En els darrers temps, les notícies periodístiques i les entrevistes i opinions dins el sector sanitari, son abundants. Gairebé, i sospitosament, quotidianes, reiterades i reincidents…
És evident que la brutalitat del que anomenen “retallada social” general, i sanitària en particular, ha posat a l’aparador el debat dels sistemes de salut, i ha generat una confrontació oberta de models.

Les repercussions del dia a dia en salut, tant pel que fa a atencions a la ciutadania, en quantitat i qualitat, així com en el camp de les pèrdues de llocs de treball, precarietat i desocupació al sector son temes d’una rellevància inqüestionable.

Estem assistint, bocabadats, estorats, perplexes, però immediatament indignats, revoltats, insurgents i resistents, a una veritable maniobra de desmantellament d’allò que es va nomenar estat del benestar, el model social europeu, o la societat amb protecció social i serveis públics a l’abast de tothom. Durant uns anys van estar assetjant els dits sistemes públics i els serveis públics, (no cal reiterar l’origen evident de la llopada especuladora i ultra neoliberal), i ho feien emprant hàbils fórmules de penetració dins l’opinió pública.
Eren temps de parlar de “la insostenibilitat del sistema públic”, de la seva “ineficiència front els sistemes privats”, de canvis demogràfics i econòmics determinants en el sentit de cercar espai “mixts”, híbrids, model català, governances i en substancia en la perversa i demolidora idea de la “col•laboració público-privada”… copagaments, reduccions de cartera de serveis, externalitzacions i privatitzacions, amb criteris d’ ”economia de mercat” inclosos.


Amb la gran crisi, l’escenari, els ha permès un canvi radical d’estratègia. Grans corporacions, financers especuladors, empreses transnacionals ultraneoliberals, gran banca, capitals en continuat moviment d’acumulació i reproducció de guanys d’usura i de beneficis impensables, asseguradores, mútues privades, industria biofarmacèutica, i altres companyies s’han llençat a la jugular dels sistema públic. És un assalt en tota regla, frontal i sense anestèsia: és la compra a baix preu, la parasitació, l’enderroc del sistema a mans de lucre, els oligopolis i els mercats.

I en aquesta situació tota confusió als mitjans els és bona pels "mercats".
Front les batzegades de resistència expressades amb valentia i lucidesa per distintes xarxes socials (sigui “Democràcia real, ja”, del 15 M, com de “prouretallades” del 14 M, i alguns escassos partits polítics d’esquerres, i moltes persones assenyades, els medias del sistema aprofiten per a introduir- inocular debats amb trampa.
Conceptes confusos, ambivalents i/o tendenciosos, com a veritable aluminosis que acabi d’ensorrar l’edifici dels serveis públics universals, equitatius, solidaris i de qualitat que tants anys i lluites van costar. Son discussions pseudoerudites sobre la frontera difosa del que és públic o privat, les concurrències o governances vestides de participacions diverses i plurals (sota hegemonia sistemàtica i criteri del capital), l’ eficiència versus l’eficàcia, la culpabilització de les persones i usuaris per in pretès abús i mal ús del sistema de salut a mans dels inconscient i malbaratadors ciutadans.
I per suposat la posada en qüestió de tot allò que suposi control democràtic, empoderament ciutadà, i encara regulació laboral, els drets sindicals, la intervenció democràtica dels treballadors i treballadores.
Una antiga punta de llança ha estat, i és, el tema salarial. A més de la ja insuportable realitat de l’atur , també i creixent en el sector salut, la precarietat, el deteriorament de les condicions de treball i de seguretat, entren també en la representativitat, la regulació normativa, i (com no !?): els salaris.
Aquí sota reprodueixo una entrevista al diari EL País d’avui, que extreu de les respostes del President del Consell General de Col•legis d’infermeria, unes particulars frases, que fora del context, permeten uns titulars i uns destacats, al servei de la causa del mercat: El sueldo debe ser por productividad !!

Tan li fa que tota la resta de l’article aporti reflexions, en general entenedores, sensates i imaginables, i més encara des de posicions corporatives i “col•legials”.
Dins la reivindicació global que expressa pel sosteniment del sistema públic, la crida al seu millor finançament, a la no reducció de serveis, a l’ús de prescripcions farmacèutiques per principi actiu, i fins i tot a la denuncia del copagament que titlla de REpagament (benvingut al club !!), tot plegat criteris progressistes i socials, inclou un parell de “rates” usuals que són el mirall de l’articulista entrevistadora.

D’una banda parla de “miracle” de qualitat del sistema, que està “sobrepassat” (? sic ) i ofegat per les deutes, i carrega ja de passada, que sempre queda bé i molt aplaudit, contra els Partits polítics i el clima pre-electoral, que tot ho “complica” i que dificulta que seguin tots a parlar seriosament, a trobar solucions reals i no partidistes....com si el tema no tingués una profunda i inevitable naturalesa social, econòmica i per tant política.
Abunda el Sr Máximo, en que això de la política és una nosa que cal apartar per tal d’anar al gra, per parlar de “deutes” tangibles i de com eixugar-les amb, i des de, la “neutralitat” política.

Però a més el titular és més trencador: sou per productivitat !! i un afegitó gastronòmic d’èxit provat : el cafè per a tots, ja no serveix.
Productivitat per aquest expert és fer 15 operacions en lloc de 10, no pas el veure si realment només en calen 5... Producció és que els “números”, les “ràtios” demostrin feina feta i executada,... És, no pas pagar a tothom de forma igual, sinó establint mecanismes d’estímul i incentius...
Com si això no fos ja, i fa estona, una pràctica habitual i creixent dins tots els sistemes autonòmics competents en salut !! Les primes, bonificacions, o estalvis, o com en vulgueu dir son mecanismes en curs en ple ús i abús, i amb una més que dubtosa utilitat estalviadora i més que discutible base assistencial i de qualificació ètica i normativa.

Sr. Máximo ! No es tracta de discutir ara el que tothom prengui cafè, sinó de garantir que tothom esmorzi !!, cafè amb llet, te amb llimona, o torrades de margarina....però que pugui menjar dignament ...i tothom !! I això, com queda demostrat per la tossuda realitat de la vida real és “Perfectament possible i factible”: s’està fent cada dia al sistema públic de salut actual !!
Que la sanitat pública no és el problema sinó la solució, com ens recorda l'Àngels Martínez Castells i cada dia a Dempeus per la salut Pública.

Cal preservar-lo, cal millorar el seu finançament públic i des del que és públic, i només amb destinació pública... Recursos públics suficients i redistribuïts, per als serveis públics, i solament per a ells !!
No hi ha miracles, hi ha opcions polítiques: servir al mercat i els negocis, o servir a la salut i la sanitat pública. I punt.

I ara aquí sota podeu llegir la mencionada entrevista al Sr. Máximo González Jurado:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/sueldo/debe/ser/productividad/elpepisoc/20110725elpepisoc_6/Tes
ENTREVISTA: LA SOSTENIBILIDAD DEL SISTEMA DE SALUD.

MÁXIMO GONZÁLEZ JURADO Presidente del Colegio de Enfermeros "El sueldo debe ser por productividad"

MARÍA R. SAHUQUILLO - Madrid - 25/07/2011
Máximo González Jurado (Puente Genil, Córdoba, 1949) preside el Consejo General de Colegios de Enfermería desde 1987.
Teórico y práctico, critica la falta de compromiso de los políticos para encontrar soluciones reales al sistema de salud. Defiende que, sin los profesionales y su apoyo, los cambios de modelo y la sostenibilidad del sistema serán imposibles.
Pregunta. ¿Cuál es su diagnóstico de la sanidad pública?
Respuesta. Es un buen sistema que garantiza todos los derechos a todos los ciudadanos, pero que en estos momentos de crisis hay riesgos de que esté sobrepasado, y de que en el futuro no pueda garantizar las prestaciones sanitarias en cantidad y calidad actuales. La situación exige una revisión y una toma de decisiones conjunta. El Sistema Nacional de Salud es un milagro, porque con lo poco que se invierte -mucho menos que los países de nuestro entorno- tenemos unos resultados mucho mejores. Pero para que siga siendo así hay que ver cuánto se necesita y de dónde sacarlo.
P. ¿Qué problemas tiene?
R. Uno muy claro, sus deudas. Casi 10.000 millones de euros con los proveedores hospitalarios, más otros tantos en otras cosas. Y así, no estamos con el foco de atención en el paciente, sino en la economía, en la deuda. Ni siquiera se tiene la mirada fija en la financiación, sino en ver cómo se sale del agujero. Se está despidiendo a profesionales, descuidando servicios... Los profesionales siguen atendiendo a los pacientes con diligencia, pero con esta zozobra no se puede vivir.
P. ¿Cuáles son sus propuestas para sanear la situación?
R. Primero hay que conocer la verdad, cuánto se debe. Y luego hay que hacer una evaluación del sistema: cuáles son las prestaciones, cuánto cuestan; y hablar con los ciudadanos, explicarles la situación. Decirles, esto cuesta tanto, ¿se quiere seguir teniendo? Y si la respuesta es sí, hay que buscar soluciones. Y para eso, los partidos tienen que sentarse a hablar a calzón quitado y contar cuál es la verdad de las finanzas, del personal, de las prestaciones. Pero eso no va a pasar hasta el día después de las elecciones. Ahora todos están en una dinámica de preelecciones que no ayuda.
P. ¿Cómo tapar el agujero?
R. Aún se puede mejorar en la gestión y racionalizar el gasto. Pero eso no se logra sin comprometer a los profesionales y a los gestores. Y sin duda hay que plantearse que el modelo retributivo de café para todos ya no sirve. Hay que cambiarlo y pasar a un modelo de retribución por productividad y resultados. Si en vez de hacerse 10 operaciones se hacen 15 estamos rentabilizando el sistema y eso hay que incentivarlo.
P. Pocos defienden abiertamente el copago pero el debate sigue. ¿Qué piensan los profesionales?
R. Me río con el tema. La palabra es errónea, copago es que pagan dos y aquí sería repago, porque el ciudadano vuelve a pagar lo que ya ha abonado con sus impuestos. Y para hablar de esta medida hay que estudiarla, poner de verdad las cifras sobre la mesa. Cuánto ahorra, cuánto cuesta, qué supone para los pacientes. Algo que no se ha hecho.
P. ¿Reducir prestaciones es una opción?
R. No. Yo lucharía para que no se redujera ni siquiera una. No podemos perder eso. Vamos a ver cómo se puede gastar mejor, ahora mismo se duplican y triplican gastos innecesariamente. Por ejemplo, ¿cuántos servicios de emergencia hacen falta? Los hay municipales, autonómicos... Tenemos que racionalizarlo todo de forma seria.
P. ¿Qué le parece la medida del Gobierno para recetar por principio activo?
R. Lógica. El profesional éticamente tiene la responsabilidad de colaborar con el sistema. Si se sabe que un fármaco es más barato y tiene la misma eficacia, tiene la obligación moral de prescribir el más económico. De hecho, los enfermeros tenemos una plataforma tecnológica en la que se puede consultar el fármaco más barato que podemos prescribir. El profesional debe mirar eso también.