàcidament amb son pare i un colom promiscu i savi fins l’ any que ve. Però em reprimeixo doncs tinc l’ impressió que es confondria la meva empatia amb una altra cosa no gens agraïda.
Però el que avui em porta aquí a reflexió no té pretensions tan transcendents, ni religioses, ni ecumèniques. Només fer una lectura de la pausa, del moment, i de les perspectives possibles, en clau laica i social

Les dues (com a mímim) Espanyes.-
S’aguditzen les dues inveterades imatges de les dues Espanyes de Machado i la guerra incivil.
Dies de processons diverses, de colors, sons i olors també diferents, amb rituals molt propers a la tragicomèdia i amb exhibicions de tòpics com capirotes, hàbits, cilicis i cadenes, competint a les agencies turístiques i a la iconografia dels medias. Processons, desfilades marcials de masses militants, com a genuïna expressió de “demostració externa”, de mostrar-se en públic, de ser a l’aparador, i de generant pulsions anímiques i sentimentals des de la sensibilitat més elemental.
L’altra imatge la fugida, la diàspora. Estacions i aeroports a vessar, amb cues plenes de viatgers feliços, agenda en ma, disposats de fer-se la foto al monument triat i estudiat. Carreteres mig llunyanes tot esperant els nostres vehicles al final de la xarxa d’autopistes de peatge del Sr. Alemany, benzineres pujant el preu del carburant a cada nova remesa recepcionada, imatges de gents en xandalls i/o roba d’entretemps (barreja imaginativa- pragmàtica de roba d’estiu i complements d’hivern), ..
Fa uns dies, amb l’inici del procés sacre- ritual, gents mudades, amb palma o palmó a les mans i mitjons blancs d’estrena als peus. A pocs metres canalla despullada jugant, cridant i arrebossant-se de sorra a la platja veïna.
Fums i ferums, afirmacions a cop de timbal de l’Espanya nacional –catòlica de tota la (seva) vida, confrontats amb l’Espanya (i la Catalunya, molt "espanyola" ella en tot aquesta qüestió) laica- descreguda i civil tirant a turista i consumista.

Gents que miren al cel angoixats per l’amenaça de pluja d’uns núvols que poden espatllar la banyada, el “paso” o el passeig . Que miren el saldo a la compta corrent desprès de la darrera pessigada, que estudien el plànol del metro de la ciutat on van a raure.
Per a completar les tipologies ciutadanes, no ens oblidem dels milions de persones que senzillament no es poden moure, gaire, ja per discapacitat física, malaltia o insuficiència d’autonomia personal de qualsevol altre tipus.

Pausa, reflexió i notes d’ actualitat.-
Un bon moment per aturar-se un moment per moltes persones, amb dues notòries excepcions:
a) Aquelles que no poden fer cap pausa per motius de feina i pertinença a serveis públics comerç, hostaleria...i tal.
b) Els/les qui estan en pausa permanent, en aturada prolongada, en atur forçós ...

Pausa per a una anàlisi gairebé sobrevinguda, per a una reflexió més o menys premeditada, per un propòsit de correcció i esmena. Que com ens recordava, fa uns dies, Paco Ibañez, es pot aprofitar els canvi i esquivar la tele-dependència, ja que : “Quan encens el televisor, apagues el cervell”, ens deia.

Un espetec socio-futbolero, la nissaga dels Madrid –Barça, amb tot la seva èpica civil- incivil, la seva capacitat d’anestèsia social i aquest cop amb sobredosi manifesta. Altra cop la dualitat de les Espanyes versus perifèries profundes i compulsives, esclatant amb personatges que semblen normalment normals, ara ululant com ànimes en pena, allò tan sublim d’ “oe, oe, oe,..!!” o el no menys suggerent “a por ellos, oe, ”. Ambdues opcions apassionades i embolicades en banderes estanqueres, i senyeres estelades o per estel•lar, amb ovacions i/o esbroncades a la presència reial, excrecions centrípetes i/o centrífugues, amb l’excusa de la pilota dins la xarxa, o no.

Tot un fenomen sociològic innegable però interessant a l’hora d’esbrinar les esotèriques motivacions que expliquin adscripcions anímiques tant profundes a aquesta nova religió laica, que com totes les patologies addicctives te components diversos i interactius de caràcters “bio-psico-socials”.
I haig de deixar constància que soc dels qui s'ho passa bé veient futbol, i més quan guanya el Barça !!... dins d'un cert ordre, i a dosis raonables.
Examen de consciència i propòsit d’esmena.-
Constatar desolats/des els estralls de mesos de dieta real, culpable i auto agressiva, en forma de deformitats polimorfes per excés de la nostra anatomia. Comprar compulsivament algun llibre d’auto ajuda per a aprimar-se de forma sobtada, ràpida,.. immediata. No és ni nou ni casual que els llibres de més venda aquests dies d’excepcions bibliòfiles portin títols tan suggerents com “No consigo adelgazar”.
I tornant a aquest estrany instrument anomenat “llibre”, recordar que si ets, o pretens ser, català cal comprar-ne un, al menys un dia a l’any, per St. Jordi, i intercanviar per roses a ser estimats. La lletra impresa esdevinguda “reina por un dia”, la bogeria aixecada a categoria d’ ús social ritual i excepcional.
Una magnífica ocasió per deixar-se seduir per la lectura i encara millor si el missatge, a més de ben elaborat, porta valors i esperança... quan reclama l‘ "Indigneu-vos” de Stéphane Hessel, o el més recent i més nostrat “Reacciona” de 10 autories notables entre les quals l’amiga Àngels Martínez Castells.

Una invitació lúcida a reaccionar i, em permeto suggerir, a la insurgència i la revolta.

Pausa a la fi, per prendre embranzida, per recuperar forces, per renovar compromisos, per il•luminar noves reivindicacions, per coincidir amb nous i noves companys/es de lluita i per reactivar la xarxa de moviments socials. Per anar conreant la propera mobilització contra les retallades socials: el 14 de maig , a Barcelona i responent a una crida signada ja per més de 70 entitats.
També naturalment Dempeus, de gents posades dempeus fa estona i que difícilment s’ agenollaran, si no volen, i no volen.

Decididament acabo aquesta ratera artesanal amb la continuïtat, que ja anuncio, com a prolongació castellana i desenvolupant les darreres reflexions.
Salut !!