No és convergència de febleses ni unió forçada sinó Confluència voluntària d’objectius !
No és “amb il•lusió” de la del Mas, sinó amb esperança, insurgencia i determinació !

Vull aportar alguna llum, al meu entendre personal i transferible, sobre el debat mediàtic i social que aquest dies remou les xarxes i les reunions de tot format de les esquerres polítiques i socials de la nació i de l’Estat.
El 20 N és a la cantonada.
En primer lloc una constatació: Ja fem tard i el més calent és a l’aigüera . Segurament això ja interessa a segons qui, deixeu-me malpensar, doncs en política i quan falten poques setmanes per unes eleccions gairebé res no és casual, i sí molt causal, que ve de causat.


Si com s’apunta hem de fer els deures a corre-cuita per tal de complir terminis administratius d’inscripció i registre de coalició i de candidatures, pot ser que el forçar fets consumats i un mal acord-poc-acordat per mor de la immediatesa burocràtica generi un primer pas erroni que acabi distorsionant i malbaratant la mateixa campanya electoral i els seus resultats.

No tenim ja més temps per especulacions ni tacticismes: cal parlar clar i intel•ligible sobre les posicions, disposicions, opcions de cadascú dels qui aquests dies manifesten divergències substanciades. Cal desllorigar el procés. Posem el debat sobre l taula, en públic, i resolem democràticament, como ha de ser, les diferències cap a un acord de suma possible. Si això és possible, que jo crec que sí, i que a més és imprescindible.


I si algú fa ús del concepte confluència i suma per a la divergència i la sostracció, la proposta d’incorporació oberta per usar-la com a negació aliena, que quedi finalment en evidència, que tothom pugui veure quina és la seva estratègia i els seus objectius finals, divergents.
La immensa majoria de persones que militem i/o treballem en la voluntat política de les esquerres plurals i transformadores (incloses per suposat les antineoliberals i/o anticapitalistes !!) som capaços, demostradament, de les majors generositats i de capacitat inclusiva. Quan cal ser integrador i posar l'objectiu compartit pel damunt d'interès de part.

Altra cosa és l’acceptació de fets consumats, de "tràgalas" d’un o altre, d’aritmètiques comptables de cash flow, d'imperatius econòmics (legítims però no prioritaris), de tàctiques d’instrumentalització de part, de formes d’imposició i sense debat, de submissió disciplinària sense discussió prèvia, o de canviar les regles i fins i tot els jugadors a aquestes alçades del joc.
Som capaços d’acceptar moltes circumstàncies i sacrificis, tenim una generositat i fidelitat al projecte ben demostrades, però no som babaus i ja no podem reeditar anteriors renúncies amb cara de tontos, ni tontes.


I és que a més, és URGENT tancar aquesta batalleta interna per passar a debatre i a treballar, seriosament, JA mateix, la proposta electoral.
Els temps i la gravetat de la situació no permeten més distraccions respecte del veritable objectiu de la nostra acció política, i si em permeteu el que dona substancia a la mateixa raó de la nostra existència: canviar les coses, treballar per la justícia, la democràcia, la igualtat, la emancipació, el benestar, la cultura, la pau i la solidaritat.
Si fem això, els resultats ens ho reconeixeran, sinó ens ho denunciaran.

Així que som-hi posem-nos a parlar de que interessa. Del que interessa a la ciutadania, que parafrasejant el poeta “com més negre és la nit més brilla l’estrella de l’esperança”.



Comencem a construir una nova hegemonia d’insurgència, transformació, canvi, esperança... que "és el més necessari allò que no té nom" segons Celaya.
I no dic “il•lusió”, terme molt usat darrerament per “il•lusionistes” com l’Artur Mas. Ell proposa el concepte “amb il•lusió” com una empenta sense contingut darrera. Entesa com ho fan a centreeuropa com a quelcom d’il•lusori o que no existeix, de tripijoc, o joc de mans. No com deixa caure el líder de la dreta nacionalista com acceptació servil, acrítica, seguidista, messiànica, o com a actitud gregària, del ramat a toc d’esquella.
Avui els diagnòstics més valents i encertats parlen d’una patologia social molt greu. Els seus símptomes: Por, claudicació, submissió, genuflexió, resignació, inseguretat, incertesa, precarietat, supervivència, individualisme, embrutiment, violència i desigualtats creixents.


Front aquesta malaltia només hi ha un tractament, com ens recordava el vell Freud: “viure és lluitar o deixar-se morir”. La lluita emancipadora no és cap quimera, cap utopia impossible, cap il•lusió. Això ho sabem ja pobles de llocs com Islàndia, Tunísia, Egipte, ...
Reacciona ens proposa Àngels Martínez Castells !

Hi ha esperança perquè en la situació més difícil, en la tenebra, hi ha alternatives. Perquè com vaig llegir a una “remera” a Buenos Aires, “De cualquier laberinto se sale por arriba”
La sola teràpia és la que esmerça respostes de conducta com alçar-se, aixecar-se, erigir-se, rebel•lar-se, prémer les mandíbules, posar-se dempeus, tancar el puny. També sabent votar, estimant, I love, IloveIU, IloveEUiA.