Dolenta i sola ?

Hem sobrepassat el 11 de juny de 2011, el dia en que s’han constituït els nous Ajuntaments produïts a les eleccions locals del passat 22 de maig. Amb Barcelona i Girona a la nevera esperant uns recursos de recomptes, la gran estrella mediàtica ha estat, ves per on, Badalona.

Què passava a la vella Baetulo per aplegar una tal munió de càmeres i periodistes com si es tractés d‘un esdeveniment esportiu o del món de l’espectacle ?. L’espectacle no era altre, en sintonia amb els paràmetres habituals dels programes dits del cor, que el morbo de veure com accedia a l’alcaldia un líder local, xenòfob i populista, esdevingut protagonista d’un experiment socio-electoral del Partit Popular. Era l’escenificació del “model Badalona” d’adveniment al poder dels arguments de la dreta extrema i excloent.

Era l’exaltació de l’èxit d’una campanya sostinguda i permanent de mentides, pors, enfrontaments, acusacions, discriminació racial, exclusió social.
Era una cerimònia per mostrar un tast de ciutat dividida entre els exultants i els indignats, a part la immensa majoria no present per avergonyits o simplement mirant aparadors.
Era BadAlone, una ciutat BAD/ dolenta i ALONE/solitària ?? .

El pamflet de la victòria !

Tindrem temps per a anàlisis seriosos i de rigor. Ara només vull reflectir aquelles imatges per a la petita- gran historia local. Una història ja de mena poc exultant, a mans de plumífers de la cosa de la casa, això malgrat les enormes potencialitats d’una ciutat mil•lenària, mediterrània, jove, treballadora, tradicional d’acolliment i que és demogràficament la tercera de Catalunya. Paradoxal realitat “viridiana” (per Buñuel) la d’ immigrants contra immigrants, pobres contra pobres.
Diuen que el poble no s’equivoca mai, ... però de vegades no l’encerta prou, dic.

Unes imatges doncs que ja son historia. Desprès de 32 anys de governs d’esquerres i/o progressistes, Bad-alone ha capgirat el seu roig policrom cap al blau rampant a tota Espanya, amb l’aquiescència imprescindible, per desgracia habitual, de la dreta dita nacionalista, de CiU. Cal aturar-se aquí un segon per recordar que la safata on es va servir l’alcaldia va ser, sense maquillatge ni cartrons que valguin, la voluntat dels convergents en plena eufòria d’intercanvi noCiU de cromos, cadires i ciutats amb el PP del que diuen (en campanya) blasmar pel seu anticatalanisme… ja, ja !

A la foto ho deia clar: pensem en CiU...

Fins el darrer minut va ser possible un acord de governabilitat (que no pas un Pacte de govern) de la resta de forces polítiques al consistori sumant 16 dels 27 regidors (front els 11 del PP) i amb un sol objectiu previ de lligam ciutadà: barrar el pas a una força política que s’ha crescut amb totes les argúcies, velles i prou conegudes, de confrontar ciutadania, competir entre veïns, desqualificar per motiu d’ètnia i origen, oposar-se a l’exercici dels drets nacionals de Catalunya, alinear-se amb la reacció ultra-nacional-catòlica de vells records, substituir drets democràtics per dreta autoritària, girar encara més a la dreta les polítiques neoliberals, antisocials i retalladores de l’actual govern autonòmic.
G. Albiol and company.

D’un possible GOOD- TOGETHER,(Bona - Tots plegats) a les gavines (aus rapinyaires) i un falcó (au depredadora) . Un episodi de Falcó Crest, passant pàgina de la Saw (Serra)City, a la incertesa de Blue-gull - albiolandia. I els meus, i jo, "fent el pardal"... ho sento però l’autocrítica ajuda a veure-hi clar.

Una foto encapçala el post: la de grup popular al balcó, sols, sense cap altre regidor/a, saludant una colla dels seus cridaners abanderats. Una plaça, a part els mencionats, amb gent diversa xiulant, mostrant el seu enuig i el seu rebuig. Indignats de l’acampada, que poc abans han esbroncat a tort, esquerra, i dret, alguns joves amb unes senyeres estelades de dol i avergonyiment, veïns reivindicatius dels seus serveis públics retallats, alguns ciutadans testimonis encuriosits… i les teles, moltes teles !!!

Unes línies de reflexió personal per alguns nostres propers i estimats indignats/des, que de tant rebotats amb la pseudodemocràcia actual van “passar” de votar a les urnes (i una cosa no treu l’altra) i han fet possible, per molt que els pesi, una majoria relativa i suficient del discurs del PP que farà polítiques previsibles i ja anunciades.

Indignats sí, però votant aquell dia ! Votants sí, però indignats cada dia !
Quan surt el nou govern volen rodanxes de xoriço (amb la gana que corre) i alguna peça sencera !! Sortida corre-cuita per la porta del darrera protegits pels cascs i els escuts dels mossos de la llenya.

Dos sentiments contraposats i en paral•lel: dolor i ràbia, seny i rauxa, un posat de dignitat o una llàgrima insurrecta, tristesa i vergonya front indignació i reacció.

En tot cas una lliçó ben crua que encara pot servir per aturar mals pitjors. Una senyal d’alerta que les conquestes democràtiques i civilitzatòries no són pas irreversibles. Una resposta a flor de pell quan em pregunten aquests dies… “Tu no eres de Badalona ?” – “ SÍ, però de la d’abans !” … i de la de demà (vull afegir).


Que les mateixes lleis de la física diuen que el pèndol no pot mantenir-se sostingudament (si ningú no el sosté) a un extrem del seu trajecte (extrem dret per més indicació) i que no pot trigar massa (sembla que encara patint unes generals rajoyanes) en iniciar la caiguda en la direcció oposada.

Tot plegat: anàlisi, reflexió, però de seguida reacció, lucidesa, encert comunicador, veritats i solidaritat, propostes, imaginació, empoderament, i treball, molt de treball, feina i treball !!
I Salut que som vius i dempeus !